Monòlegs: Edward G. Robinson a Key Largo

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=eZeZEPGYa70&list=PLC5C93E7B0E25A2D8&index=2&feature=plpp_video]

Edward G. Robinson és un dels meus actors preferits: un paio amb una cara única, perfecta per interpretar rols de tio malcarat. A la seva carrera té grans interpretacions, va fer fortuna al cinema negre: el primer paper important que se li recorda és el de Rico a Little Caesar (una de les primeres pelis de mafia, del 1931). Els més icònics i populars probablement siguin el Keyes de Double Indemnity i el Dathan de The Ten Commandments.

Personalment crec que amb Key Largo ens va regalar la seva millor interpretació, fent de Johnny Rocco, un mafiós irascible i xerraire que no és capaç d’estar-se quiet perquè l’afaitin. La seva expressió quan Lauren Bacall li escup a la cara quasi al final del vídeo és inolvidable, i és la primera imatge que em ve al cap quan penso en aquest actor.

Per cert, si no heu vist la pel·lícula, la recomano ferventment; una joia de John Huston plena de tensió, que es desenvolupa quasi tota a dins d’un hotel de Cayo Largo, Miami.

Pol Milian

Anuncios

Monòlegs: Edward Norton a The 25th Hour

Un dels monòlegs per excel·lència del segle XXI. The 25th Hour és una pel·lícula del 2002 dirigida per Spike Lee, protagonitzada per Edward Norton. El seu personatge és a punt de ser empresonat durant 7 anys, i a la pel·lícula veiem les seves últimes 24 hores abans d’entrar a la garjola. Crec que no és tan bona com molta gent diu, però té dues escenes (aquest monòleg i el final) que fan que valgui la pena el seu visionat. A més, hi ha Edward Norton, actor icònic de finals dels 90 (American History X, Fight Club, Roundersque avui no passa pel seu millor moment, malhauradament.

Les obres de Spike Lee tenen dos components comuns: política i racisme. Sempre vol donar un missatge, que quedi ben marcat que l’està fent ell. The 25th Hour es va estrenar el 2002, i és una de les produccions més tocades per l’11S (fins i tot els personatges dialoguen observant la zona zero des d’un gratacels, amb una música tristona de fons…).

El monòleg fa gala d’aquests pensaments polítics i racials de Spike Lee, sense oblidar el moment dramàtic del personatge de Norton. Colpit, trist, enrabiat, arrepentit, vivint les últimes hores de la seva vida tal com la coneix; que després de passar per la presó canviarà. Entra en un lavabo, i literalment, s’enfronta a la seva consciència i als seus pensaments; donant lloc a una irònica radiografia plena de ràbia sobre la New York post 11S.

Com a curiositat, David Benioffshowrunner de Game Of Thrones, va escriure la novel·la en que es basa el guió, que també va adaptar ell.

Pol Milian

Monòlegs: Dennis Hopper a True Romance

Aquest monòleg de True Romance és memorable en tots els sentits. L’ha escrit Quentin Tarantino, i el protagonitzen dos actors històricament infravalorats: Dennis Hopper i Christopher Walken.

Walken interpreta un mafiós que persegueix al fill del personatge de Dennis Hopper. Aquí es troben, i donen peu a un diàleg absolutament brillant. Pels molts retrats de mafiosos italians que s’han vist al cinema i a la televisió, és sabut que són extremadament racistes amb els negres. Dennis Hopper sap que el vénen a matar, i decideix anar-sen a l’altre barri rient-se una mica de tot plegat. Li explica una història a Walken sobre com els sicilians tenen ascendència negra, fet que, evidentment, encén al mafiós italià, que l’acaba matant. El resum que en fa un dels seus esbirros al final és magistral.

A destacar la il·luminació i la música, que dónen forma a l’escena i fan de Hopper una mena de Déu, que afronta la mort sense cap mena de por, i és capaç de fer perdre els nervis a tot un mafiós. Es pot veure com el riure d’un i l’altre són absolutament diferents: el de Walken és forçat, impostat; mentre que el de Hopper és genuí.

Pol Milian

Monòlegs: David Strathairn a Good Night, and Good Luck.

La televisió. La caixa tonta, que tantes hores d’entreteniment, esport i púrria ens ha donat. Però també pot (i ha) de servir per transmetre coneixement, provocar reflexió, informar i educar. O almenys, això és el que defensava Edward Murrow, a través del seu programa televisiu. Va ser el periodista que va plantar cara al senador McCarthy.

Perfectament interpretat aquí per David Strathairn, aquell secundari de luxe que segur que tots heu vist en més d’una ocasió (L.A. Confidential, The Sopranos, The Bourne Ultimatum) i que aquí es destapa amb un paper monumental. Recolzat per la direcció de George Clooney (magnífica elecció la de rodar en blanc i negre); però sobretot pel seu guió co-escrit amb Grant Heslov, que recullen el millor de les hores i hores de monòlegs de Murrow.

Aquest és l’speech que tanca la pel·lícula, tot i que tots els moments clau del film són monòlegs de Strathairn adreçant-se a la càmera; i en molts casos, ens mira fixament. Miraré de posar-ne algun altre més endavant.

Ideològicament aquest text segueix vigent avui dia, una part important del discurs és assenyalar i criticar als que són darrere de la televisió, als que decideixen què s’emet i en funció de què es medeix l’èxit del mitjà telelvisiu.

Pol Milian

Monòlegs: Morgan Freeman a The Shawshank Redemption

Els que em coneixeu bé sabeu que The Shawshank Redemption està entre les meves pel·lícules preferides. La vaig veure fa molts anys i em va impactar, fins i tot podria dir que en alguns aspectes, em va fer entendre la vida d’una altra manera. És un drama perfectament trenat i tremendament emotiu, el pinacle del gènere de cinema carcel·lari que tantes bones obres ha donat al cinema. De fet, aquesta obra mestra de Frank Darabont fa anys que belluga pels primers llocs del Top 250 de l’Imdb (la web de referència quant a cinema i sèries de televisió), votat pels seus usuaris.

Si no l’heu vist, feu-ho, collons.

Centrant-nos en el video, el monòleg en sí és meravellós; però agafa una altra dimensió quan es veu en context (prefereixo no fer spoilers), ja que és una escena clau de l’argument. Frank Darabont coneix bé Morgan Freeman, i sap que el seu punt fort és la veu: no en và, Freeman és també una de les millors i més prolífiques veus en off de la indústria audiovisual. Per tant, l’escena és senzilla, Freeman respon a la pregunta mentre la càmera se li va acostant lentament, sense expressar-se de manera ostensible. Respon perfectament a l’arc del seu personatge: un home tranquil i honest que ha acceptat la seva culpa; sempre ha seguit les normes i mai ha causat problemes. Aquí, ja en té prou, s’ha cansat de tot; i ho expressa amb una vehemència pròpia d’algú que ha estat molts anys putejat.

Pol Milian

Monòlegs: Al Pacino a Scarface

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=W0FT4EKiyHg&list=PLC5C93E7B0E25A2D8&index=3&feature=plpp_video]

 

“Per mi, Al Pacino és un dels millors actors vius. Ha protagonitzat moltes pel·lícules memorables amb personatges que formen part de la cultura popular. Un dels més recordats és el seu Tony Montana a Scarface, un cubà que desembarca a Miami per viure el somni americà. Un personatge excessiu en tots els sentits, interpretat a la perfecció per un Pacino amb el punt just d’histrionisme, sense caure en la paròdia d’ell mateix que és des de fa un grapat d’anys. La col·lecció de cites i escenes de Scarface és extensa, però aquest monòleg és un dels que millor resumeix la idiosincràsia del personatge i el talent interpretatiu de Pacino” – Pol Milian

Monòlegs: Marlon Brando a Apocalypse Now

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=DbbH6aetA8k&feature=youtu.be]

“El monòleg final de Marlon Brando a Apocalypse Now em sembla fascinant a diversos nivells. Des d’un punt de vista narratiu, és el punt àlgid de l’argument, ja que durant tot el trajecte hem acompanyat a Willard (Martin Sheen) a través del riu Mekong, i com ell, hem anat aprenent coses sobre Kurtz pel camí; ja sigui a través de documents o de l’entorn. A nosaltres (i a Willard), ens acaba fascinant tot el que envolta al personatge de Marlon Brando. Aquesta escena és la que millor defineix el personatge que tant ansiàvem conèixer, un monòleg colpidor sobre els horrors de la guerra. Marlon Brando fa una gran feina però el mèrit, a més del guió, és com ens ha preparat el director per aquest moment durant tota la pel·lícula.” – Pol Milian