Grans Comèdies Post-“Friends”

Ens els últims anys han aparegut moltes i bones sèries de comèdia. Del 1994 al 2004 hi va haver un rei, Friends. Quan va acabar molta gent es va sentir òrfena de pensar que no veurien mai més noves aventures dels personatges amb qui havien compartit moments durant 10 anys.

Es pot argumentar que abans, durant i després hi ha hagut grans comèdies (Seinfeld, Frasier…) però cap igualant l’èxit (i per mi, la qualitat) de Friends. Però recentment, han anat apareixent una quantitat de sèries comèdiques boníssimes, una darrera l’altra, com si el públic no mostrés símptomes de que se n’estaven cansant.

El boom va començar amb How I Met Your Mother i The Big Bang Theory, que van assolir nivells de populars estratosfèrics, fins i tot a l’ombra de Lost, tot un fenòmen cultural. Cap de les dues va ser especialment innovadora ni trencadora. En el cas de HIMYM, recull el testimoni de Friends, ja que gairebé sembla el mateix: aventures i desventures d’una colla d’amics, que si no viuen junts i estan molt a prop, i que sempre es troben en un bar per comentar la jugada. El que va fer gran HIMYM, com a Friends, van ser els personatges; no ens enganyem: l’element clau d’una comèdia. La diferència que va marcar Friends és que tots i cada un dels personagtes eren divertidíssims, i interactuaven a la perfecció, no arribant donar mai símptomes de cansament. Les històries podien ser millors o pitjors, però els capítols no eren avorrits i sempre tenien algun gag graciós. El sol fet de veure les seves interaccions i la seva manera de ser ja era un motiu per veure-la.

A HIMYM, de seguida es va veure que el personatge motor de la sèrie era Barney (estratosfèric Neil Patrick Harris), un solter d’or, sempre am esmòquing, disposat a aconsellar qui calgui i amb una retòrica absolutament magnètica i hilarant. Els altres personatges quedaven empetitits, però també tenien els seus moments de glòria. El problema és que de seguida es va convertir en “el show de Barney”. Van explotar de tal manera al personatge que va acabar cansant, i aproximadament a la 4a-5a la sèrie es va tornar impossible de mirar. Els creadors van voler explotar Barney tant descaradament, que va acabar cansant. Perquè? Perquè els altres personatges van passar a ser mers espectadors, van deixar de tenir importància: no van ser capaços de deixar “reposar” al Barney, perquè els seus moments acabéssin tenint el seu impacte. Com veieu, és la diferència entre tenir un personatge bo (HIMYM) a tenir-ne sis (Friends).

El mateix que a HIMYM li va passar, molt abans, a The Big Bang Theory amb el seu personatge estrella, Sheldon, un freak/geek científic inadaptat, divertit per la manera de parlar que té i el fet de tractar a la vida com una ciència. Això, i el fer servir tecnicismes allà on pugui. En el cas de TBBT no només es va perdre la interacció amb els personatges, van anar més enllà: els van anar eliminant poc a poc.

El crèdit d’una sèrie és quelcom purament personal, ja que moltíssima gent segueix veient aquestes dues sèries, tot i que jo opino que estan acabadíssimes de fa temps, almenys creativament. Se’ls ha d’agrair l’impuls que han suposat per a algunes de les sèries que vull parlar, i serveixen alhora com a exemple del que s’ha d’intentar evitar.

Val a dir que aquests “símptomes d’esgotament” d’una sèrie de comèdia es donen exclusivament a Estats Units. Allà estiren les temporades fins que deixen de tenir espectadors, per això moltes arriben a un nivell on ja no s’aguanten els pets (5-6 temporades de mitjana). Dic això perquè les sèries angleses no s’han d’obviar si parlem de comèdia (Little Britain, The Office), i no s’arrosseguen miserablement al dependre poc de l’audiència i tenir 3 temporades com a màxim, essent 2 de 6 capítols l’habitual. Recordar que una temporada americana sol tenir 24 capítols per temporada, en el cas de les comèdies. La durada i allargament de les sèries és un dels principals problemes que tenen a USA, i en el cas de les comèdies es nota molt més.

Això és una visió general i senzilla sobre les comèdies més populars, que no importants. The Office va refinar i remarcar l’estil mockumentary (fals documental); Arrested Development va ser el màxim exponent de la “familia disfuncional”; Seinfeld va explorar el gènere meta, on vèiem a Jerry Seinfeld fent d’ell mateix, en una suposada realitat. Un concepte que va seguir amb Curb Your Enthusiasm i assolint el màxim nivell amb la brillant (i recent) Louie. Normalment les sèries que han innovat o excel·lit en algun concepte tenen molta popularitat (Seinfeld), però d’altres són incompreses i cancel·lades (Arrested Development), tot i que avui dia han estat reconegudes i s’han convertit en productes de culte: Arrested Development és una de les sèries que més DVDs ha venut i ven.

Avui dia, des del meu humil punt de vista, es pot parlar tranquil·lament d’una dualitat al cim de la comèdia: Modern Family i Community.

L’èxit (audiència & crítiques) d’aquestes dues sèries es deu a que han sabut recollir el millor de les anteriorment mencionades, i anar un pas més enllà. Al veure un o dos capítols d’aquesta dupla, un s’adona que tot quadra; no hi ha ni un element desaprofitat, tot està pensat al mil·límetre.

Modern Family és més popular i populista, mentre que Community és més freak, tot i mantenir-se en una mena de limbo que fa que tothom la pugui veure.

La grandesa de Modern Family és que sublima The Office, Friends i Arrested Development: filmada amb estil mockumentary, tots i cada un dels personatges tenen un pes similar, tots tenen el seu moment; i tots formen part d’una laberíntica família disfuncional on tots estan emparentats amb tots. Els personatges són tan bons que és probable que si féssim una enquesta dobre quin és el millor personatge obtindríem resultats força diferents. Uns són amants de Phil (un pare pseudo-cool), altres de Manny (home gran i refinat dins del cos d’un nen gordet), altres de Mitchell (home gay gras i corpulent, neuròtic i incansable), i etzètera.

Els creadors, com un gran entrenador de bàsquet, han sabut fer rotacions, han repartit els minuts perfectament i la sèrie no cansa mai; sempre deixa amb ganes de més. La màxima esplendor comèdica apareix en grans reunions/viatges familiars, on es reuneix tota la família i de les seves interaccions salten espurnes.

És extremadament popular, té un èxit de crítica brutal i tothom sembla estar-hi enamorat (m’hi incloc). Ja es pot comprar la primera temporada en DVD. Mentre escric això, està arribant al final de la seva segona temporada, i segueix sent tan genial com el primer dia.

Community. És “difícil” parlar d’aquesta sèrie. Para d’un grup d’adults que entren a una universitat de baix nivell (un community college) El primer que cal dir és que no és per tothom, el seu humor no és tan universal com el de Modern Family. No té personatges excepcionalment graciosos. La sèrie és excessivament meta, fa bromes dins de bromes. La primera mostra d’això és que els personatges són esterotips portats a l’extrem, que més endavant assoliran certa profunditat. Sí que es recolza en dos personatges estrella: Abed (indi, apassionat pel món del cinema i la TV, amb una manera de parlar peculiar) i el Sr. Chang (asiàtic, professor de castellà). De totes maneres, els personatges són simples accessoris al més important de Community: les històries, la originalitat de cada capítol.

Els tres punts forts de Community són: la innovació constant, i l’aspecte meta i auto-referencial, i les constants referències al món del cinema i la televisió (normalment per part d’Abed). Té episodis que ja han passat a la història, com Modern Warfare (guerra de paintball, un reguitzell de referències al millor cine d’acció). Cada un és un petit homenatge a cert tipus de cinema i alhora va més enllà en la seva evolució.

Recomano que la veieu, i aguanteu 3 o 4 episodis abans de decidir, millora a cada episodi perquè a mesura que passa el temps, els creadors s’adonen que aquesta sèrie es dirigeix a un target petitíssim, i no intenen assolir un èxit de popularitat creixent.

Tot i així, no s’ha de caure en el prejudici de que Community és inabarcable per la seva raresa, hi ha episodis per tots els gustos. Sí que és cert que al ser una sèrie amb moltes referències a ella mateixa, es fa complicat veure episodis sense ordre, és millor començar pel principi i anar fent.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s