Blue Valentine

Imatge

Història de desamor

Tenint en compte el grapat de títols “romàntics” de cinema escombraries sense contingut al que ens té acostumats la casa Hollywood, és un autèntic plaer que de tant en tant algú ens recordi que una història d’amor pot ser enfocada des d’un punt de vista bell sense que això n’exclogui la seriositat i la maduresa. I és que Blue Valentine és una pel·lícula rodona i segura de sí mateixa (malgrat presentar una estructura narrativa valenta i arriscada) que resulta tan agradable de veure com de recordar hores després de descobrir-la.

El primer treball de Derek Cianfrance destaca sobre tot per ser una d’aquelles pel·lícules de formes tan atractives com fidels al discurs. M’explico. El director desenvolupa el seu relat intercalant imatges del present i el passat dels dos protagonistes per explicar-nos de manera simultània l’inici i el desenllaç d’una història d’amor. Doncs bé, gràcies a aquesta exposició paral·lela d’ambdues històries (en realitat, l’inici i el final de la mateixa) s’estableix un vincle narratiu que ens permet observar l’efecte “causa-conseqüència” dels actes dels dos personatges. És a dir, som testimonis d’aquells detalls de convivència que la parella ha oblidat però que ressonen en el subconscient de les seves discussions. Aquesta esquematització, doncs, no es redueix a una qüestió estètica, sinó que respon a una decisió narrativa al servei de la tesi del relat.

És en part gràcies a aquesta estructura narrativa que entenem que cap dels dos personatges és responsable directe de la seva crisis matrimonial. I és que la situació en la que es troben en realitat no és culpa de ningú, senzillament és el resultat d’una acumulació d’anècdotes desafortunades motivades per la idealització de la parella convencional. De fet, si observem els personatges d’ambdues històries (com hem dit, en realitat inici i desenllaç de la mateixa), ens trobem davant de dues parelles pràcticament diferents: el temps de convivència els ha canviat la personalitat de la mateixa manera que ha malmès la seva relació. En certa manera, aquest plantejament de la relació matrimonial clàssica com la mare dels conflictes de convivència fa pensar en títols com Dos en la carretera (Stanley Donen, 1967), Closer (Mike Nichols, 2004) o Revolutionary Road (Sam Mendes, 2008). Parlem d’aquestes pel·lícules tan crues com sinceres en les quals no hi ha ni bons ni dolents i on els valors morals dels protagonistes queden difuminats per la seva experiència personal.

En resum, estem davant d’una pel·lícula tan exquisida com devastadora que desarticula tots els engranatges de la història d’amor superficial del pitjor Hollywood. Però malgrat tot, aquesta duresa del discurs no va més enllà de la tesi, ja que el desenvolupament de la història és tan fluït com fàcil de pair. I és que en realitat Blue Valentine no deixa de ser una història d’amor tan bonica com poètica, potser amb un desenllaç poc convencional, però en qualsevol cas bonica i poètica. En aquest sentit són molt reveladores les imatges que acompanyen els primers crèdits de la pel·lícula: rajos de llum de colors que il·luminen momentàniament els rostres d’ambdós protagonistes, imatge símbol que ens recorda que sovint confonem la recerca de la felicitat amb el desig d’estirar i estirar el plaer momentani causat per una història d’amor efímera.

Anuncios

Un comentario el “Blue Valentine

  1. […] Woody Allen; El último concierto, debut en la ficción de un prometedor Yaron Zilberman; y Blue Valentine, elogiado drama romántico de Derek Cianfrance, quien poco tiempo después nos sorprendió con la […]

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s