Tancant el 2012

mary-and-max

Aquest és un dels anys que més m’ha costat fer un top anual, pel simple motiu que m’ha costat trobar deu pel·lícules que m’hagin fascinat, que m’hagin fet sortir del cine realment emocionat o convençut que havia vist una obra mestra.

És a dir, no he vist cap pel·lícula que em faci dir: aquesta és la millor de l’any, punt; com sí que va passar els dos anys anteriors que he escrit aquestes llistes (The Social Network i Senna).

Però no vol dir que el 2012 en general hagi estat pitjor, només que jo no he tingut l’encert de buscar prou bé, ja que sóc de la opinió que tots els anys són més o menys iguals quant a qualitat, però és impossible veure tot el que s’estrena.

M’han quedat algunes pel·lícules aparentment destacables per veure: The Deep Blue Sea, Skyfall, Life Of Pi, Les Misérables, Killing Them Softly, Dans la Maison, The Yellow Sea, ParaNorman, Brave i The Loneliest Planet. En tenia força ganes de totes, a més, han aparegut a ple de llistes de premis i de crítics amb certa reputació; però per diversos motius no les he pogut veure.

Dignes de mencionar, queden fora del top però podrien haver estat dins perfectament:

Haywire: acció dirigida per Steven Soderbergh amb un càsting brutal (Paxton, Banderas, Douglas, McGregor, Fassbender); i l’aposta per l’amateur Gina Carano en el paper protagonista, actriu pèssima, compensat per una brillantor en les escenes d’acció gràcies al seu background com a lluitadora professional de la UFC. La direcció és sublim, elegant, clàssica; i aporta alguna novetat al gènere d’acció (baralles creïbles, minimalistes, sense banda sonora; travellings interminables; pocs talls en l’acció). Guió simplista que només serveix per omplir els buits entre pinya i pinya. Té una de les millors escenes de l’any amb Michael Fassbender en un hotel.

Shame: addicció al sexe amb Michael Fassbender de protagonista. Deixa tocat. Té una de les millors bandes sonores de l’any i un travelling inoblidable pels carrers de Nova York. McQueen no té por de deixar respirar les escenes, com el Tarantino d’Inglorious Basterds. Bona pel·lícula.

Side by Side: documental essencial per qui es dediqui al cinema, analitza el pas de l’analògic al digital. No té por de parar-se en aspectes purament tècnics, i s’entrevista a gent important del mitjà cinematogràfic. Es fa un pèl llarg i es deixa coses, i que Keanu Reeves sigui l’entrevistador més que convidar a veure’l, provoca rebuig.

Magic Mike: una altra de Soderbergh, aquesta va sobre el món dels strippers, basada en les experiències del protagonista, Channing Tatum (Magic Mike). Les coreografies dels balls són impressionants, i el retrat d’aquest inframón és un pèl bonista i previsible però interessantíssim. Bravo Soderbergh.

Tyrannosaur: personatges fotuts, cardats, que es troben per superar les seves pors i els seus defectes. Està vist, però és especialment dura, i el tram final la diferencia de la multitud de pel·lícules similars. Immoralment lloable, impensable a Hollywood.

De Rouille et d’Os: similar a Tyrannosaur. Una mica més impactant per les situacions extremes dels protagonistes. És imprevisible, sorprèn constantment i la sordidesa dels esdeveniments va en augment, fins al tram final, que sembla digne de Spielberg en un mal dia. En Martí en va escriure la crítica.

Indie Game: The Movie: genial documental sobre el procés de creació de tres videojocs independents (Braid, Fez i Super Meat Boy). El retrat dels creadors és profund, i ells són tios interessantíssims i diferents entre ells. A més de ser una finestra en el seu procés, té el guió d’una pel·lícula, perquè al final del procés pot ser que aquests jocs triomfin o no, repercutint directament en els seus creadors, que es dediquen plenament a aquests jocs per guanyar-se la vida. A veure absolutament encara que no sapigueu ni què són els videojocs independents.

The Queen of Versailles: en vaig escriure una crítica. Molt recomanable, sobre la crisi econòmica en una família milionària.

Oslo, 31. August: relata un dia en la vida d’un ex-addicte i la seva lluita per reincorporar-se a la realitat. Fa pensar en moltes coses, com en la fragilitat de la vida i l’estupidesa de les persones. És realista i dura, nus a la gola durant tot el metratge. De Joachim Trier, cosí de Lars Von Trier.

Martha Marcy May Marlene: petita joia de Sundance 2011, va de les seqüeles psicològiques que pateix una adolescent després de fugir d’una secta. La vida de després s’alterna amb flashbacks de quan era dins; i el que més em va agradar és tota la informació que rebem sobre el funcionament de la secta sense que ens ho expliqui ningú, és tot visual, i algunes coses són ambigües però la idea que un es crea és més potent que si un personatge ho expliqués en un llarg diàleg expositiu. El final, però, és una de les grans tares del cinema indie recent, fet per descol·locar, hipnotitzar i crear ambigüitat, tot i que en aquest cas, funciona. És una de les que em sap més greu haver deixat fora.

 

(El TOP del 2012 sortirà publicat la setmana següent)

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s