Tancant el 2012

mary-and-max

Aquest és un dels anys que més m’ha costat fer un top anual, pel simple motiu que m’ha costat trobar deu pel·lícules que m’hagin fascinat, que m’hagin fet sortir del cine realment emocionat o convençut que havia vist una obra mestra.

És a dir, no he vist cap pel·lícula que em faci dir: aquesta és la millor de l’any, punt; com sí que va passar els dos anys anteriors que he escrit aquestes llistes (The Social Network i Senna).

Però no vol dir que el 2012 en general hagi estat pitjor, només que jo no he tingut l’encert de buscar prou bé, ja que sóc de la opinió que tots els anys són més o menys iguals quant a qualitat, però és impossible veure tot el que s’estrena.

M’han quedat algunes pel·lícules aparentment destacables per veure: The Deep Blue Sea, Skyfall, Life Of Pi, Les Misérables, Killing Them Softly, Dans la Maison, The Yellow Sea, ParaNorman, Brave i The Loneliest Planet. En tenia força ganes de totes, a més, han aparegut a ple de llistes de premis i de crítics amb certa reputació; però per diversos motius no les he pogut veure.

Dignes de mencionar, queden fora del top però podrien haver estat dins perfectament:

Haywire: acció dirigida per Steven Soderbergh amb un càsting brutal (Paxton, Banderas, Douglas, McGregor, Fassbender); i l’aposta per l’amateur Gina Carano en el paper protagonista, actriu pèssima, compensat per una brillantor en les escenes d’acció gràcies al seu background com a lluitadora professional de la UFC. La direcció és sublim, elegant, clàssica; i aporta alguna novetat al gènere d’acció (baralles creïbles, minimalistes, sense banda sonora; travellings interminables; pocs talls en l’acció). Guió simplista que només serveix per omplir els buits entre pinya i pinya. Té una de les millors escenes de l’any amb Michael Fassbender en un hotel.

Shame: addicció al sexe amb Michael Fassbender de protagonista. Deixa tocat. Té una de les millors bandes sonores de l’any i un travelling inoblidable pels carrers de Nova York. McQueen no té por de deixar respirar les escenes, com el Tarantino d’Inglorious Basterds. Bona pel·lícula.

Side by Side: documental essencial per qui es dediqui al cinema, analitza el pas de l’analògic al digital. No té por de parar-se en aspectes purament tècnics, i s’entrevista a gent important del mitjà cinematogràfic. Es fa un pèl llarg i es deixa coses, i que Keanu Reeves sigui l’entrevistador més que convidar a veure’l, provoca rebuig.

Magic Mike: una altra de Soderbergh, aquesta va sobre el món dels strippers, basada en les experiències del protagonista, Channing Tatum (Magic Mike). Les coreografies dels balls són impressionants, i el retrat d’aquest inframón és un pèl bonista i previsible però interessantíssim. Bravo Soderbergh.

Tyrannosaur: personatges fotuts, cardats, que es troben per superar les seves pors i els seus defectes. Està vist, però és especialment dura, i el tram final la diferencia de la multitud de pel·lícules similars. Immoralment lloable, impensable a Hollywood.

De Rouille et d’Os: similar a Tyrannosaur. Una mica més impactant per les situacions extremes dels protagonistes. És imprevisible, sorprèn constantment i la sordidesa dels esdeveniments va en augment, fins al tram final, que sembla digne de Spielberg en un mal dia. En Martí en va escriure la crítica.

Indie Game: The Movie: genial documental sobre el procés de creació de tres videojocs independents (Braid, Fez i Super Meat Boy). El retrat dels creadors és profund, i ells són tios interessantíssims i diferents entre ells. A més de ser una finestra en el seu procés, té el guió d’una pel·lícula, perquè al final del procés pot ser que aquests jocs triomfin o no, repercutint directament en els seus creadors, que es dediquen plenament a aquests jocs per guanyar-se la vida. A veure absolutament encara que no sapigueu ni què són els videojocs independents.

The Queen of Versailles: en vaig escriure una crítica. Molt recomanable, sobre la crisi econòmica en una família milionària.

Oslo, 31. August: relata un dia en la vida d’un ex-addicte i la seva lluita per reincorporar-se a la realitat. Fa pensar en moltes coses, com en la fragilitat de la vida i l’estupidesa de les persones. És realista i dura, nus a la gola durant tot el metratge. De Joachim Trier, cosí de Lars Von Trier.

Martha Marcy May Marlene: petita joia de Sundance 2011, va de les seqüeles psicològiques que pateix una adolescent després de fugir d’una secta. La vida de després s’alterna amb flashbacks de quan era dins; i el que més em va agradar és tota la informació que rebem sobre el funcionament de la secta sense que ens ho expliqui ningú, és tot visual, i algunes coses són ambigües però la idea que un es crea és més potent que si un personatge ho expliqués en un llarg diàleg expositiu. El final, però, és una de les grans tares del cinema indie recent, fet per descol·locar, hipnotitzar i crear ambigüitat, tot i que en aquest cas, funciona. És una de les que em sap més greu haver deixat fora.

 

(El TOP del 2012 sortirà publicat la setmana següent)

Anuncios

El Sueño Americano

Queen of Versailles, Jackie Siegel

Virginia y David Siegel son un matrimonio millonario, de los más ricos de Estados Unidos. Él, un magnate del time-sharing (sistema de alquiler y venta parcial de apartamentos); ella, una reina de la belleza que se casó con él aun habiendo treinta años de diferencia cuando Virginia tenía veinte y David cincuenta. Viven en Orlando, Florida, en una casa descomunal con sus siete hijos y quince criados.

En 2005, en plena bonanza económica, decidieron empezar construir la casa más grande del mundo, inspirada en el palacio de Versailles de París. Tiene, para hacerse una idea de su magnitud: treinta lavabos, un campo de béisbol, una pista de tenis con gradas y una cúpula de vidrio como la del Titanic.

Con gran acierto, la directora de este documental, Lauren Greenfield enseguida se interesó por la construcción de semejante salvajada. A simple vista, encontró una historia bastante típica, la de la familia que vive en otro mundo, que gasta sin preocupación y tiene todo tipo de caprichos sin pensar en el cuánto y más de una vez, en el porqué.

Greenfield combina entrevistas personales con el seguimiento del día a día de la familia, recordando un poco a programas de tele-realidad como el que retrataba la familia de Hulk Hogan o la de Ozzy Osbourne. Sin embargo, se consigue profundizar en la psique de los personajes e incluso se llega a comprender por qué son cómo son y qué los ha llevado al éxito.

Hacia la mitad del documental, el relato coge otra dimensión y se convierte realmente en una pieza digna de admirar. En plena construcción de Versailles (así se llama la casita), por allá en 2007, explota la burbuja financiera, dando lugar a la gran crisis económica. A muchos super-ricos no les afectó; pero a David Siegel, magnate de los apartamentos, le toca pagar el pato. Sus ingresos provenían de conseguir liquidez de un especie de hipotecas que sus clientes firmaban, por lo tanto, la empresa de David no tiene manera de conseguir dinero.

A partir de aquí, el documental transiciona hacia una narrativa digna de una película: ¿Cómo va a salvar la empresa David? ¿De dónde sacará el matrimonio dinero para terminar la construcción de Versailles? ¿Se adaptará la familia a un estilo de vida con menos dinero? ¿Qué efectos tendrá todo esto sobre la relación de David y Virginia?

Todas estas preguntas se contestan de manera muy natural; Greenfield sólo pone la cámara para que el espectador vea los tejemanejes de David para conseguir dinero y la decadencia de una familia que parece que sólo sabía sobrevivir gracias a un gran número de criados.

En el fondo, The Queen Of Versailles acaba siendo uno de los mejores documentales sobre la crisis, con la diferencia de que en vez de ser sobre mercados o sobre el ciudadano de a pie, es sobre los super-ricos, esos que pertenecen al famoso 1%. Pero además, es un profundo estudio sobre el “sueño americano”, el llegar de la nada hasta la cima; en este caso, como comenta Virginia, al revés: from riches to rags.

Rushmore

Rushmore 1

Wes Anderson, el freak per excel·lència. Es caracteritza per presentar uns personatges extranyíssims, diàlegs plens de situacions incòmodes, un aspecte visual únic i una tria musical que no té res a envejar a Tarantino en el seus millors dies.

Rushmore és exactament això. Es centra en Max Fischer (Jason Schwartzman) un alumne acadèmicament pèssim de la prestigiosa Escola Rushmore. Treu males notes, però de seguida veiem que és extremadament llest. Fa trenta activitats extra-escolars diferents, dirigeix obres de teatre, és president del club de debat… És popular. Els directors de l’Acadèmia, Herman Blume (Bill Murray) i el Dr. Guggenheim (Brian Cox), li plantejen un ultimàtum: o aprova o el fan fora.

Aquest és el punt de partida. No és més que una excusa per passar-nos una hora i mitja veient les desventures d’aquest personatge, que es cimenten sobre el seu amor per una professora, Rosemary Cross, interpretada per Olivia Williams.

El desenvolupament de la història esta ple de joies. Wes Anderson domina perfectament els diàlegs d’una manera enginyosa: fa que els nens parlin com adults; els iguala intel·lectualment. El resultat d’això és molt bo, crea situacions extremadament marcianes. Funciona, tot s’ha de dir, gràcies a un càsting magistral. Bill Murray està on fire, i Jason Schwartzman porta la pel·lícula perfectament.

Visualment sembla un conte. Cada pla sembla pensat al detall, composat de manera que sembli una il·lustració: ajuntant personatges grans amb petits, fent servir molts objectes extranys i vestimentes d’un altre planeta. És realment complicat d’explicar; la foto anterior n’és un exemple: Wes Anderson no intenta ser realista, intenta ser radicalment diferent. Pot sobtar i acabar cansant, però a mi em va fascinar.

Sèries Imprescindibles

Més d’un cop, conscients de la meva afició per les sèries, la gent em pregunta: Pol, què he de veure?

Fa temps que tenia pensat fer una llista de sèries top, aquelles absolutament imprescindibles que crec que hauria de veure tothom. Aquí no valen preferències ni gèneres: les heu de veure. Són recomanacions absolutes, el que jo anomeno obres mestres.

Totes s’han acabat, o sigui que són fàcils d’aconseguir. No sóc partidari de recomanar sèries en emissió, perquè és probable que acabin malament, que 2 temporades siguin genials i 2 horribles, etc.

L’única excepció és Breaking Bad. Li queden 8 episodis i tinc tant confiança en Vince Gilligan que dubto molt que la sèrie no acabi mereixent un lloc a la llista.

De la majoria no n’he escrit res, espero fer-ho en breus.

AQUÍ teniu la llista. És una pàgina del blog, així que hi podeu accedir sempre, és a la part superior, a sota del logo.

Estiu 2012

L’altre dia mirant el calendari i parlant amb en Martí Sala d’estrenes estiuenques se’m va acudir escriure una entrada sobre les que vull veure, per tenir-ho més a mà. Són les que encara no he vist (ja sabem que molts cops els distribuidors espanyols s’apalanquen i estrenen pel·lícules que fa anys que circulen en DVD).

Moonrise Kingdom (15 de Juny)

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=7N8wkVA4_8s]

El retorn de Wes Anderson, un dels autors més reconeixibles del cinema indie, un tio amb un sentit visual descomunal i un gust musical excels. A més, es sap rodejar d’actors topBruce WillisEdward NortonBill MurrayFrances McDormand,Tilda SwintonJason SchwartzmanHarvey Keitel… Veient el tràiler pot semblar que s’hagi passat de frenada; tot i així tinc ganes de veure-la.

Marley (29 de Juny)

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=IJ7U_3bJoBk]

Kevin Macdonald va dirigir Touching The Void, un dels millors documentals que he vist. La figura de Bob Marley sembla prou interessant perquè en surti un bon documental. Falta veure què aporta de nou respecte als molts documentals sobre la gran figura del reggae.

The Dictator (13 de Juliol)

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=cYplvwBvGA4]

Sacha Baron Cohen és un geni de la comèdia, pare de 3 personatges memorables: Borat, Ali-G i Brüno. El problema és que les pel·lícules sobre aquests personatges no han sigut grans encerts, exceptuant Borat. El personatge del Dictador sembla que trencarà totes les barreres quant a gags ofensius, però falta veure si la pel·lícula no se’ns fa llarga.

The Dark Knight Rises (20 de Juliol)

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=g8evyE9TuYk]

Una de les pel·lícules més esperades de l’any. Recollir el guant de The Dark Knight no és fàcil; però confio en Nolan, i els tràilers me l’han posat dura. A USA es parla de rècords de box-office, i de si superarà o no a The Avengers. El hype és descomunal.

Margaret (20 de Juliol)

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=POPLzI40Uiw]

Pel·lícula d’autor que arriba molt tard a Espanya. Se’n va parlar molt a finals de 2011 a USA, consagrant-la com una de les joies de l’any indie juntament a Martha Marcy May Marlene.

Prometheus (3 d’Agost)

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=_luIM6xaIck]

L’altre bomba de l’estiu/any juntament amb la de Nolan. Aquesta és una preqüela d’Alien reconvertida a pel·lícula independent. Els tràilers també m’han excitat. Molt. Visualment ens espera l’estètica Alien reconvertida als temps actuals. Al darrere hi ha Ridley Scott, i al davant una col·lecció d’actors de Chempions: Noomi RapaceMichael FassbenderCharlize TheronIdris ElbaGuy PearcePatrick Wilson. Em fa mala espina que sigui en 3D i que un dels guionistes sigui responsable dels lamentables últims anys de Lost, Damon Lindelof.

Brave (17 d’Agost)

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=TEHWDA_6e3M]

El retorn de Pixar. Paraules majors. Res a dir.

The Bourne Legacy (17 d’Agost)

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=jSzy9qQ3mDE]

Em feia mandra una nova entrega de Bourne sense Matt Damon; però el tràiler és molt bo i Jeremy Renner ha demostrat sobradament que és una figura en ascens dins del gènere d’acció. Al darrere hi ha Tony Gilroy, el guionista de les tres anteriors.

The Expendables 2 (24 d’Agost)

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=XQf3YP8p85I]

La primera va ser com un somni: ajuntar a les velles glòries del cinema d’acció dels 80-90 amb actors d’ara i lluitadors d’MMA. Tot dirigit i muntat per Stallone amb un guió retrògada/pro-USA/masclista. Focs artificials per nostàlgics de l’època, una pel·lícula única i necessària, perquè d’aquestes, fa temps que no se’n fan. A la segona part? Més pólvora, més diners, més grans noms. La presència de Chuck Norris ja justifica el preu de l’entrada.

To Rome With Love (7 de Setembre)

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=WIbYqxqtP38]

Woody Allen. A l’expectativa. En sol fer una de freda i una de calenta. En aquesta torna a actuar i hi surt Roberto Benigni, dos factors per mi negatius. Almenys veurem Roma en tota la seva esplendor, que no és moco de pavo.

Argo (21 de Setembre)

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=JW3WfSFgrVY]

El retorn de Ben Affleck com a director. M’encanta, i Gone Baby Gone és un dels millors thrillers que he vist els últims anys. Llàstima de la mania que té d’actuar a les seves pel·lícules. El guió d’aquesta és curiós, tinc moltes ganes de veure-la.

Killing Them Softly (21 de Setembre)

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=8xDO37sEovE]

Brad Pitt amb una retallada sota les ordres d’Andrew Dominik. El tàndem Dominik-Pitt ja fa funcionar a Jesse James, pinta bé la cosa.

Monòlegs: Edward G. Robinson a Key Largo

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=eZeZEPGYa70&list=PLC5C93E7B0E25A2D8&index=2&feature=plpp_video]

Edward G. Robinson és un dels meus actors preferits: un paio amb una cara única, perfecta per interpretar rols de tio malcarat. A la seva carrera té grans interpretacions, va fer fortuna al cinema negre: el primer paper important que se li recorda és el de Rico a Little Caesar (una de les primeres pelis de mafia, del 1931). Els més icònics i populars probablement siguin el Keyes de Double Indemnity i el Dathan de The Ten Commandments.

Personalment crec que amb Key Largo ens va regalar la seva millor interpretació, fent de Johnny Rocco, un mafiós irascible i xerraire que no és capaç d’estar-se quiet perquè l’afaitin. La seva expressió quan Lauren Bacall li escup a la cara quasi al final del vídeo és inolvidable, i és la primera imatge que em ve al cap quan penso en aquest actor.

Per cert, si no heu vist la pel·lícula, la recomano ferventment; una joia de John Huston plena de tensió, que es desenvolupa quasi tota a dins d’un hotel de Cayo Largo, Miami.

Pol Milian

Monòlegs: Edward Norton a The 25th Hour

Un dels monòlegs per excel·lència del segle XXI. The 25th Hour és una pel·lícula del 2002 dirigida per Spike Lee, protagonitzada per Edward Norton. El seu personatge és a punt de ser empresonat durant 7 anys, i a la pel·lícula veiem les seves últimes 24 hores abans d’entrar a la garjola. Crec que no és tan bona com molta gent diu, però té dues escenes (aquest monòleg i el final) que fan que valgui la pena el seu visionat. A més, hi ha Edward Norton, actor icònic de finals dels 90 (American History X, Fight Club, Roundersque avui no passa pel seu millor moment, malhauradament.

Les obres de Spike Lee tenen dos components comuns: política i racisme. Sempre vol donar un missatge, que quedi ben marcat que l’està fent ell. The 25th Hour es va estrenar el 2002, i és una de les produccions més tocades per l’11S (fins i tot els personatges dialoguen observant la zona zero des d’un gratacels, amb una música tristona de fons…).

El monòleg fa gala d’aquests pensaments polítics i racials de Spike Lee, sense oblidar el moment dramàtic del personatge de Norton. Colpit, trist, enrabiat, arrepentit, vivint les últimes hores de la seva vida tal com la coneix; que després de passar per la presó canviarà. Entra en un lavabo, i literalment, s’enfronta a la seva consciència i als seus pensaments; donant lloc a una irònica radiografia plena de ràbia sobre la New York post 11S.

Com a curiositat, David Benioffshowrunner de Game Of Thrones, va escriure la novel·la en que es basa el guió, que també va adaptar ell.

Pol Milian