Top 10 del 2010, Part 2 (Pol Milian)

Continuo amb el meu Top-10. Per veure les anteriors (10-6), cliqueu AQUI.

 

 

5– “DAS WEISSE BAND” (La Cinta Blanca)

Michael Haneke és un dels millors autors dels últims temps, ens ha deixat pel·lícules tan atrevides i pertorbadores com Funny Games o Caché. És un mestre de la posada en escena, d’un tempo lent, d’històries que posen la pell de gallina i t’imbueixen en mons dels que és difícil sortir-ne. Quan s’acaba una de les seves obres, tothom es queda en silenci una estona, estupefacte, mirant els crèdits com si no existís res més que la pantalla. Si d’alguna cosa és un geni més que un mestre, és d’acabar pel·lícules. I això es repeteix a Das Weisse Band, centrada en un poble alemany uns anys abans de la Segona Guerra Mundial, on hi ocorren unes morts violentes i inexplicables.

El protagonisme alterna entre els nens i adults. Aparentment els nens són culpables dels crims, a causa de la manera que tenen els adults de tractar-los i de reprimir-los. Un exemple, el títol: la cinta blanca, que és un dels càstigs dels adults als nens. Anàlisis més o menys encertats de l’argument expressen que aquesta repressió pot ser la llavor incipient del nazisme. Crec que no intenta ser això; tot i que és una lectura interessant. Tampoc es centra en resoldre els crims, no és una investigació policíaca. Sí, els fets preocupen als habitants, però aquesta preocupació no es tradueix en investigació, sinó en drama familiar i social; petites finestres a la vida dels habitants del poble i les seves relacions.

L’aspecte més destacable és la fotografia, a càrrec de Christian Berger, habitual col·laborador de Haneke. Es caracteritza per un blanc i negre detalladíssim, transporta perfectament a l’atmosfera del poble. La majoria de plans són llargs i amples, amb la càmera quieta, observant l’acció a vegades com un ocell, com un Déu, o com un voyeur.

És llarga. És lenta. Però no és gens avorrida. Cada escena té la seva raó de ser, cada diàleg és interessant; i hi ha pocs personatges típics o reciclats de pel·lícules semblants. Molt recomanable.

4– “INCEPTION” (Origen)

Christopher Nolan és un del millors directors de l’actualitat. Totes les pel·lícules que ha fet han estat un èxit de crítica i recaptació. Després de fer The Dark Knight, la Warner li va oferir un xec en blanc per fer la seva pròxima obra, Inception, amb un pressupost il·limitat i alguns dels actors més joves i famosos d’aquests darrers anys: Leonardo DiCaprio, Ellen Page, Tom Hardy, Joseph Gordon-Levitt, Cillian Murphy, Marion Cotillard… I altres veterans infal·libles: Michael Caine, Ken Watanabe, Pete Postlewhaite, Tom Berenger

Inception és un blockbuster estiuenc d’acció, una heist-movie en essència. La gràcia està en l’envoltori: un univers fantàstic de somnis dins de somnis dins de somnis, un petit estudi sobre les idees. Els primers 45 minuts de la peli són pura exposició dels personatges: sembla que ens parlin a nosaltres, i ens van explicant quines són les regles d’aquest món. Òbviament, com en totes les heist-movies, aquestes regles es trencaran i doblegaran en un espectacular final; i les coses no sortiran com els personatges preveien.

Sincerament, crec que Inception ho té tot. Es planteja quelcom bastant difícil: ser un film de ciència-ficció i acció assequible per a tothom. I ho aconsegueix, al més pur estil James Cameron (Avatar l’exemple més cristal·lí). Molta gent tenia les expectatives de que Inception seria la volta de full de Memento o Following. Enlloc de ser més introspectiva que aquestes dues, Nolan ha triat arribar al màxim de gent possible i centrar-se més en l’acció que en les possibilitats del seu món de somnis i paradoxes. I he de reconèixer que en part és una llàstima: estaria bé aprofitar aquest univers de somnis per fer quelcom d’un caire més filosòfic i reposat. Però en el fons, accepto la visió de Nolan; feia temps que no disfrutava tant en un cinema, i el guió funciona perfectament. Interessa, entusiasma, i té un clímax insuperable; deixant de banda el polèmic pla final.

A nivell tècnic, una passada, es noten els diners per tot arreu. Quan es tenen diners s’ha de notar que els saps fer servir, i Nolan n’ha après molt amb les seves dues Batman. La banda sonora de Hans Zimmer encaixa com un guant amb les imatges. Zimmer havia caigut en una espècie de bucle en les seves últimes composicions, però a Inception aconsegueix fer una BSO molt variada i diferent, grandiloqüent, molt adequada amb el to del film.

El muntatge és l’altre aspecte sobre el que recaure. En un moment de la història, s’alterna entre tres somnis (tres ambients diferents), tres bandes sonores, i tres velocitats de temps diferents. I tot amb una fluïdesa bestial, no ens perdem ni un segon. Quan arribeu a l’escena de la furgoneta, fixeu-vos-hi.

No cal parlar gaire dels efectes especials, mireu el tràiler i veureu que estem parlant d’una peli amb un pressupost gegantí.

En conclusió, una pel·lícula que s’ha de veure, una d’aquelles que ja està marcant la nostra cultura com ho va fer Matrix, per exemple. La comprovació: poseu Inception al Youtube. Fins i tot ha generat una expressió: check your totem.

3– “THE GHOST WRITER” (El Escritor)

Roman Polanski, perseguit per la justícia, ha estat capaç de fer una pel·lícula. I a més, molt bona. Tant, que alguns la consideren la millor “europea” de l’any.

Tots els seus films es caracteritzen per tenir una atmosfera opressiva, i protagonistes un pèl estrambòtics (Nicholson a Chinatown, Polanski a The Tenant); que es troben en ambients o situacions fosques i estranyes (Rosemary’s Baby, The Pianist). The Ghost Writer segueix el mateix estil. Un editor ofereix a Ewan McGregor, un negre professional, que escrigui les memòries d’un ex-primer ministre britànic, interpretat per Pierce Brosnan. Els dos fan grans papers. Brosnan està inspirat en una combinació de Tony Blair i George W. Bush. Enèrgic, segur de si mateix, i amb un passat una mica fosc. McGregor és un personatge força pla, té poc diàleg i és molt observador. És fàcil identificar-se amb ell. De seguida s’ensuma que l’ex-primer ministre té un passat fosc, i poc a poc va investigant; amb molta cautela: cap de les accions que realitza resulta increïble.

La història no és gaire original, però el guió és magistral. Es recolza en una atmosfera sòrdida i misteriosa per fer avançar una trama de corrupció ben portada. Un clar exemple que no cal una bona història per fer una peli, si tens un director tan bo com Polanski. També ajuda la magnífica BSO d’Alexandre Desplat, evocant perfectament el to del film.

L’escena final fa guanyar molt al film, inoblidable, de director veterà que sap que començar i acabar bé és bàsic en el món del cinema, i més dels thrillers.

2– “TOY STORY 3

He crescut amb aquesta nissaga. Gairebé en paral·lel amb l’Andy, l’amo d’en Woody, Buzz i altres joguines. L’efectivitat i emotivitat d’aquesta última entrega sobre mi és incalculable.

A tots els nivells funciona perfectament. És de les pelis en que més esforç ha posat Pixar. Tot l’equip de directors i escriptors s’han volcat en el projecte, des de fa molts anys. Van fitxar al guionista Michael Arndt (Little Miss Sunshine) per ajudar-los a escriure el guió.

La història arranca quan l’Andy se’n va a la universitat, i la seva mare li planteja què fer amb les joguines. Per error, acaben en una guarderia. Al principi tot semblen flors i violes, però de seguida intentaran escapar-ne. Els de Pixar són mestres parodiant i referenciant, per tant la peli està plena de referències a films de presons, algunes de bastant fosques.

Els personatges nous són genials, es nota que els han estat madurant anys i anys. Si us fixeu en pel·lícules anteriors de Pixar, els veureu fugaçment: eren idees descartades, o no prou madures, que ara han trobat el seu lloc. Lotso és el més interessant. Pocs films són capaços de presentar un personatge tan profund i psicològicament afectat d’una manera tan convincent.

És una pel·lícula total. Divertidíssima, enginyosa, fa servir l’entorn i els personatges a la perfecció; té moments en que l’espectador pateix i s’emociona. Recordo: l’espectador s’emociona i riu amb personatges que són joguines animades per ordinador.

Se li treuen mèrits per què el personatges ja estan molt desenvolupats amb les dues anteriors, per tant aquesta és “més fàcil de fer”. Hi ha les dues corrents d’opinió: jo sóc dels que creu que és extremadament complicat finalitzar bé una trilogia. Exemple: The Godfather Part 3.

Un comentario el “Top 10 del 2010, Part 2 (Pol Milian)

  1. […] This post was mentioned on Twitter by Molesbit!, polcius. polcius said: Segona part del meu top-10 de pelis, a veure què en penseu. http://bit.ly/hrJsqQ Feu RT please […]

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s