Tancant el 2012

mary-and-max

Aquest és un dels anys que més m’ha costat fer un top anual, pel simple motiu que m’ha costat trobar deu pel·lícules que m’hagin fascinat, que m’hagin fet sortir del cine realment emocionat o convençut que havia vist una obra mestra.

És a dir, no he vist cap pel·lícula que em faci dir: aquesta és la millor de l’any, punt; com sí que va passar els dos anys anteriors que he escrit aquestes llistes (The Social Network i Senna).

Però no vol dir que el 2012 en general hagi estat pitjor, només que jo no he tingut l’encert de buscar prou bé, ja que sóc de la opinió que tots els anys són més o menys iguals quant a qualitat, però és impossible veure tot el que s’estrena.

M’han quedat algunes pel·lícules aparentment destacables per veure: The Deep Blue Sea, Skyfall, Life Of Pi, Les Misérables, Killing Them Softly, Dans la Maison, The Yellow Sea, ParaNorman, Brave i The Loneliest Planet. En tenia força ganes de totes, a més, han aparegut a ple de llistes de premis i de crítics amb certa reputació; però per diversos motius no les he pogut veure.

Dignes de mencionar, queden fora del top però podrien haver estat dins perfectament:

Haywire: acció dirigida per Steven Soderbergh amb un càsting brutal (Paxton, Banderas, Douglas, McGregor, Fassbender); i l’aposta per l’amateur Gina Carano en el paper protagonista, actriu pèssima, compensat per una brillantor en les escenes d’acció gràcies al seu background com a lluitadora professional de la UFC. La direcció és sublim, elegant, clàssica; i aporta alguna novetat al gènere d’acció (baralles creïbles, minimalistes, sense banda sonora; travellings interminables; pocs talls en l’acció). Guió simplista que només serveix per omplir els buits entre pinya i pinya. Té una de les millors escenes de l’any amb Michael Fassbender en un hotel.

Shame: addicció al sexe amb Michael Fassbender de protagonista. Deixa tocat. Té una de les millors bandes sonores de l’any i un travelling inoblidable pels carrers de Nova York. McQueen no té por de deixar respirar les escenes, com el Tarantino d’Inglorious Basterds. Bona pel·lícula.

Side by Side: documental essencial per qui es dediqui al cinema, analitza el pas de l’analògic al digital. No té por de parar-se en aspectes purament tècnics, i s’entrevista a gent important del mitjà cinematogràfic. Es fa un pèl llarg i es deixa coses, i que Keanu Reeves sigui l’entrevistador més que convidar a veure’l, provoca rebuig.

Magic Mike: una altra de Soderbergh, aquesta va sobre el món dels strippers, basada en les experiències del protagonista, Channing Tatum (Magic Mike). Les coreografies dels balls són impressionants, i el retrat d’aquest inframón és un pèl bonista i previsible però interessantíssim. Bravo Soderbergh.

Tyrannosaur: personatges fotuts, cardats, que es troben per superar les seves pors i els seus defectes. Està vist, però és especialment dura, i el tram final la diferencia de la multitud de pel·lícules similars. Immoralment lloable, impensable a Hollywood.

De Rouille et d’Os: similar a Tyrannosaur. Una mica més impactant per les situacions extremes dels protagonistes. És imprevisible, sorprèn constantment i la sordidesa dels esdeveniments va en augment, fins al tram final, que sembla digne de Spielberg en un mal dia. En Martí en va escriure la crítica.

Indie Game: The Movie: genial documental sobre el procés de creació de tres videojocs independents (Braid, Fez i Super Meat Boy). El retrat dels creadors és profund, i ells són tios interessantíssims i diferents entre ells. A més de ser una finestra en el seu procés, té el guió d’una pel·lícula, perquè al final del procés pot ser que aquests jocs triomfin o no, repercutint directament en els seus creadors, que es dediquen plenament a aquests jocs per guanyar-se la vida. A veure absolutament encara que no sapigueu ni què són els videojocs independents.

The Queen of Versailles: en vaig escriure una crítica. Molt recomanable, sobre la crisi econòmica en una família milionària.

Oslo, 31. August: relata un dia en la vida d’un ex-addicte i la seva lluita per reincorporar-se a la realitat. Fa pensar en moltes coses, com en la fragilitat de la vida i l’estupidesa de les persones. És realista i dura, nus a la gola durant tot el metratge. De Joachim Trier, cosí de Lars Von Trier.

Martha Marcy May Marlene: petita joia de Sundance 2011, va de les seqüeles psicològiques que pateix una adolescent després de fugir d’una secta. La vida de després s’alterna amb flashbacks de quan era dins; i el que més em va agradar és tota la informació que rebem sobre el funcionament de la secta sense que ens ho expliqui ningú, és tot visual, i algunes coses són ambigües però la idea que un es crea és més potent que si un personatge ho expliqués en un llarg diàleg expositiu. El final, però, és una de les grans tares del cinema indie recent, fet per descol·locar, hipnotitzar i crear ambigüitat, tot i que en aquest cas, funciona. És una de les que em sap més greu haver deixat fora.

 

(El TOP del 2012 sortirà publicat la setmana següent)

TOP 10 de 2012

El cine y sus 10 mandamientos

10 .- Los Vengadores (Joss Whedon) – El difícil logro que es hacer bien lo sencillo

Empecemos por lo básico. La marca más notable de la ausencia de cine comercial de calidad en los últimos años no es otra que la desaparición del buen entretenimiento gratuito. Así como en su momento disfrutamos de las aventuras de Indiana Jones, Star Wars o Regreso al Futuro, han transcurrido décadas enteras sin la aparición de nuevos personajes que nos sorprendieran con aventuras no vistas hasta la fecha (lo siento, no puedo contar al capitán Jack Sparrow).

Es cierto que en el año 2009 fuimos sorprendidos por la reaparición de James Cameron, pero debo reconocer que si bien Avatar representó un indiscutible avance tecnológico para el cine, en realidad no supuso ninguna reinvención genérica. Además, la experiencia no consistió en descubrir un producto cuyos nuevos e interesantes rasgos nos hicieran disfrutar de casi tres horas de acción, sino más bien en encontrar una cinta cuya gran capacidad para entretener y dejar sin parpadeo al público nos hacia olvidar sus rasgos tópicos y repetitivos (no se me mal interprete, me encanta esta pieza).

Sí, también es cierto, hemos presenciado la aparición de nuevos personajes genéricos realmente exitosas, como por ejemplo la de Jason Bourne o el regreso de Batman. Pero ello parece más una magnificación puntual de un estilo de cine destinado a un público determinado que la llegada de una nueva pieza de acción para todos los públicos. Si no me creen, prueben a mostrar cualquiera de los dos personajes a un niño. Y si aun no les sirve, comparen la coincidencia de criterios de estas últimas con la de las tres mencionadas en el primer párrafo.

De modo que la llegada de Los Vengadores es sin duda el resultado de un largo recorrido a través de caminos abiertos por piezas dirigidas a un público más reducido (las recientemente mencionadas y muchas otras, como por ejemplo Iron Man, Casino Royale o X-Men: First class) y supone el regreso del buen cine palomitero por excelencia a nuestras salas. La prueba de ello: nunca antes un film de superhéroes había gustado a un conjunto de edades y estilos de público tan dispar.

[ Crítica en: http://cinemaspotting.net/2012/05/15/los-vengadores-humor-sin-sonrojo/]

9 .- Intocable (Oliver Nakache, Eric Toledano) –  El difícil logro que es hacer reír  

En cierto modo no hay nada de sorprendente en la aparición de una pieza como Intocable:

Ahí están  los franceses con su buen cine de siempre. Pero yendo un poco más lejos, el hecho es que ni los mismos franceses consiguieron con Bienvenidos al Norte llegar a un público dvd-intocabletan extenso como lo han hecho con la muy admirable Intocable. Por ello es justo decir que gracias a Oliver Nakache y Eric Toledano la buena comedia ha vuelto a las pantallas. Es cierto que nuestros envidiables vecinos nunca han abandonado del todo al cine cómico, obsequiándonos con deliciosas piezas como Besen a quien quieran, Un engaño de lujo o la ya mencionada Bienvenidos al Norte.

Pero estas últimas no dejan de ser películas ajenas al arte popular, algunas de ellas más exitosas que otras, pero cuya existencia solo se esfuerzan por reivindicar ciertos críticos y cinéfilos. En cambio, con el estreno de la película que nos ocupa, el espectador ha acudido a las salas de cine como si de un film norteamericano estándar se tratara, y lo mejor de todo es que lo ha hecho para visionar una comedia cuya notable proporción entre éxito y calidad no se daba desde hacía años. A decir verdad, no recuerdo un triunfo como este del cine francés desde Amelie, como tampoco recuerdo una comedia para todos los públicos tan buena desde hacia años. ¡Viva el cine francés, viva la buena comedia!

8 .- Amor Bajo El Espino Blanco (Zhang Yimou) … y no menos difícil, un buen romance

Parece que por fin volvemos a situar a Zhang Yimou en el lugar que le corresponde. Tras su momentáneo desplazamiento de las salas para orquestar el apartado visual de los juegos olímpicos de su país natal, nadie parecía acordarse del talentoso director que en otros tiempos nos trajera joyas tan reivindicables como multitemáticas. En mi opinión ya había demostrado seguir siendo el talentoso director de siempre con su brillante adaptación Una mujer, una pistola y una tienda de fideos chinos. Pero es cierto que con Amor bajo el espino blanco ha conseguido una cinta más reflexiva y de mayor profundidad bastante meritoria.

Ya hacía demasiado tiempo que al adjetivo “romántico” lo acompañaba un tono peyorativo por ser asociado a la sensiblería y superficialidad. Lo triste es que tal prejuicio está justificado, puesto que ha pasado largo tiempo sin que el cine nos presentara una buena historia de amor que no produjera vergüenza ajena (la última que me viene a la cabeza es El fin del romance, de Neil Jordan, sin contar excepciones independientes como Jane Eyre). Por ello es un placer descubrir tan hermosa pieza como el penúltimo trabajo del director de Hero.

No nos queda más remedio que quitarnos el sombrero ante una fantástica película romántica que alterna a la perfección la narrativa oriental con la hollywoodiense y de la que resulta una bella historia de amor al estilo más clásico sin tener por ello nada que reprocharle. Vuelve el romanticismo mediante el regreso de un gran director.

7 .- Skyfall (Sam Mendes) Añadamos algo de complejidad al asunto

Hay que reconocer que dirigir la tercera entrega de la franquicia James Bond protagonizada por Daniel Craig era una apuesta difícil. Después del radical giro de conceptos tomado en Casino Royale (grata sorpresa para muchos e imperdonable cambio de estilo para tantos otros) y de la general decepción producida por Quantum of Solace, parecía difícil encontrar un camino que recuperara al antiguo personaje sin caer en el error de su inmediata predecesora y al mismo tiempo seguir el camino abierto por el nuevo actor, sin tampoco repetir las fórmulas de la primera. La apuesta de Sam Mendes ha consistido en reinventar.

No se trata de una reinvención del género de acción ni tampoco de una nueva forma de desarrollar las secuencias trepidantes, pues el tratamiento de las persecuciones y peleas apenas presenta nada de especial. Más bien se trata de un nuevo punto de vista hacia los personajes: aun estando lejos de presentar una gran evolución o profundidad de personalidades (faltaría más, no olvidemos cual la pieza de la que hablamos) los protagonistas parecen por primera vez tener un pasado responsable de su carácter y conducta.

Así es como Sam Mendes consigue un mayor peso en las peripecias bondianas y dota su obra de un envoltorio oscuro formado por incontestables dilemas éticos; y también mediante el cuestionamiento de la legitimidad de los personajes principales frente al razonable comportamiento de sus antagonistas. Por primera vez conocemos parte de la personalidad de Bond sin que ello altere su clásico carácter heroico y sentimos que la aventura transcurre tanto por fuera como por dentro de los personajes.

6 .- Marley (Kevin MacDonald) – ¿Y por qué menos aventuresco por ser real?

Llevo años insistiendo en que el documental forma parte del cine de igual manera que lo hace la ficción. Es difícil dar a entender que los reportajes televisivos de animales y programas sociales de corta duración carentes de protagonista, tres actos e incluso en ocasiones de conflicto (como los de 30 minuts o Callejeros) no forman parte de este género. Para aquellos que aun no lo vean claro, e aquí un buen ejemplo de cine en estado puro perteneciente al documental.

Marley es una película de tres actos con un protagonista que tiene un claro objetivo (ojo: con ello no pretendo decir que allí donde no estén protagonista y objetivo no pueda hablarse de documental, como tampoco puede decirse tal cosa de la ficción), y el recorrido que este hace para lograr su cometido no es distinto al de cualquier personaje de una buena película de aventuras. Tiene momentos cómicos, momentos emotivos, momentos emocionantes y momentos tristes. Apetecible a toda hora y de fácil digestión, un paso adelante para el documental.

[ Crítica en: http://cinemaspotting.net/2012/08/13/reyes-de-la-transparencia-3/ ]

5 .- La Vida de Pi (Ang Lee) – … y hablando de realidad, el agridulce placer de vivir

La vida de Pi - Trailer
Hasta ahora hemos hablado de aventuras, comedia, romanticismo, acción y documental, cinco tipos de cine de los que este año hemos podido disfrutar (alguno por primera vez en mucho tiempo) mediante (más de) cinco notables películas. Pues bien, del mismo modo que diferenciamos entre acción y aventuras aunque se trate en ambos casos de puro entretenimiento y a pesar también de que en ocasiones estos se entremezclen, igualmente podemos distinguir la simple película de aventuras de la cinta de aventuras reflexiva, como podrían calificarse a El hombre que pudo reinar, Forrest Gump o El paciente inglés.

Durante mucho tiempo lo más parecido que hemos tenido a este género han sido las (magníficas) películas de Pixar, de las que cabe destacar (dentro del estilo mencionado) Buscando a Nemo, Wall-e, Up, Los increíbles o Toy Story 3. Ellas han sido un importante sucedáneo multigenérico, pero tristemente, al tratarse de films de dibujos animados no han supuesto un antes y un después como lo habrían hecho películas de imagen real (un tema sin duda de puro prejuicio, pues en mi opinión en algunos casos hablamos de auténticas obras maestras). Pero parece ser que empezamos a recoger sus frutos: es inevitable encontrar parte de ese estilo que alterna malabarismos narrativos con una demoledora profundidad en el último film de Ang Lee.

Así es como el trabajo de muchos años mediante películas dirigidas a un público más reducido, como las acabadas de mencionar (sí, lo se, todas ellas muy conocidas, pero por desgracia más de la mitad de su público las ha visto creyendo encontrarse ante cine para niños), y otras como Big Fish (a la que le pasa algo muy parecido a las de Pixar por tratarse de cine fantasioso), El rey pescador o Expiación nos ha llevado a una cinta dirigida a todos los públicos de la que niños y adultos pueden disfrutar sin necesidad de apartar la vista de la pantalla en ningún momento.

[ Crítica en: http://cinemaspotting.net/2012/12/06/imagenes-con-valor-oculto/ ]

4 .- Los Descendientes (Alexander Payne) Más agrio que dulce: tristes episodios de la vida

los_descendientes_11787Esta vez sí, hablamos de un género que nunca ha desaparecido de la taquilla. Lo hemos encontrado en el cine más comercial de Spielberg y en los experimentos más morbosos del cine independiente de Lars von Trier. Se trata del drama, no siempre con final trágico y tal vez en ocasiones con determinadas secuencias cómicas e incluso un desenlace en cierto modo optimista, pero drama después de todo. Hablamos de un estilo camaleónico con infinitas posibilidades, de características difuminadas y moldeable como pocos. El mérito de esta película está, precisamente, en cómo un film cuyo género consigue hacerse notar con tanta facilidad logra destacar por encima del resto.

La novedad se encuentra en su curioso cruce entre cine independiente al estilo de Juno o Up in the air y el drama familiar por momentos tan parecido a Secretos y mentiras como a la más comercial (aunque no peor) La tormenta de hielo. El resultado es un profundo viaje emocional que toma prestados elementos del clásico drama para toda la familia (como podrían ser American Beauty  o La fuerza del cariño) y también del más crudo realismo del cine independiente semejante al de Mike Leigh o Todd Solonz. En cualquier caso, una película altamente recomendable que conmueve y entristece de igual manera que provoca sonrisas y transmite optimismo.

3 .- Millennium (David Fincher) Distracción a modo de sedante

Encontramos aquí otro género cinematográfico muy echado de menos en los últimos años.

Digámoslo ya, Milenium es un impecable thriller sólido y contundente presentado como una pieza comercial hecha a la antigua usanza: relato genérico cuyo propósito no es otro que entretener pero dotado de un amplio abanico de personajes profundos y bien perfilados así como también de una interesante trama que en ningún momento menosprecia al espectador.

David Fincher nos presenta un magnífico trabajo cuidado hasta el último detalle, de elegante puesta en escena y con una dirección sorprendentemente contenida que nada tiene que ver con el dinámico Fincher de The Game o El club de la Lucha. Una película, en definitiva, de buenos y malos, pero que trata a unos y otros con el mismo respeto de forma a caso parecida a como ya lo hiciera en Se7en.

De fotografía impecable y con una composición de planos tan detallada como transparente, el director de Zodiac nos ofrece una obra hecha para ser disfrutada como lo estuviera en su momento El padrino (salvando las distancias) y en cierto modo parecida a la más reciente El Topo (en tanto que pieza de entretenimiento narrada con ritmo pausado y dotada de cierta profundidad).

2 .- La Cueva de los Sueños Olvidados (Werner Herzog) Y una vez recuperados, reflexionemos

No podía faltar en esta lista la película anual cuya profunda reflexión bastara para deslumbrar a todo tipo de pieza cinematográfica aun siendo vista por unos pocos. Más arriba hablábamos de cómo el documental puede presentarse con características narrativas no distintas a las del cine de ficción dispuesto a entretener a todos los públicos. En este caso hablamos de una pieza que está mucho más allá de su condición no ficcionada como el año pasado lo estuvo El Árbol de la Vida de cualquier género mencionable.

Herzog nos ofrece una visita por la cueva Chauvet mediante la cual nos deleita con una bella reflexión espacio-temporal con tintes existencialistas. Esta vez las características del documental no solo demuestran estar a la altura del mejor cine de ficción, sino también ser capaces de lograr un viaje trascendental metafísico comparable con cualquier otro tipo de arte. El mejor testimonio histórico cinematográfico hasta la fecha y una de las más profundas y hermosas reflexiones realizadas en cualquier película.

[ Crítica en: http://cinemaspotting.net/2012/06/27/la-cueva-de-los-suenos-olvidados-3d-reinventado/ ]

1 .- Los Miserables (Tom Hooper) Armémonos con todo lo aprendido y a disfrutar

Bien. Hemos cogido a Los vengadores y nos hemos quedado con su aire aventuresco para luego añadirle un poco de la comedia políticamente correcta de Intocable, cierta poesía dramática de Amor bajo el espino blanco, un mínimo de profundidad de personajes gracias a Skyfall y una estructura clásica de tres actos con protagonista y objetivo cedida por Marley. Así hemos llegado a una interesante mezcla antes definida como cinta de aventuras reflexiva: La vida de Pi.

A continuación realizamos el proceso inverso como si de una dispersión de géneros se tratara: nos desprendemos de la aventura y dejamos al drama, puesta en escena y profundidad como sostén principal de la historia, con lo que llegamos a Los descendientes. Luego eliminamos de la historia todo tipo de drama obligando a que puesta en escena y profundidad se hagan cargo de todo, de lo que resulta la más que entretenida Milennium. Y en un último gesto nos despojamos de la puesta en escena quedando la profundidad como columna vertebral de la historia, multiplicando por diez su presencia en La cueva de los sueños olvidados para cubrir los huecos dejados.

Lo que viene a continuación es precisamente esto: un despojo de todo artificio innecesario que hasta ahora se haya empleado como gancho comercial permitiendo así a fotografía, montaje y puesta en escena estar al puro servicio de una narración cuya fuerza y profundidad es suficiente para llegar a todos los públicos de forma sencilla pero indudablemente tajante, como pasara años atrás con Amadeus o Las amistades peligrosas.

Y sumando de nuevo los tres últimos géneros mencionados, esto es, el emotivo drama de Los descendientes, la impactante puesta en escena de Milenium y la absorbente profundidad de La cueva de los sueños olvidados encontramos el film del año, el regreso definitivo de la calidad sin “peros” a las salas de cine mediante una fantástica pieza de drama social para el todos los públicos. Encontramos, en fin, Los Miserables.

[ Crítica en: http://cinemaspotting.net/2012/12/28/el-regreso-de-la-calidad/ ]

Sèries Imprescindibles

Més d’un cop, conscients de la meva afició per les sèries, la gent em pregunta: Pol, què he de veure?

Fa temps que tenia pensat fer una llista de sèries top, aquelles absolutament imprescindibles que crec que hauria de veure tothom. Aquí no valen preferències ni gèneres: les heu de veure. Són recomanacions absolutes, el que jo anomeno obres mestres.

Totes s’han acabat, o sigui que són fàcils d’aconseguir. No sóc partidari de recomanar sèries en emissió, perquè és probable que acabin malament, que 2 temporades siguin genials i 2 horribles, etc.

L’única excepció és Breaking Bad. Li queden 8 episodis i tinc tant confiança en Vince Gilligan que dubto molt que la sèrie no acabi mereixent un lloc a la llista.

De la majoria no n’he escrit res, espero fer-ho en breus.

AQUÍ teniu la llista. És una pàgina del blog, així que hi podeu accedir sempre, és a la part superior, a sota del logo.

Estiu 2012

L’altre dia mirant el calendari i parlant amb en Martí Sala d’estrenes estiuenques se’m va acudir escriure una entrada sobre les que vull veure, per tenir-ho més a mà. Són les que encara no he vist (ja sabem que molts cops els distribuidors espanyols s’apalanquen i estrenen pel·lícules que fa anys que circulen en DVD).

Moonrise Kingdom (15 de Juny)

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=7N8wkVA4_8s]

El retorn de Wes Anderson, un dels autors més reconeixibles del cinema indie, un tio amb un sentit visual descomunal i un gust musical excels. A més, es sap rodejar d’actors topBruce WillisEdward NortonBill MurrayFrances McDormand,Tilda SwintonJason SchwartzmanHarvey Keitel… Veient el tràiler pot semblar que s’hagi passat de frenada; tot i així tinc ganes de veure-la.

Marley (29 de Juny)

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=IJ7U_3bJoBk]

Kevin Macdonald va dirigir Touching The Void, un dels millors documentals que he vist. La figura de Bob Marley sembla prou interessant perquè en surti un bon documental. Falta veure què aporta de nou respecte als molts documentals sobre la gran figura del reggae.

The Dictator (13 de Juliol)

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=cYplvwBvGA4]

Sacha Baron Cohen és un geni de la comèdia, pare de 3 personatges memorables: Borat, Ali-G i Brüno. El problema és que les pel·lícules sobre aquests personatges no han sigut grans encerts, exceptuant Borat. El personatge del Dictador sembla que trencarà totes les barreres quant a gags ofensius, però falta veure si la pel·lícula no se’ns fa llarga.

The Dark Knight Rises (20 de Juliol)

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=g8evyE9TuYk]

Una de les pel·lícules més esperades de l’any. Recollir el guant de The Dark Knight no és fàcil; però confio en Nolan, i els tràilers me l’han posat dura. A USA es parla de rècords de box-office, i de si superarà o no a The Avengers. El hype és descomunal.

Margaret (20 de Juliol)

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=POPLzI40Uiw]

Pel·lícula d’autor que arriba molt tard a Espanya. Se’n va parlar molt a finals de 2011 a USA, consagrant-la com una de les joies de l’any indie juntament a Martha Marcy May Marlene.

Prometheus (3 d’Agost)

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=_luIM6xaIck]

L’altre bomba de l’estiu/any juntament amb la de Nolan. Aquesta és una preqüela d’Alien reconvertida a pel·lícula independent. Els tràilers també m’han excitat. Molt. Visualment ens espera l’estètica Alien reconvertida als temps actuals. Al darrere hi ha Ridley Scott, i al davant una col·lecció d’actors de Chempions: Noomi RapaceMichael FassbenderCharlize TheronIdris ElbaGuy PearcePatrick Wilson. Em fa mala espina que sigui en 3D i que un dels guionistes sigui responsable dels lamentables últims anys de Lost, Damon Lindelof.

Brave (17 d’Agost)

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=TEHWDA_6e3M]

El retorn de Pixar. Paraules majors. Res a dir.

The Bourne Legacy (17 d’Agost)

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=jSzy9qQ3mDE]

Em feia mandra una nova entrega de Bourne sense Matt Damon; però el tràiler és molt bo i Jeremy Renner ha demostrat sobradament que és una figura en ascens dins del gènere d’acció. Al darrere hi ha Tony Gilroy, el guionista de les tres anteriors.

The Expendables 2 (24 d’Agost)

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=XQf3YP8p85I]

La primera va ser com un somni: ajuntar a les velles glòries del cinema d’acció dels 80-90 amb actors d’ara i lluitadors d’MMA. Tot dirigit i muntat per Stallone amb un guió retrògada/pro-USA/masclista. Focs artificials per nostàlgics de l’època, una pel·lícula única i necessària, perquè d’aquestes, fa temps que no se’n fan. A la segona part? Més pólvora, més diners, més grans noms. La presència de Chuck Norris ja justifica el preu de l’entrada.

To Rome With Love (7 de Setembre)

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=WIbYqxqtP38]

Woody Allen. A l’expectativa. En sol fer una de freda i una de calenta. En aquesta torna a actuar i hi surt Roberto Benigni, dos factors per mi negatius. Almenys veurem Roma en tota la seva esplendor, que no és moco de pavo.

Argo (21 de Setembre)

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=JW3WfSFgrVY]

El retorn de Ben Affleck com a director. M’encanta, i Gone Baby Gone és un dels millors thrillers que he vist els últims anys. Llàstima de la mania que té d’actuar a les seves pel·lícules. El guió d’aquesta és curiós, tinc moltes ganes de veure-la.

Killing Them Softly (21 de Setembre)

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=8xDO37sEovE]

Brad Pitt amb una retallada sota les ordres d’Andrew Dominik. El tàndem Dominik-Pitt ja fa funcionar a Jesse James, pinta bé la cosa.

La millor del 2011: “Senna”

It was pure driving, pure racing… There wasn’t any politics; no money involved either, so it was pure racing. – Ayrton Senna

La meva pel·lícula preferida de l’any 2011 és el documental Senna, d’Asif Kapadia. Tracta sobre la vida d’Ayrton Senna, considerat un dels millors pilots de Fórmula 1 de la història; i una figura que ha esdevingut mítica degut al seu caràcter dins i fora la pista i a la seva mort prematura en una accident de carrera.

El documental es va estrenar als cinemes en una versió d’1h 40m, tot i que jo he vist una versió del director que dura unes tres hores: us recomano que busqueu per la xarxa aquesta última versió. No li sobra ni un minut, i sincerament, no sé què li van retallar a la que es va estrenar als cinemes. Les tres hores passen volant, i quan s’acaba un es queda amb ganes de més.

És una producció de factura absolutament impecable. El primer que sobta és la banda sonora original, composada per Antonio Pinto. Sona en els moments adequats i el director en cap moment n’abusa, cosa que podria semblar fàcil tenint en compte la qualitat de la partitura i la dificultat de muntar un documental vertebrat per imatges d’arxiu.

Senna s’estructura d’una manera força convencional: cronològicament, explica l’arribada del pilot brasiler a l’elit de la Fórmula 1, i la seva evolució com a esportista i com a persona; fins a l’accident sobtat que el va matar. Kapadia combina imatges d’arxiu i entrevistes amb la naturalitat d’un gran documentalista; la història és interessant però el plus que hi aporta el muntatge és remarcable, dinàmic però parant-se en els moments importants.

Les imatges d’arxiu són d’alta qualitat; les carreres són espectaculars gràcies a la vista des de dins del cockpit. La mescla de so és un dels punts forts de Senna, i en les carreres brilla amb tota la seva força. En la perspectiva des de dins del cockpit, el so és atronador, realment impressionant. És una llàstima que sent tan emocionants i estant tan ben presentades, no n’hi hagi gaires; i en la majoria s’hi passa molt de puntetes; sense deixar del tot clar perquè Senna va guanyar o deixar de guanyar, quina era l’estratègia, el clima, …

Les entrevistes són a personatges extremadament ben trobats; periodistes anglesos, americans i brasilers. Però la columna vertebral del documental, així com el punt de màxim interès de la vida esportiva de Senna és el seu duel amb el francès Alain Prost. Aquest enfrontament té una història i una narrativa cinematogràficament immillorables, pròpies d’una pel·lícula d’èxit esportiva d’aquelles que tots hem vist; però encara millor. Les imatges d’arxiu de Senna i Prost són abundants, però el veritable mèrit del documental és que compta amb una entrevista extensa amb el mateix Prost, que Kapadia va intercalant allà on cal. Prost parla sense embuts i en ocasions es nota que té certa rancúnia per alguns incidents amb Senna, normal quan el pique va assolir les dimensions que va assolir. És profundament interessant i emocionant sentir i veure la història d’aquest duel esportiu que en més d’una ocasió es va tornar personal. Van ser els dos millors pilots del circuit durant anys, fins i tot van arribar a ser companys d’equip a McLaren, sota les ordres de Ron Dennis. Aquest últim també és entrevistat, no tan extensament; a més sembla que en més d’una ocasió es mossegui la llengua. És comprensible, perquè com a cap d’equip de Senna i Prost, havia de mirar de resoldre els nombrosos conflictes interns; convertint-se en una mena de pare. L’estima que tenia (i té) pels dos pilots queda patent en el documental. Però bé, queda clar que Kapadia ha tingut l’encert de comptar amb protagonistes importants de la vida de Senna, complementant-ho amb periodistes i entesos de la F1.

Una de les pors que tinc en aquests documentals sobre una persona és que se’l glorifiqui en excés. Personalment abans de veure el documental no coneixia la història de Senna, gairebé no sabia ni qui era: només un pilot molt bo que va morir en un accident. En aquest cas, no crec que la glorificació existeixi. Veient la pel·lícula, els entrevistats coincideixen en que era un gran pilot, un dels millors; tot i que com a persona podia ser un pèl especial: molt catòlic, amb una gran preocupació per la vida i la mort, amb canvis d’humor inesperats. Aquesta mística es torna especialment interessant en els últims compassos del documental i de la vida d’Ayrton Senna: en els darrers anys de la seva carrera, experimentava una severa preocupació per la seva seguretat i la seguretat del món de la F1. D’alguna manera, la seva percepció era que algun dia moriria a la pista; i així va ser. Veure les seves entrevistes i declaracions és especialment pertorbador per l’espectador, que ja sap que Senna va morir en un accident. D’alguna manera, el veiem preveure o intuir la seva mort.

Aquest misteri i imprevisibilitat sobre el comportament i la vida privada de Senna està especialment ben establert per com el director mostra les seves relacions de parella, efímeres i la majoria amb models i actrius… Els minuts dedicats al seu affaire amb Xuxa són especialment divertits, a més, la relació ajuda a sedimentar l’estatus d’icona brasilera de Senna; perquè Xuxa ja era una personalitat destacada de Brasil, cara visible d’un programa infantil mundialment famós.

Perquè en el documental no se’l glorifica en excés, però sí se l’enfoca com un heroi nacional de Brasil, una mena d’ídol de masses i de mirall per tota la joventut brasilera. Intel·ligentment, Kapadia no es para massa estona en els orígens de Senna que potser ens ajudarien a entendre el seu comportament: fill de família rica, amb totes les facilitats per arribar on volia, sempre comptant amb el suport dels pares i tots els que l’envoltaven. Sí que es para en la vessant humanitària del personatge, preocupat per la pobresa de Sao Paulo; va fer diversos donatius un cop al cim de la seva carrera. També és un detall que ho mantingués en secret, i no en fes propaganda com molts dels famosos rics de l’actualitat.

En fi: és un documental impecable, perfecte. Les meves paraules no fan justícia a la qualitat de l’obra, i tampoc en vull parlar gaire: l’heu de veure. La història que explica és absolutament cinematogràfica; i al ser real, el seu efecte dramàtic és tan intens que a l’espectador li és impossible desconnectar un sol minut. És entretingut, profund, emocionant i dinàmic. Cap pel·lícula del 2011 m’ha absorbit durant tres hores i m’ha explicat tan bé una història tan fascinant, que a més, és real. I és per això que considero Senna la millor pel·lícula de l’any 2011.

(NOTA: PODEU VEURE LA RESTA DEL TOP-10, AQUI I AQUI)

Top 10 del 2011, 5-2

Un altre debut meritori, aquest cop una peça d’autor sobre la crisi escrita i dirigida per J.C. Chandor. Juntament amb Red State, va ser de les més destacades de Sundance 2011; i una de les que ha arribat més lluny quant a recaptació i reconeixement crític (nominació a l’Oscar per millor guió original, per exemple).

Margin Call ens transporta a l’interior d’una gran firma d’inversions financeres de Wall Street (com podria ser Lehman Brothers) el dia abans de l’eclosió de la crisi, i les decisions que es van prendre quan la fallida era imminent. Al contrari que Inside Job, la pel·lícula de Chandor no pretén ser una radiografia de la crisi ni una crítica unidireccional cap als taurons de Wall Street: simplement és un drama d’oficines collonut que es situa en l’esmentat període de temps. Sí que provoca reflexió i dóna alguns detalls econòmics menors; però l’argument està més centrat en el drama entre personatges.

Els personatges són estereotips ben definits, fàcilment identificables, molt diferents l’un de l’altre i que pretenen mostrar tot el ventall de persones que treballen en aquestes empreses (el tauró jove que només vol diners, la versió més gran d’aquest, l’ex-científic captat pel sector financer pels elevats salaris, etc.). Com a 12 Angry Men, tenir un conjunt d’estereotips tancat en un mateix espai dóna lloc a una dinàmica interessantíssima, i el que realment importa són les interaccions entre aquests personatges.

Per donar vida a aquests personatges, agafeu-vos fort: Stanley Tucci, Kevin Spacey, Paul Bettanny, Demi Moore, Zachary Quinto, Simon Baker, Mary McDonnell, Penn Badgley i Jeremy Irons. Una mena d’all-stars de la vella i la nova escola, amb alguna tria populista i popular intercalada. La majoria de minuts els juga Kevin Spacey, però al tercer quart surt Jeremy Irons per jugar els minuts decisius, i no deixa indiferent; és un monstre de la interpretació, amb una presència indescriptible que va a més a mesura que passen els anys.

Potser no queda clar el missatge de Chandor, però personalment crec que, al contrari que Inside Job, no en té cap: mostrant el comportament de cada personatge ja en té prou, i segons l’espectador s’identificarà més amb un o amb un altre. El que vol el director en aquest cas, crec jo, és que el drama que es presenta interessi i emocioni.

Piranha 3D és una mena de remake/re-imaginació d’una pel·lícula de Joe Dante (Gremlins), titulada Piranha. L’única semblança entre les dues és l’existència de piranyes assassines, que estaven contingudes degut al seu perill; però per A o per B, s’escapen i sembren el caos entre els banyistes.

En el seu dia, Piranha recollia el guant de Jaws, que convertia al tauró blanc en una màquina de matar; tot i que l’obra de Dante era tremendament inferior i no inspirava el mateix temor. Les semblances són evidents perquè els dos animals són aquàtics, i els dos directors havien d’evocar més que ensenyar degut a les limitacions de pressupost.

Piranha 3D té l’avantatge del temps, d’haver vist tots els èxits i fracassos d’aquestes versions d’animals “monstruosos”; i veient la pel·lícula és així, perquè està carregada de referències a les millors i a les pitjors del gènere. No és d’estranyar sabent qui n’és el director: Alexandre Aja, un francès apassionat pel gènere de terror que apuntava a ser un dels grans amb Haute Tension, però que no ha acabat de triomfar. El director havia demostrat amb el remake de The Hills Have Eyes que era capaç d’encarregar-se de la pròxima Piranha.

En general, Piranha 3D és un homenatge a les males pel·lícules; aquelles que de tant dolentes són bones (teoria encertadíssima de Sergi Pàmies). I, moltes vegades, ho fan de manera no intencionada. Doncs bé, la pel·lícula d’Aja és magistral perquè funciona en dos sentits: és tant dolenta que és bona, però Aja sap que això és així, i aprofundeix en aquest aspecte prenent-se el tema com una broma. És a dir, és una grandíssima mala pel·lícula, dirigida per algú que sap el que són aquest tipus de coses i alternar perfectament entre humor i terror.

L’acció es situa al llac Havasu, destinació habitual dels spring breaks americans. És a dir, aglomeració de joves en banyadors & bikinis que es reuneixen per emborratxar-se i follar. Ideal per les piranyes, no? I tant. A això sumeu-li que durant aquesta festa, un equip de producció de pel·lícules eròtiques decideix filmar unes escenes.

Si hi ha dos paraules per definir Piranha 3D, són: pits & sang. La premissa de la festa estival en un llac, de la producció d’una pel·lícula eròtica; sumada a un festival de sang i fetge a càrrec d’infinitat de piranyes. Aja no s’amaga d’ensenyar pits i culs. De fet, gran part dels extres són actrius porno que els assidus a certes webs reconeixeran fàcilment. L’estrella de la pel·lícula eròtica és l’actriu Kelly Brook, model habitual de revistes eròtiques i destacada integrant de pel·lícules de sèrie B com Three.

I és que tot el càsting és un homenatge a la sèrie B; format per actors mítics de pel·lícules clau dels 80-90 que es troben en profunda decadència (estil Nicolas Cage): Dina Meyer, Ving Rhames, Elisabeth Shue, Christopher Lloyd, Jerry O’Connell i un cameo estel·lar de Richard Dreyfuss; del que es diu que interpreta una continuació del seu paper a Jaws. Però també hi ha dos o tres grans noms de l’imaginari de sèrie B actual, que també existeix: Eli Roth, Adam Scott i Paul Scheer.

El gore és imaginatiu i divertit, i les escenes d’acció estan molt ben pensades; el director no s’amaga d’arriscar amb setpieces grans i llargues, i aprofita perfectament el pressupost: no escatima en sang ni en mutilacions, i el nombre d’extres és força respectable (qui no voldria fer d’extra en una peli així?).

Durant poc menys d’una hora i mitja, passa com una exhalació; és una de les pel·lícules que més he disfrutat dels últims anys. És admirable la cura d’Alexandre Aja al plantejar la pel·lícula, ja que tots els detalls estan perfectament pensats i responen a un ideari propi d’un fan del gènere. I és que Piranha 3D potser no és per tothom, però a alguns, ens ha tocat. Aquest paral·lelisme es pot trobar també amb The Expendables, de Sylvester Stallone; una peça de gènere dirigida als més fanàtics, que va fer les delícies d’aquests.

M’hagués agradat veure-la en un cine en 3D amb amics, però no va poder ser. Jo recomano que un dia que estigueu avorrits amb 4 o 5 amics, us la poseu.


Ilich Ramírez Sánchez és un ex-terrorista veneçolà, condemnat a cadena perpètua per actes de terrorisme. De jove va entrar a formar part del PFLP (Front Popular per l’Alliberació de Palestina), encarregant-se de diversos actes de terrorisme, el més famós essent entrar al quarter general de l’OPEC de Viena de manera violenta, agafant hostatges i matant-ne algun.
“Carlos” és el sobrenom que li van donar al PFLP per les seves arrels veneçolanes. L’historial terrorista d’aquest home és llarg i interessant. Tant és així, que aquest 2011 Olivier Assayas li va dedicar tres pel·lícules de dues hores cada una, presentades en format mini-sèrie al Canal Plus francès. També es va estrenar una versió comprimida als cinemes, que no he vist i estic convençut que és pitjor: és impossible comprimir sis hores en la meitat i no perdre detalls i escenes que potser argumentalment no són significatives, però es perden en la versió curta.
L’avantatge de l’estructura i la durada d’aquests tres episodis és que s’aprofundeix moltíssim en el personatge. La pel·lícula es centra al 100% en Carlos i l’actor que l’interpreta, Edgar Ramírez, en la que és sens dubte la millor de l’any 2011. Ramírez pateix una transformació física i intel·lectual patent a mesura que avança el metratge. A més, com que l’argument té a veure amb terrorisme internacional, es parlen diversos idiomes; i Ramírez els domina tots. El paper i la seva qualitat és comparable amb Christoph Waltz a Inglorious Basterds, que va ser premiat amb l’Oscar.

El personatge de Carlos és fascinant, i al final de la sèrie l’espectador sent que coneix les seves motivacions i la seva personalitat. Molts dels actes terroristes que s’hi veuen reflectits estan parcialment inventats, ja que per més d’un, Carlos no va ser condemnat tot i que la història i la creença popular li atribueixen a ell i al seu grup.

No es pot parlar de Carlos sense mencionar Olivier Assayas, el director. Sap donar el pes necessari a cada situació, i fuig de sentimentalismes: tot està impregnat d’un realisme i una fredor que s’agraeixen, que deixen a l’espectador reaccionar. Es podria dir que té un estil extremadament literal, centrat en l’acció i no afegint més diàlegs dels estrictament necessaris.


Fa temps, quasi als inicis d’aquest blog, vaig escriure una entrada sobre la trilogia de Pusher, que retratava la part més fosca de Copenhaguen. Són tres pel·lícules no massa conegudes, però tothom que les veu queda meravellat de la qualitat de Nicolas Winding Refn. Us recomano llegir-la per conèixer breument els inicis del director.

Des de l’última de Pusher a Drive, no es pot dir que hagi estat molt afortunat. Ha dirigit Bronson; que tot i no tenir un guió gaire suggerent ens va demostrar el potencial de Tom Hardy, i confirmava el talent visual de W. Refn.

Amb Valhalla Rising es va passar de frenada: la història del víking taciturn i mut en busca del Valhalla va tenir una rebuda pèssima per part dels crítics i dels fans més aferrissats del danès.

Drive és la seva primera incursió al cinema indie de Hollywood, i ha estat un èxit total. Amb l’ajuda de Ryan Gosling com a principal impulsor del projecte, W. Refn i ell van ajuntar un conjunt d’actors increïble, i es van basar en el llibre de James Sallis per fer una pel·lícula d’acció vintage, amb la vocació d’intentar fer un exercici de gènere convincent, com se n’estan veient últimament tants (Super 8, The Town,…).

S’ha parlat molt de la concepció del projecte i de la producció de Drive, i una de les més interessants és la idea original. Quan Gosling i W. Refn van decidir que volien treballar junts, Refn es va desplaçar a Los Angeles. Resulta que Refn no condueix, i en una ciutat com Los Angeles, tan immensa, és quasi imprescindible conduir per arribar a certs llocs. Gosling havia de fer de taxista al director, i un dia, tot conduint, els dos callats, sonava una cançó típica dels 80 (de REO Speedwagon). En aquell moment, Refn li va dir a Gosling que ja tenia la idea: la pel·lícula aniria d’un tio que condueix, escoltant aquest tipus de música. A partir d’aquí, van comprar els drets de la novel·la de James Sallis i la van rodar, segons ells, en poc menys d’un mes.

Segons el director, el guió era només un esquema, i sovint es desviaven del poc que hi deia. Per les escenes d’acció ni tan sols tenien storyboards, i només una o dues escenes estaven meticulosament planejades per la dificultat de logística de la filmació.

Sobre la pel·lícula en sí, és una delícia pels amants de l’acció. Inspirant-se clarament en el cinema d’acció dels 70-80, però alhora actualitzant-lo d’una manera difícil de concretar: Refn fa el que vol, i totes les decisions que pren són les correctes.

Ryan Gosling interpreta a un crack de la conducció, un paio que de dia és stuntman i de nit fa de conductor a qui ho desitgi (lladres principalment), establint prèviament unes normes de manera clara i concisa.

De seguida ens enamorem cinematogràficament del personatge de Gosling: fort, guapo, callat, precís, imprevisible. Si a més li afegim la seva jaqueta blanca amb l’escorpí daurat a l’esquena i l’escuradents a la boca; ens queda un personatge històric, magnètic, que les seves accions durant la pel·lícula modifiquen i desvetllen; però ens segueix fascinant. A més, als que hem vist Oldboy, quan agafa el martell a tres quarts de pel·lícula, fa que haguem de canviar el pitet en anticipació al que passarà; tenint la certesa que en mans de Refn (estudiant avançat en ultra violència, com diria l’Alex), que ja hem dit que no s’equivoca, passarà quelcom gros.

És una pel·lícula purament visual, però que incorpora una història d’amor que arriba a quasi tothom. Són dos personatges desplaçats dels que sabem ben poca cosa, però és igual, perquè a partir d’un cert punt l’argument entra en una dinàmica de conte, on es forcen els límits de la versemblança en favor del drama i d’una moralina final. És clau el treball de Ryan Gosling & Carey Mulligan que semblen tenir una química que espero retrobar en algun futur projecte.

Com a totes les obres amb un motor visual, la música és la gasolina; el factor clau sense el qual el motor no funciona. A Drive la banda sonora és de Cliff Martínez, d’estil electrònic, plena de greus i de riffs senzills; un pèl similar a The Social Network. Però més enllà de la BSO de Martínez, que és genial, el que ajuda a remarcar l’estil 80’s són les tres o quatre cançons que apareixen en els moments estel·lars, que a més tenen un paral·lelisme amb la pel·lícula: totes són actuals, però intenten rememorar la música dels 80; igual que Drive és una obra actual però ret homenatge a l’acció dels 70-80. En els dos casos, és innegable que tot i ser homenatges i remembers, pertanyen a l’època actual i tenen símbols inequívocs d’actualitat.

Drive gaudeix d’un privilegi important, que considero molt important: comença i acaba bé. L’inici (de qualsevol cosa, diria jo) ha d’interessar, captar l’atenció de l’espectador per introduir-lo en un món: Drive és l’exemple perfecte d’un inici demolidor. La primera escena és de conducció pura i dura, on es demostra el talent i la meticulositat del protagonista. No vull desvetllar el final, però també és boníssim, ple de simbolisme i essencialment visual; i deixa amb ganes de més (la pel·lícula dura una hora i mitja).

El millor que es pot dir de Drive és que té un grapat d’escenes inoblidables. Howard Hawks deia: “A good movie is three good scenes and no bad scenes.” En el cas de Drive, us asseguro que són més de tres.

Top 10 del 2011, 10-6

S’ha acabat l’any 2011, i un cop més toca fer un top amb les millors pel·lícules que he vist; estrenades a Espanya l’any 2011. Els que em coneixeu sabeu que el primer que busco en una pel·lícula és que m’entretingui, que m’emocioni, i que em provoqui ganes de reflexionar. I, generalment, i crec que tots podeu estar d’acord amb mi, les que aconsegueixen aquestes tres coses són les famoses “obres mestres” que diem tots.

Aquest any, com l’anterior, hi ha moltes pel·lícules que hauria volgut veure i no he vist, que molta gent de la que em fio molt considera remarcables: The Artist, Mission Impossible: Ghost Protocol, Jane Eyre, Project NimSuposo que algunes estaran nominades als Oscar i per tant tindré ocasió de veure-les i comentar-les.

També hi ha pel·lícules que han fascinat a crítica i públic, i en canvi a m’hi no m’han acabat de fer el pes: Tree Of Life, Melancholia i The Guard. De les dues primeres puc comprendre els elogis, i són obres artístiques brillants; visualment acollonants i amb un missatge aparentment profund que a mi no m’ha acabat d’arribar. Però si per alguna cosa no m’han agradat més, és perquè m’han avorrit moltíssim. The Guard té un tipus d’humor similar a In Bruges, que per dir-ho clar, no m’ha fet ni puta gràcia. Es vol situar a la fina línia entre la comèdia negra i paròdia del cinema negre, fracassant estrepitosament.

Una de les millors pel·lícules que he vist aquest any encara no s’ha estrenat, i és The Ides Of March, el thriller polític de George Clooney que s’estrena d’aquí a poques setmanes. En parlaré, quasi amb total seguretat, a la prèvia dels Oscars.

A la llista hi ha alguna trampeta: alguna obra que no s’ha estrenat ni té gaires aires de que s’hagi d’estrenar; però ha tingut ressò aquest 2011 i considero que n’haig de parlar ara.

He estat bastant afortunat de no veure autèntics bunyols. La única que em ve al cap és Hanna, venuda com una “perla d’acció indie”; això sí, té la que per mi és la millor banda sonora de l’any, a càrrec dels Chemical Brothers.

Mencions especials, que queden fora per poc: Tinker Tailor Soldier Spy i La Piel que Habito.


Una de les sorpreses de l’any, una peça de gènere que es pot recomanar a tothom. Si Super 8 és un retorn (i, per mi, només un retorn) a la nostàlgia dels 80 spielbergiana, Attack The Block és quelcom totalment nou, que innova i alhora referencia a les grans del gènere.

La primera escena ja demostra que la cosa és diferent: de nit, una dona passeja tranquilament pel carrer, i és assaltada per una colla de joves gamberros londinencs. Doncs bé, aquesta colla són els protagonistes, tots actors novells; desconeguts del panorama cinematogràfic, entre els que destaca John Boyega (canalitzant a un o més d’un personatge de The Wire).

A partir d’aquí, hi ha una invasió alienígena i aquests nois intentaran defensar el seu barri; sota una capa del millor humor britànic, en aquest cas a mig camí entre slapstick i stoner.

Attack The Block és divertidíssima, i les seqüències d’acció són simplement brillants: ajudades per un disseny novedós i minimalista dels aliens, que són com una mena de goril·les negres amb les dents i les urpes de color florescent.

Durant 1h 20m, és increïblement precisa: no sobra ni falta ni un minut. Acció constant, moviment continu a ritme d’una banda sonora de Basement Jaxx. La sensació final és satisfactòria. No conec ningú a qui li hagi recomanat que no li hagi agradat.

És el debut de Joe Cornish com a director, que també participa com a guionista a Tintin. Per moltes coses (pressupost, gènere, innovació, estil visual) recorda a District 9, una gran pel·lícula de ciència-ficció que ens va descobrir a Neil Blompkamp.


Quan vaig veure el tràiler d’aquesta pel·lícula, m’esperava un cagarro descomunal. Absolutament cap dels elements que s’anunciaven i s’endevinaven augurava res de bo. Una seqüela/preqüela més de The Planet Of The Apes, un desconegut a la direcció, i uns protagonistes més estrelletes que cap altra cosa (James Franco i Freida Pinto).

De fet, recordo perfectament que tota la crítica i el món del cinema es va posar les mans al cap i van menysprear les possibilitats d’aquesta preqüela. Ens vam equivocar tots de mig a mig.

Un cop va sortir la pel·lícula, a l’estiu, va ser un èxit rotund de taquilla i de crítica. Un dels aspectes més lloats, i clau de l’èxit, va ser la gran feina de Weta Workshop (Lord Of The Rings) als efectes especials, complementant una actuació magistral d’Andy Serkis; que proporciona els seus gestos i moviments a Cesar, el mico protagonista de la història, que encapçala la rebel·lió dels simis. I és que, una de les coses que em fascinen d’aquesta obra, és que el punt de vista està centrat en els micos.

L’argument desenvolupa més als simis que als humans. Sabem més coses del caràcter de Cesar i els seus companys que de James Franco & cia. Volem que Cesar triomfi, patim per ell. És especialment meritori perquè els simis no parlen entre ells, tots els diàlegs són muts, amb gestos i expressions facials.

És una de les pel·lícules d’acció destacades de l’any, tant destacada que la considero una de les 10 millors. Les escenes d’acció són sublims: estan repletes de fotogrames memorables. I és que veure a 50 micos campant lliures per San Francisco i sembrant el caos, mola. A més, des de l’òptica de la ciència ficció, l’argument no és del tot estúpid, com es podria esperar d’una peli d’acció palomitera. Es basa en drogues que fan als micos intel·ligents i té algunes coses de posar-se les mans al cap, però en última instància, res que insulti a la intel·ligència de l’espectador.



Errol Morris és un dels documentalistes més famosos i respectats del món cinematogràfic. Amic íntim de Werner Herzog, els dos van estudiar junts als Estats Units. Com a curiositat, un dia van fer una juguesca, i el que perdia s’havia de “menjar una sabata”. A priori era una broma, perquè en anglès “eat your shoe” és una expressió per dir “calla”. Però fent gala d’aquest humor tan propi de cineastes grans i provocatius com són aquest parell, Herzog ho va fer. Es va menjar una sabata en públic. En aquest vídeo podeu veure tota la història:

Morris és conegut pels seus documentals d’investigació d’estil detectivesc. The Thin Blue Line va ser l’obra que el va llançar a la fama, en que intentava demostrar que un condemnat als Estats Units era absolutament innocent. Aparentment, ho va demostrar i es va re-jutjar el cas. Què més es pot demanar d’un documentalista? Indagar sobre un tema amb tal ganes, serietat i profunditat, i aconseguir deixar en ridícul a tot el sistema judicial i policial, treient a la llum l’autèntica veritat d’un cas; crec que és meritori i per això aquest senyor mereix tot el meu respecte.

Aquests dos paràgrafs anteriors són el poc que sé sobre Errol Morris, ja que no he vist cap dels seus documentals i abans de veure Tabloid no sabia qui era.

Tabloid no s’ha estrenat a Espanya ni crec que ho faci, però com que a nivell crític ha tingut ressò aquest any, i a més ja es pot trobar en DVD, em sembla adequat parlar-ne ara.

La premissa de Tabloid és d’aquelles que impacta: una beauty queen americana rapta i viola al seu aparentment dòcil marit, un mormó aferrissat i tranquil de Utah. Tot això, presumptament.

El documental és pura investigació: un muntatge de diferents entrevistes a personatges implicats en la història, que responen a desvetllar el misteri al voltant d’uns fets tan sòrdids i increïbles.

El motor d’aquesta història és la protagonista del rapte/violació, Joyce McKinney, que és una mina: tant per la seva manera de parlar com per la imatge que té d’ella mateixa. El seu testimoni contrastarà amb els altres, que tenen una imatge totalment diferent d’ella i del que va passar.

El nom del documental, Tabloid, es fa ressò del tractament mediàtic que va tenir Joyce McKinney i aquesta història. Un “tabloid” és tot aquell diari de premsa groga; per exemple el Daily Mirror del Regne Unit.

Tabloid funciona com el que és, un documental d’Errol Morris sobre una història de premsa groga: el titular sorprèn i impacta, i el talent del cineasta ens condueix a través de la història de manera magistral, i sobretot, entretinguda i absorbent.


Never Let Me Go va ser una de les sorpreses més agradables de l’any passat. És l’adaptació d’un llibre del mateix títol escrit pel japonès Kazuo Ishiguro. És un melodrama amb rerefons de ciència-ficció, al més pur estil Gattaca.

A grans trets, l’argument gira al voltant de tres personatges i la seva relació des que són petits fins a la seva vida adulta. Això, presentat en una realitat alternativa que permet la creació d’una mena de clons; de dobles perfectes d’una persona. Així, quan aquesta persona necessita el transplantament d’algun òrgan, es recorre a aquest doble. Plantejament inicial idèntic a The Island de Michael Bay; i és que aquesta última es va inspirar en la novel·la d’Ishiguro (tot i que, casualment, enlloc es cita que sigui inspiració directa; com sol passar en el món del cinema on molts cops les influències són còpies).

Doncs bé, aquest trio de personatges són clons, i han nascut amb el simple propòsit de ser un recanvi d’òrgans per algú altre. La pel·lícula es desenvolupa en gran part al Regne Unit, en concret a Hailsham, un internat on s’eduquen aquests nens; i un cop arriben a un nivell de plenitud física, en surten; evidentment condicionats per l’educació de Hailsham.

Els nens, però, no tenen ni idea de la seva condició de clons. A partir d’aquesta situació inicial es desenvolupa una complicada i reposada reflexió sobre la condició humana, i en menor mesura sobre com l’educació i les mentides poden condicionar l’evolució de la personalitat.

El trio protagonista està interpretat, en edat adulta, per tres actors britànics en clara progressió ascendent: Keira Knightley, Andrew Garfield i Carey Mulligan. Em sembla importantíssim recalcar la feina dels tres actors que interpreten als personatges en edat infantil, que fan també un treball colossal: Izzy Meikle-Small, Charlie Rowe i Ella Purnell.

És la segona pel·lícula de Mark Romanek, un reputat director d’anuncis i videoclips conegut per les seves esplèndides composicions de plans. Aquí, d’un plantejament de ciència-ficció, aconsegueix crear un drama letàrgic i intens que a mesura que transcórren els minuts agafa més pes emocional, fins arribar a un final tremendament trist i depriment; que es guanya amb tot el bon treball que fa amb la premissa inicial. Ritme lent i plans llargs, en aquest cas un encert absolut que recolza perfectament l’actuació de Carey Mulligan, que com a Drive, sembla brillar en les escenes en que no ha de dir res, i ha d’evocar sentiments amb el seu gest i la seva mirada.


L’evolució del britànic Danny Boyle des de la seva eclosió amb Trainspotting és força qüestionable: The Beach, 28 Days Later, Millions, Sunshine i Slumdog Millionaire. Es pot defensar que no ha abandonat mai el cinema indie, però d’alguna manera les seves últimes obres no són tan encertades. Slumdog Millionaire va guanyar una pila d’Oscars, senyal que s’està fent algunes coses bé i altres molt malament: vol dir que el cinema de Boyle s’ha convertit en quelcom mainstream, multipremiable… I és que l’argument de Slumdog dista molt de Trainspotting o pel·lícules de gènere com 28 Days Later i Sunshine: la història de dos nens indis i la seva evolució vital fins a l’adolescència, tot sota el vel d’un conte de fades i unes situacions absolutament forçades. Això sí, va ser la pel·lícula que ens va descobrir a Freida Pinto, una de les dones més guapes del Hollywood actual.

Tot i així, és un director amb un estil dinàmic, que aconsegueix reinventar-se segons el gènere que tracta.

127 Hours està basada en la història real d’un alpinista (Aaron Ralston), que, anant sol per les muntanyes rocoses de Utah, cau per un forat i queda atrapat amb una roca que no el deixa moure una part del cos. Aquest alpinista és James Franco, un dels nens guapos de Hollywood que des de Freaks & Geeks està cridat a ser un dels escollits d’aquesta nova fornada encapçalada per Michael Fassbender, Ryan Gosling i Carey Mulligan. És un paper perquè Franco brilli, ja que quasi tot el metratge transcorre amb Ralston atrapat a la roca.

Aquí és on brilla el dinamisme de Boyle: recorre a infinitat de trucs visuals, des de somnis, al·lucinacions, sota la forma de muntatges multi-càmera, muntatges temporals, i música que va i ve sense tenir un estil concret. És, per entendre’ns, tot el contrari de Buried. A Buried, Rodrigo Cortés ens tancava una hora i mitja dins del taüt amb el protagonista. A 127 Hours, en canvi, hi podem trobar tots els trucs possibles.

Brilla el dinamisme de Boyle però també la seva creativitat: hi ha més d’un pla que no es veu habitualment, i situacions que no es repeteixen gaire a altres pel·lícules.

Deixant de banda la direcció, la història té una força monumental. En el fons, com es pot anticipar, és una història sobre la vitalitat i la capacitat de l’ésser humà per superar-se a si mateix (que tant agraden als Oscar). Faria una doble sessió magnífica amb el documental Touching The Void, també d’alpinisme. Les seqüències finals són tremendament angoixants, la més famosa de la pel·lícula és absolutament genial en tots els sentits, i un cop més la mà de Boyle és un factor clau.

Si en alguna cosa s’equivoca Boyle és en menysprear l’intel·ligència del públic, remarcant massa sovint el missatge i l’arc de transformació de Ralston, pintant al personatge d’una manera massa absoluta i simplista. És per això que algunes al·lucinacions que ens ajuden a conèixer al personatge són ridícules per lo innecessàries i previsibles (en el mal sentit) que són.

Top 10 del 2011

10.- Inside Job

Un deliciós espectacle cinematogràfic a més a més d’esplèndid documental informatiu.

9 .- Arrietty y el Mundo de los Diminutos

Una peça màgica, tendre i seriosa. Tan poètica com madura i trascendent. Els estudis Ghibli ens donen altre cop la pel·lícula d’animació de l’any quan Pixar falta.

8 .- Misión: Imposible. Protocolo Fantasma

Gràcies per recordar-nos que dins del gènere d’acció també hi cap el bon cinema. La primera pel·lícula de la saga que m’enganxa de principi a fi. Brad Bird demostra el seu gran talent dirigint també fora de l’animació.

7 .- Contagio

Soderbergh desafia la legitimitat dels mitjans d’informació amb prou maduresa com per plantejar també el tema d’Internet. Pel·lícula narrada amb un tempo magistral i una brutal credibilitat.

6 .- Jane Eyre

Encisadora peça melodramàtica. Imprescindible pels romàntics i també pels amants de la fotografia. Mai una declaració d’amor havia estat tant profunda i conmovedora. Recomanable veure-la amb paquet de clínex.

5 .- El Topo

El cinema d’espies reapareix amb presència, força i decisió. Pel·lícula tractada amb un equilibri entre calma i contundència digne del millor Michael Haneke. Per parar atenció fins al detall més petit.

4 .- Melancolia

Malgrat el seu (exagerat) pessimisme, pel·lícula preciosa amb un dels finals més poètics que he vist mai. Tendre reflexió sobre el rebuig de l’existència i l’amor per al no res.

3 .- Winter’s Bone

Brutal retrat de l’Amèrica més profunda. Pel·lícula freda i esgarrifosament realista; festival d’encerts formals dignes del millor cinema.

2 .- Más Allá de la Vida

Enamoradissa sotragada emocional. Més enllà o aquí mateix, la mort forma part de la vida. Amb nostàlgia i sensibilitat, Eastwood pressiona els sentiments fins a tocar-ne la part més profunda.

1 .- El Árbol de la Vida

Preciós cant a la vida. Malick reivindica de la manera més poètica la necessitat de l’existència d’un vincle entre naturalesa i teologia. Indiscutible pel·lícula personal, d’autor, sorprenent i innovadora (prova irrefutable: des de la seva estrena no hem deixat de sentir la frase “El Árbol de la Vida tampoc ha inventat res”). Sens dubte, la millor pel·lícula de l’any. Sens dubte, l’obra mestra.

Top 10 del 2011, d’Adrià Sunyol

L’Adrià Sunyol és un amic interessat i captivat pel món del cinema, que a més s’hi dedica des de fa uns anys. És realitzador independent de documentals, i escriu crítiques per la revista online Contrapicado i la impresa DeCine.

Com que sé que té bon gust i intenta estar al dia del cinema actual, li he demanat que escrigui una llista amb les millors pel·lícules/documentals de l’any. Són aquestes, per ordre:

1- El Havre

El Havre no és només un conte de fades innocent i ple de cinefília, és un anàlisi precís i un comentari encertat sobre el creixent abisme entre llei i humanitat que s’ha obert en les societats occidentals. I també una invitació a superar-lo.

2- Melancolia

Melancolia no assoleix cap mena de perfecció, però la sinceritat de Von Trier, tan absurdament discutida, la converteix en un meravellós emblema de les repercussions, col·lectives i individuals, de la crisi i els seus pessimismes radicals.

3- Carlos

Una observació transparent i analítica del passat recent a Europa, una delícia formal, una sàvia revisió dels gèneres i els formats, tot amb un aire de neutralitat, de comentari a peu de pàgina sobre les transformacions de l’esquerra en les últimes dècades.

4/5 – El Topo i Super 8

Tant diferents, filles de pares diametralment oposats, Super 8 i El Topo han brindat a les cartelleres cinema d’entreteniment manufacturat, homenatges emocionants i emocionats, i la profunditat dels personatges i les històries narrades amb l’innegable poder de seducció del cinema ben fet.

6 – Midnight in Paris

Menció especial per la peliculeta del mestre. Impossibles d’ignorar els seus repapieigs, igualment impossibles d’obviar els seus múltiples encants, reforçats per la interpretació sublim i malenconiosa de Marion Cotillard.

7- Cisne Negro

Pel·lícula retòrica i tramposa fins a la sacietat, la sensació i l’impacte del seu visionat al cinema li valen un reconeixement, per la seva pirotècnia obscura i l’erotisme latent i adolorit d’algunes escenes.

8- Drive

Difícil de saber què hi ha darrera els persuasius murmuris de cinema impecable de Drive. Però l’encant audiovisual d’algunes seqüències impregna la memòria. Fa anys que tornem irremeiablement als 80. Drive ens ajuda a sintonitzar agradablement amb la seva estètica.

ExtresInside Job, La Doctrina del Shock, Mercado de futuros.

Cap d’aquests tres documentals pot prescindir de les trampes narratives que els impliquen profundament en una visió potser massa concreta i parcial del món. Però cadascun apunta amb encert i precisió cap a temes importants que cal considerar urgentment. Imperfectes però necessaris recordatoris de fins a quin punt el cinema es pot implicar molt directament en les coses que passen al món.
Dels tres, Mercado de Futuros n’és el més savi i reposat.

Nadal

Ara que arriba Nadal i les festes, la gent està en familia i els canals de televisió aprofiten per emetre “pel·lícules i sèries nadalenques”. Què té en comú tot això que emeten?

La majoria transcórren en època de Nadal, i són les que més apareixen. Altres tracten sobre el Nadal en la seva expressió més superficial (Pare Noel, trineus, etc.). Algunes ho fan en sentit irònic (The Grinch).

Després hi ha un altre gran grup que apel·la al cristianisme o a events religiosos importants. Solen ser pel·lícules èpiques i extremadament llargues, per això també són una bona opció per aquelles denses sobretaules d’aquests propers dies.

N’hi ha moltes que tracten sobre l’esperit familiar, el valor de tenir familia i la seva importància.

I per últim, les que transcórren al Nadal però només com una excusa per desenvolupar un argument que hi té poc a veure.

Tinc una petita llista de les meves preferides:

Love Actually

És una pel·lícula que reuneix molts aspectes: transcórre al Nadal, i és un estudi de les relacions entre personatges de totes les edats. El que els uneix, com es veu a mesura que passen els minuts, és l’amor. Sona cursi, oi? És que ho és, i molt. Però és d’aquelles ocasions en que la cursileria està tan ben portada que és un valor positiu. Una comèdia romàntica que emociona, fa riure, i és un perfecte reflex de l’esperit nadalenc; perquè gràcies als diferents punts de vista dels personatges veiem totes les cares del Nadal. Personalment, crec que la més divertida i alhora emocionant és la del nen enamorat de la seva companya de classe, que a més ens deixa una de les millors escenes:

Home Alone (Solo en Casa)

Aquesta pel·lícula estrenada el 1990 ja és tot un clàssic de la nostra generació. Sembla ser l’única aparició exitosa de Macaulay Culkin, un dels actors infantils més pròdigs que no ha sabut continuar la seva carrera. El paper del protagonista és un dels punts forts d’aquesta comèdia familiar. La premissa és ben senzilla, i molts nens s’hi poden identificar. Culkin és el germà petit d’una familia de molts germans. Mai el tenen en compte, li fan putades, el castiguen per res… Un dia, la familia se’n va de viatge. Entre l’stress que suposa organitzar-ho tot, els pares se l’obliden a casa, i se n’adonen un cop a l’avió. L’argument, com el títol indica, es desenvolupa amb el protagonista (un nen), vivint sol a casa. Després apareixen uns lladres, i essencialment és una comèdia, però el missatge i la temàtica de la pel·lícula va més enllà: la importància de la familia i l’amor que existeix entre els membres d’aquesta encara que no sempre es demostri. És a dir, els vincles familiars com un element impertorbable i immemorial. És un missatge senzill i important, que es reflexa perfectament en el protagonista: en un principi és feliç perquè està sense la seva familia (que aparentment no l’estima), però a mesura que passa el temps (i s’acosta el Nadal) els troba a faltar moltíssim i l’únic que vol és que tornin. El final, quan es reuneixen tots, és absolutament màgic.

Ben-Hur

Una de les produccions més èpiques de la història del cinema. Amb un contingut altament religiós, tracta sobre un príncep jueu (Judah Ben-Hur, Charlton Heston) que és trahït pel seu millor amic, el romà Messala. Judah serà empresonat i passarà per diversos perills i llocs, amb només la venjança en ment. Paralel·lament a aquesta història de venjança, també veiem els primers pinitos de Jesús. Aquesta pel·lícula es sol emetre durant les festes per tres motius: és èpica i llarga, és boníssima, i és religiosa. Casualment, la part religiosa és la que menys interessa; un pretext per explicar una genial història de venjança i intriga. A la memòria col·lectiva queda la magistral carrera de quàdrigues i el colossal paper de Charlton Heston.

Mr. Bean

Molts de la meva generació hem crescut amb les reposicions nadalenques de Mr. Bean a TV3. Què dir d’aquest absolut geni de la comèdia gestual i l’ironia? Doncs que avui dia segueix sent una de les sèries més respectades i venerades pels amants de la comèdia. Com que és quasi muda, és totalment universal. Es sol posar al Nadal perquè té dos o tres capítols referents a aquesta festivitat que són els millors de la sèrie. Especialment tendre és la relació de Mr. Bean amb el seu osset de peluix, que tracta com si fos el seu fill i el seu millor amic. Mr. Bean és únic. Escena memorable la seva versió del Pessebre en un centre comercial.

Die Hard (Jungla de Cristal)

Una de les millors pel·lícules d’acció de tots els temps, i alhora una de les mostres de cinema nadalenc irònic. En aquest cas, el Nadal només és un pretext, una data. John McClane (Bruce Willis) és un agent de policia que aterra a Los Angeles el dia de Nadal, per reconciliar-se amb la seva dona. Un xòfer el porta cap a la vigília de Nadal de l’empresa Argyle, a un gratacels (el ja mític Nakatomi Plaza). Un cop dins, Hans Gruber (Alan Rickman), un terrorista, segresta a tothom menys a McClane, que farà el possible per derrotar el dolent. El fet que l’acció es situï al Nadal fa que sigui “la peli d’acció de les festes” per antonomàsia. Cal revisitar-la sovint, i el Nadal és una excusa perfecte.

Nightmare Before Christmas (Pesadilla Antes de Navidad)

Pel·lícula d’animació musical stop-motion, dirigida per Henry Selick i amb l’ajuda inestimable de Tim Burton. En aquesta història, pura comèdia negra, Jack Skellington, habitant del “Poble de Halloween”, es troba amb un portal que li permet accedir al “Poble del Nadal”. Jack, un tipus important en el poble, està trist i lacònic, i un pèl cansat del Halloween. Quan descobreix el Nadal, queda fascinat i intenta traslladar el Nadal al Poble de Halloween. Presenta una idea genial, un xoc entre Halloween i Nadal. És una peli tan fosca i corrosiva que a molts nens els hi feia (i els hi fa) por; quan és un producte aparentment infantil. Com amb tots els productes gòtics i tocats per Tim Burton, s’ha convertit en una pel·lícula de culte.

Eyes Wide Shut

Una de les millors obres del mestre Kubrick, la seva última producció, estrenada el 1999. Història de fidelitat, sexe, i sordidesa. Emmarcada en època nadalenca per dotar de més ironia al missatge de la pel·lícula. És una de les meves preferides de tots els temps, absolutament imprevisible i amb una tensió creixent. A la memòria queda la famosa escena de la mansió. El tràiler és un dels més recordats: mostrava a una parella real (Cruise & Kidman) en actitud suggerent. Una maniòbra de màrketing brillant, perquè la pel·lícula és molt diferent.

It’s a Wonderful Life! (Qué Bello es Vivir)

La meva representació del Nadal preferida. Sobretot, del famós esperit nadalenc. Té un dels finals més emocionants que he vist mai. Cinema comercial i feel-good americà, dirigida per Frank Capra. Bons molt bons, dolents molt dolents; transmet un missatge atemporal: els diners no donen la felicitat. James Stewart interpreta un pare de familia que té problemes econòmics. Un dia (la vigília de Nadal) toca fons, i s’intenta suïcidar. Per sort, el seu àngel guardià el salva, i li ensenya com hagués sigut la vida de les persones que l’envolten sense la seva presència. És a dir, la influència que el protagonista ha tingut sobre els que l’envolten. Parla de temes importants sota la pàtina de la moral americana, donant molta importància als diners i a la religió; però en última instància és un conte maquíssim. No falla.