Band Of Brothers (2001)

L’origen

L’any 1999, Steven Spielberg va estrenar Saving Private Ryan (Salvar Al Soldado Ryan), amb un èxit brutal de crítica (91% RT, 8.1 Imdb) i recaptació mundial (481 milions de dòlars). Tot i així, moltíssima gent va criticar l’argument, per increïble, per estúpid i per massa heroic. I no sense raó: la pel·lícula ens parla d’una petita esquadra que ha de rescatar a un soldat, en Ryan, que ha perdut als seus altres 4 germans. Segons Spielberg, està basat en una història real; i no ho discuteixo. Però sincerament, quan un es para a pensar 5 minuts sobre la pel·lícula, només pot arribar a la conclusió de que és una gran imbecil·litat tot plegat.

A aquest guió lamentable, hi hem de sumar els típics defectes “made in Spielberg”. Per començar, la obsessió amb el bé i el mal. A totes les seves produccions, hi ha gent molt bona i gent molt dolenta. En aquest cas, no cal comentar qui són els herois angelicals i qui els dimonis que volen acabar amb el món. D’altra banda, l’efectisme emocional, que tant funciona a E.T., A.I., Schindler’s List… el trobem aquí perillosament induït. Perquè? Doncs per què la guerra és un tema tant seriós i verídic que no cal forçar res per fer que la gent s’emocioni. D’això hi ha un exemple perfecte: The Pianist, de Roman Polanski. Estils diferents, que demostren que la sobrietat i versemblança al tractar temes tant devastadors, és el camí correcte. Ho és, perquè dubto que algú consideri el film de Spielberg millor que el de Polanski en quant al que és el reflex de la guerra i els sentiments dels que l’han patit.

Però no tot són defectes. Tècnicament, és inapel·lable. Conté una de les millors seqüències d’acció dels últims temps: el desembarcament de Normandia. Està situada a l’inici, seguint una de les màximes de Spielberg: “Si una pel·lícula no m’enganxa en els primers 10-15 minuts, deixo de veure-la”. En aquest cas, tota la raó: és impossible no estar concentradíssim durant i després de l’escena inicial de Ryan. La fotografia és brillant i en el seu moment, força innovadora. Janusz Kaminski (DP) utilitza una paleta de colors esmorteïts, tant, que sembla blanc i negre en segons quin pla. A això li hem de sumar una sobre-exposició constant, que fa que el cel es vegi absolutament blanc, sense detall. La majoria de seqüències d’acció estan filmades càmera en mà, presumptament amb steadicam. En l’apartat sonor també és una obra d’art: és un tòpic, però sembla que estiguem a dins de les batalles. Potser se li pot retreure que les armes no fan un soroll tant potent com hem vist, per exemple, a qualsevol pel·lícula de Michael Mann.

El mite

Tres anys més tard, la HBO va estrenar Band of Brothers (Hermanos de Sangre). Aquesta mini-sèrie de 10 capítols segueix les aventures de la Companyia Easy, de la 101st Airborne Division (paracaigudistes). És un dels escamots més reconeguts a la història militar dels Estats Units, ja que va ser desplegada a Normandia, el Dia-D, i va participar fins el final de la guerra. Va passar per França, Holanda (Operació Market Garden) i Bèlgica, a la Batalla de les Ardennes.

Per veure aquesta sèrie cal tenir clar que està enfocada des del punt de vista de l’homenatge a aquests soldats. Per tant, l’heroïcitat i el sentimentalisme hi són presents, però en menor mesura que a Ryan. L’avantatge de BOB és que l’argument és versemblant i bastant creïble. Tampoc es mostra als alemanys com a dolentes màquines de matar mesquines; simplement no se’ls mostra. Spielberg es centra plenament en l’esquadra. El seu dia a dia, els seus integrants, i les relacions entre ells. Tot això adobat amb seqüències bèl·liques del mateix calibre que Ryan, repartides en 10 capítols carregats d’acció.

Emoció i neu

Per damunt de tot, BOB parla de l’amistat. Relacions de confiança que es van solidificant durant la llarga campanya de la Companyia E. Com a espectadors som partícips d’aquestes relacions, acompanyant als personatges en qualsevol conversa menor que tinguin. Aquesta companyonia també es trasllada als combats, en que s’observa la cohesió del grup no només com amics, sinó com un grup de combat de primer nivell. Però aquests soldats també són vulnerables, expressen les seves pors sense embuts, i si afloren en un moment tens, sempre hi ha algú per ajudar.

Tot el que anem recopilant sobre els personatges gairebé sense adonar-nos-en, té la seva catarsi en l’episodi 6, “Bastogne”. En els capítols anteriors, hem vist les pors d’algun soldat “secundari”, repescat d’algun altre esquadró. En gran part, hem vist grans combats resolts de manera magistral (assalt als anti-aeris del capítol 2), i demostracions de caràcter (Bull Randleman al capítol 4, el despietat Speirs en un dels inicials, les ganes de matar de Guarnere, el brillant i constant lideratge de Dick Winters…). Però a Bastogne, tot canvia. L’argument ens situa en un bosc nevat, amb temperatures gèlides. Els soldats estan atrinxerats dia i nit, i just en la intersecció del front aliat i l’alemany. La Companyia té ordres d’esperar, de retenir la posició com sigui. Per afegir-hi més llenya, els alemanys els bombardegen constantment amb artilleria. La gent té por, a més del malestar causat

"Doc" Roe

"Doc" Roe, el metge protagonista de "Bastogne"

pel fred i la inactivitat. És un dels capítols amb més ferits, per tant és tot un encert que la narració es centri en el Doc Roe, el metge. Es passa dia i nit donant consells, cuidant al seus ja amics, i portant als ferits amunt i avall cap a un hospital improvisat d’un poble proper.

En el capítol següent, més diürn, és on es nota que la sèrie funciona. Mor més d’un personatge protagonista, i de manera dantesca. És un dels moments més tristos que un ha vist en una sèrie, potser per la versemblança i el realisme del tema que es tracta; i perquè prèviament als títols de crèdit de cada capítol apareixen els veterans reals de la Companyia Easy, explicant el que va passar, i en la majoria de casos no poden retenir les llàgrimes.

“Bastogne” i “The Breaking Point” són motiu suficient per veure aquesta mini-sèrie.

Conclusió

The Pacific no funcionava perquè era molt dispers, a cada capítol veiem un grup de soldats diferents i no acabàvem d’empatitzar amb cap. A Band Of Brothers, l’aspecte dramàtic funciona a la perfecció perquè sempre seguim el mateix grup de soldats.

Valoració: ****/4

Anuncios

The Pacific (2010)

The Pacific és la nova sèrie bèl·lica que ha desenvolupat la companyia Playtone (Steven Spielberg + Tom Hanks + Gary Goetzman) pel gran canal de sèries HBO. Com el seu nom indica, ens situa a les illes del Mar Pacífic on es va lliurar part important de la Segona Guerra Mundial.

Amb aquesta producció ambdues parts volien replicar l’èxit de Band Of Brothers, considerada per molts com una de les millors sèries de la història. I és que la idea amb la que Spielberg va vendre B.O.B. a la HBO, l’hauriem tirat tots endavant: “És com Saving Private Ryan, però dura 10 hores i té un argument més versemblant.” I és totalment cert. Un grup d’actors memorable, un guió basat en un best-seller escrit per un veterà, i un pressupost de producció immens.

Però The Pacific ha resultat ser ben diferent. El pressupost immens no ha canviat (es parla de 150M de dòl·lars); però la manera d’explicar la història sí. En aquesta producció més recent, no tenim un personatge o grup de personatges fix que anirem seguint capítol a capítol. Cada personatge és tractat de manera totalment individual, amb petits flashbacks que ens expliquen d’on ve i com és la seva família. Alguns personatges coincidiran i faran amistat, però per a o per b es separaran en la majoria dels casos, degut a ferides o a ordres. En teoria és un vehicle per mostrar-nos un gran nombre d’illes i escenaris del pacífic; i no acaba de funcionar.

La constant separació de personatges fa que l’element dramàtic es perdi totalment. En cert moment, ens oblidem dels personatges, de com es diuen i d’on són. El pitjor és quan hem emfatitzat amb un, i al següent capítol es torna a un personatge anterior que no ens interessa tant. És a dir, The Pacific no funciona tant bé emocionalment com B.O.B., perquè a B.O.B. seguíem al mateix grup de persones tots els capítols, i creàvem un vincle emocional fortíssim. Per tant, quan moria algú ens afectava realment, i patíem per la vida dels personatges.

A nivell d’acció, res a dir. Sonarà capitalista, però els diners són importantíssims en una producció bèl·lica com aquesta. Hanks i Spielberg estan acostumats a treballar amb un pressupost ample, i els beneficis es noten per tot arreu: detall de la filmació, realisme dels trets i explosions, efectes especials, vestuari, localitzacions… Un dels aspectes més destacables és el sò. Amb un sistema 5.1 es pot apreciar plenament. The Pacific fa un ús brillant dels altaveus situats darrere el nostre cap, sentirem les bales xiular per tot arreu; i dels LFE (Low Frequency Effects) que fan que el subwoofer treballi a ple rendiment. Cada explosió es nota, per llunyana que sigui. No obstant, la banda sonora és massa típica, té més pinta de refregit que una altra cosa (com tot el que fa Hans Zimmer últimament).

La mà de Spielberg es torna a notar en l’inclusió de veterans al principi i al final de cada capítol, per provocar la llagrimeta fàcil. Maniobra totalment efectista, vista en la majoria dels treballs de l’Spielberg.

En conclusió, The Pacific és un intent d’aprofitar l’èxit de Band Of Brothers però diferenciant-s’hi en certs aspectes que precisament van ser els que van fer que B.O.B. fos tant celebrada. Per tant, The Pacific és un producte que simplement val la pena per les escenes d’acció, res més. Però quines escenes d’acció!

Valoració: ***/4

Pol Milian

The Corner (2000)

The Corner, com el seu nom indica, parla d’una cantonada; un dels molts racons de Baltimore on s’hi venen drogues a l’aire lliure.

Aquest tràfic ha fet que les cases properes a la cantonada s’hagin devaluat, albergant a junkies i gent mermada per les drogues, en major o menor mesura. A grans trets, la minisèrie ens ensenya l’efecte de les drogues en el barri i la gent que hi viu. En aquest cas, David Simon i Ed Burns (creadors) es centren en una familia formada per Gary (pare), Fran (mare) i DeAndre (fill). Familia per dir alguna cosa; perquè en Gary és un drogadicte consagrat a les drogues, que recórre la ciutat en busca de metall per vendre a pes i pagar-se el vici. La Fran està en una situació molt pitjor: viu en una casa amb ple de drogadictes, i treu els diners d’ajudes gubernamentals. El fill (DeAndre) és un traficant, i no té cap relació amb el seu pare; i molt poca amb la seva mare. Viu gràcies als diners que fa venent drogues pel carrer, ja que guanya més que els seus pares junts. Una gran paradoxa: viu millor que els seus pares gràcies al tràfic d’una mercaderia que els ha destrossat la vida i els ha separat.

Ocasionalment veurem flashbacks de com era la familia abans, i com han arribat a aquesta situació. Un recurs manit, que Simon ha corregit en projectes posteriors, però que en aquest cas té el seu efecte. No està exagerat com en altres pel·lícules, en aquest cas la familia protagonista no era rica, però si que tenien una feina estable i una vida normal, sense la influència de les drogues.

The Corner compta amb un ventall de secundaris nombrós. Aporten molt a l’ambientació i serveixen per reforçar certs missatges, però la seva evolució no és tan satisfactòria com a The Wire. Evidentment, no és el mateix tenir 6 hores per aprofundir en secundaris que tenir-ne 60. Tot i així, hi ha personatges boníssims com Fat Curt (Lester Freamon a The Wire), un home noble i llest, que ha viscut la destrucció del barri i té problemes de salut causats i agreujats per la seva adicció.

Molts actors són cares conegudes de The Wire, per tant no cal destacar la seva qualitat. La familia protagonista és excepcional, destacant a Khandi Alexander que fa el paper de la seva vida. Actualment, la podeu veure a Treme.

Si en alguna cosa incideixen els creadors de la sèrie, és que la cantonada és com una presó, un ecosistema amb les seves normes, alimentat per les drogues. Des de la persona que treballa únicament per comprar drogues, fins al nen que ha descobert que requereix menys esforç vendre drogues que anar a l’escola o treballar en un McDonald’s.

Com a gènere és drama pur, aquí no hi ha intrincades trames policials ni exploracions submarines a les grans institucions nord-americanes. The Corner és molt més senzilla, sentida i directa al cor de l’espectador; d’altra banda tampoc està lliure de crítica social, present a tots els projectes de l’equip Simon-Burns

Els 6 capítols estan dirigits per Charles S. Dutton, un director-actor força famós, que s’ha criat a Baltimore. Cada episodi comença i acaba amb el director entrevistant als personatges des d’una perspectiva subjectiva, amb afany i estil documental.

El realisme de la sèrie és el que la fa gran. L’argument és una adaptació del llibre “The Corner: A Year In The Life Of An Inner-City Neighbourhood de David Simon i Ed Burns. Els dos han estat periodistes, i relaten els fets amb el màxim realisme possible. De fet, els personatges principals (Gary, DeAndre i Fran) existeixen, i apareixen al final de l’últim capítol per comentar la seva situació actual, i què els hi ha semblat el seu retrat. El llibre està escrit com una novel·la, però es basa en fets reals, entrevistes realitzades durant un any a la cantonada dels carrers Fayette i Monroe. L’ambientació és difícilment millorable, es té la sensació de viure i conèixer el barri.

Tot s’ha vist a The Wire més i millor, però The Corner n’és l’embrió: d’aquí la seva importància. I és l’únic treball d’en Simon que ha guanyat algun Emmy. Un complement ideal pels fans que vulguin conèixer els inicis de Simon, Burns, Mills i altres genis de la TV.

Es pot trobar a Amazon UK per uns 15 euros, únicament amb subtítols en anglès. A Espanya no es pot comprar.

Valoració: ****/4

Pol Milian

State Of Play (2003)

Segurament us sonarà aquest nom per la pel·lícula del 2008 protagonitzada per Ben Affleck i Russell Crowe. Doncs bé, aquesta no és més que una trista adaptació de la gran minisèrie britànica que vull comentar.

Creada per Paul Abbott al 2003, State Of Play és un thriller de 6 hores. Destaca per un elevat nivell de tensió, misteri i girs de guió.

La història comença, literalment, amb l’assassinat d’un jove. Sense títols de crèdit, en els primers 2 minuts vivim la persecució d’un jove (intercalada amb unes imatges aparentment inconexes), que finalment és arraconat i balejat darrere un contenidor d’escombraries. El mateix dia mor Sonia Baker, ajudant del polític laborista Stephen Collins (David Morrissey). La trama comença realment quan Cal McAffrey (John Simm), periodista del diari “The Herald”, rep certes informacions i creu que les dues morts poden tenir relacio.

El treball actoral és de primer nivell, comptant amb actors molt famosos a UK; com James McAvoy, Polly Walker, Kelly MacDonald, i Bill Nighy. Aquest últim va guanyar un BAFTA pel seu paper com a Cameron Foster, editor del “Herald”.

Bàsicament, l’espectador seguirà les investigacions dels periodistes sobre els fets abans descrits. El fet de centrar-se en una investigació periodística enlloc d’una policial és un dels trets diferencials de State Of Play. Els seus mètodes són ben diferents. Per exemple, els periodistes poden jugar al límit de la legalitat, entregar soborns o col·laborar amb “enemics” dels diaris rivals, que volen el mateix que els del “Herald”: descobrir tota la veritat i intentar que la conegui el màxim de gent possible. El xoc entre la policia i els periodistes és constant a tota la minisèrie, i sembla que el Paul Abbott es plantegi seriosament quin dels dos estaments és més efectiu investigant.

El tractament visual no és res que no s’hagi vist abans, però en aquest cas està molt ben executat. Fotografia sòbria, amb uns colors apagats. El que destaca és el muntatge, nominat a nombrosos premis. Sap injectar tensió en un simple diàleg, o una persona caminant; tot mitjançant talls ràpids i l’ajuda de la música. La banda sonora, escoltada sense les imatges, no brilla. Sentida en context, és de deu. Casa perfectament amb les imatges, martellejant el nerviosisme de l’espectador mitjançant uns ritmes electrònics que recorden als batecs d’un cor acceleradíssim.

El forat més important de State Of Play és la seva mania de no deixar les coses clares. És a dir, hi ha detalls vitals per seguir la trama en els quals no es fa prou èmfasi, s’hi passa de puntetes quan s’hauria de trepitjar amb força. Per sort, es corregeix amb fragments expositius posteriors dels personatges. Per exemple, que un periodista implicat en la investigació li expliqui tot el que ha passat anteriorment a un de novell. La pel·lícula Shutter Island (2008), de l’Scorsese, fa un ús exacerbat d’aquest recurs, i crec que li acaba sortint malament; ja que si se n’abusa acaba cansant i desorientant a l’espectador.

Un altre aspecte que em desagrada força és la necessitat imperiosa que tenen certs cineastes d’introduïr una història amorosa quan no toca. En aquest cas no és que no toqui del tot. Més aviat em molesta la quantitat de minuts que se li dedica a cert romanç; perquè en una trama periodística enrevessada i que canvia tants cops a un ritme tan alt, l’últim que un vol veure és com progressa una relació amorosa. Repeteixo que és un detall menor, però infinitat de thrillers ens han demostrat que no calen romanços perquè una trama funcioni. Sí, ja sé que l’argument es desmonta quan algú pronuncia la paraula “SEVEN“.

La crítica més ferotge me la reservo pel final, en els dos sentits. L’última mitja hora de la sèrie. Evidentment no desvetllaré el final, però em sembla un empatx d’efectisme en tota regla, poc elegant i un punt pretenciós. Algú podria dir que està molt bé, és realista i quadra perfectament; i no aniria desencaminat. Parlo d’una decepció personal, com en el cas del romanç.

Tot i així, State Of Play és un gran producte audiovisual, amb un guió treballadíssim i uns valors de producció dignes d’una pel·lícula. Recomanable si us agraden els thrillers polítics, el món del periodisme, i les sèries britàniques en general.

La podeu comprar a l’Amazon UK per uns 7 €, amb subtítols únicament en anglès. A Espanya també es pot trobar, però l’àudio i els subtítols són en ESPAÑOL LATINO, quan a la caixa no ho indica. El més greu és que aquí costa 40 €.

Valoració: ***/4

Pol Milian