Avatar (2009)

L’espectacularitat és l’exemple perfecte per entendre com els mètodes que escull un director suposen un risc que a vegades resulta fins i tot contraproduent per al seu treball (entenent els “mètodes” com a forma a través de la qual un cineasta estableix un vincle entre l’estètica o apartat visual i el tema que engloba el seu film).

L’any 2004 Clint Eastwood estrenava Million Dollar Baby. La pel•lícula fou aclamada per la crítica. Fantàstica fotografía, diàlegs estudiats, àcting delicat i contingut fins al punt d’arribar a crear un ritme intern que no perd el tempo en cap compàs… En resum, una pel•lícula manierista en tota regla.

Tantmateix, encara avui no aconsegueixo descobrir cap vincle entre l’apartat estètic o visual de la pel•lícula i la temàtica que s’hi “amaga” (no hi ha altre paraula): la perfecció del treball de Clint Eastwood acaba eliminant tota naturalitat i impedeix transmetre la misèria i tristesa de la que l’autor es proposava parlar. Vet aquí un exemple de mètode (l’exagerat manierisme clàssic) arriscat amb resultats negatius.

Igual que passa amb la comèdia i el terror, actualment estem tan acostumats a que se’ns bombardegi amb pel•lícules farcides d’espectacularitat com a únic ganxo d’atracció comercial que s’acaben establint relacions entre mètodes i talent (espectacularitat és sinònim de mala qualitat i artesania de bona). Acabem oblidant que els mètodes no determinen la qualitat d’un treball, sinó la manera que té el director d’usar-los.

Avatar és, abans que res, una pel•lícula espectacular. Gran part d’ella ha estat generada per ordinador i aquesta no es queda curta pel que fa a efectes especials i impacte visual. Està justificada, però, tal espectacularitat? Hi ha una explicació que ens condueixi a pensar que els mètodes escollits no estan sinó al seu servei?

James Cameron es proposa descobrir-nos un món, i per fer-ho, va a poc a poc. Jake Sully (Sam Worthington, protagonista del film) ha estat escollit per endinsar-se a Pandora, planeta habitat per unes criatures anomenades Na’vi, i des del moment en què aquest inicia el seu viatge, el públic l’acompanya.

L’impacte visual va introduint-se de manera progressiva. Juntament amb Sully, l’observador del film s’endinsa a poc a poc en el món de Cameron. La presentació del planeta i tota la seva atmosfera és tan gradual que l’espectador pràcticament no té temps de sorprendre’s: aquest s’acaba descobrint a si mateix integrat en un film, o més aviat, en un món impressionant.

Jake Sully, protagonista de la pel·lícula, és un ex-marine paraplègic. No és estrany, doncs, que en el moment en què aquest entra dins del seu avatar (cos artificial semblant al dels Na’vi que els humans fan servir per desplaçar-se per Pandora) la seva reacció sigui posar-se a córrer, seqüència reproduida amb tanta agilitat i carisma que aconsegueix transmetre la sensació (inexistent) de trobar-se en un cos que no és el seu. De la mateixa manera, no és estrany apreciar durant tot el film com el protagonista explota tant com pot la mobilitat que el seu cos humà no té.

A mesura que el relat avança, el públic perd de vista el món real i passa a formar part de Pandora, i quan això succeeix, descobreix que aquest té la seva lògica, les seves normes i la seva vida. Sent així, un entén per què James Cameron ha decidit construïr un món generat per ordinador: aquest món ja existia dins del cap del director, de manera que la realitat no li servia per representar-lo.

Jake Sully va descobrint Pandora i el públic també. L’agilitat amb què la història està narrada mou el públic d’un cantó cap a l’altre com si el bressolés amb tendresa procurant no provocar mareigs ni incomoditats (cal no oblidar que es tracta d’un film rodat en tres dimensions) fins que aquest s’hi acostuma i hi pot caminar, moment en què la muntanya russa pren força i l’espectacularitat mostra totes les seves cartes (sempre al servei del què el públic desitja i mai resultant excessiva ni desfassada).

Així doncs, un cop entès el mètode que utilitza James Cameron, les ulleres acaben sent tan sols un mitjà per aproximar-se encara més a l’esdeveniment: la pel•lícula funciona per si sola, està ben realitzada i sap fer-se entendre, les ulleres són el farcit del pastís que l’acaba de fer perfecte. En altres paraules, les ulleres no són l’atracció de la pel•lícula en si, sinó que senzillament la fan millor del què per si sola ja és.

Com a resultat, quan un acaba de veure Avatar té la sensació d’haver estat presenciant un esdeveniment gens habitual: James Cameron s’ha arriscat recorrent a un dels recursos més inestables del cinema i ha demostrat no tan sols haver encertat sinó ser un dels directors més visionaris del moment. James Cameron ha aconseguit una èpica història d’aventures per a tots els públics com n’hi ha hagut poques en els últims anys i que, n’estic segur, trigarà a tornar-n’hi a haver.

Martí Sala

Anuncios

Un comentario el “Avatar (2009)

  1. Felicitats pels lúcids comentaris.
    Endavant i força
    lada

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s