Top 10 del 2011, 10-6

S’ha acabat l’any 2011, i un cop més toca fer un top amb les millors pel·lícules que he vist; estrenades a Espanya l’any 2011. Els que em coneixeu sabeu que el primer que busco en una pel·lícula és que m’entretingui, que m’emocioni, i que em provoqui ganes de reflexionar. I, generalment, i crec que tots podeu estar d’acord amb mi, les que aconsegueixen aquestes tres coses són les famoses “obres mestres” que diem tots.

Aquest any, com l’anterior, hi ha moltes pel·lícules que hauria volgut veure i no he vist, que molta gent de la que em fio molt considera remarcables: The Artist, Mission Impossible: Ghost Protocol, Jane Eyre, Project NimSuposo que algunes estaran nominades als Oscar i per tant tindré ocasió de veure-les i comentar-les.

També hi ha pel·lícules que han fascinat a crítica i públic, i en canvi a m’hi no m’han acabat de fer el pes: Tree Of Life, Melancholia i The Guard. De les dues primeres puc comprendre els elogis, i són obres artístiques brillants; visualment acollonants i amb un missatge aparentment profund que a mi no m’ha acabat d’arribar. Però si per alguna cosa no m’han agradat més, és perquè m’han avorrit moltíssim. The Guard té un tipus d’humor similar a In Bruges, que per dir-ho clar, no m’ha fet ni puta gràcia. Es vol situar a la fina línia entre la comèdia negra i paròdia del cinema negre, fracassant estrepitosament.

Una de les millors pel·lícules que he vist aquest any encara no s’ha estrenat, i és The Ides Of March, el thriller polític de George Clooney que s’estrena d’aquí a poques setmanes. En parlaré, quasi amb total seguretat, a la prèvia dels Oscars.

A la llista hi ha alguna trampeta: alguna obra que no s’ha estrenat ni té gaires aires de que s’hagi d’estrenar; però ha tingut ressò aquest 2011 i considero que n’haig de parlar ara.

He estat bastant afortunat de no veure autèntics bunyols. La única que em ve al cap és Hanna, venuda com una “perla d’acció indie”; això sí, té la que per mi és la millor banda sonora de l’any, a càrrec dels Chemical Brothers.

Mencions especials, que queden fora per poc: Tinker Tailor Soldier Spy i La Piel que Habito.


Una de les sorpreses de l’any, una peça de gènere que es pot recomanar a tothom. Si Super 8 és un retorn (i, per mi, només un retorn) a la nostàlgia dels 80 spielbergiana, Attack The Block és quelcom totalment nou, que innova i alhora referencia a les grans del gènere.

La primera escena ja demostra que la cosa és diferent: de nit, una dona passeja tranquilament pel carrer, i és assaltada per una colla de joves gamberros londinencs. Doncs bé, aquesta colla són els protagonistes, tots actors novells; desconeguts del panorama cinematogràfic, entre els que destaca John Boyega (canalitzant a un o més d’un personatge de The Wire).

A partir d’aquí, hi ha una invasió alienígena i aquests nois intentaran defensar el seu barri; sota una capa del millor humor britànic, en aquest cas a mig camí entre slapstick i stoner.

Attack The Block és divertidíssima, i les seqüències d’acció són simplement brillants: ajudades per un disseny novedós i minimalista dels aliens, que són com una mena de goril·les negres amb les dents i les urpes de color florescent.

Durant 1h 20m, és increïblement precisa: no sobra ni falta ni un minut. Acció constant, moviment continu a ritme d’una banda sonora de Basement Jaxx. La sensació final és satisfactòria. No conec ningú a qui li hagi recomanat que no li hagi agradat.

És el debut de Joe Cornish com a director, que també participa com a guionista a Tintin. Per moltes coses (pressupost, gènere, innovació, estil visual) recorda a District 9, una gran pel·lícula de ciència-ficció que ens va descobrir a Neil Blompkamp.


Quan vaig veure el tràiler d’aquesta pel·lícula, m’esperava un cagarro descomunal. Absolutament cap dels elements que s’anunciaven i s’endevinaven augurava res de bo. Una seqüela/preqüela més de The Planet Of The Apes, un desconegut a la direcció, i uns protagonistes més estrelletes que cap altra cosa (James Franco i Freida Pinto).

De fet, recordo perfectament que tota la crítica i el món del cinema es va posar les mans al cap i van menysprear les possibilitats d’aquesta preqüela. Ens vam equivocar tots de mig a mig.

Un cop va sortir la pel·lícula, a l’estiu, va ser un èxit rotund de taquilla i de crítica. Un dels aspectes més lloats, i clau de l’èxit, va ser la gran feina de Weta Workshop (Lord Of The Rings) als efectes especials, complementant una actuació magistral d’Andy Serkis; que proporciona els seus gestos i moviments a Cesar, el mico protagonista de la història, que encapçala la rebel·lió dels simis. I és que, una de les coses que em fascinen d’aquesta obra, és que el punt de vista està centrat en els micos.

L’argument desenvolupa més als simis que als humans. Sabem més coses del caràcter de Cesar i els seus companys que de James Franco & cia. Volem que Cesar triomfi, patim per ell. És especialment meritori perquè els simis no parlen entre ells, tots els diàlegs són muts, amb gestos i expressions facials.

És una de les pel·lícules d’acció destacades de l’any, tant destacada que la considero una de les 10 millors. Les escenes d’acció són sublims: estan repletes de fotogrames memorables. I és que veure a 50 micos campant lliures per San Francisco i sembrant el caos, mola. A més, des de l’òptica de la ciència ficció, l’argument no és del tot estúpid, com es podria esperar d’una peli d’acció palomitera. Es basa en drogues que fan als micos intel·ligents i té algunes coses de posar-se les mans al cap, però en última instància, res que insulti a la intel·ligència de l’espectador.



Errol Morris és un dels documentalistes més famosos i respectats del món cinematogràfic. Amic íntim de Werner Herzog, els dos van estudiar junts als Estats Units. Com a curiositat, un dia van fer una juguesca, i el que perdia s’havia de “menjar una sabata”. A priori era una broma, perquè en anglès “eat your shoe” és una expressió per dir “calla”. Però fent gala d’aquest humor tan propi de cineastes grans i provocatius com són aquest parell, Herzog ho va fer. Es va menjar una sabata en públic. En aquest vídeo podeu veure tota la història:

Morris és conegut pels seus documentals d’investigació d’estil detectivesc. The Thin Blue Line va ser l’obra que el va llançar a la fama, en que intentava demostrar que un condemnat als Estats Units era absolutament innocent. Aparentment, ho va demostrar i es va re-jutjar el cas. Què més es pot demanar d’un documentalista? Indagar sobre un tema amb tal ganes, serietat i profunditat, i aconseguir deixar en ridícul a tot el sistema judicial i policial, treient a la llum l’autèntica veritat d’un cas; crec que és meritori i per això aquest senyor mereix tot el meu respecte.

Aquests dos paràgrafs anteriors són el poc que sé sobre Errol Morris, ja que no he vist cap dels seus documentals i abans de veure Tabloid no sabia qui era.

Tabloid no s’ha estrenat a Espanya ni crec que ho faci, però com que a nivell crític ha tingut ressò aquest any, i a més ja es pot trobar en DVD, em sembla adequat parlar-ne ara.

La premissa de Tabloid és d’aquelles que impacta: una beauty queen americana rapta i viola al seu aparentment dòcil marit, un mormó aferrissat i tranquil de Utah. Tot això, presumptament.

El documental és pura investigació: un muntatge de diferents entrevistes a personatges implicats en la història, que responen a desvetllar el misteri al voltant d’uns fets tan sòrdids i increïbles.

El motor d’aquesta història és la protagonista del rapte/violació, Joyce McKinney, que és una mina: tant per la seva manera de parlar com per la imatge que té d’ella mateixa. El seu testimoni contrastarà amb els altres, que tenen una imatge totalment diferent d’ella i del que va passar.

El nom del documental, Tabloid, es fa ressò del tractament mediàtic que va tenir Joyce McKinney i aquesta història. Un “tabloid” és tot aquell diari de premsa groga; per exemple el Daily Mirror del Regne Unit.

Tabloid funciona com el que és, un documental d’Errol Morris sobre una història de premsa groga: el titular sorprèn i impacta, i el talent del cineasta ens condueix a través de la història de manera magistral, i sobretot, entretinguda i absorbent.


Never Let Me Go va ser una de les sorpreses més agradables de l’any passat. És l’adaptació d’un llibre del mateix títol escrit pel japonès Kazuo Ishiguro. És un melodrama amb rerefons de ciència-ficció, al més pur estil Gattaca.

A grans trets, l’argument gira al voltant de tres personatges i la seva relació des que són petits fins a la seva vida adulta. Això, presentat en una realitat alternativa que permet la creació d’una mena de clons; de dobles perfectes d’una persona. Així, quan aquesta persona necessita el transplantament d’algun òrgan, es recorre a aquest doble. Plantejament inicial idèntic a The Island de Michael Bay; i és que aquesta última es va inspirar en la novel·la d’Ishiguro (tot i que, casualment, enlloc es cita que sigui inspiració directa; com sol passar en el món del cinema on molts cops les influències són còpies).

Doncs bé, aquest trio de personatges són clons, i han nascut amb el simple propòsit de ser un recanvi d’òrgans per algú altre. La pel·lícula es desenvolupa en gran part al Regne Unit, en concret a Hailsham, un internat on s’eduquen aquests nens; i un cop arriben a un nivell de plenitud física, en surten; evidentment condicionats per l’educació de Hailsham.

Els nens, però, no tenen ni idea de la seva condició de clons. A partir d’aquesta situació inicial es desenvolupa una complicada i reposada reflexió sobre la condició humana, i en menor mesura sobre com l’educació i les mentides poden condicionar l’evolució de la personalitat.

El trio protagonista està interpretat, en edat adulta, per tres actors britànics en clara progressió ascendent: Keira Knightley, Andrew Garfield i Carey Mulligan. Em sembla importantíssim recalcar la feina dels tres actors que interpreten als personatges en edat infantil, que fan també un treball colossal: Izzy Meikle-Small, Charlie Rowe i Ella Purnell.

És la segona pel·lícula de Mark Romanek, un reputat director d’anuncis i videoclips conegut per les seves esplèndides composicions de plans. Aquí, d’un plantejament de ciència-ficció, aconsegueix crear un drama letàrgic i intens que a mesura que transcórren els minuts agafa més pes emocional, fins arribar a un final tremendament trist i depriment; que es guanya amb tot el bon treball que fa amb la premissa inicial. Ritme lent i plans llargs, en aquest cas un encert absolut que recolza perfectament l’actuació de Carey Mulligan, que com a Drive, sembla brillar en les escenes en que no ha de dir res, i ha d’evocar sentiments amb el seu gest i la seva mirada.


L’evolució del britànic Danny Boyle des de la seva eclosió amb Trainspotting és força qüestionable: The Beach, 28 Days Later, Millions, Sunshine i Slumdog Millionaire. Es pot defensar que no ha abandonat mai el cinema indie, però d’alguna manera les seves últimes obres no són tan encertades. Slumdog Millionaire va guanyar una pila d’Oscars, senyal que s’està fent algunes coses bé i altres molt malament: vol dir que el cinema de Boyle s’ha convertit en quelcom mainstream, multipremiable… I és que l’argument de Slumdog dista molt de Trainspotting o pel·lícules de gènere com 28 Days Later i Sunshine: la història de dos nens indis i la seva evolució vital fins a l’adolescència, tot sota el vel d’un conte de fades i unes situacions absolutament forçades. Això sí, va ser la pel·lícula que ens va descobrir a Freida Pinto, una de les dones més guapes del Hollywood actual.

Tot i així, és un director amb un estil dinàmic, que aconsegueix reinventar-se segons el gènere que tracta.

127 Hours està basada en la història real d’un alpinista (Aaron Ralston), que, anant sol per les muntanyes rocoses de Utah, cau per un forat i queda atrapat amb una roca que no el deixa moure una part del cos. Aquest alpinista és James Franco, un dels nens guapos de Hollywood que des de Freaks & Geeks està cridat a ser un dels escollits d’aquesta nova fornada encapçalada per Michael Fassbender, Ryan Gosling i Carey Mulligan. És un paper perquè Franco brilli, ja que quasi tot el metratge transcorre amb Ralston atrapat a la roca.

Aquí és on brilla el dinamisme de Boyle: recorre a infinitat de trucs visuals, des de somnis, al·lucinacions, sota la forma de muntatges multi-càmera, muntatges temporals, i música que va i ve sense tenir un estil concret. És, per entendre’ns, tot el contrari de Buried. A Buried, Rodrigo Cortés ens tancava una hora i mitja dins del taüt amb el protagonista. A 127 Hours, en canvi, hi podem trobar tots els trucs possibles.

Brilla el dinamisme de Boyle però també la seva creativitat: hi ha més d’un pla que no es veu habitualment, i situacions que no es repeteixen gaire a altres pel·lícules.

Deixant de banda la direcció, la història té una força monumental. En el fons, com es pot anticipar, és una història sobre la vitalitat i la capacitat de l’ésser humà per superar-se a si mateix (que tant agraden als Oscar). Faria una doble sessió magnífica amb el documental Touching The Void, també d’alpinisme. Les seqüències finals són tremendament angoixants, la més famosa de la pel·lícula és absolutament genial en tots els sentits, i un cop més la mà de Boyle és un factor clau.

Si en alguna cosa s’equivoca Boyle és en menysprear l’intel·ligència del públic, remarcant massa sovint el missatge i l’arc de transformació de Ralston, pintant al personatge d’una manera massa absoluta i simplista. És per això que algunes al·lucinacions que ens ajuden a conèixer al personatge són ridícules per lo innecessàries i previsibles (en el mal sentit) que són.

2 comentarios el “Top 10 del 2011, 10-6

  1. […] PODEU VEURE LA RESTA DEL TOP-10, AQUI I AQUI) Share this:FacebookTwitterEmailLike this:LikeBe the first to like this post. This entry […]

  2. […] pel·lícula que em faci dir: aquesta és la millor de l’any, punt; com sí que va passar els dos anys anteriors que he escrit aquestes llistes (The Social Network i […]

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s