Band Of Brothers (2001)

L’origen

L’any 1999, Steven Spielberg va estrenar Saving Private Ryan (Salvar Al Soldado Ryan), amb un èxit brutal de crítica (91% RT, 8.1 Imdb) i recaptació mundial (481 milions de dòlars). Tot i així, moltíssima gent va criticar l’argument, per increïble, per estúpid i per massa heroic. I no sense raó: la pel·lícula ens parla d’una petita esquadra que ha de rescatar a un soldat, en Ryan, que ha perdut als seus altres 4 germans. Segons Spielberg, està basat en una història real; i no ho discuteixo. Però sincerament, quan un es para a pensar 5 minuts sobre la pel·lícula, només pot arribar a la conclusió de que és una gran imbecil·litat tot plegat.

A aquest guió lamentable, hi hem de sumar els típics defectes “made in Spielberg”. Per començar, la obsessió amb el bé i el mal. A totes les seves produccions, hi ha gent molt bona i gent molt dolenta. En aquest cas, no cal comentar qui són els herois angelicals i qui els dimonis que volen acabar amb el món. D’altra banda, l’efectisme emocional, que tant funciona a E.T., A.I., Schindler’s List… el trobem aquí perillosament induït. Perquè? Doncs per què la guerra és un tema tant seriós i verídic que no cal forçar res per fer que la gent s’emocioni. D’això hi ha un exemple perfecte: The Pianist, de Roman Polanski. Estils diferents, que demostren que la sobrietat i versemblança al tractar temes tant devastadors, és el camí correcte. Ho és, perquè dubto que algú consideri el film de Spielberg millor que el de Polanski en quant al que és el reflex de la guerra i els sentiments dels que l’han patit.

Però no tot són defectes. Tècnicament, és inapel·lable. Conté una de les millors seqüències d’acció dels últims temps: el desembarcament de Normandia. Està situada a l’inici, seguint una de les màximes de Spielberg: “Si una pel·lícula no m’enganxa en els primers 10-15 minuts, deixo de veure-la”. En aquest cas, tota la raó: és impossible no estar concentradíssim durant i després de l’escena inicial de Ryan. La fotografia és brillant i en el seu moment, força innovadora. Janusz Kaminski (DP) utilitza una paleta de colors esmorteïts, tant, que sembla blanc i negre en segons quin pla. A això li hem de sumar una sobre-exposició constant, que fa que el cel es vegi absolutament blanc, sense detall. La majoria de seqüències d’acció estan filmades càmera en mà, presumptament amb steadicam. En l’apartat sonor també és una obra d’art: és un tòpic, però sembla que estiguem a dins de les batalles. Potser se li pot retreure que les armes no fan un soroll tant potent com hem vist, per exemple, a qualsevol pel·lícula de Michael Mann.

El mite

Tres anys més tard, la HBO va estrenar Band of Brothers (Hermanos de Sangre). Aquesta mini-sèrie de 10 capítols segueix les aventures de la Companyia Easy, de la 101st Airborne Division (paracaigudistes). És un dels escamots més reconeguts a la història militar dels Estats Units, ja que va ser desplegada a Normandia, el Dia-D, i va participar fins el final de la guerra. Va passar per França, Holanda (Operació Market Garden) i Bèlgica, a la Batalla de les Ardennes.

Per veure aquesta sèrie cal tenir clar que està enfocada des del punt de vista de l’homenatge a aquests soldats. Per tant, l’heroïcitat i el sentimentalisme hi són presents, però en menor mesura que a Ryan. L’avantatge de BOB és que l’argument és versemblant i bastant creïble. Tampoc es mostra als alemanys com a dolentes màquines de matar mesquines; simplement no se’ls mostra. Spielberg es centra plenament en l’esquadra. El seu dia a dia, els seus integrants, i les relacions entre ells. Tot això adobat amb seqüències bèl·liques del mateix calibre que Ryan, repartides en 10 capítols carregats d’acció.

Emoció i neu

Per damunt de tot, BOB parla de l’amistat. Relacions de confiança que es van solidificant durant la llarga campanya de la Companyia E. Com a espectadors som partícips d’aquestes relacions, acompanyant als personatges en qualsevol conversa menor que tinguin. Aquesta companyonia també es trasllada als combats, en que s’observa la cohesió del grup no només com amics, sinó com un grup de combat de primer nivell. Però aquests soldats també són vulnerables, expressen les seves pors sense embuts, i si afloren en un moment tens, sempre hi ha algú per ajudar.

Tot el que anem recopilant sobre els personatges gairebé sense adonar-nos-en, té la seva catarsi en l’episodi 6, “Bastogne”. En els capítols anteriors, hem vist les pors d’algun soldat “secundari”, repescat d’algun altre esquadró. En gran part, hem vist grans combats resolts de manera magistral (assalt als anti-aeris del capítol 2), i demostracions de caràcter (Bull Randleman al capítol 4, el despietat Speirs en un dels inicials, les ganes de matar de Guarnere, el brillant i constant lideratge de Dick Winters…). Però a Bastogne, tot canvia. L’argument ens situa en un bosc nevat, amb temperatures gèlides. Els soldats estan atrinxerats dia i nit, i just en la intersecció del front aliat i l’alemany. La Companyia té ordres d’esperar, de retenir la posició com sigui. Per afegir-hi més llenya, els alemanys els bombardegen constantment amb artilleria. La gent té por, a més del malestar causat

"Doc" Roe

"Doc" Roe, el metge protagonista de "Bastogne"

pel fred i la inactivitat. És un dels capítols amb més ferits, per tant és tot un encert que la narració es centri en el Doc Roe, el metge. Es passa dia i nit donant consells, cuidant al seus ja amics, i portant als ferits amunt i avall cap a un hospital improvisat d’un poble proper.

En el capítol següent, més diürn, és on es nota que la sèrie funciona. Mor més d’un personatge protagonista, i de manera dantesca. És un dels moments més tristos que un ha vist en una sèrie, potser per la versemblança i el realisme del tema que es tracta; i perquè prèviament als títols de crèdit de cada capítol apareixen els veterans reals de la Companyia Easy, explicant el que va passar, i en la majoria de casos no poden retenir les llàgrimes.

“Bastogne” i “The Breaking Point” són motiu suficient per veure aquesta mini-sèrie.

Conclusió

The Pacific no funcionava perquè era molt dispers, a cada capítol veiem un grup de soldats diferents i no acabàvem d’empatitzar amb cap. A Band Of Brothers, l’aspecte dramàtic funciona a la perfecció perquè sempre seguim el mateix grup de soldats.

Valoració: ****/4

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s