Herois i Hereus (3): Humanitzant la Figura

(NOTA: Aquesta és la primera part d’un article titulat “Herois i Hereus”, escrit per Martí Sala fa un temps. Hi haurà sis o set parts que s’aniran publicant periòdicament, estigueu atents, val la pena.)

L’any 2005 és un bona data per parlar de les primeres evidències greus de la crisi cinematogràfica. Fou aleshores quan tancaren els primers video-clubs i les sales de cinema començaren a buidar-se. Peter Jackson ja havia manifestat la seva insatisfacció amb els beneficis de King Kong i un any després Bryan Singer viuria el seu primer fracàs comercial amb l’estrena de Superman Returns. Casualment o no, en aquell mateix moment la figura cinematogràfica del Súper Heroi que fins aleshores havia aportat tants beneficis cinematogràfics entrà també en crisi.

Tot i que les dues pel·lícules responsables d’aquesta decadència arribaren a les pantalles el 2005, un any enrere ja podem trobar-ne una que planteja l’estil de cinema que molt poc temps després trauria el cap. Dirigida per Brad Bird, The Incredibles (2004) és una història de super-herois que trenca moltes convencions que fins aleshores havien estat presents en el gènere. Amb una profunditat de personatges poc habitual  en el cinema d’animació i una habilitat narrativa pròpia de la productora a la què pertany (Pixar), la pel·lícula de Bird tracta d’un personatge casat i pare de família que recorda amb nostàlgia quan de jove podia sortir a salvar vides.

Però el més sorprenent de la pel·lícula és que el seu protagonista no actua al costat de la llei sinó que fuig d’ella, ja que aquesta prohibeix l’ús de Súper Poders. D’altre banda, The Incredibles és una pel·lícula que prefereix parlar de la família i els esforços que costa mantenir-la abans que mostrar lluites i escenes d’acció espectaculars (malgrat tenir-les). És un títol important per a la reforma del gènere que preparà molt bé el terreny als que apareixerien l’any següent.

Christopher Nolan fou el director que l’any 2005 s’atreví a portar a la gran de pantalla la figura del Súper Heroi Batman després de la mala experiència de Joel Schumacher. Els adolescents que havien descobert al director amb Memento i molts aficionats al mon de la vinyeta que també havien vist la pel·lícula acudiren a las sales de cinema amb l’esperança de que una ment prou retorçada com per imaginar un llarg-metratge explicat al revés fos capaç d’entendre la bogeria de Gotham City (ciutat on tenen lloc les aventures de Batman). I la majoria no en van sortir decebuts. Amb Batman Begins, Nolan presenta un personatge orfe acollit per un “clan” ninja que li ensenya arts marcials. En créixer torna a la seva ciutat natal i, disconforme amb el caos que descobreix que hi regna, decideix fer us dels seus coneixements ninges i de l’herència que ha rebut dels seus pares per combatre-la.

És evident que els trets bàsics de les pel·lícules de super-herois encara són presents en aquesta història (la lluita en contra del mal, el personatge femení que el protagonista sedueix, la societat tractada com a personatge…), però a Batman Begins hi ressalten detalls importants que fins aleshores no havien estat plantejats: El fet que el protagonista no tingués cap poder ni “força” interna sinó senzillament la pretensió de fer que les coses vagin bé, el tractament obscur i misteriós de l’espai en el què es mou, la manca d’un enemic “super-poderós”, el tractament de la corrupció…

La segona pel·lícula responsable de l’inici de la crisi ve de la mà del director Robert Rodríguez i l’escriptor Frank Miller. Es tracta de Sin City. Provablement ningú pensi en la pel·lícula del director de El Mariachi i del dibuixant de 300 com una pel·lícula de súper herois, però en tot cas és innegable que presenta una sèrie de característiques que la converteixen en una de les responsables de l’evolució del gènere.

En primer lloc, es tracta de l’adaptació d’un còmic editat per DC, editorial a la què pertanyen gran part dels còmics de super-herois portats a la pantalla.

En segon lloc i pel fet que s’acaba de comentar, gran part del públic que esperava l’arribada de Sin City als cinemes era també seguidor de les adaptacions cinematogràfiques de super-herois, motiu pel qual Sin City sovint acabava al mateix sac que les pel·lícules del gènere. En tercer lloc, es tracta d’una pel·lícula en la que hi abunden escenes d’acció i violència molt allunyades del realisme, i malgrat tractar-se d’una pel·lícula en la què els personatges no tenen poders,  aquests si que tenen enemics, sedueixen a noies joves i són exageradament àgils i forçuts. Per això Sin City va ser capaç d’entretenir el mateix públic que disfrutava veient cinema de súper herois sense necessitar “super-poders”, aventures surrealistes ni transformar els conceptes del bé i el mal en valors absoluts.

Així doncs, malgrat no tractar-se exactament d’una pel·lícula de super-herois, Sin City portà a les sales de cinema gran part dels consumidors d’aquest estil i també a d’altres públics que buscaven entreteniment o veure les cares de les estrelles que hi participaven. Els seus trets més característics tingueren una bona rebuda, com ara les històries narrades en clau de  “novel·la negra”, la violència explícita, la recerca de la venjança dels seus protagonistes i la corrupció política i policia. D’aquesta manera, Robert Rodríguez i Frank Miller demostraren la possibilitat de fer cinema d’acció i entreteniment de maneres alternatives a la fórmula típica del gènere de super-herois i canviaren la mentalitat del públic i de les posteriors estrenes de cinema d’acció.

El següent heroi al que li tocà reformar-se fou l’agent 007, James Bond. Aquell agent capaç de sortir de qualsevol embolic sense descordar-se la corbata i de seduir a qualsevol dona amb l’elegància més refinada estava a punt de deixar veure la seva part més salvatge. Casino Royale, amb un James Bond ros per primera vegada interpretat per l’australià Daniel Craig presentava l’agent 007 com una persona freda i agressiva amant de la violència i vulnerable als mals d’amor. A més a més, a diferència de Die Another Day, en la pel·lícula de Martin Campbell (que ja havia dirigit Goldeneye l’any 1997) no hi abundaven les imatges generades per ordinador: les escenes d’acció eren fetes per especialistes. També cridava l’atenció el fet que una part important de la trama  prescindia d’escenes espectaculars i centrava l’atenció en situacions de poc moviment, com ara una partida de “poker” o l’escena de tortura del propi Bond. D’altra banda, val a dir que les aventures de l’agent 007 presentaven un realisme oblidat en les entregues anteriors de la saga, igual com també val a dir que mai abans s’havía vist a l’agent patir una tortura semblant a la que pateix en aquesta cinta.

Anuncios

Un comentario el “Herois i Hereus (3): Humanitzant la Figura

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s