Nadal

Ara que arriba Nadal i les festes, la gent està en familia i els canals de televisió aprofiten per emetre “pel·lícules i sèries nadalenques”. Què té en comú tot això que emeten?

La majoria transcórren en època de Nadal, i són les que més apareixen. Altres tracten sobre el Nadal en la seva expressió més superficial (Pare Noel, trineus, etc.). Algunes ho fan en sentit irònic (The Grinch).

Després hi ha un altre gran grup que apel·la al cristianisme o a events religiosos importants. Solen ser pel·lícules èpiques i extremadament llargues, per això també són una bona opció per aquelles denses sobretaules d’aquests propers dies.

N’hi ha moltes que tracten sobre l’esperit familiar, el valor de tenir familia i la seva importància.

I per últim, les que transcórren al Nadal però només com una excusa per desenvolupar un argument que hi té poc a veure.

Tinc una petita llista de les meves preferides:

Love Actually

És una pel·lícula que reuneix molts aspectes: transcórre al Nadal, i és un estudi de les relacions entre personatges de totes les edats. El que els uneix, com es veu a mesura que passen els minuts, és l’amor. Sona cursi, oi? És que ho és, i molt. Però és d’aquelles ocasions en que la cursileria està tan ben portada que és un valor positiu. Una comèdia romàntica que emociona, fa riure, i és un perfecte reflex de l’esperit nadalenc; perquè gràcies als diferents punts de vista dels personatges veiem totes les cares del Nadal. Personalment, crec que la més divertida i alhora emocionant és la del nen enamorat de la seva companya de classe, que a més ens deixa una de les millors escenes:

Home Alone (Solo en Casa)

Aquesta pel·lícula estrenada el 1990 ja és tot un clàssic de la nostra generació. Sembla ser l’única aparició exitosa de Macaulay Culkin, un dels actors infantils més pròdigs que no ha sabut continuar la seva carrera. El paper del protagonista és un dels punts forts d’aquesta comèdia familiar. La premissa és ben senzilla, i molts nens s’hi poden identificar. Culkin és el germà petit d’una familia de molts germans. Mai el tenen en compte, li fan putades, el castiguen per res… Un dia, la familia se’n va de viatge. Entre l’stress que suposa organitzar-ho tot, els pares se l’obliden a casa, i se n’adonen un cop a l’avió. L’argument, com el títol indica, es desenvolupa amb el protagonista (un nen), vivint sol a casa. Després apareixen uns lladres, i essencialment és una comèdia, però el missatge i la temàtica de la pel·lícula va més enllà: la importància de la familia i l’amor que existeix entre els membres d’aquesta encara que no sempre es demostri. És a dir, els vincles familiars com un element impertorbable i immemorial. És un missatge senzill i important, que es reflexa perfectament en el protagonista: en un principi és feliç perquè està sense la seva familia (que aparentment no l’estima), però a mesura que passa el temps (i s’acosta el Nadal) els troba a faltar moltíssim i l’únic que vol és que tornin. El final, quan es reuneixen tots, és absolutament màgic.

Ben-Hur

Una de les produccions més èpiques de la història del cinema. Amb un contingut altament religiós, tracta sobre un príncep jueu (Judah Ben-Hur, Charlton Heston) que és trahït pel seu millor amic, el romà Messala. Judah serà empresonat i passarà per diversos perills i llocs, amb només la venjança en ment. Paralel·lament a aquesta història de venjança, també veiem els primers pinitos de Jesús. Aquesta pel·lícula es sol emetre durant les festes per tres motius: és èpica i llarga, és boníssima, i és religiosa. Casualment, la part religiosa és la que menys interessa; un pretext per explicar una genial història de venjança i intriga. A la memòria col·lectiva queda la magistral carrera de quàdrigues i el colossal paper de Charlton Heston.

Mr. Bean

Molts de la meva generació hem crescut amb les reposicions nadalenques de Mr. Bean a TV3. Què dir d’aquest absolut geni de la comèdia gestual i l’ironia? Doncs que avui dia segueix sent una de les sèries més respectades i venerades pels amants de la comèdia. Com que és quasi muda, és totalment universal. Es sol posar al Nadal perquè té dos o tres capítols referents a aquesta festivitat que són els millors de la sèrie. Especialment tendre és la relació de Mr. Bean amb el seu osset de peluix, que tracta com si fos el seu fill i el seu millor amic. Mr. Bean és únic. Escena memorable la seva versió del Pessebre en un centre comercial.

Die Hard (Jungla de Cristal)

Una de les millors pel·lícules d’acció de tots els temps, i alhora una de les mostres de cinema nadalenc irònic. En aquest cas, el Nadal només és un pretext, una data. John McClane (Bruce Willis) és un agent de policia que aterra a Los Angeles el dia de Nadal, per reconciliar-se amb la seva dona. Un xòfer el porta cap a la vigília de Nadal de l’empresa Argyle, a un gratacels (el ja mític Nakatomi Plaza). Un cop dins, Hans Gruber (Alan Rickman), un terrorista, segresta a tothom menys a McClane, que farà el possible per derrotar el dolent. El fet que l’acció es situï al Nadal fa que sigui “la peli d’acció de les festes” per antonomàsia. Cal revisitar-la sovint, i el Nadal és una excusa perfecte.

Nightmare Before Christmas (Pesadilla Antes de Navidad)

Pel·lícula d’animació musical stop-motion, dirigida per Henry Selick i amb l’ajuda inestimable de Tim Burton. En aquesta història, pura comèdia negra, Jack Skellington, habitant del “Poble de Halloween”, es troba amb un portal que li permet accedir al “Poble del Nadal”. Jack, un tipus important en el poble, està trist i lacònic, i un pèl cansat del Halloween. Quan descobreix el Nadal, queda fascinat i intenta traslladar el Nadal al Poble de Halloween. Presenta una idea genial, un xoc entre Halloween i Nadal. És una peli tan fosca i corrosiva que a molts nens els hi feia (i els hi fa) por; quan és un producte aparentment infantil. Com amb tots els productes gòtics i tocats per Tim Burton, s’ha convertit en una pel·lícula de culte.

Eyes Wide Shut

Una de les millors obres del mestre Kubrick, la seva última producció, estrenada el 1999. Història de fidelitat, sexe, i sordidesa. Emmarcada en època nadalenca per dotar de més ironia al missatge de la pel·lícula. És una de les meves preferides de tots els temps, absolutament imprevisible i amb una tensió creixent. A la memòria queda la famosa escena de la mansió. El tràiler és un dels més recordats: mostrava a una parella real (Cruise & Kidman) en actitud suggerent. Una maniòbra de màrketing brillant, perquè la pel·lícula és molt diferent.

It’s a Wonderful Life! (Qué Bello es Vivir)

La meva representació del Nadal preferida. Sobretot, del famós esperit nadalenc. Té un dels finals més emocionants que he vist mai. Cinema comercial i feel-good americà, dirigida per Frank Capra. Bons molt bons, dolents molt dolents; transmet un missatge atemporal: els diners no donen la felicitat. James Stewart interpreta un pare de familia que té problemes econòmics. Un dia (la vigília de Nadal) toca fons, i s’intenta suïcidar. Per sort, el seu àngel guardià el salva, i li ensenya com hagués sigut la vida de les persones que l’envolten sense la seva presència. És a dir, la influència que el protagonista ha tingut sobre els que l’envolten. Parla de temes importants sota la pàtina de la moral americana, donant molta importància als diners i a la religió; però en última instància és un conte maquíssim. No falla.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s