Herois i Hereus (6): Hereus, Reciclatge i Renaixement

(NOTA: Aquesta és la sisena i última part d’un article titulat “Herois i Hereus”, escrit per Martí Sala fa un temps. Podeu trobar els articles anteriors al blog. És recomanable llegir-los tots ordenadament, aquí teniu el primer.)

Arribem a l’any 2010, moment en què, com s’ha dit anteriorment, tot tipus de negoci pateix d’una manera o altre les destrosses que ha provocat la crisi que estem vivint. Pel que fa l’àmbit cinematogràfic, la figura del súper heroi se n’ha endut una part important: al llarg dels últims 5 anys, ha estat humanitzada, deshumanitzada i rellegida. Després d’haver-la despullat amb tanta cruesa, què li toca viure a la figura del súper heroi?

Com acabem de dir, l’heroi ha estat despullat i analitzat des de diversos punts de vista. A més a més, cada cop estem més acostumats als efectes espectaculars generats per ordinador. És per això que el públic ja no veu el cinema de super-herois amb els ulls innocents que rebien Spiderman o X-Men (la prova és que fa anys que pràcticament només s’estrenen continuacions de “sagues” ja obertes). Tret de casos d’estrenes puntuals, és com si el súper heroi s’amagués entre pel·lícules no pertanyents al gènere amb la intenció de donar un cop de mà al guionista en els problemes puntuals que pot tenir el seu desenvolupament argumental, o en ocasions també per donar un format rentable al producte. Hi ha un petit conjunt de pel·lícules estrenades últimament que serveixen d’exemple per entendre-ho.

El Març del 2011, Kathryn Bigelow ha conquerit crítica i Oscars amb The Hurt Locker, pel·lícula sobre la guerra d’Iraq iniciada l’any 2003. Es tracta d’una cinta bèl·lica reflexiva sobre les terribles conseqüències (físiques i psicològiques) que desencadena la guerra. Dit així, a un li venen al cap pel·lícules com Apocalypse Now, Platoon o The Deer Hunter, totes elles impregnades d’un cru realisme sense cap tipus d’heroïcitat. Però Bigelow no ha estat prou ingènua per pensar que un treball d’aquestes dimensions és incompatible amb qualsevol característica que formi part del gènere dels super-herois.

El sargent Jeremy Renner, protagonista de la cinta, es mostra superior als seus companys en valor i coneixements tecnològics des del començament de la pel·lícula. Es tracta d’un soldat capacitat per desactivar mines i altres tipus d’artilugis explosius sense perdre la concentració siguin quines siguin les circumstàncies. Per posar un exemple, quan avançant decidit cap a una de les bombes que desactivarà al llarg de la pel·lícula Renner és sorprès per un cotxe desenfrenat que entra dins l’indret protegit de manera inesperada, aquest no dubta en treure la seva pistola i ordenar-li que retrocedeixi gairebé sense moure les parpelles. Moments com aquest fan pensar en la perfecció de certs personatges del cinema de super-herois de la mateixa manera que hi feia pensar el personatge interpretat per Javier Bardem a la pel·lícula dels germans Coen.

I doncs, el mèrit de Bigelow està en la perfecte harmonia que aconsegueix entre l’habilitat d’aquest personatge i la  seva humanitat, la que el públic va descobrint al llarg de la pel·lícula. L’espectador entén a poc a poc que Jeremy Renner és una persona igual que la resta malgrat la seva llarga experiència com a artificier i la seva aptitud heroica que, en realitat, fa servir com escut contra la buidor que hi ha dins seu.

Finalment s’entén que la mal interpretada heroïcitat del protagonista és deguda a que Bigelow desenvolupa aquesta complexa figura a través d’una molt ben trobada imitació de les presentacions de personatges en les pel·lícules de super-herois. Tan sols es tracta, doncs, d’una “imitació” de formes, en cap moment de contingut. Vet aquí un exemple de pel·lícula hereva del mètode del súper heroi utilitzat com una eina que fa més còmoda la feina del director, així com també la digestió del material per part del públic.

L’aclamat treball de la ex-dona de James Cameron no ha estat l’únic treball de contingut interessant des d’aquest punt de vista. The Road, de John Hillcoat segons la novel·la de Cormack McCarthy, narra la història de com un home qualsevol (interpretat per Viggo Mortensen i de qui mai n’arribem a saber el nom) protegeix el seu fill de la devastadora catàstrofe natural que ha patit el planeta terra per causes que l’espectador no arriba a conèixer. La paradoxa d’aquest cas és que el protagonista principal duu a terme una acció heroica prescindint de tots els atribuïts que defineixen un súper heroi. De fet, és com si el narrador de la història hagués decidit posar de cap per avall un relat de súper herois: la pel·lícula ressalta per relatar una aventura pròpia de les pel·lícules del gènere presentant totes les característiques que aquestes acostumen a tenir capgirades.

En The Road hi figura un mon devastat, una inevitable presència dels conceptes “bé” i “mal”, un protagonista que protegeix un fill, enemics que hi posen obstacles, una noia en qui aquest sempre somia i accions heroiques que ell es veu obligat a fer per protegir la vida del nano. Una pel·lícula d’aquestes característiques formaria part del cinema de Súper Herois si no tingués les següents característiques:

1) El pare del nen  no té cap habilitat que el faci destacar per sobre dels enemics, enemics que, d’altre banda, no són més que persones a qui la gana i la misèria han convertit en caníbals.

2) El protagonista no lluita en contra del mal a favor de la societat, sinó en contra de la societat governada per “el mal”. Ja no és la societat qui es veu atacada per els poders del mal necessitant la protecció d’un heroi, sinó que la lluita de l’heroi neix del simple desig de sobreviure.
3) La dona en qui somia el personatge interpretat per Viggo Mortensen no és la persona a qui desitja enamorar, sinó la dona que va abandonar a pare i fill a través del suïcidi.

4) El bé i el mal són presents en la pel·lícula, però d’una manera tan borrosa i confosa que hi ha moments en què l’espectador no té clar amb quin dels dos se sent identificat. La gana, el fred i la misèria acaben provocant accions mal vistes per tothom però enteses per la majoria, fet que transforma una possible exposició de valors en la reflexió i qüestionant sobre ells.

5) Les accions heroiques de la pel·lícula no són sinó gestos lògics que fa el pare del nen per protegir-lo sense demostrar cap tipus d’habilitat i en més d’una ocasió estant a punt d’empitjorar les coses.

6) Fins el final de la pel·lícula ningú te la certesa de saber si el protagonista del relat sortirà viu de la seva aventura.

Com veiem, aquesta no és una pel·lícula de súper herois amb detalls que els humanitzen, ni tampoc un treball aliè al gènere però amb detalls que en formen part. Més aviat sembla el descendent natural de Watchmen: la desfragmentació total del gènere de Súper Herois que acaba conduint a un necessari i pessimista catastrofisme. No cal dir que els interessos de Cormack McCarthy poden estar allunyats d’això en el moment d’escriure la novel·la, però s’hauria de veure si l’estrena de l’adaptació cinematogràfica hauria estat possible sense el procés de transformació que ha viscut durant els últims anys el gènere de super-herois.

De la mateixa manera que Hillcoat aconseguí un fantàstic resultat de capgirar l’estil “súperheroic” per obtenir-ne un drama existencialista, Ruben Fleischer s’ha guanyat els respectes del públic fent un procés semblant per obtenir una peça còmica i d’aventures. A Zombieland, la seva pel·lícula, també hi figura un mon devastat, el desig de supervivència per part del protagonista, l’enamorament d’una noia i accions heroiques amb un to còmic i auto-paròdic. En aquest cas, l’enemic del protagonista són els morts vivents, la persona de qui s’enamora és una noia jove i bonica, el bé i el mal són presentats sense confusió i en tota la cinta s’hi percep la clara voluntat per part dels protagonistes de salvar una societat que encara és a temps de sobreviure. Per tant, Zombieland és una peça plena de comèdia i en certa manera realista que se salva de formar part del gènere de súper herois gràcies a poder-se amagar rere aquest escut còmic, però que en realitat en respecta els punts més importants. Un altre cas, doncs, de pel·lícula que se serveix dels mètodes per facilitar el desenvolupament del relat.

Seguint per aquesta línia, hi ha un cas encara més exagerat que Zombieland arribat a la pantalla de la mà del director de Lock’n’Stock. Es tracta de la última adaptació cinematogràfica del clàssic personatge fictici Sherlock Holmes, una pel·lícula entretinguda i provocadora malgrat ressaltar en ella el clàssic esquema del Súper Heroi.

Com passa amb el treball de Ruben Fleicher, Sherlock Holmes no té personatges amb super-poders, el protagonista està carregat de defectes que la pel·lícula no amaga i en ella hi abunda l’humor àcid. Tantmateix, el personatge Sherlock Holmes (fantàsticament interpretat per Robert Downey Jr.) té una clara facultat que el col·loca molt per sobre d’amics i enemics (igual com passa en les novel·les), hi ha una clara distinció entre el bé i el mal, el protagonista lluita en nom de la llei, la societat és tractada com un personatge més (els enemics de Sherlock Holmes no pretenen sinó fer-la tornar boja per poder de manipular-la), des del primer moment es fa evident que Sherlock Holmes sortirà victoriós de tots els embolics on es fiqui i el personatge femení de qui s’acostuma a enamorar el protagonista en aquest estil de pel·lícules hi és present.

Fins ara havíem vist com les formes empleades en el cinema de super-herois esdevenien una eina per entretenir o en alguns casos fins i tot reflexionar amb una habilitat abans pràcticament desconeguda. Amb aquests dos últims exemples, especialment el segon, el Súper Heroi ha anat perdent peces de la seva identitat i ha acabat totalment despullat per ser revestit a través d’un format més seriós, realista i amb personatges més profunds. Es podria dir que el cinema de Súper Herois està renaixent.

El punt culminant d’aquest renaixement és a les sales de cinema des de fa relativament poc, i no per casualitat, es tracta de l’adaptació d’un còmic. Kick-Ass explica les peripècies que viu un estudiant qualsevol quan decideix vestir-se de súper heroi i rondar pel món contribuint a que la justícia predomini per sobre del mal. Igual que Watchmen, la pel·lícula de Matthew Vaughn (adaptació de l’obra de Mark Millar i John Romita) reflexiona sobre el gènere de super-herois de manera oberta, i vista per sobre i de manera poc detinguda es podria pensar que es tracta d’un altre cas de desmitificació. Però realment aquesta no és la pretensió de la pel·lícula.

En primer lloc, Kick-Ass si que té personatges amb habilitats extraordinàries que faran servir per lluitar en contra del mal. La jugada del narrador consisteix en dotar d’aquestes habilitats no al protagonista del relat sinó als personatges secundaris. Gràcies a això, el pes de l’acció recau sobre un personatge quotidià (malgrat disfressar-se de súper heroi) i resta importància a les gestes heroiques dels personatges secundaris. En segon lloc, el cru i negatiu realisme de Watchmen aquí és substituït per un final optimista i utòpic característic de les pel·lícules de super-herois. En aquest aspecte, els autors del relat es curen en salut mostrant un grapat de violència explícita impensable en el cinema clàssic de super-herois que cobreix la cinta d’un fals realisme que oculta eficaçment la seva part utòpica. No cal dir que la resta de característiques essencials del gènere hi són presents, com ara que el bé i el mal hi figurin com a valors inqüestionables (l’antagonista de la pel·lícula és, sens dubte, el “dolent” de la pel·lícula), la noia que enamora al protagonista no hi falta, la societat és tractada com a personatge unitari, ningú dubta que el protagonista acabarà sortint viu de les seves arriscades aventures…

Però el que fa més evident l’autèntica pretensió de Kick-Ass és la sospitosa similitud estructural entre aquesta i un altre títol. Kick-Ass explica la historia d’un jove estudiant que decideix camuflar la seva identitat per lluitar en contra del mal. En el primer intent fracassa sortint-ne malparat. En el segon té més sort i el seu nom “artístic” s’escampa per tot el país. La seva falsa identitat enamora a la noia que estima, qui finalment acabarà preferint la identitat real. Tot d’una, apareix l’enemic, qui també amagat rere una disfressa, i intenta convèncer al protagonista de que s’uneix a ell. Quan aquest ho rebutja, es veu obligat a lluitar-hi, combat que, evidentment, acabarà guanyant. Es tracta de la mateixa estructura, malgrat pugui tenir petits canvis, que la d’Spiderman, de Sam Raimi.

Kick-Ass no és una pel·lícula de súper herois amb petites reformes. Tampoc és una pel·lícula d’acció adornada amb detalls del gènere. No es tracta d’un cas com el de Sherlock Holmes o Zombieland, pel·lícules d’acció o d’aventures vestides amb les formes del cinema de súper herois. Kick-Ass és la construcció d’una pel·lícula de súper herois en tota regla impregnada de detalls del cinema d’antiherois fets servir com a llicència per aconseguir, malgrat el gènere, una fantàstica i entretinguda peça d’aventures dotada d’escenes memorables i en certs moments fins i tot part de denuncia. Es tracta d’una pel·lícula de súper herois que, igual que fan la majoria de protagonistes d’aquestes, camufla la seva identitat darrera d’una carcassa construïda a partir d’imitacions del cinema que ha acabat amb el Súper Heroi clàssic. En definitiva, el súper heroi s’ha anat reformant fins acabar reapareixent amb un vestit nou.

El super heroi ha estat tallat a trossets i repartit per el cinema al servei de les necessitats de cada cas, però tot plegat no acaba aquí: les pel·lícules d’avui ja no beuen d’aquest estil com s’ha estat comentant fins ara, sinó que ho fan del gènere que inicialment nasqué com a resposta crítica cap aquest. I per arrodonir la paradoxa, irònicament hi ha casos en què es fa amb l’objectiu d’aconseguir una pel·lícula talment de super herois (com s’ha dit amb Kick Ass).

La diversitat de gèneres que ha estat alimentant-se de les formes i detalls de les pel·lícules del gènere és tan ample que ja són elles mateixes les que s’alimenten del nou gènere sorgit d’aquest fet. Per això és just afirmar que un estil aparentment tan poc prometedor com el de super herois ha estat, en certa manera, el causant de tota una onada de cinema molt respectable del que, actualment, ell mateix s’alimenta.

Anuncios

Un comentario el “Herois i Hereus (6): Hereus, Reciclatge i Renaixement

  1. […] (6): Hereus, Reciclatge i Renaixement Share this:FacebookTwitterEmailLike this:LikeBe the first to like this post. This entry was posted in Opinió and tagged cinema, crisi, estats units, herois i hereus, superherois. […]

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s