La millor del 2011: “Senna”

It was pure driving, pure racing… There wasn’t any politics; no money involved either, so it was pure racing. – Ayrton Senna

La meva pel·lícula preferida de l’any 2011 és el documental Senna, d’Asif Kapadia. Tracta sobre la vida d’Ayrton Senna, considerat un dels millors pilots de Fórmula 1 de la història; i una figura que ha esdevingut mítica degut al seu caràcter dins i fora la pista i a la seva mort prematura en una accident de carrera.

El documental es va estrenar als cinemes en una versió d’1h 40m, tot i que jo he vist una versió del director que dura unes tres hores: us recomano que busqueu per la xarxa aquesta última versió. No li sobra ni un minut, i sincerament, no sé què li van retallar a la que es va estrenar als cinemes. Les tres hores passen volant, i quan s’acaba un es queda amb ganes de més.

És una producció de factura absolutament impecable. El primer que sobta és la banda sonora original, composada per Antonio Pinto. Sona en els moments adequats i el director en cap moment n’abusa, cosa que podria semblar fàcil tenint en compte la qualitat de la partitura i la dificultat de muntar un documental vertebrat per imatges d’arxiu.

Senna s’estructura d’una manera força convencional: cronològicament, explica l’arribada del pilot brasiler a l’elit de la Fórmula 1, i la seva evolució com a esportista i com a persona; fins a l’accident sobtat que el va matar. Kapadia combina imatges d’arxiu i entrevistes amb la naturalitat d’un gran documentalista; la història és interessant però el plus que hi aporta el muntatge és remarcable, dinàmic però parant-se en els moments importants.

Les imatges d’arxiu són d’alta qualitat; les carreres són espectaculars gràcies a la vista des de dins del cockpit. La mescla de so és un dels punts forts de Senna, i en les carreres brilla amb tota la seva força. En la perspectiva des de dins del cockpit, el so és atronador, realment impressionant. És una llàstima que sent tan emocionants i estant tan ben presentades, no n’hi hagi gaires; i en la majoria s’hi passa molt de puntetes; sense deixar del tot clar perquè Senna va guanyar o deixar de guanyar, quina era l’estratègia, el clima, …

Les entrevistes són a personatges extremadament ben trobats; periodistes anglesos, americans i brasilers. Però la columna vertebral del documental, així com el punt de màxim interès de la vida esportiva de Senna és el seu duel amb el francès Alain Prost. Aquest enfrontament té una història i una narrativa cinematogràficament immillorables, pròpies d’una pel·lícula d’èxit esportiva d’aquelles que tots hem vist; però encara millor. Les imatges d’arxiu de Senna i Prost són abundants, però el veritable mèrit del documental és que compta amb una entrevista extensa amb el mateix Prost, que Kapadia va intercalant allà on cal. Prost parla sense embuts i en ocasions es nota que té certa rancúnia per alguns incidents amb Senna, normal quan el pique va assolir les dimensions que va assolir. És profundament interessant i emocionant sentir i veure la història d’aquest duel esportiu que en més d’una ocasió es va tornar personal. Van ser els dos millors pilots del circuit durant anys, fins i tot van arribar a ser companys d’equip a McLaren, sota les ordres de Ron Dennis. Aquest últim també és entrevistat, no tan extensament; a més sembla que en més d’una ocasió es mossegui la llengua. És comprensible, perquè com a cap d’equip de Senna i Prost, havia de mirar de resoldre els nombrosos conflictes interns; convertint-se en una mena de pare. L’estima que tenia (i té) pels dos pilots queda patent en el documental. Però bé, queda clar que Kapadia ha tingut l’encert de comptar amb protagonistes importants de la vida de Senna, complementant-ho amb periodistes i entesos de la F1.

Una de les pors que tinc en aquests documentals sobre una persona és que se’l glorifiqui en excés. Personalment abans de veure el documental no coneixia la història de Senna, gairebé no sabia ni qui era: només un pilot molt bo que va morir en un accident. En aquest cas, no crec que la glorificació existeixi. Veient la pel·lícula, els entrevistats coincideixen en que era un gran pilot, un dels millors; tot i que com a persona podia ser un pèl especial: molt catòlic, amb una gran preocupació per la vida i la mort, amb canvis d’humor inesperats. Aquesta mística es torna especialment interessant en els últims compassos del documental i de la vida d’Ayrton Senna: en els darrers anys de la seva carrera, experimentava una severa preocupació per la seva seguretat i la seguretat del món de la F1. D’alguna manera, la seva percepció era que algun dia moriria a la pista; i així va ser. Veure les seves entrevistes i declaracions és especialment pertorbador per l’espectador, que ja sap que Senna va morir en un accident. D’alguna manera, el veiem preveure o intuir la seva mort.

Aquest misteri i imprevisibilitat sobre el comportament i la vida privada de Senna està especialment ben establert per com el director mostra les seves relacions de parella, efímeres i la majoria amb models i actrius… Els minuts dedicats al seu affaire amb Xuxa són especialment divertits, a més, la relació ajuda a sedimentar l’estatus d’icona brasilera de Senna; perquè Xuxa ja era una personalitat destacada de Brasil, cara visible d’un programa infantil mundialment famós.

Perquè en el documental no se’l glorifica en excés, però sí se l’enfoca com un heroi nacional de Brasil, una mena d’ídol de masses i de mirall per tota la joventut brasilera. Intel·ligentment, Kapadia no es para massa estona en els orígens de Senna que potser ens ajudarien a entendre el seu comportament: fill de família rica, amb totes les facilitats per arribar on volia, sempre comptant amb el suport dels pares i tots els que l’envoltaven. Sí que es para en la vessant humanitària del personatge, preocupat per la pobresa de Sao Paulo; va fer diversos donatius un cop al cim de la seva carrera. També és un detall que ho mantingués en secret, i no en fes propaganda com molts dels famosos rics de l’actualitat.

En fi: és un documental impecable, perfecte. Les meves paraules no fan justícia a la qualitat de l’obra, i tampoc en vull parlar gaire: l’heu de veure. La història que explica és absolutament cinematogràfica; i al ser real, el seu efecte dramàtic és tan intens que a l’espectador li és impossible desconnectar un sol minut. És entretingut, profund, emocionant i dinàmic. Cap pel·lícula del 2011 m’ha absorbit durant tres hores i m’ha explicat tan bé una història tan fascinant, que a més, és real. I és per això que considero Senna la millor pel·lícula de l’any 2011.

(NOTA: PODEU VEURE LA RESTA DEL TOP-10, AQUI I AQUI)

Anuncios

Un comentario el “La millor del 2011: “Senna”

  1. […] És a dir, no he vist cap pel·lícula que em faci dir: aquesta és la millor de l’any, punt; com sí que va passar els dos anys anteriors que he escrit aquestes llistes (The Social Network i Senna). […]

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s