Diguem-ho d’entrada: la pel·lícula de la que em disposo a parlar és una d’aquelles peces amb escassa profunditat i de credibilitat discutible que no viatgen més enllà de la sala de cinema. Tanmateix, sent el cas que el nou treball dels germans Pastor conté aspectes destacables que un servidor no s’esperava i que tota proposta una mica arriscada (o quasi tota) és bon símptoma per al cinema d’un país clarament encallat en aquest àmbit, em decanto per fer una selecció del bo i del no tan bo de Los últimos días perquè decideixi cada lector amb quina part quedar-se. Comencem.
1.- Una de les millors coses de Los últimos días és el seu inici. Al llarg dels primers deu minuts Àlex i David Pastor ens ofereixen una elegant demostració de narrativa visual durant la qual les imatges (que parlen per si soles) van desplegant l’univers catastrofista que els dos directors han dibuixat. I el cert és que no fa pas el ridícul. Mitjançant una encertada combinació de flashbacks i seqüències del present a poc a poc entenem i acceptem el funcionament de l’escenari. I de sobte ens trobem envoltats d’una freda atmosfera de la que pràcticament formem part.
Hi ha dues coses més que li hem de reconèixer a aquesta pel·lícula. La primera és l’estudiat tempo narratiu que (almenys fins la meitat del relat) sap adaptar-se a cada situació sense patir alteracions: el ritme frenètic de la persecució de l’inici, l’aconseguida escena de tensió continguda que és el moment en què els protagonistes decideixen fer un forat a les clavegueres, les (fantàstiques) transicions entre present i passat… L’altre aspecte és la sorprenent química que arriba a existir entre els dos personatges principals. La veritat és que la seva relació (ja deixant al marge si és o no creïble) aconsegueix una harmonia que poques vegades s’ha vist en el cinema espanyol.
2.- I ara bé la part difícil. Prego que se’m perdoni si sóc massa sever. En primer lloc, la última pel·lícula dels directors que temps enrere ens regalaren la joia La ruta natural té un problema important que són els dos actors que la protagonitzen: ni l’un ni l’altre ens ofereix una actuació que compleixi amb els mínims per fer-nos oblidar que tot el que veiem és ficció. En segon lloc, tots els aspectes positius mencionats més amunt desapareixen com aigua caient pel colador quan el metratge arriba a la meitat de la seva durada, moment en què comencen a sortir a la superfície tots els tòpics que fins aleshores els guionistes havien tingut el detall d’estalviar-nos.
A partir d’aquest moment Los últimos días passa a formar part d’aquest col·lectiu de pel·lícules espanyoles tan distingibles en l’actualitat que fan directors com J.A. Bayona, Rodrigo Cortés o Guillem Morlaes: pel·lícules interessades en copiar l’esquelet del cinema nord-americà comercial sense preocupar-se gens pel contingut.
CinemaSpotting 