State Of Play (2003)

Segurament us sonarà aquest nom per la pel·lícula del 2008 protagonitzada per Ben Affleck i Russell Crowe. Doncs bé, aquesta no és més que una trista adaptació de la gran minisèrie britànica que vull comentar.

Creada per Paul Abbott al 2003, State Of Play és un thriller de 6 hores. Destaca per un elevat nivell de tensió, misteri i girs de guió.

La història comença, literalment, amb l’assassinat d’un jove. Sense títols de crèdit, en els primers 2 minuts vivim la persecució d’un jove (intercalada amb unes imatges aparentment inconexes), que finalment és arraconat i balejat darrere un contenidor d’escombraries. El mateix dia mor Sonia Baker, ajudant del polític laborista Stephen Collins (David Morrissey). La trama comença realment quan Cal McAffrey (John Simm), periodista del diari “The Herald”, rep certes informacions i creu que les dues morts poden tenir relacio.

El treball actoral és de primer nivell, comptant amb actors molt famosos a UK; com James McAvoy, Polly Walker, Kelly MacDonald, i Bill Nighy. Aquest últim va guanyar un BAFTA pel seu paper com a Cameron Foster, editor del “Herald”.

Bàsicament, l’espectador seguirà les investigacions dels periodistes sobre els fets abans descrits. El fet de centrar-se en una investigació periodística enlloc d’una policial és un dels trets diferencials de State Of Play. Els seus mètodes són ben diferents. Per exemple, els periodistes poden jugar al límit de la legalitat, entregar soborns o col·laborar amb “enemics” dels diaris rivals, que volen el mateix que els del “Herald”: descobrir tota la veritat i intentar que la conegui el màxim de gent possible. El xoc entre la policia i els periodistes és constant a tota la minisèrie, i sembla que el Paul Abbott es plantegi seriosament quin dels dos estaments és més efectiu investigant.

El tractament visual no és res que no s’hagi vist abans, però en aquest cas està molt ben executat. Fotografia sòbria, amb uns colors apagats. El que destaca és el muntatge, nominat a nombrosos premis. Sap injectar tensió en un simple diàleg, o una persona caminant; tot mitjançant talls ràpids i l’ajuda de la música. La banda sonora, escoltada sense les imatges, no brilla. Sentida en context, és de deu. Casa perfectament amb les imatges, martellejant el nerviosisme de l’espectador mitjançant uns ritmes electrònics que recorden als batecs d’un cor acceleradíssim.

El forat més important de State Of Play és la seva mania de no deixar les coses clares. És a dir, hi ha detalls vitals per seguir la trama en els quals no es fa prou èmfasi, s’hi passa de puntetes quan s’hauria de trepitjar amb força. Per sort, es corregeix amb fragments expositius posteriors dels personatges. Per exemple, que un periodista implicat en la investigació li expliqui tot el que ha passat anteriorment a un de novell. La pel·lícula Shutter Island (2008), de l’Scorsese, fa un ús exacerbat d’aquest recurs, i crec que li acaba sortint malament; ja que si se n’abusa acaba cansant i desorientant a l’espectador.

Un altre aspecte que em desagrada força és la necessitat imperiosa que tenen certs cineastes d’introduïr una història amorosa quan no toca. En aquest cas no és que no toqui del tot. Més aviat em molesta la quantitat de minuts que se li dedica a cert romanç; perquè en una trama periodística enrevessada i que canvia tants cops a un ritme tan alt, l’últim que un vol veure és com progressa una relació amorosa. Repeteixo que és un detall menor, però infinitat de thrillers ens han demostrat que no calen romanços perquè una trama funcioni. Sí, ja sé que l’argument es desmonta quan algú pronuncia la paraula “SEVEN“.

La crítica més ferotge me la reservo pel final, en els dos sentits. L’última mitja hora de la sèrie. Evidentment no desvetllaré el final, però em sembla un empatx d’efectisme en tota regla, poc elegant i un punt pretenciós. Algú podria dir que està molt bé, és realista i quadra perfectament; i no aniria desencaminat. Parlo d’una decepció personal, com en el cas del romanç.

Tot i així, State Of Play és un gran producte audiovisual, amb un guió treballadíssim i uns valors de producció dignes d’una pel·lícula. Recomanable si us agraden els thrillers polítics, el món del periodisme, i les sèries britàniques en general.

La podeu comprar a l’Amazon UK per uns 7 €, amb subtítols únicament en anglès. A Espanya també es pot trobar, però l’àudio i els subtítols són en ESPAÑOL LATINO, quan a la caixa no ho indica. El més greu és que aquí costa 40 €.

Valoració: ***/4

Pol Milian

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s