Què veure a Sitges?

Avui comença el Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, un dels pocs festivals de renom situats a Catalunya. De fet, diria que és l’únic que té un cert ressò internacional. Sigui com sigui, sempre hi ha un munt de pel·lícules bones per veure. Aquí teniu una llista del que més m’ha cridat l’atenció.

De totes maneres, el millor és no fer-ne massa cas, una de les gràcies dels festivals de cine és disfrutar de l’ambient i entrar a veure pel·lícules sense saber-ne absolutament res. Però pels metòdics i els que us fieu una mica del meu criter:

4:44 Last Day On Earth: Dirigida per Abel Ferrara (King Of New York, Bad Lieutenant) i protagonitzada per Willem Dafoe. Pel·lícula apocalíptica que respon a la pregunta: què passaria si tothom sabés que s’acaba el món? A la crítica especialitzada li ha agradat molt.

Another Earth: Una premissa extremadament interessant: com el seu títol indica, s’ha descobert un duplicat del planeta Terra. Les crítiques diuen que és una pel·lícula emmarcada en el gènere de la ciència-ficció, però l’argument no és especialment científic ni es recolza en respondre preguntes sobre el perquè de l’altra Terra. És a dir, és un drama en clau de ciència-ficció, i aquestes mescles solen sortir bé. Tinc moltes ganes de veure-la.

Arirang: La nova d’en Kim Ki-Duk. Després de veure els dos treballs més coneguts d’aquest cineasta, me’n declaro fan absolut. Tot i això, és una mica decepcionant que es tracti d’un documental que repassa la seva carrera com a director. Em fa una mica de por i ho veig totalment innecessari.

Attack the Block: L’he vist, i crec que és una pel·lícula a reivindicar. Divertida, ben rodada, amb un ritme brutal i uns efectes especials meritoris; amb un punt de partida original: uns aliens ataquen un barri pobre de Londres, i els pandilleros de la zona els hi plantaran cara. Dirigida per Joe Cornish, que participa com a guionista a la pròxima Tintin de Spielberg & Jackson. Visionat obligatori.

Contagion: Steven Soderbergh sempre interessa, i més quan es marca una pel·lícula de ciència-ficció amb un càsting colossal i una història que té una pinta bestial: tracta sobre un virus mortal que es contagia amb una facilitat pasmosa. Moltíssimes ganes de veure-la, tot i que el 14 d’Octubre surt a tots els cinemes.

Drive: Ja sabeu que sóc molt pesat sempre recomanant la Trilogia de Pusher, que retrata l’inframón criminal de Copenhague, dirigida per Nicolas Winding Refn, director que sap filmar acció des d’un punt de vista artístic, fent coses diferents però amb cap i un gran coneixement del gènere. És un dels futurs cracks, i amb Drive la crítica coincideix que ha donat el salt a la fama que tant esperàvem els seus fans. Tracta sobre un stuntman que no és aigua clara, i el càsting fa por. Visionat obligatori, a més no té data d’estrena.

Extraterrestre: De Nacho Vigalondo, freak reputat, gran director de curts i d’una pel·lícula que em va meravellar, Los Cronocrímenes. El punt de partida d’Extraterrestre és genial: normalment, en una invasió extraterrestre, tothom correria i es desesperaria. Però què passa quan la invasió passa de nit, i tu t’has lligat a una noia espectacular. Et despertes i et trobes els carrers buits i el cel ple d’OVNIS. Hi ha ganes de veure-la, el teaser pinta bé.

Hobo With A Shotgun: Pels amants del grindhouse de la vella escola. Sang i fetge per un tub, visualment cuidadíssima i amb un Rutger Hauer excels. Recomanable per anar-hi amb amics i riure en diverses ocasions. És una peli que els anglesos dirien OVER THE TOP (passada de voltes).

Jane Eyre: Pinta dramón dels grossos, però hi surt aquest incipient monstre de l’interpretació anomenat Michael Fassbender.

Melancholia: La nova de l’odiat i estimat Lars Von Trier. Ni el personatge ni el seu cinema em diuen gaire, però he de reconèixer que tant l’argument com l’aspecte visual conviden a veure-la. A més, és una bona oportunitat per veure què tal ho fa Kirsten Dunst de protagonista, una actriu que es diu que té molt talent amagat però mai ha sabut triar projectes per brillar.

Project Nim: Documental esperpèntic dirigit per James Marsh, responsable de l’enorme Man On Wire. Va tenir molt d’èxit a Sundance, i tracta sobre un tema molt interessant: una familia de hippies que als anys 70 van decidir criar un ximpanzè com si fos una persona humana, des que era un nadó. Auguro que l’experiment va sortir malament, però tinc curiositat, i aquest sentiment és el primer que ha de provocar un documental.

Red State: El gir de 180 graus de Kevin Smith, que ha passat de la comèdia a una mena de thriller de terror-acció; extremadament irregular però amb conceptes interessantíssims. Sobretot val la pena pels paperots de Michael Parks & Melissa Leo. No n’espereu molt, però és una bona peli per veure en un festival.

Twixt (3D): Última paranoia de Francis Ford Coppola, que tinc la sensació que s’ha donat un cop al cap i s’ha oblidat de fer res. Aquesta em fa més por que una pedregada, sobretot quan veig que està protagonitzada per Val Kilmer.

Tingueu en compte la secció de clàssics, aquest any s’hi poden veure Wargames, Frankenstein o A. I.: Artificial Intelligence (entre d’altres).

A veure qui s’enduu els premis, auguro teca per Drive i Contagion.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s