La millor de l’any 2010: “The Social Network” (La Red Social)

 

"No es fan 500 milions d'amics sense fer-se uns quants enemics"

La peli de l’any. Perfecta en tot. Quan s’ajunten talents tan universals i reconeguts com David Fincher (direcció), Aaron Sorkin (guió) i Trent Reznor (música); és molt complicat que el que en surti no sigui o molt bo o una obra mestra.

El millor d’aquest trident universal de talent, és que s’auto-moderen els vicis entre ells: com a equip, acaben traient el millor de cadascú eliminant les flaqueses que tenen individualment. El cas evident és el d’Aaron Sorkin. Aquest premiadíssim guionista de sèries televisives (Sports Night, The West Wing, Studio 60) i d’alguna pel·lícula (A Few Good Men) té gran part de fama i de saber fer gràcies a les seves obres de teatre. El seu estil es caracteritza per uns diàlegs rapidíssims i enginyosos, reflexos de la realitat i interioritats del tema que tracta. Els seus diàlegs són indiscutibles, però com a cineasta no està exempt de problemes. Per començar, és molt mal realitzador. Té poca idea del mitjà audiovisual. Les seves sèries de TV són massa teatrals, en el mal sentit de la paraula, només cal veure escassos minuts de The West Wing per adonar-se que no estem davant d’un producte de nivell cinematogràfic com The Wire o The Sopranos. Tot diàleg. Tota l’estona. Ni muntatges visuals, ni musicals. I els moments silenciosos, o d’acció; o bàsicament tot el que no són diàlegs, se li escapen de les mans. D’altra banda, li passa el mateix que a Kevin Smith: té massa coses a dir, i les vol dir totes. Això fa que molts cops, tots els personatges semblin el mateix, que sigui Sorkin o Smith el que ens parla directament, com si fos un monòleg. És a dir, li costa diferenciar personatges i separar-se’n.

David Fincher i Aaron Sorkin

En el cas que ens ocupa, la majoria dels seus problemes queden redimits. De la posada en escena se n’ocupa David Fincher. Si alguna cosa bona té el Sr. Fincher, és que és un autèntic mestre pel que fa a l’estil visual i el muntatge. Dels altres problemes de Sorkin, podem agrair els personatges parcialment a Ben Mezrich, autor del tractament en què es basa la peli: The Accidental Billionaires. Està fet amb l’ajuda d’Eduardo Saverin, co-fundador de Facebook. Mezrich tenia un tractament (resum previ de l’argument d’un llibre que es té en ment escriure) que va colar al mercat intern de Hollywood. Moltes pel·lícules basades en llibres són en realitat basades en tractaments. L’avantatge d’això és que es pot monetitzar de mil maneres. Per exemple, promocionant el film i treient el llibre just abans pels més ansiosos; o, estrenar la peli i treure el llibre més tard amb més detalls en certes escenes. L’avantatge obvi és que no cal fer cap adaptació, ja que els dos s’escriuen a la vegada. I el millor de tot: Mezrich & Saverin coneixen els fets, i Sorkin és un guionista meravellós. Per tant, la suma d’ambdues parts és bestial, el resultat es veu en pantalla. El guió de The Social Network és un exemple en tot. Dels diàlegs no cal parlar-ne gaire. Sublims, a diverses persones els hi recorda als de pel·lícules de cinema negre antigues, a l’estil The Big Sleep; per l’enginy i la quantitat de paraules usades.

L’argument arranca amb una llarga escena estàtica en un bar de Harvard, en que Mark Zuckerberg (Jesse Eisenberg) i Erica Allbright (Rooney Mara) posen fi a la seva relació amb un diàleg sorkinià. En aquests compassos inicials es pot apreciar el millor del guionista: personatges estàtics i una incontinència verbal que costa de seguir. Potser és el diàleg més complicat de seguir del film: sembla que Sorkin ens estigui “vacunant” contra el que vindrà després, ens acostuma a l’extrem del seu estil per després suavitzar-lo i administrar-lo en dosis més adequades. Al final de l’escena, Fincher & Reznor posen la resta de la carn a la graella. Zuckerberg surt del pub, enfadat. Comença a sonar la música, per primer cop. Una espècie de brunzit de guitarres subtil, acompanyat per una senzilla melodia al piano. El brunzit suggereix ira i contrarietat, el piano tristesa. Junts, marquen el to i ajuden a anticipar el que passarà. Tot això amb Zuckerberg atravessant el campus de Harvard per arribar a la seva residència: el Fincher més elegant, amb la seva paleta de colors típica (blau/groc en diferents tonalitats), diversos plans ben diferents i amples que marquen el recorregut de Zuckerberg, que corre i corre. Un cop presentats els 3 talents, el show pot començar. Zuckerberg arriba al seu cau, s’obre una llauna de cervesa, i s’asseu a l’ordinador. Ai els ordinadors. Ai l’internet. De seguida veiem que és un geni. Al mateix temps que blogueja, pica codi per crear un programa nou (Facemash), que posa en ridícul a totes les noies del campus i al sistema de seguretat de Harvard. Durant aquesta escena s’introdueixen els seus dos millors amics: Eduardo Saverin (ascendent Andrew Garfield) i Dustin Moskowitz (crescut Joseph Mazzello). Més endavant coneixerem als germans Winklevoss (Armie Hammer), i a Sean Parker (Justin Timberlake); motors clau d’una trama que no vull desvetllar massa. Només diré que Justin Timberlake fent de Sean Parker era un risc de càsting colossal, i surt bé. Per què? Doncs perquè la visió que dóna la pel·lícula de Parker és d’estrella. Justin Timberlake és (o ha estat) una estrella del pop. Gran paper i millor personatge.

Zuckerberg i Sean Parker

Un dels aspectes que fan que la història avançi sense titubejar és la multi-perspectiva a l’estil gairebé rashomonesc, salvant les distàncies. Hi ha dos judicis en diferents moments de temps: Zuckerberg contra Eduardo Saverin, i Zuckerberg contra els germans Winklevoss. S’alterna entre els dos com si res, i amb aquesta alternança es va explicant, en flashback, els fets que han conduït al judici. No només això, sinó que quan un advocat li fa una pregunta a un dels implicats, aquest respon. Aquesta resposta dóna pas al flashback, i el flashback està narrat des de la perspectiva del preguntat. Per exemple, es fa una pregunta a Zuckerberg, i veiem en flashback certs esdeveniments des del seu punt de vista. Això permet dues coses: primera, enriquir als personatges i anar-los definint a tots per igual, perquè el clímax sigui entenible i efectiu. Segona, fer que el guió sigui dinàmic, ràpid, i que cada escena tingui un propòsit: contestar una pregunta. L’espectador veu les respostes a aquestes preguntes, però no se li imposa mai una veritat absoluta. Al final, és missió de l’espectador decidir qui és culpable de què i per què.

En essència és una obra d’actors i de diàlegs, però també hi ha moments pel lluïment de David Fincher. El més obvi, l’escena, aparentment fora de lloc, dels germans Winklevoss en una competició de rem, la regata Henley. Visualment no concorda amb la resta de seqüències, s’assembla més a un dels anuncis comercials dirigits per Fincher aquests últims anys, apareix de sobte i sense motiu aparent…  Però des d’un punt de vista tècnic és inapelable, i escolteu bé la música. A més, és un punt important en desenvolupament de la trama, i remarca un factor vital de la vessant econòmico-social de la pel·lícula: en aquest món d’elitisme, no serveix de res quedar segon, i molts cops els diners no són el primer. El primer, com afirma Zuckerberg en els compassos inicials, és el reconeixement de la societat.

Temàticament, em sembla que posa sobre la taula coses importants. Per començar, demostra que per molt que canviïn les tecnologies i la societat, les emocions són universals. Emoció, traïció, enveja, honradesa… Totes presents aquí. D’altra banda, ens instrueix en les motivacions del creador del Facebook, indubtablement una de les webs que provoca canvis socials profunds, que està canviant la manera en que es relacionen els joves avui dia. La pel·lícula no tracta tant sobre el Facebook en si, sinó sobre què comporta, i com es va gestar. Pot ser més o menys acurat com a documental, però si investigueu veureu que Zuckerberg no és pas tant diferent de com se’l presenta, i les seves motivacions bé podrien haver sigut les que se’ns presenten.

Per acabar, crec que reflecteix la manera de fer negocis de la nova generació d’elits. [SPOILERS MENORS] Els germans Winklevoss volen triomfar comprant-li la idea a Mark Zuckerberg, mentre que Zuckerberg ho fa ell mateix. És a dir, avui dia, amb l’ajuda dels angel investors, qualsevol persona amb talent pot tirar ell mateix una idea endavant, no cal que sigui contractat per ningú. És la “nova” manera de fer negocis a l’elit tecnològica Nord-Americana que ha explotat sobretot en els últims anys, amb serveis web 2.0 com Flickr o YouTube. [FI DE SPOILERS]

El clímax és meritori, es produeix en una maniobra que no s’ha explotat gaire en el cinema; relacionada amb la dimensió empresarial de Facebook. Com a crítica negativa, només puc dir que el procés de monetització i èxit del Facebook no queda perfectament definit. El seu aspecte documental sobre la web és menor. D’altra banda, és una anàlisi perfecta dels protagonistes i les seves motivacions. Alguns critiquen que és emocionalment freda. Bé, és l’estil de Fincher: no s’ha de confondre fredor amb impacte i realisme. I recordem, estem parlant de geeks de l’elit de Harvard, no semblen gaire donats al melodrama ni a les relacions socials.

Mentre escric això veig que té diverses nominacions als Oscar. No he vist moltes de les altres nominades, però em costa creure que alguna pugui ser millor. Mereix molt, ha de guanyar per golejada en tot. Com a pel·lícula, gairebé no té errades. Emociona, enganxa, interessa, passa ràpid, és vibrant, divertida, dura, mesquina… Però va més enllà: és un retrat generacional que probablement perdurarà en el temps. I això és molt gros.

Pol Milian

2 comentarios el “La millor de l’any 2010: “The Social Network” (La Red Social)

  1. […] podria fer ombra, i hauria, és The Social Network. Em sembla una obra mestra en tots els aspectes (podeu llegir la meva crítica). Si guanyéssin Toy Story 3 o Black Swan tampoc m’enfadaria, grans pel·lícules les […]

  2. […] de l’any, punt; com sí que va passar els dos anys anteriors que he escrit aquestes llistes (The Social Network i […]

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s