The Sopranos, Primera Temporada

Què dir de The Sopranos? Que és una de les millors produccions audiovisuals de tots els temps. Vaig escriure això fa molt temps, entusiasmat després de veure la primera temporada. És un anàlisi/recopil·latori de l’argument i dels millors moments. Recomano que si no l’heu vist, la veieu i després llegiu això. LLEGIR NOMÉS SI HEU VIST LA PRIMERA TEMPORADA.

Aquesta primera temporada serveix d’introducció a la familia Soprano. Quan parlo de familia em refereixo a les dues: la mafia, i la seva dona i fills. La familia “de sang” la formen: Tony (capo d’una familia mafiosa de New Jersey), Carmella (dona d’en Tony). Tenen dos fills: Meadow (entrant a l’adolescència) i AJ (Anthony Junior, un nen més petit que la Meadow). També cal destacar a la Livia (mare d’en Tony i germana d’en Junior). Fixeu vos en els que estan en vermell: http://www.mobstory.com/archives/familytree.html

La part mafiosa és més difícil d’explicar, ja que hi ha molts personatges. La familia es diu DiMeo, degut al que la va fundar molts anys abans. Bàsicament, el Don és en Jackie Aprile, que està morint de càncer. Tot i malalt, segueix prenent les decisions. Per sota hi té en Junior Soprano, Tony Soprano, Jimmy Altieri, Larry Barese i Raymond Curto. En Tony i en Junior tenen 3 “mans dretes” cada un. Per la part d’en Tony: Salvatore “Big Pussy” Bompensiero, Paulie “Walnuts” Gualtieri i Silvio Dante. I per part d’en Junior: Mikey Palmice, Joseph Sasso i Phillip Parisi. D’altra banda, s’ha de destacar tres personatges: Jennifer Melfi, Christopher Moltisanti i Hesh Rabkin. La Jennifer Melfi és la psiquiatra d’en Tony. En Chris no és de la familia, és el típic novell que està intentant entrar-hi, i realitza les feiens més brutes i de poca importància que li mana en Tony. En Hesh fa negocis puntuals amb en Tony i hi té una forta relació d’amistat. Bàsicament és l’estereotip del jueu prestamista, però sota la visió de David Chase es converteix en un personatge força interessant.

Gradualment, començant amb en Tony, anirem coneixent, un a un, els membres de la familia. Tota la sèrie serà així, però l’èmfasi canviarà de familia a mafia, i en última instància, de psicologia a violència.

El primer capítol és una aproximació general a la vida d’en Tony Soprano. Veurem com es relaciona amb la seva familia, com persegueix a “deutors” per estomacar-los, que té una amant (i la Carmella ho sap, però no sembla importar-li), i que pateix atacs d’ansietat que l’obliguen a veure una psiquiatra. Se’ns presenten els ambients que seran habituals durant tota la sèrie: la mansió Soprano, la consulta de la Dra. Melfi, el club de strip-tease Bada-Bing i la “pork-store” Satriale’s.

Evidentment, aquests dos últims llocs són una tapadora pels negocis d’en Tony, i s’hi tractaran temàtiques purament mafioses. A casa d’en Tony s’hi tractaran temes familiars; però també podrem veure quina influència té la vida mafiosa en en Tony i la seva familia. La consulta de la Dra. Melfi servirà de perfecte nexe entre totes les accions i sensacions d’en Tony; i es plantejaran debats morals a l’espectador. A vegades estarem d’acord amb la moralitat de ferro de la Dra. Melfi, i d’altres amb les qüestionables idees d’en Tony. En més d’una ocasió, les sessions amb la psiquiatra serviran per aclarir certs punts foscos de la trama.

Durant aquestes sessions descobrirem que hi ha dues persones que pressionen exageradament en Tony: la seva mare Livia i el seu oncle, en Junior.

Al 2ºn capítol, 46 Long, en Tony decideix traslladar a la seva mare a un asil. Una decisió compromesa que marcarà el camí de la relació Livia-Tony. Al seguent capítol (Denial, Anger, Acceptance), es desenvoluparà un tema bastant freqüent en episodis posteriors: el racisme. Principalment centrat cap als jueus, negres, i bàsicament tots els “no-italo-americans”. Paradoxalment, cal recordar que en Hesh és jueu, i no obstant, gaudeix de bon nom entre en Tony i els seus amics.

A Meadowlands, mor de càncer en Jackie Aprile (recordem, Don de la familia de New Jersey). Des que en Jackie tenia càncer, en Tony havia manat més que en Junior, sempre des de l’ombra i procurant tenir content en Junior. En aquest capítol, preveient una possible batalla per ser el successor d’en Jackie, en Tony decideix que sigui en Junior el don de la familia. Evidentment, tot és una maniobra secreta d’en Tony per seguir manant a l’ombra, com abans, però ara de manera “oficial”. En Tony es reuneix amb en Johnny Sack, el don de la branca de la familia DiMeo que controla New York. En Johnny Sack autoritza en Tony per decidir coses a l’ombra d’en Junior. Amb això aconsegueix dues coses: que els del FBI no es fixin tant en els seus moviments; i treure’s pressió del damunt per evitar atacs de pànic i altres patiments.

College és un capítol de transició, una diminuta road-movie, en que es deixen de banda la trama principal Junior-Tony per centrar-nos en la relació d’en Tony amb la seva filla Meadow. Aquesta està a punt d’entrar a la universitat, està perdent la innocència i qüestiona al seu pare sobre les seves “feines”. Just en aquest capítol, a simple vista intrascendent, assistim a la primera mort a mans d’en Tony. És un dels primers dilemes que té l’espectador: ens agrada el personatge d’en Tony, però no hem d’oblidar que forma part del crim organitzat, i bàsicament es guanya la vida matant i extorsionant a altra gent, directa o indirectament.

Al sisè capítol, Pax Soprana, comprovem les conseqüències que en Junior sigui el nou don. Unilateralment, decideix apujar les comissions que cobra als seus subordinats i a la gent amb qui fa negocis; una d’elles: en Hesh (recordem, amic íntim d’en Tony). L’episodi, un estira i arronsa entre en Hesh en Junior, es resol amb la intervenció d’en Tony com a mediador; per evitar mals majors. Però un cop més es demostra que l’amo real de la família és en Tony, i en Junior és un simple ninot per parar els cops.

Down Neck és l’equivalent a College, però en aquest cas, centrat en l’AJ. La Livia descobreix que el seu fill visita una psiquiatra. En Tony ho manté en secret des del principi perquè és una mostra de debilitat envers els altres gàngsters. També menteix a la Carmella sobre que és UNA psiquiatra, i no UN com pensa ella. En cert moment la Carmella descobreix aquest detall, cosa que desencadenarà un rencor cap al Tony que només farà que créixer fins al final de la temporada.

L’episodi 8 (The Legend of Tenessee Moltisanti) és un dels més importants, “el principi del fi”. Recordem que la Livia i en Junior guarden força ressentiment a en Tony. Doncs bé, en aquest capítol, aquests dos personatges ajunten forces després que la Livia li digui a en Junior que en Tony veu una psiquiatra. En Junior, com a don, no pot admetre aquest fet de cap manera. D’altra banda, descobrirem més coses sobre en Christopher Moltisanti. En aquest capítol comença a escriure un guió, cosa que li portarà molts maldecaps i afectarà a la seva feina de “noi dels encàrrecs” d’en Tony. L’interès d’en Chris pels guions i el cinema en general, es desenvoluparà en altres temporades i culminarà en un dels millors capítols de la sèrie (pels que l’heu vista, una paraula: CLEAVER).

Boca és una mostra excel·lent de l’humor que impregna tota la sèrie. El nom ve de “Boca Ratón”, una ciutat de Palm Beach (Florida) on en Junior i la seva amant hi estiuejen des de fa molts anys. En una escena a Boca se’ns dóna a entendre que en Junior és un gran practicant de cunnilingus. És un detall important, perquè es veu que entre els italo-americans està mal vist que un home practiqui sexe oral a la dona. En Junior ho sap, i li diu a l’amant que no ho pot dir ningú. El primer que fa l’amant quan torna de Boca és dir-ho a la peluquera. El fet es va estenent fins que arriba a oïdes de Tony i cia. Quan més tard en Tony juga a golf amb en Junior, el reguitzell de bromes d’en Tony sobre el tema és tal, que les tensions amb en Junior toquen sostre. Hi començen a haver converses Junior-Mikey (la seva mà dreta) per eliminar en Tony.

A Hit is a Hit és un altre capítol de transició. Veiem com en Chris i la seva novia (Adriana LaCerva) intenten fer fortuna com a productors musicals. Un cop més es fa patent un cert racisme (aquest cop cap als negres) en la primera escena, quan en Chris intenta demanar una hamburguesa en un barri negre. També veurem com negocia en Hesh, que té problemes amb un rapero (Massive Genius). Un cop més, en Tony i els seus intervenen (sense violència) per resoldre salomònicament la situació. D’altra banda, en Tony intenta fer amics “no-mafiosos”. Però és clar, imagineu-vos conèixer un mafiós: l’únic tema de conversa serien les seves “feines” i preguntes sobre la vida de mafiós, oi? Doncs és exactament el que passa aquí. El resultat és que en Tony se’n farta, i no consegueix fer amics.

Nobody Knows Anything és un dels tres capítols que composen el tram final de la primera temporada. El que marca aquest tram final és que en Tony comença a sospitar que en Pussy (Salvatore Bompensiero, un dels seus homes de confiança) podria ser un confident de l’FBI. Envia en Paulie a investigar-lo. Els mètodes d’investigació d’en Paulie resulten ser massa obvis per en Pussy, que decideix marxar un temps. En Junior descobreix que en Tony s’ha reunit amb en Johnny Sack anteriorment, cosa que no pot permetre sota cap concepte. És anormal que algú que està per sota d’en Junior es reuneixi amb un altre don de New York (Johnny Sack), sense que el primer ho sàpiga. La situació arriba a un punt límit, i en Junior decideix que és hora d’eliminar en Tony; tot això amb el consentiment de la Livia.

Al penúltim episodi, Isabella, podem observar tot el potencial de la sèrie. D’una banda tenim un somni, en el que en Tony s’imagina coneixent una esvelta estudiant d’intercanvi italiana que viu al costat. No descobrim que és un somni fins al final del capítol. El tema dels somnis i les seves interpretacions a càrrec de la Dra. Melfi formaran part de l’ideari de la sèrie, i aniran a més a mida que avançin els capítols. D’altra banda, tenim una seqüència plena d’acció, suspens, i amb un gran homenatge a The Godfather. Em refereixo a la culminació de les maquinacions de la Livia i en Junior: un intent d’assassinat a en Tony. En Junior es cobreix les espatlles (per si quelcom anés malament) enviant a dos negres a fer la feina. A l’escena de l’assassinat, veiem com en Tony va a comprar un suc de taronja en una paradeta ambulant. Imagineu-vos la seqüència de l’intent d’assassinat de The Godfather. La teniu al cap? Doncs aquesta comença exactament igual (substituïnt la bossa de taronjes per una ampolla de suc de taronja), amb els mateixos plans. Es resol de manera ben diferent. Els negres fallen tots els trets, en Tony aconsegueix pujar al cotxe i desfer-se del dels dos mitjançant cops de puny. Els homenatges a grans pel·lícules sobre la mafia, com The Godfather, Goodfellas, A Bronx Tale, … Estan presents durant tota la sèrie, però centrades en The Godfather. En aquest món, aquests personatges han vist aquestes pel·lícules, formen part de la seva cultura. Tot al contrari, que altres sèries o pel·lícules en que se’ns vol fer creure que els personatges no han vist cap pel·ícula sobre el que fan a la vida o la seva feina, no consumeixen cultura i són éssers aïllats. A The Sopranos és tot el contrari, ens podem fixar en el personatge d’en Chris. És el típic “flipat” d’aquest tipus de pel·lícules, es creu que la mafia funciona realment així i intenta usar aquests coneixements cinèfils per resoldre situacions quotidianes. En repetides ocasions, la realitat serà ben diferent, molt més crua que en aquests films. I és que la sèrie no pretén ser un homenatge constant, sinó que molts cops fa servir aquests mini-homenatges per criticar aspectes poc creïbles; i perquè negar-ho, una mica risibles.

I Dream Of Jeannie Cusamano és el capítol que tanca la primera temporada, el número 13. En Tony investiga sobre el seu intent d’assassinat, i descobreix que són en Junior i la Livia els qui l’han planejat. Pertorbat, rabiós i incrèdul, en Tony s’intenta desfer d’en Junior, dels seus soldats, i de la seva mare. Només començar, la gent d’en Tony es desfà d’en Jimmy Altieri, que resulta ser el confident de l’FBI. Recordem que en Pussy encara no ha tornat. A la seva mare la va a veure a l’hospital, és a punt d’ofegar-la amb un coixí; però dóna la casualitat de que li agafa una embòlia. En Tony li diu que sap que ha sigut ella, i que no se’n sortirà així com així. És molta casualitat que li agafi una embòlia en aquest moment, i l’escena és incerta sobre si és una mentida de la Livia per lliurar-se d’una mort segura o si realment té problemes mèdics. Contrariat, en Tony planeja amb els seus l’eliminació d’en Junior i en Mikey, la seva mà dreta. El personatge i l’actor que fa de Mickey és genial, aconsegueix provocar una ràbia inexplicable i des del minut 1 tenim ganes de que desaparegui. La seqüència de la seva execució és de les més celebrades d’aquesta primera temporada. Veiem com en Mikey s’en va a fer footing, i en Paulie i en Chris el persegueixen pel bosc per acabar cosint-lo a trets. I just quant en Tony planeja acabar amb en Junior, la presència flotant de l’FBI emergeix per “salvar” en Junior, acsuant-lo de diversos crims (basant-se en la llei R.I.C.O.) i enviant-lo a la presó.

L’última escena d’aquesta primera temporada és marca de la casa: Tony i la seva família van en cotxe, i de cop es veuen immersos en una tempesta que fa impossible seguir conduint. Aconsegueixen arribar fins al Nuovo Vesuvio (el restaurant reformat de l’Artie), que està aparentment tancat. En Tony pica a la porta, i l’Artie li diu que està a punt de tancar, que s’ha quedat sense llum i no pot cuinar massa cosa. Un cop dins, veiem en Silvio sopant amb en Paulie, i en Christopher i l’Adriana en una altra taula; tot a la llum de les espelmes. Mentre esperen per sopar, un cop asseguts, en Tony fa un brindis amb la seva família, a la salut dels “petits bons moments” que han passat. Un recordatori de que passi el que passi, la vida segueix, aparentment normal a la superfície, però tot va per dins.

Anuncios

Els millors episodis de “Curb Your Enthusiasm”

Seguim amb Curb. Per llegir l’article principal sobre la sèrie, el trobareu aquí.

Dels 80 episodis que hi han, he triat els que considero millors, ordenats per temporada (tots els de la llista els considero boníssims, alguns són senzillament perfectes). M’ha costat força triar-los, la llista inicial que vaig fer en tenia 32. L’objectiu no és explicar per què són els millors, simplement recopil·lar-los i tenir-hi un accés fàcil mitjançant la web Cuevana.

Hi ha episodis amb moments gloriosos que no hi són, he preferit centrar-me en episodis que són bons de principi a fi, i que estan tant ben escrits que es poden veure una vegada i una altra.

Als que no heu vist la sèrie, us recomano que la mireu tota i després us mireu la llista, a veure si coincidiu amb mi.

The Group (s01e10) – VEURE EPISODI

Episodi perfectament construït. Com a molts altres, dins del capítol les històries d’en Larry y la Cheryl s’acaben creuant per donar pas a un final memorable.

The Doll (s02e07) – VEURE EPISODI

Pot ser que per mi sigui el millor de tots. La hòstia en tots els sentits. En Larry es fot en un embolic que té a veure amb una nina. La confrontació amb la Susie no té preu, i es fa ressò d’un problema gran: els lavabos sense baldó.

The Nanny From Hell (s03e04) – VEURE EPISODI

Un altre cop, dos línies argumentals (una aparentment pesada i un pèl estúpida) s’ajunten i dónen lloc a un dels millors finals de capítol. La nanny que hi surt fa un paperàs tremendament creïble.

Krazee Eyez Killla (S03e08) – VEURE EPISODI

Considerats per molts crítics i associacions de premis com “el millor” de tot Curb Your Enthusiasm. És la primera incursió de Larry David en el “món dels negres”, i fa amistat amb un cantant de Hip-Hop (anomenat Krazee Eyez Killa). La relació d’en Larry amb els negres va funcionar tant bé (televisivament parlant) que més endavant va dedicar tota una temporada (la sisena) a explorar aquesta relació, donant peu a l’aparició d’un dels seus companys més divertits, en Leon.

The Grand Opening (s03e10) – VEURE EPISODI

Episodi que tanca la tercera temporada, que parla de la inversió que fan Larry David i Ted Danson en un restaurant. Durant tota la temporada es discuteixen detalls del restaurant, i finalment l’obren en aquest últim episodi. Per mi, és la millor línia argumental general de totes les temporades. Aquest últim capítol és enorme en tots els sentits, però els seus últims tres minuts són inoblidables, una demostració d’improvisació portada al màxim nivell.

The Weatherman (s04e04) – VEURE EPISODI

Curiós capítol. En Larry es planteja si l’home del temps anuncia pluges per l’endemà amb el simple propòsit “d’espantar” als golfistes per què no hi vagin, i així tenir el camp per ell sol. Hi ha diversos capítols dedicats al golf, però aquest ens deixa la memorable disputa entre en Larry i l’home del temps.

The 5-Wood (s04e05) – VEURE EPISODI

Un altre capítol dedicat al golf, aquest un pèl macabre, 100% humor negre. Aniria bé veure els 4 episodis anteriors d’aquesta temporada, que parlen sobre el negoci dels fruits secs (que tenen una incidència clau aquest episodi).

Lewis Needs a Kidney (s05e05) – VEURE EPISODI

La personalitat de Larry David xoca amb l’amistat que té amb el seu amic Richard Lewis, quan aquest necessita un ronyó. Durant tot l’episodi en Jeff i en Larry discutiran per veure qui li dóna el ronyó.

The Black Swan (s07e07) – VEURE EPISODI

Una bojeria, un més relacionat amb el golf. Mentre juguen, en Larry mata per accident el cigne negre del propietari del club. El que ve després és una paròdia d’estil cinema negre/detectivesc molt tensa ( i molt divertida).

Palestinian Chicken (s08e03) – VEURE EPISODI

Només per tractar el conflicte jueu-palestí amb tanta confiança i brillantesa val la pena incloure aquest episodi.

Larry & Louie (2): “Louie”

Continuació de l’article “Larry & Louie”, on parlo de Larry David i Louis C.K., i les seves sèries. Com que la primera part es centrava en Larry David, aquesta va sobre en Louis C.K.

Louis C.K. és un monologuista (stand-up comedian, com els hi diuen allà) reputat, i un dels més famosos dels últims anys. Normalment, quan un monologuista triomfa, s’oblida dels que li han donat fama, el públic que els seguia quan feien monòlegs a bars. Louis C.K., tot i haver assolit un gran èxit televisiu i omplir teatres amb els seus monòlegs, segueix anant als mateixos baretos on anava quan començava. La seva integritat artística és difícilment qüestionable: la televisió i la fama no l’han corromput, no ha oblidat d’on ve i està eternament agraït per ser on és (ho diu a cada entrevista).

L’estil de C.K. es podria qualificar d’àcid-pessimista-sexual. En els seus monòlegs, exposa de manera molt personal el seu punt de vista: el d’un pare de 40 anys divorciat, amb dues filles petites, insegur i preocupat pel món que ens envolta avui dia (que segons ell, ha decaigut enormement).

Louie és el punt culminant de la seva carrera. Televisivament ho havia intentat abans amb Lucky Louie (2006), una sitcom que va fracassar estrepitosament. Ha fet tres pel·lícules, que més que pel·lícules són filmacions de monòlegs d’una hora. La gràcia és que tots són diferents, ja que no recicla mai acudits anteriors.

Aquesta nova sèrie és difícil de qualificar. Ens mostra la seva vida, en forma de capítols més o menys independents l’un de l’altre. És una ficcionalització realista, més que la de Larry David, perquè al transmetre el seu pessimisme i la seva acidesa, hi ha moments dramàtics intensos, a vegades profundament tristos i sincers. Quan un veu la sèrie, sembla que C.K. parli de tu a tu. El seu objectiu no és fer riure, és crear alguna cosa artísticament rellevant i que transmeti. És art televisiu.

El més sorprenent és que ell s’encarrega de quasi tot. Fotografia, escriu, dirigeix, i edita tots els episodis en el seu Macbook Pro de 13 polzades. Això és portar el terme “autor” a un altre nivell. Ho fa amb un pressupost justíssim (sinó, diu que “s’acomodaria”); tot i així, visualment desprèn una qualitat increïble.

L’únic punt en comú entre tots els episodis són els petits fragments de monòlegs que van apareixent, utilitzats per transicionar entre escenes argumentals.

Ara mateix ha acabat la seva segona temporada, que demostra un creixement brutal respecte a la primera, que es preocupava un pèl massa de fer riure.

S’ha de veure amb una ment oberta i entendre al personatge: potser no us farà riure, però segur que us transmetrà alguna cosa.

Larry & Louie (1): “Curb Your Enthusiasm”

Fa temps que tenia ganes d’escriure un article sobre dues sèries que em semblen genials: Curb Your Enthusiasm i Louie. Són obra de Larry David i Louis C.K., respectivament.

Larry David & Louis C.K.

En vull parlar perquè aparentment són força desconegudes, i tot i que el seu humor no sigui per a tothom, tenen un valor artístic i una manera de fer que s’han de reivindicar. Es segueixen emetent, per tant, us recomano que els hi doneu una oportunitat. Curb just ha acabat la seva vuitena temporada, i Louie la segona.

Curb Your Enthusiasm (2000) és obra de Larry David, co-creador de Seinfeld, una de les sitcoms mítiques dels 90. Seinfeld mostra la vida del còmic Jerry Seinfeld i els seus amics. És un pseudo-documental, perquè tot i reflexar la vida d’una persona real (Seinfeld fa “d’ell mateix”), les situacions estan guionitzades i els altres personatges sí que són personatges. Si una cosa es pot destacar de Seinfeld, és el personatge de George Constanza (Jason Alexander), el millor amic d’en Jerry: un tipus baixet, grassonet, calb, amb ulleres; i amb una visió molt particular de la vida, carregat de manies i desafortunat amb les dones.

Larry David ha reiterat en diverses ocasions que George Constanza li servia d’alter ego a la ficció, bàsicament, era ell. Aquest fet motiva que algunes situacions de Seinfeld i Curb resultin similars. Així doncs, també és entenible la grandesa de Curb, ja que Larry David ha eliminat elements entre el seu procés creatiu i el producte en sí: ara ell fa d’ell mateix, qui millor per interpretar-se a ell mateix, devia pensar?

Per tant, una de les claus de Curb és que és una sèrie d’autor. Larry David té la totalitat del control creatiu; entenible quan estem parlant d’una sèrie semi-ficcionada sobre la seva vida. No dirigeix els episodis (que solen anar canviant de director), ni la fotografia ni altres aspectes artístics. A la sèrie hi ha dos tipus d’actors, una mica com a Entourage: alguns fan d’ells mateixos (Larry David, Ted Danson, Richard Lewis), i altres interpreten papers. Per exemple, la seva dona l’interpreta Cheryl Hines, que no és la seva dona a la vida real, però el seu personatge (en teoria) vol evocar la seva dona.

El do comèdic de Larry David es nota de seguida, als pocs capítols. Sap identificar-se amb l’espectador (també alienar-lo toalment) i reflexar visions particulars sobre aspectes vitals i socials. Per exemple: quan algú està parlant per telèfon, i tu ets al seu costat, i li dius: “Diga-li que…” i el que està parlant fa com si no et sentís i segueix la conversa fins que penja. O, un altre exemple: el que costa obrir els embalatges de plàstic dur de productes electrònics.

La majoria de diàlegs estan improvisats, el que dóna lloc a situacions realment genials. No obstant, l’estructura dels capítols està perfectament definida, i tots són petites historietes autoconclusives, posant ènfasi en elaborar finals memorables. Hi ha una trama general que regeix cada temporada (estil The Wire), però és el de menys; un simple McGuffin.

Es fan servir molts callbacks o running gags, és a dir, gags i situacions que es referencien elles mateixes dins d’una temporada o del mateix capítol.

En definitiva, altament recomanable, humor de qualitat de part de l’HBO, que no cal que ho digui aquestes alçades, sol ser garantia de qualitat.

Estigueu atents a la segona part de l’entrada que apareixerà properament, parlant sobre l’altre geni: Louis C.K. i la seva sèrie, “Louie”.

Grans Comèdies Post-“Friends”

Ens els últims anys han aparegut moltes i bones sèries de comèdia. Del 1994 al 2004 hi va haver un rei, Friends. Quan va acabar molta gent es va sentir òrfena de pensar que no veurien mai més noves aventures dels personatges amb qui havien compartit moments durant 10 anys.

Es pot argumentar que abans, durant i després hi ha hagut grans comèdies (Seinfeld, Frasier…) però cap igualant l’èxit (i per mi, la qualitat) de Friends. Però recentment, han anat apareixent una quantitat de sèries comèdiques boníssimes, una darrera l’altra, com si el públic no mostrés símptomes de que se n’estaven cansant.

El boom va començar amb How I Met Your Mother i The Big Bang Theory, que van assolir nivells de populars estratosfèrics, fins i tot a l’ombra de Lost, tot un fenòmen cultural. Cap de les dues va ser especialment innovadora ni trencadora. En el cas de HIMYM, recull el testimoni de Friends, ja que gairebé sembla el mateix: aventures i desventures d’una colla d’amics, que si no viuen junts i estan molt a prop, i que sempre es troben en un bar per comentar la jugada. El que va fer gran HIMYM, com a Friends, van ser els personatges; no ens enganyem: l’element clau d’una comèdia. La diferència que va marcar Friends és que tots i cada un dels personagtes eren divertidíssims, i interactuaven a la perfecció, no arribant donar mai símptomes de cansament. Les històries podien ser millors o pitjors, però els capítols no eren avorrits i sempre tenien algun gag graciós. El sol fet de veure les seves interaccions i la seva manera de ser ja era un motiu per veure-la.

A HIMYM, de seguida es va veure que el personatge motor de la sèrie era Barney (estratosfèric Neil Patrick Harris), un solter d’or, sempre am esmòquing, disposat a aconsellar qui calgui i amb una retòrica absolutament magnètica i hilarant. Els altres personatges quedaven empetitits, però també tenien els seus moments de glòria. El problema és que de seguida es va convertir en “el show de Barney”. Van explotar de tal manera al personatge que va acabar cansant, i aproximadament a la 4a-5a la sèrie es va tornar impossible de mirar. Els creadors van voler explotar Barney tant descaradament, que va acabar cansant. Perquè? Perquè els altres personatges van passar a ser mers espectadors, van deixar de tenir importància: no van ser capaços de deixar “reposar” al Barney, perquè els seus moments acabéssin tenint el seu impacte. Com veieu, és la diferència entre tenir un personatge bo (HIMYM) a tenir-ne sis (Friends).

El mateix que a HIMYM li va passar, molt abans, a The Big Bang Theory amb el seu personatge estrella, Sheldon, un freak/geek científic inadaptat, divertit per la manera de parlar que té i el fet de tractar a la vida com una ciència. Això, i el fer servir tecnicismes allà on pugui. En el cas de TBBT no només es va perdre la interacció amb els personatges, van anar més enllà: els van anar eliminant poc a poc.

El crèdit d’una sèrie és quelcom purament personal, ja que moltíssima gent segueix veient aquestes dues sèries, tot i que jo opino que estan acabadíssimes de fa temps, almenys creativament. Se’ls ha d’agrair l’impuls que han suposat per a algunes de les sèries que vull parlar, i serveixen alhora com a exemple del que s’ha d’intentar evitar.

Val a dir que aquests “símptomes d’esgotament” d’una sèrie de comèdia es donen exclusivament a Estats Units. Allà estiren les temporades fins que deixen de tenir espectadors, per això moltes arriben a un nivell on ja no s’aguanten els pets (5-6 temporades de mitjana). Dic això perquè les sèries angleses no s’han d’obviar si parlem de comèdia (Little Britain, The Office), i no s’arrosseguen miserablement al dependre poc de l’audiència i tenir 3 temporades com a màxim, essent 2 de 6 capítols l’habitual. Recordar que una temporada americana sol tenir 24 capítols per temporada, en el cas de les comèdies. La durada i allargament de les sèries és un dels principals problemes que tenen a USA, i en el cas de les comèdies es nota molt més.

Això és una visió general i senzilla sobre les comèdies més populars, que no importants. The Office va refinar i remarcar l’estil mockumentary (fals documental); Arrested Development va ser el màxim exponent de la “familia disfuncional”; Seinfeld va explorar el gènere meta, on vèiem a Jerry Seinfeld fent d’ell mateix, en una suposada realitat. Un concepte que va seguir amb Curb Your Enthusiasm i assolint el màxim nivell amb la brillant (i recent) Louie. Normalment les sèries que han innovat o excel·lit en algun concepte tenen molta popularitat (Seinfeld), però d’altres són incompreses i cancel·lades (Arrested Development), tot i que avui dia han estat reconegudes i s’han convertit en productes de culte: Arrested Development és una de les sèries que més DVDs ha venut i ven.

Avui dia, des del meu humil punt de vista, es pot parlar tranquil·lament d’una dualitat al cim de la comèdia: Modern Family i Community.

L’èxit (audiència & crítiques) d’aquestes dues sèries es deu a que han sabut recollir el millor de les anteriorment mencionades, i anar un pas més enllà. Al veure un o dos capítols d’aquesta dupla, un s’adona que tot quadra; no hi ha ni un element desaprofitat, tot està pensat al mil·límetre.

Modern Family és més popular i populista, mentre que Community és més freak, tot i mantenir-se en una mena de limbo que fa que tothom la pugui veure.

La grandesa de Modern Family és que sublima The Office, Friends i Arrested Development: filmada amb estil mockumentary, tots i cada un dels personatges tenen un pes similar, tots tenen el seu moment; i tots formen part d’una laberíntica família disfuncional on tots estan emparentats amb tots. Els personatges són tan bons que és probable que si féssim una enquesta dobre quin és el millor personatge obtindríem resultats força diferents. Uns són amants de Phil (un pare pseudo-cool), altres de Manny (home gran i refinat dins del cos d’un nen gordet), altres de Mitchell (home gay gras i corpulent, neuròtic i incansable), i etzètera.

Els creadors, com un gran entrenador de bàsquet, han sabut fer rotacions, han repartit els minuts perfectament i la sèrie no cansa mai; sempre deixa amb ganes de més. La màxima esplendor comèdica apareix en grans reunions/viatges familiars, on es reuneix tota la família i de les seves interaccions salten espurnes.

És extremadament popular, té un èxit de crítica brutal i tothom sembla estar-hi enamorat (m’hi incloc). Ja es pot comprar la primera temporada en DVD. Mentre escric això, està arribant al final de la seva segona temporada, i segueix sent tan genial com el primer dia.

Community. És “difícil” parlar d’aquesta sèrie. Para d’un grup d’adults que entren a una universitat de baix nivell (un community college) El primer que cal dir és que no és per tothom, el seu humor no és tan universal com el de Modern Family. No té personatges excepcionalment graciosos. La sèrie és excessivament meta, fa bromes dins de bromes. La primera mostra d’això és que els personatges són esterotips portats a l’extrem, que més endavant assoliran certa profunditat. Sí que es recolza en dos personatges estrella: Abed (indi, apassionat pel món del cinema i la TV, amb una manera de parlar peculiar) i el Sr. Chang (asiàtic, professor de castellà). De totes maneres, els personatges són simples accessoris al més important de Community: les històries, la originalitat de cada capítol.

Els tres punts forts de Community són: la innovació constant, i l’aspecte meta i auto-referencial, i les constants referències al món del cinema i la televisió (normalment per part d’Abed). Té episodis que ja han passat a la història, com Modern Warfare (guerra de paintball, un reguitzell de referències al millor cine d’acció). Cada un és un petit homenatge a cert tipus de cinema i alhora va més enllà en la seva evolució.

Recomano que la veieu, i aguanteu 3 o 4 episodis abans de decidir, millora a cada episodi perquè a mesura que passa el temps, els creadors s’adonen que aquesta sèrie es dirigeix a un target petitíssim, i no intenen assolir un èxit de popularitat creixent.

Tot i així, no s’ha de caure en el prejudici de que Community és inabarcable per la seva raresa, hi ha episodis per tots els gustos. Sí que és cert que al ser una sèrie amb moltes referències a ella mateixa, es fa complicat veure episodis sense ordre, és millor començar pel principi i anar fent.

Band Of Brothers (2001)

L’origen

L’any 1999, Steven Spielberg va estrenar Saving Private Ryan (Salvar Al Soldado Ryan), amb un èxit brutal de crítica (91% RT, 8.1 Imdb) i recaptació mundial (481 milions de dòlars). Tot i així, moltíssima gent va criticar l’argument, per increïble, per estúpid i per massa heroic. I no sense raó: la pel·lícula ens parla d’una petita esquadra que ha de rescatar a un soldat, en Ryan, que ha perdut als seus altres 4 germans. Segons Spielberg, està basat en una història real; i no ho discuteixo. Però sincerament, quan un es para a pensar 5 minuts sobre la pel·lícula, només pot arribar a la conclusió de que és una gran imbecil·litat tot plegat.

A aquest guió lamentable, hi hem de sumar els típics defectes “made in Spielberg”. Per començar, la obsessió amb el bé i el mal. A totes les seves produccions, hi ha gent molt bona i gent molt dolenta. En aquest cas, no cal comentar qui són els herois angelicals i qui els dimonis que volen acabar amb el món. D’altra banda, l’efectisme emocional, que tant funciona a E.T., A.I., Schindler’s List… el trobem aquí perillosament induït. Perquè? Doncs per què la guerra és un tema tant seriós i verídic que no cal forçar res per fer que la gent s’emocioni. D’això hi ha un exemple perfecte: The Pianist, de Roman Polanski. Estils diferents, que demostren que la sobrietat i versemblança al tractar temes tant devastadors, és el camí correcte. Ho és, perquè dubto que algú consideri el film de Spielberg millor que el de Polanski en quant al que és el reflex de la guerra i els sentiments dels que l’han patit.

Però no tot són defectes. Tècnicament, és inapel·lable. Conté una de les millors seqüències d’acció dels últims temps: el desembarcament de Normandia. Està situada a l’inici, seguint una de les màximes de Spielberg: “Si una pel·lícula no m’enganxa en els primers 10-15 minuts, deixo de veure-la”. En aquest cas, tota la raó: és impossible no estar concentradíssim durant i després de l’escena inicial de Ryan. La fotografia és brillant i en el seu moment, força innovadora. Janusz Kaminski (DP) utilitza una paleta de colors esmorteïts, tant, que sembla blanc i negre en segons quin pla. A això li hem de sumar una sobre-exposició constant, que fa que el cel es vegi absolutament blanc, sense detall. La majoria de seqüències d’acció estan filmades càmera en mà, presumptament amb steadicam. En l’apartat sonor també és una obra d’art: és un tòpic, però sembla que estiguem a dins de les batalles. Potser se li pot retreure que les armes no fan un soroll tant potent com hem vist, per exemple, a qualsevol pel·lícula de Michael Mann.

El mite

Tres anys més tard, la HBO va estrenar Band of Brothers (Hermanos de Sangre). Aquesta mini-sèrie de 10 capítols segueix les aventures de la Companyia Easy, de la 101st Airborne Division (paracaigudistes). És un dels escamots més reconeguts a la història militar dels Estats Units, ja que va ser desplegada a Normandia, el Dia-D, i va participar fins el final de la guerra. Va passar per França, Holanda (Operació Market Garden) i Bèlgica, a la Batalla de les Ardennes.

Per veure aquesta sèrie cal tenir clar que està enfocada des del punt de vista de l’homenatge a aquests soldats. Per tant, l’heroïcitat i el sentimentalisme hi són presents, però en menor mesura que a Ryan. L’avantatge de BOB és que l’argument és versemblant i bastant creïble. Tampoc es mostra als alemanys com a dolentes màquines de matar mesquines; simplement no se’ls mostra. Spielberg es centra plenament en l’esquadra. El seu dia a dia, els seus integrants, i les relacions entre ells. Tot això adobat amb seqüències bèl·liques del mateix calibre que Ryan, repartides en 10 capítols carregats d’acció.

Emoció i neu

Per damunt de tot, BOB parla de l’amistat. Relacions de confiança que es van solidificant durant la llarga campanya de la Companyia E. Com a espectadors som partícips d’aquestes relacions, acompanyant als personatges en qualsevol conversa menor que tinguin. Aquesta companyonia també es trasllada als combats, en que s’observa la cohesió del grup no només com amics, sinó com un grup de combat de primer nivell. Però aquests soldats també són vulnerables, expressen les seves pors sense embuts, i si afloren en un moment tens, sempre hi ha algú per ajudar.

Tot el que anem recopilant sobre els personatges gairebé sense adonar-nos-en, té la seva catarsi en l’episodi 6, “Bastogne”. En els capítols anteriors, hem vist les pors d’algun soldat “secundari”, repescat d’algun altre esquadró. En gran part, hem vist grans combats resolts de manera magistral (assalt als anti-aeris del capítol 2), i demostracions de caràcter (Bull Randleman al capítol 4, el despietat Speirs en un dels inicials, les ganes de matar de Guarnere, el brillant i constant lideratge de Dick Winters…). Però a Bastogne, tot canvia. L’argument ens situa en un bosc nevat, amb temperatures gèlides. Els soldats estan atrinxerats dia i nit, i just en la intersecció del front aliat i l’alemany. La Companyia té ordres d’esperar, de retenir la posició com sigui. Per afegir-hi més llenya, els alemanys els bombardegen constantment amb artilleria. La gent té por, a més del malestar causat

"Doc" Roe

"Doc" Roe, el metge protagonista de "Bastogne"

pel fred i la inactivitat. És un dels capítols amb més ferits, per tant és tot un encert que la narració es centri en el Doc Roe, el metge. Es passa dia i nit donant consells, cuidant al seus ja amics, i portant als ferits amunt i avall cap a un hospital improvisat d’un poble proper.

En el capítol següent, més diürn, és on es nota que la sèrie funciona. Mor més d’un personatge protagonista, i de manera dantesca. És un dels moments més tristos que un ha vist en una sèrie, potser per la versemblança i el realisme del tema que es tracta; i perquè prèviament als títols de crèdit de cada capítol apareixen els veterans reals de la Companyia Easy, explicant el que va passar, i en la majoria de casos no poden retenir les llàgrimes.

“Bastogne” i “The Breaking Point” són motiu suficient per veure aquesta mini-sèrie.

Conclusió

The Pacific no funcionava perquè era molt dispers, a cada capítol veiem un grup de soldats diferents i no acabàvem d’empatitzar amb cap. A Band Of Brothers, l’aspecte dramàtic funciona a la perfecció perquè sempre seguim el mateix grup de soldats.

Valoració: ****/4

The West Wing: Primera Temporada

Fa uns dies he acabat la primera temporada de The West Wing, empès per diversos inputs que m’asseguraven que era una des les grans sèries contemporànies, que juga a la lliga de The Wire, The Sopranos i Deadwood.

Qualitat & Durada

Doncs de moment, crec que no. Per començar, és extremadament televisiva. Les altres grans sèries actuals són cinematogràfiques, motiu pels quals molts anti-sèries es van convèncer al veure els primers minuts de The Sopranos, per exemple. El pas de la pura televisió al pseudo-cinema és vital per entendre l’èxit de crítica i el recolzament dels connaisseurs del setè art.

En segon lloc, 22 capítols. Un altre aspecte avui dia antiquadot per a qualsevol sèrie de qualitat. Les sèries actuals solen tenir entre 10 i 13 capítols, per diversos motius: no tant cansat de veure, menys capitols desaprofitats… El més important: més qualitat de guió degut a que els guionistes tenen el doble de temps que en una sèrie de 22 capítols. Aquesta extensió d’hores, a The West Wing, es nota amb dos exemples claríssims.

Primer: capítols-escombraria. In Excelsis Deo, en que un membre de l’staff organitza un funeral per un veterà de guerra que havia acabat sent homeless; Take Out This Sabbath Day, una reflexió extremadament estúpida sobre el Judaisme i el Cristianisme, un dels personatges qüestiona la seva fe jueva, de manera massa infantil i ingènua. N’hi ha algun més, però cal dir que pocs entre els 22 que hi ha. Tot i que estic segur que podria treure perfectament 6 o 7 capítols sense que afectés gaire.

Segon: qualitat de guió. La majoria de capitols són auto-conclusius i amb un alt grau d’independència entre sí. Per tant, un capítol bo o dolent depèn més del tema tractat que d’una trama global de la temporada. Això exigeix guionistes molt actius, ràpids, i segurs del que fan; perquè no hi ha temps de re-escriure guions. Aquesta pressa fa que no s’aprofiti bé la llarga durada de la temporada. Per exemple, amb la introducció de nous personatges. Es podria anar donant temps a cada un al llarg dels capítols, però enlloc d’això, és freqüent que un aparegui al capítol 2 i no torni a sortir fins al 14; pretenent que aquest personatge ha fet les seves coses durant aquest temps i ens n’hauriem d’haver enrecordat. Dos exemples flagrants: la filla d’en Leo, i la nòvia d’en Sam Seaborn.

Americanisme & Realisme

Dir que The West Wing no és americanista, és estar cec. I dic americanisme en el sentit pejoratiu del terme. Patriotisme, xovinisme, mirar-se massa el melic, o com se li vulgui dir. Són freqüents els capítols que acaben amb un gran discurs patriòtic i música sentimentaloide de violins i trompetes sonant de fons. Es tracta al president com el més llest i més bo del món, el que ho pot i ha de resoldre tot. El seu staff, tots de Harvard i amb les notes més altes de la seva promoció, capaços de citar a Yeats o a Keynes segons com es llevin. Algú es creu això? Jo no.

I és que aquesta sèrie no és gens realista. Quan la vaig començar frissava per un retrat de la Casa Blanca realista i fidedigna, o almenys versemblant. Però és tot el contrari. Sí, alguns fets són plausibles; però en conjunt, intenta ser més una espècie d’utopia esquerrana del que hauria pogut ser l’etapa Bush amb un president bo. Perquè a The West Wing, bo= d’esquerres; dolent= de dretes.

Què té de bo? Per què veure-la: ACTORS i DIÀLEGS

Tot i no ser el que buscava, m’agrada bastant. M’encanten els personatges. Estan molt ben definits i cada un mostra un apartat diferent del procés de govern: premsa, congrés, senat, economia…

Un dels més interessants és C.J. Cregg (Allison Janney), la secretària de premsa que dóna les típiques conferències que hem vist a les notícies, amb el fons blau fosc i l’escut de la Casa Blanca. Es demostra que és una feina complicadíssima, s’ha d’estar molt preparat i conèixer en tot moment què es pot dir i què no.

Els actors són cares conegudes de la televisió: John Spencer, Richard Schiff, Allison Janney, Bradley Whitford… Però si n’hi ha algun que destaqui per sobre de la resta, aquest és Martin Sheen, fent de president Jed Bartlet. Controla perfectament el moment: quan intenta fer gràcia, en fa. Quan s’enfada, fa por. I quan es posa serio, tothom s’hi posa.

Deixant de banda el tema actoral, s’ha de veure algun capítol per apreciar la pedra angular de la sèrie: ELS DIÀLEGS. Extremadament ràpids, sorneguers, irònics, divertits… De tota mena. És aquí on radica el talent del creador, Aaron Sorkin. En escriure diàlegs que van a la velocitat de la llum. És igual si un només n’entén la meitat, també degut a que algunes paraules són argot polític que no s’explica mai. Els capítols passen volant, perquè un ha de posar els cinc sentits per intentar captar tots els matisos. Es nota que els escriu gent culta i que sap què es cou en el govern. Molts guionistes de la sèrie eren periodistes de la Casa Blanca o hi estaven vinculats d’alguna manera. Aquest coneixement, combinat amb l’habilitat de Sorkin, ens condueix a intercanvis com aquest:

El suc de la sèrie és aquest: conversacions entre el president i el seu equip, amb el president demostrant que és el millor en la seva feina i la seva cultura infinita.

Evidentment, a llarg termini, la gràcia serà veure com afronta crisis i problemes; i com el seu equip comet unes errades impressionants.

Va guanyar 8 Emmys, jo crec que totalment immerescuts. Ja sabeu que en aquest bloc no ens fiem dels Emmys, ja que The Wire no en té cap. Es pot entendre algun Emmy a West Wing per la novetat de representar les interioritats de la Casa Blanca, però bé…

En conclusió: producte televisiu amb uns grandíssims diàlegs i ritme, però amb un argument regular i descompensat. No la mireu buscant realisme ni imparcialitat.

Valoració: **/4

Pol Milian