Efectos secundarios

Imatge

En articles anteriors m’he referit a títols com Los vengadores, La vida de Pi, Los Miserables, Lincoln o El vuelo com a peces capdavanteres d’una nova onada cinematogràfica reivindicadora del cinema d’alta qualitat mitjançant la recuperació de gèneres avui en dia maltractats (o fins i tot oblidats) que antigament demostraren el seu potencial. El fet és que Soderbergh sempre ha destacat per aportar la seva petita engruna dins d’aquest camp cinematogràfic que s’encarrega de recuperar fórmules antigues passant-les pel filtre contemporani, però en el seu cas parlem d’una re-invenció dins d’un àmbit més guionístic que no pas genèric i en ocasions (com la que ens ocupa) obtenint com a resultat pel·lícules d’estil més proper al gènere experimental que les mencionades més amunt.

Imatge

Els darrers treballs del director són un clar testimoni dels seus interessos. Fixem-nos en el cas de les infravalorades Contagio i Indomable. En la primer, l’autor de Traffic plantejava una reflexió sobre les possibles reaccions de la societat postmoderna davant d’una situació desesperada, mentre que en la segona portava a les màximes conseqüències el desafiament de fer conviure el gènere d’acció amb un estil personal destinat a un públic clarament reduït. En tots dos casos parlem d’un exercici narratiu centrat en exaltar el pes dels personatges, en el plantejament d’atmosferes i escenaris que condicionen la seva aptitud i replanteja la seva personalitat. El mateix succeïa en la recent Magic Mike i el mateix succeeix amb el seu darrer treball.

La sensació que Efectos secundarios pot transmetre en un primer moment és que de nou ens trobem davant una sèrie de personatges condicionats per l’entorn que es veuen obligats a lidiar i interactuar amb els esdeveniments amb què topen. Però en realitat Soderberg ha decidit portar molt més enllà la seva aposta. A mesura que l’argument avança ens adonem que aquesta vegada no és pas l’entorn el que forma la personalitat dels personatges, sinó que és l’aptitud dels mateixos la que condiciona l’atmosfera que els rodeja. I d’aquí en surt un interessantíssim exercici que es pot resumir com una pel·lícula de girs imprevisibles totalment creïbles i que aconsegueix quelcom gairebé impossible: les sorpreses no només no desautoritzen el caràcter dels protagonistes sinó que ajuden a construir-lo.

Imatge

A grans trets, l’últim treball de Soderbergh es pot resumir com una pel·lícula sincera i tan entretinguda com elaborada que reivindica la complexitat argumental com a eina no només destinada a sorprendre l’espectador, sinó també com a recurs responsable de presentar personatges i fer sòlids els fonaments de l’argument. Un estil de pel·lícula que en certa manera recorda a grans títols de la història del cinema com per exemple Vertigo (Alfred Hitchcock, 1958), Con la muerte en los talones (ídem, 1959), El sueño eterno (Howard Hawks, 1946) o Charada (Stanley Donen, 1963).   

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s