Herois i Hereus (5): El Super-Heroi dins del Cinema

(NOTA: Aquesta és la primera part d’un article titulat “Herois i Hereus”, escrit per Martí Sala fa un temps. Hi haurà sis o set parts que s’aniran publicant periòdicament, estigueu atents, val la pena.)

Múltiples empreses tancaven negoci i l’acomiadament d’empleats començava a ser freqüent. La costum quotidiana d’anar al vídeo club a buscar la pel·lícula del divendres gairebé havía estat esborrada del mapa. La crisi econòmica ja era un tema de conversa habitual, i mentre aquesta acabava de desplegar les seves ales, la crisi de l’heroi també ho feia. El públic s’estava acostumant a la nova figura i les empreses cinematogràfiques ho apreciaven. Tan era així que fins i tot el cinema de super-herois més clàssic va haver d’ajustar-se lleugerament al nou gènere.

L’abril del 2008, Paramount llençava la primera adaptació cinematogràfica d’Iron Man, pel·lícula que té com a protagonista un empresari alcohòlic que es veu obligat a fer un canvi de mentalitat després de ser segrestat per una banda terrorista; fet que el conduirà a lluitar en contra de la corrupció i de l’abús de poder.
El juny d’aquell mateix any arribava a les pantalles la segona adaptació cinematogràfica del personatge de vinyeta Hulk, ara presentat d’una manera molt més obscura i amb l’interès centrat en la crisis d’identitat que pateix el protagonista per culpa de saber-se víctima d’un experiment fallit. És evident que ambdues adaptacions formen part de l’estil de cinema de super-herois clàssics totalment allunyats del Nou Súper Heroi, però és un fet que totes dues cintes presentaven detalls realistes inexistents en les anteriors produccions del gènere provocades pel nou estil que començava a ocupar les sales de cinema.

Si és cert  que el millor antídot per a les crisis és el sentit de l’humor, sens dubte fou gràcies a això que Ben Stiller aconseguí fer-se un lloc en el cinema com a director amb la poderosa arma que és la comèdia. Amb Tropic Thunder, el director de Zoolander no només parodiava pel·lícules bèl·liques com Apocalypse Now, Platoon o The Thin Red Line, sinó també la figura més clàssica de l’heroi i les escenes heroiques més típiques i explotades de l’estil pròpiament dit. Per primera vegada (deixen de banda casos com Superhero movie i altres títols realitzats amb la única voluntat de buscar l’acudit fàcil a través de la pura imitació) el cinema de gestes heroiques era analitzat amb ulls cinematogràfics. Ben Stiller no només ridiculitzava situacions o gèneres concrets a través de la magnificació, sinó que també atacava detalls del format i la seva monotonia: només començar la pel·lícula se’ns presenten un seguit de tràilers falsos suposadament protagonitzats per els personatges de Tropic Thunder, imitant amb malícia els gèneres cinematogràfics que avui consumim (atenció el tràiler del súper heroi inventat que protagonitza per cinquena vegada la mateixa pel·lícula).

Però la revisió més crua i contundent sobre el cinema de super-herois no arribà a través de la comèdia. Ja feia anys que la proposta de portar als cinemes l’obra mestra d’Alan Moore saltava de director en director, i fou l’any 2009 quan finalment Zack Snyder presentà a la gran pantalla l’adaptació que els directors Terry Gilliam i David Lynch s’havien plantejat de fer.
Watchmen proposa una crua realitat on un conjunt de persones decideixen posar fi a la violència de carrer que domina la ciutat. Els problemes arriben quan, una generació després del naixement del que ells mateixos anomenen “Els vigilants”, els suposats successors d’aquesta “organització” topen amb la disconformitat de la societat, que amb desconfiança es pregunta “qui vigila als Vigilants?”.
Amb una proposta inicial semblant a la que plantejava The Incredibles, Watchmen desmenteix el mite del súper heroi fent-lo xocar contra del sòlid mur de la realitat.
La religió, la política, les tendències socials, la fina línia que separa una acció heroica d’un assassinat… Tots aquests són els temes que planteja la pel·lícula de Zack Snyder, convidant l’espectador a reflexionar sobre la dubtosa legitimitat dels herois i sobre quines accions són les que els defineixen.

El fet que finalment arribés al cinema l’adaptació d’una obra tan carregada de bruta violència injustificada, monòlegs reflexius per part dels personatges i que fos defensora de teories tan pessimistes sobre la humanitat va ser la mostra definitiva que el cinema de super-herois estava canviant. Per primera vegada, el gènere heroic era tractat i posat en dubte sense embuts a la gran pantalla i, el més important, Watchmen ja no era una pel·lícula d’acció que reformés lleugerament la figura del súper heroi, sinó una pel·lícula el plantejament de la qual era directament la revisió del mon dels super-herois. Dit en altres paraules, Watchmen s’atrevia a parlar del món dels super-herois amb noms i cognoms.

Poc després d’això, tingué lloc l’estrena d’una pel·lícula també amb una clara pretensió desmitificadora tot i que d’una manera diferent. Es tractava de The Men Who Stare at Goats, en la que el jove periodista Bob Wilton (interpretat per Ewan McGregor) decideix marxar cap a la guerra d’Iraq a la recerca de la gran notícia després de separar-se de la seva dona. Tot comença a torçar-se per culpa de la topada amb el militar Lyn Cassady (interpretat per George Clooney), qui assegura ser membre d’una organització secreta de “cavallers jedi” posseïdora d’una força interior capaç d’acabar amb l’enemic.
La pel·lícula del director Grant Heslov planteja un apropament cap una sèrie de personatges que tenen la intenció d’exposar els seus falsos poders psíquics i de combatre la guerra a nivell individual exhibint les seves capacitats heroiques.

La flexibilitat del súper heroi s’havia estirat fins donar la volta: ja no es tractava de super-herois que mostraven petites parts de la seva humanitat, sinó d’humans que mostraven a petites dosis les seves habilitats de súper heroi. El personatge atrapat en la figura que ell mateix ha creat, enyoradís de la seva vida que temps enrere tenia com a ciutadà corrent, s’havia transformat en el que sempre ha estat en realitat el súper heroi: una imatge present en la ment de les persones projectada com a resultat del desig del que els agradaria ser.
Plena d’humor àcid i de provocadores “gamberrades”, The Men Who Stare at Goats és una dura crítica militar i social que desmitifica l’heroi bèl·lic a través d’una cinta en format d’aventures que entreté l’espectador mentre el fa reflexionar sobre l’absurd de la guerra. És interessant adonar-se de com gràcies a la flexibilitat del nou heroi Grant Heslov va poder dirigir una pel·lícula que denunciés ja no l’heroi del cinema sinó el quotidià.

Anuncios

Un comentario el “Herois i Hereus (5): El Super-Heroi dins del Cinema

  1. […] (5): El Super-Heroi dins del Cinema […]

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s