Top 10 del 2010, Part 1 (Pol Milian)

Aquí teniu la primera part del meu top 10 del 2010, de pel·lícules estrenades a Catalunya l’any passat. Algunes no s’han estrenat en cinemes, sinó a festivals, però les considero del 2010 igualment. Realment, no és que les d’aquesta llista siguin genials, simplement són les millors que he vist aquest any. Fora en queden algunes de bastant famoses que m’han decepcionat enormement, de les que potser parlaré: Shutter Island, Biutiful i Buried. No he vist algunes que m’hagués agradat veure, i que podrien ser en aquesta llista: Pa Negre, Bicicleta Cullera i Poma, …

10– “A SERIOUS MAN” (Un Tipo Serio)

Pel·lícula menor dels germans Coen, va avorrir a molta gent però a alguns ens va encantar el frikisme i els collons que s’han de tenir per fer una història tan personal. La introducció (un mite jueu inventat, sense aparent relació amb la trama principal); i el desenllaç (un dels personatges veient un tornado a la llunyania) són extremadament marcians, plens de simbolisme, dels més estranys que han fet aquests cineastes.

En aquest cas, intenten retratar les desventures del típic pare de família jueu, Larry Gopnik (immens Michael Stuhlbarg), i les seves relacions amb els fills, la dona, l’inoblidable germà i els seus alumnes. El motor de l’argument són les visites que va fent Larry a diferents rabins; tots amb una personalitat diferenciada, i tots li donen consells diferents. Resulten en moments comèdics brillants: el que explica la història de la dentadura; o l’últim de tots. Les desventures del fill no són per menys: adolescent incipient que vol escapar del control maternal. De llibre la seqüència on fa la Bar-Mitzvah tot emporrat.

Admeto que al cap d’una estona es pot fer avorrida, ja que no va enlloc, el desenvolupament no té cap cadència, és un conjunt de situacions aleatòries una rere l’altra. L’humor d’aquesta cinta no és per tothom: navega entre l’absurd i l’humor negre, afegint-hi un background jueu que personalment no conec gaire, per tant no entenc algunes referències que millorarien la pel·lícula.

En conclusió, frikada personal dels Coen, oblidable però curiosa. Dramàticament no cala gaire fons, però té moments comèdics genials. Per mi, efectiva i recomanable.

Per cert, té el millor trailer de l’any passat:

9– “KICK-ASS

Difícil de comentar. No és el que sembla, en cap sentit. Per començar, no és el típic blockbuster de Hollywood. Es basa en un còmic ultra-violent del polèmic Mark Millar. És fruït de la col·laboració de dos estudis força desconguts: el del propi director, Matthew Vaughn; i un d’encapçalat per Brad Pitt. Degut al risc finançer que suposava estrenar una peli basada en un còmic tant sumament violent, el director i el productor van haver de buscar finançament independent i individual.

En segon lloc, Kick-Ass es va vendre com una sàtira del gènere de superherois, de què passaria si algú intentés ser-ho a la vida real. Doncs no del tot. Certament, comença així, seguint les passes de Kick-Ass, un adolescent fracassat que vol ser un superheroi; però de seguida es converteix en la típica de superherois, però amb certs matisos i trets diferencials. El més obvi: Hit-Girl, personatge interpretat per Chloe Moretz, una nena de 12 anys, que reparteix estopa als dolents amb l’ajuda del seu pare, Big-Daddy (immens Nicolas Cage). El personatge de Hit-Girl és un dels motius pels quals cap estudi gros va decidir finançar el film, per ser massa polèmic i extrem el fet de veure una nena destripar gent amb una katana.

Tot i que el guió no sigui la repera, el factor decisiu que fa que el film sigui bo és el director, Matthew Vaughn i el seu domini de l’acció. Totes i cada una de les escenes d’acció són espectaculars i úniques. Algunes semblen l’involució moderna de Kill Bill, sent Hit-Girl una mena de preludi millorat del ja mític personatge d’Uma Thurman; i d’altres són úniques, inventives i dinàmiques (els que l’hagueu vist: l’escena que té a veure amb la foscor i una persona a punt de cremar-se).

En conclusió, com a crítica/sàtira del gènere de superherois és un pèl fallida; però com a peli d’acció de superherois, és genial.

8– “THE HURT LOCKER” (En Tierra Hostil)

Pel·lícula bèl·lica, d’acció, ambientada a l’Iraq i (suposadament) sense tints polítics. No es pot demanar més. Parla de l’addicció a la guerra i al perill d’un especialista en desactivar explosius (Jeremy Renner).

Temàticament, em sembla bastant menor. El missatge no m’acaba d’arribar i el pretès estudi psicològic profund sobre l’addicció no l’acabo de veure. La considero una de les 10 millors per ser un exemple de ritme i intensitat. Les escenes d’acció estan perfectament planificades, i són variades. No totes són de desactivar bombes, la millor de la peli té a veure amb uns franctiradors.

L’acció és tan tensa, que el temps passa volant. El problema és que no tot és acció. Els moments en què s’intenta donar rerefons al protagonista no estan gaire aconseguits, i els dels secundaris són força lamentables. I quan intenta dramatitzar i emocionar a l’espectador, falla; exemple clar, la mini-historieta del nen que vol ser com Beckham.

7– “UN PROPHÈTE” (Un Profeta)

Els francesos en saben una mica, de fer cinema. N’han sabut tota la vida, i ens han deixat obres mestres a cabassos. Crec que feia alguns anys que no en veia una tan bona com Un Prophète. El hype estava altíssim abans de veure-la. Els crítics es desfeien en elogis, fins i tot als pòsters promocionals s’hi podia llegir: “Audiard hace su Padrino. M’encanta el gènere de “cinema de presons”, i aquesta és la millor que he vist en anys.

Tahar Rahim (Malik) entra en una presó francesa. És mestís, mig-moro, com gran part de la població francesa. Aquest nano és un dels descobriments del film, un gran actor que fa un paper ple de matisos, la seva evolució és tan creïble que espanta. Protagonitza un duel interpretatiu constant amb Niels Arestrup (Luciani), el capo de la presó. Un Prophète funciona perquè és original en molts punts. Mai havia vist una peli de presons amb un mestissatge tan gran (moros, mestissos, italians, corses…); ni que desenvolupés dos trames paral·leles d’una manera tan magistral: el Malik de dins de la presó, i el de fora quan surt de permís.

La pel·lícula té a vegades un to oníric que no m’acaba de convèncer, però no em molesta gens i entenc el seu significat; originat en una de les millors escenes que he vist aquest any: la primera missió d’en Malik, amb la fulla d’afaitar.

6– “CATFISH

Quasi impossible parlar d’aquest (pseudo?) documental sense revelar detalls vitals de la trama. No és el que sembla, es basa en un gir brutal i bastant inesperat si no coneixeu res de la peli. I precisament, crec que és millor veure-la sense saber res, perquè així l’impacte és encara més gros. Podeu veure que al poster hi diu: No deixis que ningú et digui el que és.

Henry, Rel i Nev Schulman són tres germans que viuen a New York. Els dos són editors professionals de material audiovisual. Un dia un d’ells decideix grabar la vida d’en Nev, que acaba de començar una bonica relació amb una nena que pinta quadres. En Nev, a través de Facebook, s’enamora de la seva germana (Megan). Els tres s’endinsaran en una aventura inoblidable.

Increïblement ben filmat i muntat, la majoria de temps fent servir càmeres Flip HD enfocant pantalles d’ordinador. La música, molt ben triada, guia i dóna encara més ritme a una història tristíssima, reflex de que les noves tecnologies poden fer molt de mal. Es nota que els tios són editors, perquè el muntatge és de 10.

L’heu de veure. Juntament amb The Social Network, és un document perfecte sobre les noves generacions: l’ús normalitzat de les reds socials, i la possibilitat de que tothom pot fer una pel·lícula avui en dia, amb les noves tecnologies accessibles a tothom.

Documental recomanable, tens, enganxa des del primer moment i no us deixarà indiferents.



3 comentarios el “Top 10 del 2010, Part 1 (Pol Milian)

  1. […] Continuo amb el meu Top-10. Per veure les anteriors (10-6), cliqueu AQUI. […]

  2. […] n’he vist dos: Restrepo i Inside Job. Del primer en vaig parlar en el meu Top10 del 2010. El segon em va semblar força dolent. Cinematogràficament és nul: un expert rere un altre […]

  3. […] cap pel·lícula que em faci dir: aquesta és la millor de l’any, punt; com sí que va passar els dos anys anteriors que he escrit aquestes llistes (The Social Network i […]

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s