Top 10 del 2011, 5-2

Un altre debut meritori, aquest cop una peça d’autor sobre la crisi escrita i dirigida per J.C. Chandor. Juntament amb Red State, va ser de les més destacades de Sundance 2011; i una de les que ha arribat més lluny quant a recaptació i reconeixement crític (nominació a l’Oscar per millor guió original, per exemple).

Margin Call ens transporta a l’interior d’una gran firma d’inversions financeres de Wall Street (com podria ser Lehman Brothers) el dia abans de l’eclosió de la crisi, i les decisions que es van prendre quan la fallida era imminent. Al contrari que Inside Job, la pel·lícula de Chandor no pretén ser una radiografia de la crisi ni una crítica unidireccional cap als taurons de Wall Street: simplement és un drama d’oficines collonut que es situa en l’esmentat període de temps. Sí que provoca reflexió i dóna alguns detalls econòmics menors; però l’argument està més centrat en el drama entre personatges.

Els personatges són estereotips ben definits, fàcilment identificables, molt diferents l’un de l’altre i que pretenen mostrar tot el ventall de persones que treballen en aquestes empreses (el tauró jove que només vol diners, la versió més gran d’aquest, l’ex-científic captat pel sector financer pels elevats salaris, etc.). Com a 12 Angry Men, tenir un conjunt d’estereotips tancat en un mateix espai dóna lloc a una dinàmica interessantíssima, i el que realment importa són les interaccions entre aquests personatges.

Per donar vida a aquests personatges, agafeu-vos fort: Stanley Tucci, Kevin Spacey, Paul Bettanny, Demi Moore, Zachary Quinto, Simon Baker, Mary McDonnell, Penn Badgley i Jeremy Irons. Una mena d’all-stars de la vella i la nova escola, amb alguna tria populista i popular intercalada. La majoria de minuts els juga Kevin Spacey, però al tercer quart surt Jeremy Irons per jugar els minuts decisius, i no deixa indiferent; és un monstre de la interpretació, amb una presència indescriptible que va a més a mesura que passen els anys.

Potser no queda clar el missatge de Chandor, però personalment crec que, al contrari que Inside Job, no en té cap: mostrant el comportament de cada personatge ja en té prou, i segons l’espectador s’identificarà més amb un o amb un altre. El que vol el director en aquest cas, crec jo, és que el drama que es presenta interessi i emocioni.

Piranha 3D és una mena de remake/re-imaginació d’una pel·lícula de Joe Dante (Gremlins), titulada Piranha. L’única semblança entre les dues és l’existència de piranyes assassines, que estaven contingudes degut al seu perill; però per A o per B, s’escapen i sembren el caos entre els banyistes.

En el seu dia, Piranha recollia el guant de Jaws, que convertia al tauró blanc en una màquina de matar; tot i que l’obra de Dante era tremendament inferior i no inspirava el mateix temor. Les semblances són evidents perquè els dos animals són aquàtics, i els dos directors havien d’evocar més que ensenyar degut a les limitacions de pressupost.

Piranha 3D té l’avantatge del temps, d’haver vist tots els èxits i fracassos d’aquestes versions d’animals “monstruosos”; i veient la pel·lícula és així, perquè està carregada de referències a les millors i a les pitjors del gènere. No és d’estranyar sabent qui n’és el director: Alexandre Aja, un francès apassionat pel gènere de terror que apuntava a ser un dels grans amb Haute Tension, però que no ha acabat de triomfar. El director havia demostrat amb el remake de The Hills Have Eyes que era capaç d’encarregar-se de la pròxima Piranha.

En general, Piranha 3D és un homenatge a les males pel·lícules; aquelles que de tant dolentes són bones (teoria encertadíssima de Sergi Pàmies). I, moltes vegades, ho fan de manera no intencionada. Doncs bé, la pel·lícula d’Aja és magistral perquè funciona en dos sentits: és tant dolenta que és bona, però Aja sap que això és així, i aprofundeix en aquest aspecte prenent-se el tema com una broma. És a dir, és una grandíssima mala pel·lícula, dirigida per algú que sap el que són aquest tipus de coses i alternar perfectament entre humor i terror.

L’acció es situa al llac Havasu, destinació habitual dels spring breaks americans. És a dir, aglomeració de joves en banyadors & bikinis que es reuneixen per emborratxar-se i follar. Ideal per les piranyes, no? I tant. A això sumeu-li que durant aquesta festa, un equip de producció de pel·lícules eròtiques decideix filmar unes escenes.

Si hi ha dos paraules per definir Piranha 3D, són: pits & sang. La premissa de la festa estival en un llac, de la producció d’una pel·lícula eròtica; sumada a un festival de sang i fetge a càrrec d’infinitat de piranyes. Aja no s’amaga d’ensenyar pits i culs. De fet, gran part dels extres són actrius porno que els assidus a certes webs reconeixeran fàcilment. L’estrella de la pel·lícula eròtica és l’actriu Kelly Brook, model habitual de revistes eròtiques i destacada integrant de pel·lícules de sèrie B com Three.

I és que tot el càsting és un homenatge a la sèrie B; format per actors mítics de pel·lícules clau dels 80-90 que es troben en profunda decadència (estil Nicolas Cage): Dina Meyer, Ving Rhames, Elisabeth Shue, Christopher Lloyd, Jerry O’Connell i un cameo estel·lar de Richard Dreyfuss; del que es diu que interpreta una continuació del seu paper a Jaws. Però també hi ha dos o tres grans noms de l’imaginari de sèrie B actual, que també existeix: Eli Roth, Adam Scott i Paul Scheer.

El gore és imaginatiu i divertit, i les escenes d’acció estan molt ben pensades; el director no s’amaga d’arriscar amb setpieces grans i llargues, i aprofita perfectament el pressupost: no escatima en sang ni en mutilacions, i el nombre d’extres és força respectable (qui no voldria fer d’extra en una peli així?).

Durant poc menys d’una hora i mitja, passa com una exhalació; és una de les pel·lícules que més he disfrutat dels últims anys. És admirable la cura d’Alexandre Aja al plantejar la pel·lícula, ja que tots els detalls estan perfectament pensats i responen a un ideari propi d’un fan del gènere. I és que Piranha 3D potser no és per tothom, però a alguns, ens ha tocat. Aquest paral·lelisme es pot trobar també amb The Expendables, de Sylvester Stallone; una peça de gènere dirigida als més fanàtics, que va fer les delícies d’aquests.

M’hagués agradat veure-la en un cine en 3D amb amics, però no va poder ser. Jo recomano que un dia que estigueu avorrits amb 4 o 5 amics, us la poseu.


Ilich Ramírez Sánchez és un ex-terrorista veneçolà, condemnat a cadena perpètua per actes de terrorisme. De jove va entrar a formar part del PFLP (Front Popular per l’Alliberació de Palestina), encarregant-se de diversos actes de terrorisme, el més famós essent entrar al quarter general de l’OPEC de Viena de manera violenta, agafant hostatges i matant-ne algun.
“Carlos” és el sobrenom que li van donar al PFLP per les seves arrels veneçolanes. L’historial terrorista d’aquest home és llarg i interessant. Tant és així, que aquest 2011 Olivier Assayas li va dedicar tres pel·lícules de dues hores cada una, presentades en format mini-sèrie al Canal Plus francès. També es va estrenar una versió comprimida als cinemes, que no he vist i estic convençut que és pitjor: és impossible comprimir sis hores en la meitat i no perdre detalls i escenes que potser argumentalment no són significatives, però es perden en la versió curta.
L’avantatge de l’estructura i la durada d’aquests tres episodis és que s’aprofundeix moltíssim en el personatge. La pel·lícula es centra al 100% en Carlos i l’actor que l’interpreta, Edgar Ramírez, en la que és sens dubte la millor de l’any 2011. Ramírez pateix una transformació física i intel·lectual patent a mesura que avança el metratge. A més, com que l’argument té a veure amb terrorisme internacional, es parlen diversos idiomes; i Ramírez els domina tots. El paper i la seva qualitat és comparable amb Christoph Waltz a Inglorious Basterds, que va ser premiat amb l’Oscar.

El personatge de Carlos és fascinant, i al final de la sèrie l’espectador sent que coneix les seves motivacions i la seva personalitat. Molts dels actes terroristes que s’hi veuen reflectits estan parcialment inventats, ja que per més d’un, Carlos no va ser condemnat tot i que la història i la creença popular li atribueixen a ell i al seu grup.

No es pot parlar de Carlos sense mencionar Olivier Assayas, el director. Sap donar el pes necessari a cada situació, i fuig de sentimentalismes: tot està impregnat d’un realisme i una fredor que s’agraeixen, que deixen a l’espectador reaccionar. Es podria dir que té un estil extremadament literal, centrat en l’acció i no afegint més diàlegs dels estrictament necessaris.


Fa temps, quasi als inicis d’aquest blog, vaig escriure una entrada sobre la trilogia de Pusher, que retratava la part més fosca de Copenhaguen. Són tres pel·lícules no massa conegudes, però tothom que les veu queda meravellat de la qualitat de Nicolas Winding Refn. Us recomano llegir-la per conèixer breument els inicis del director.

Des de l’última de Pusher a Drive, no es pot dir que hagi estat molt afortunat. Ha dirigit Bronson; que tot i no tenir un guió gaire suggerent ens va demostrar el potencial de Tom Hardy, i confirmava el talent visual de W. Refn.

Amb Valhalla Rising es va passar de frenada: la història del víking taciturn i mut en busca del Valhalla va tenir una rebuda pèssima per part dels crítics i dels fans més aferrissats del danès.

Drive és la seva primera incursió al cinema indie de Hollywood, i ha estat un èxit total. Amb l’ajuda de Ryan Gosling com a principal impulsor del projecte, W. Refn i ell van ajuntar un conjunt d’actors increïble, i es van basar en el llibre de James Sallis per fer una pel·lícula d’acció vintage, amb la vocació d’intentar fer un exercici de gènere convincent, com se n’estan veient últimament tants (Super 8, The Town,…).

S’ha parlat molt de la concepció del projecte i de la producció de Drive, i una de les més interessants és la idea original. Quan Gosling i W. Refn van decidir que volien treballar junts, Refn es va desplaçar a Los Angeles. Resulta que Refn no condueix, i en una ciutat com Los Angeles, tan immensa, és quasi imprescindible conduir per arribar a certs llocs. Gosling havia de fer de taxista al director, i un dia, tot conduint, els dos callats, sonava una cançó típica dels 80 (de REO Speedwagon). En aquell moment, Refn li va dir a Gosling que ja tenia la idea: la pel·lícula aniria d’un tio que condueix, escoltant aquest tipus de música. A partir d’aquí, van comprar els drets de la novel·la de James Sallis i la van rodar, segons ells, en poc menys d’un mes.

Segons el director, el guió era només un esquema, i sovint es desviaven del poc que hi deia. Per les escenes d’acció ni tan sols tenien storyboards, i només una o dues escenes estaven meticulosament planejades per la dificultat de logística de la filmació.

Sobre la pel·lícula en sí, és una delícia pels amants de l’acció. Inspirant-se clarament en el cinema d’acció dels 70-80, però alhora actualitzant-lo d’una manera difícil de concretar: Refn fa el que vol, i totes les decisions que pren són les correctes.

Ryan Gosling interpreta a un crack de la conducció, un paio que de dia és stuntman i de nit fa de conductor a qui ho desitgi (lladres principalment), establint prèviament unes normes de manera clara i concisa.

De seguida ens enamorem cinematogràficament del personatge de Gosling: fort, guapo, callat, precís, imprevisible. Si a més li afegim la seva jaqueta blanca amb l’escorpí daurat a l’esquena i l’escuradents a la boca; ens queda un personatge històric, magnètic, que les seves accions durant la pel·lícula modifiquen i desvetllen; però ens segueix fascinant. A més, als que hem vist Oldboy, quan agafa el martell a tres quarts de pel·lícula, fa que haguem de canviar el pitet en anticipació al que passarà; tenint la certesa que en mans de Refn (estudiant avançat en ultra violència, com diria l’Alex), que ja hem dit que no s’equivoca, passarà quelcom gros.

És una pel·lícula purament visual, però que incorpora una història d’amor que arriba a quasi tothom. Són dos personatges desplaçats dels que sabem ben poca cosa, però és igual, perquè a partir d’un cert punt l’argument entra en una dinàmica de conte, on es forcen els límits de la versemblança en favor del drama i d’una moralina final. És clau el treball de Ryan Gosling & Carey Mulligan que semblen tenir una química que espero retrobar en algun futur projecte.

Com a totes les obres amb un motor visual, la música és la gasolina; el factor clau sense el qual el motor no funciona. A Drive la banda sonora és de Cliff Martínez, d’estil electrònic, plena de greus i de riffs senzills; un pèl similar a The Social Network. Però més enllà de la BSO de Martínez, que és genial, el que ajuda a remarcar l’estil 80’s són les tres o quatre cançons que apareixen en els moments estel·lars, que a més tenen un paral·lelisme amb la pel·lícula: totes són actuals, però intenten rememorar la música dels 80; igual que Drive és una obra actual però ret homenatge a l’acció dels 70-80. En els dos casos, és innegable que tot i ser homenatges i remembers, pertanyen a l’època actual i tenen símbols inequívocs d’actualitat.

Drive gaudeix d’un privilegi important, que considero molt important: comença i acaba bé. L’inici (de qualsevol cosa, diria jo) ha d’interessar, captar l’atenció de l’espectador per introduir-lo en un món: Drive és l’exemple perfecte d’un inici demolidor. La primera escena és de conducció pura i dura, on es demostra el talent i la meticulositat del protagonista. No vull desvetllar el final, però també és boníssim, ple de simbolisme i essencialment visual; i deixa amb ganes de més (la pel·lícula dura una hora i mitja).

El millor que es pot dir de Drive és que té un grapat d’escenes inoblidables. Howard Hawks deia: “A good movie is three good scenes and no bad scenes.” En el cas de Drive, us asseguro que són més de tres.

Anuncios

Top 10 del 2011, 10-6

S’ha acabat l’any 2011, i un cop més toca fer un top amb les millors pel·lícules que he vist; estrenades a Espanya l’any 2011. Els que em coneixeu sabeu que el primer que busco en una pel·lícula és que m’entretingui, que m’emocioni, i que em provoqui ganes de reflexionar. I, generalment, i crec que tots podeu estar d’acord amb mi, les que aconsegueixen aquestes tres coses són les famoses “obres mestres” que diem tots.

Aquest any, com l’anterior, hi ha moltes pel·lícules que hauria volgut veure i no he vist, que molta gent de la que em fio molt considera remarcables: The Artist, Mission Impossible: Ghost Protocol, Jane Eyre, Project NimSuposo que algunes estaran nominades als Oscar i per tant tindré ocasió de veure-les i comentar-les.

També hi ha pel·lícules que han fascinat a crítica i públic, i en canvi a m’hi no m’han acabat de fer el pes: Tree Of Life, Melancholia i The Guard. De les dues primeres puc comprendre els elogis, i són obres artístiques brillants; visualment acollonants i amb un missatge aparentment profund que a mi no m’ha acabat d’arribar. Però si per alguna cosa no m’han agradat més, és perquè m’han avorrit moltíssim. The Guard té un tipus d’humor similar a In Bruges, que per dir-ho clar, no m’ha fet ni puta gràcia. Es vol situar a la fina línia entre la comèdia negra i paròdia del cinema negre, fracassant estrepitosament.

Una de les millors pel·lícules que he vist aquest any encara no s’ha estrenat, i és The Ides Of March, el thriller polític de George Clooney que s’estrena d’aquí a poques setmanes. En parlaré, quasi amb total seguretat, a la prèvia dels Oscars.

A la llista hi ha alguna trampeta: alguna obra que no s’ha estrenat ni té gaires aires de que s’hagi d’estrenar; però ha tingut ressò aquest 2011 i considero que n’haig de parlar ara.

He estat bastant afortunat de no veure autèntics bunyols. La única que em ve al cap és Hanna, venuda com una “perla d’acció indie”; això sí, té la que per mi és la millor banda sonora de l’any, a càrrec dels Chemical Brothers.

Mencions especials, que queden fora per poc: Tinker Tailor Soldier Spy i La Piel que Habito.


Una de les sorpreses de l’any, una peça de gènere que es pot recomanar a tothom. Si Super 8 és un retorn (i, per mi, només un retorn) a la nostàlgia dels 80 spielbergiana, Attack The Block és quelcom totalment nou, que innova i alhora referencia a les grans del gènere.

La primera escena ja demostra que la cosa és diferent: de nit, una dona passeja tranquilament pel carrer, i és assaltada per una colla de joves gamberros londinencs. Doncs bé, aquesta colla són els protagonistes, tots actors novells; desconeguts del panorama cinematogràfic, entre els que destaca John Boyega (canalitzant a un o més d’un personatge de The Wire).

A partir d’aquí, hi ha una invasió alienígena i aquests nois intentaran defensar el seu barri; sota una capa del millor humor britànic, en aquest cas a mig camí entre slapstick i stoner.

Attack The Block és divertidíssima, i les seqüències d’acció són simplement brillants: ajudades per un disseny novedós i minimalista dels aliens, que són com una mena de goril·les negres amb les dents i les urpes de color florescent.

Durant 1h 20m, és increïblement precisa: no sobra ni falta ni un minut. Acció constant, moviment continu a ritme d’una banda sonora de Basement Jaxx. La sensació final és satisfactòria. No conec ningú a qui li hagi recomanat que no li hagi agradat.

És el debut de Joe Cornish com a director, que també participa com a guionista a Tintin. Per moltes coses (pressupost, gènere, innovació, estil visual) recorda a District 9, una gran pel·lícula de ciència-ficció que ens va descobrir a Neil Blompkamp.


Quan vaig veure el tràiler d’aquesta pel·lícula, m’esperava un cagarro descomunal. Absolutament cap dels elements que s’anunciaven i s’endevinaven augurava res de bo. Una seqüela/preqüela més de The Planet Of The Apes, un desconegut a la direcció, i uns protagonistes més estrelletes que cap altra cosa (James Franco i Freida Pinto).

De fet, recordo perfectament que tota la crítica i el món del cinema es va posar les mans al cap i van menysprear les possibilitats d’aquesta preqüela. Ens vam equivocar tots de mig a mig.

Un cop va sortir la pel·lícula, a l’estiu, va ser un èxit rotund de taquilla i de crítica. Un dels aspectes més lloats, i clau de l’èxit, va ser la gran feina de Weta Workshop (Lord Of The Rings) als efectes especials, complementant una actuació magistral d’Andy Serkis; que proporciona els seus gestos i moviments a Cesar, el mico protagonista de la història, que encapçala la rebel·lió dels simis. I és que, una de les coses que em fascinen d’aquesta obra, és que el punt de vista està centrat en els micos.

L’argument desenvolupa més als simis que als humans. Sabem més coses del caràcter de Cesar i els seus companys que de James Franco & cia. Volem que Cesar triomfi, patim per ell. És especialment meritori perquè els simis no parlen entre ells, tots els diàlegs són muts, amb gestos i expressions facials.

És una de les pel·lícules d’acció destacades de l’any, tant destacada que la considero una de les 10 millors. Les escenes d’acció són sublims: estan repletes de fotogrames memorables. I és que veure a 50 micos campant lliures per San Francisco i sembrant el caos, mola. A més, des de l’òptica de la ciència ficció, l’argument no és del tot estúpid, com es podria esperar d’una peli d’acció palomitera. Es basa en drogues que fan als micos intel·ligents i té algunes coses de posar-se les mans al cap, però en última instància, res que insulti a la intel·ligència de l’espectador.



Errol Morris és un dels documentalistes més famosos i respectats del món cinematogràfic. Amic íntim de Werner Herzog, els dos van estudiar junts als Estats Units. Com a curiositat, un dia van fer una juguesca, i el que perdia s’havia de “menjar una sabata”. A priori era una broma, perquè en anglès “eat your shoe” és una expressió per dir “calla”. Però fent gala d’aquest humor tan propi de cineastes grans i provocatius com són aquest parell, Herzog ho va fer. Es va menjar una sabata en públic. En aquest vídeo podeu veure tota la història:

Morris és conegut pels seus documentals d’investigació d’estil detectivesc. The Thin Blue Line va ser l’obra que el va llançar a la fama, en que intentava demostrar que un condemnat als Estats Units era absolutament innocent. Aparentment, ho va demostrar i es va re-jutjar el cas. Què més es pot demanar d’un documentalista? Indagar sobre un tema amb tal ganes, serietat i profunditat, i aconseguir deixar en ridícul a tot el sistema judicial i policial, treient a la llum l’autèntica veritat d’un cas; crec que és meritori i per això aquest senyor mereix tot el meu respecte.

Aquests dos paràgrafs anteriors són el poc que sé sobre Errol Morris, ja que no he vist cap dels seus documentals i abans de veure Tabloid no sabia qui era.

Tabloid no s’ha estrenat a Espanya ni crec que ho faci, però com que a nivell crític ha tingut ressò aquest any, i a més ja es pot trobar en DVD, em sembla adequat parlar-ne ara.

La premissa de Tabloid és d’aquelles que impacta: una beauty queen americana rapta i viola al seu aparentment dòcil marit, un mormó aferrissat i tranquil de Utah. Tot això, presumptament.

El documental és pura investigació: un muntatge de diferents entrevistes a personatges implicats en la història, que responen a desvetllar el misteri al voltant d’uns fets tan sòrdids i increïbles.

El motor d’aquesta història és la protagonista del rapte/violació, Joyce McKinney, que és una mina: tant per la seva manera de parlar com per la imatge que té d’ella mateixa. El seu testimoni contrastarà amb els altres, que tenen una imatge totalment diferent d’ella i del que va passar.

El nom del documental, Tabloid, es fa ressò del tractament mediàtic que va tenir Joyce McKinney i aquesta història. Un “tabloid” és tot aquell diari de premsa groga; per exemple el Daily Mirror del Regne Unit.

Tabloid funciona com el que és, un documental d’Errol Morris sobre una història de premsa groga: el titular sorprèn i impacta, i el talent del cineasta ens condueix a través de la història de manera magistral, i sobretot, entretinguda i absorbent.


Never Let Me Go va ser una de les sorpreses més agradables de l’any passat. És l’adaptació d’un llibre del mateix títol escrit pel japonès Kazuo Ishiguro. És un melodrama amb rerefons de ciència-ficció, al més pur estil Gattaca.

A grans trets, l’argument gira al voltant de tres personatges i la seva relació des que són petits fins a la seva vida adulta. Això, presentat en una realitat alternativa que permet la creació d’una mena de clons; de dobles perfectes d’una persona. Així, quan aquesta persona necessita el transplantament d’algun òrgan, es recorre a aquest doble. Plantejament inicial idèntic a The Island de Michael Bay; i és que aquesta última es va inspirar en la novel·la d’Ishiguro (tot i que, casualment, enlloc es cita que sigui inspiració directa; com sol passar en el món del cinema on molts cops les influències són còpies).

Doncs bé, aquest trio de personatges són clons, i han nascut amb el simple propòsit de ser un recanvi d’òrgans per algú altre. La pel·lícula es desenvolupa en gran part al Regne Unit, en concret a Hailsham, un internat on s’eduquen aquests nens; i un cop arriben a un nivell de plenitud física, en surten; evidentment condicionats per l’educació de Hailsham.

Els nens, però, no tenen ni idea de la seva condició de clons. A partir d’aquesta situació inicial es desenvolupa una complicada i reposada reflexió sobre la condició humana, i en menor mesura sobre com l’educació i les mentides poden condicionar l’evolució de la personalitat.

El trio protagonista està interpretat, en edat adulta, per tres actors britànics en clara progressió ascendent: Keira Knightley, Andrew Garfield i Carey Mulligan. Em sembla importantíssim recalcar la feina dels tres actors que interpreten als personatges en edat infantil, que fan també un treball colossal: Izzy Meikle-Small, Charlie Rowe i Ella Purnell.

És la segona pel·lícula de Mark Romanek, un reputat director d’anuncis i videoclips conegut per les seves esplèndides composicions de plans. Aquí, d’un plantejament de ciència-ficció, aconsegueix crear un drama letàrgic i intens que a mesura que transcórren els minuts agafa més pes emocional, fins arribar a un final tremendament trist i depriment; que es guanya amb tot el bon treball que fa amb la premissa inicial. Ritme lent i plans llargs, en aquest cas un encert absolut que recolza perfectament l’actuació de Carey Mulligan, que com a Drive, sembla brillar en les escenes en que no ha de dir res, i ha d’evocar sentiments amb el seu gest i la seva mirada.


L’evolució del britànic Danny Boyle des de la seva eclosió amb Trainspotting és força qüestionable: The Beach, 28 Days Later, Millions, Sunshine i Slumdog Millionaire. Es pot defensar que no ha abandonat mai el cinema indie, però d’alguna manera les seves últimes obres no són tan encertades. Slumdog Millionaire va guanyar una pila d’Oscars, senyal que s’està fent algunes coses bé i altres molt malament: vol dir que el cinema de Boyle s’ha convertit en quelcom mainstream, multipremiable… I és que l’argument de Slumdog dista molt de Trainspotting o pel·lícules de gènere com 28 Days Later i Sunshine: la història de dos nens indis i la seva evolució vital fins a l’adolescència, tot sota el vel d’un conte de fades i unes situacions absolutament forçades. Això sí, va ser la pel·lícula que ens va descobrir a Freida Pinto, una de les dones més guapes del Hollywood actual.

Tot i així, és un director amb un estil dinàmic, que aconsegueix reinventar-se segons el gènere que tracta.

127 Hours està basada en la història real d’un alpinista (Aaron Ralston), que, anant sol per les muntanyes rocoses de Utah, cau per un forat i queda atrapat amb una roca que no el deixa moure una part del cos. Aquest alpinista és James Franco, un dels nens guapos de Hollywood que des de Freaks & Geeks està cridat a ser un dels escollits d’aquesta nova fornada encapçalada per Michael Fassbender, Ryan Gosling i Carey Mulligan. És un paper perquè Franco brilli, ja que quasi tot el metratge transcorre amb Ralston atrapat a la roca.

Aquí és on brilla el dinamisme de Boyle: recorre a infinitat de trucs visuals, des de somnis, al·lucinacions, sota la forma de muntatges multi-càmera, muntatges temporals, i música que va i ve sense tenir un estil concret. És, per entendre’ns, tot el contrari de Buried. A Buried, Rodrigo Cortés ens tancava una hora i mitja dins del taüt amb el protagonista. A 127 Hours, en canvi, hi podem trobar tots els trucs possibles.

Brilla el dinamisme de Boyle però també la seva creativitat: hi ha més d’un pla que no es veu habitualment, i situacions que no es repeteixen gaire a altres pel·lícules.

Deixant de banda la direcció, la història té una força monumental. En el fons, com es pot anticipar, és una història sobre la vitalitat i la capacitat de l’ésser humà per superar-se a si mateix (que tant agraden als Oscar). Faria una doble sessió magnífica amb el documental Touching The Void, també d’alpinisme. Les seqüències finals són tremendament angoixants, la més famosa de la pel·lícula és absolutament genial en tots els sentits, i un cop més la mà de Boyle és un factor clau.

Si en alguna cosa s’equivoca Boyle és en menysprear l’intel·ligència del públic, remarcant massa sovint el missatge i l’arc de transformació de Ralston, pintant al personatge d’una manera massa absoluta i simplista. És per això que algunes al·lucinacions que ens ajuden a conèixer al personatge són ridícules per lo innecessàries i previsibles (en el mal sentit) que són.

Top 10 del 2011

10.- Inside Job

Un deliciós espectacle cinematogràfic a més a més d’esplèndid documental informatiu.

9 .- Arrietty y el Mundo de los Diminutos

Una peça màgica, tendre i seriosa. Tan poètica com madura i trascendent. Els estudis Ghibli ens donen altre cop la pel·lícula d’animació de l’any quan Pixar falta.

8 .- Misión: Imposible. Protocolo Fantasma

Gràcies per recordar-nos que dins del gènere d’acció també hi cap el bon cinema. La primera pel·lícula de la saga que m’enganxa de principi a fi. Brad Bird demostra el seu gran talent dirigint també fora de l’animació.

7 .- Contagio

Soderbergh desafia la legitimitat dels mitjans d’informació amb prou maduresa com per plantejar també el tema d’Internet. Pel·lícula narrada amb un tempo magistral i una brutal credibilitat.

6 .- Jane Eyre

Encisadora peça melodramàtica. Imprescindible pels romàntics i també pels amants de la fotografia. Mai una declaració d’amor havia estat tant profunda i conmovedora. Recomanable veure-la amb paquet de clínex.

5 .- El Topo

El cinema d’espies reapareix amb presència, força i decisió. Pel·lícula tractada amb un equilibri entre calma i contundència digne del millor Michael Haneke. Per parar atenció fins al detall més petit.

4 .- Melancolia

Malgrat el seu (exagerat) pessimisme, pel·lícula preciosa amb un dels finals més poètics que he vist mai. Tendre reflexió sobre el rebuig de l’existència i l’amor per al no res.

3 .- Winter’s Bone

Brutal retrat de l’Amèrica més profunda. Pel·lícula freda i esgarrifosament realista; festival d’encerts formals dignes del millor cinema.

2 .- Más Allá de la Vida

Enamoradissa sotragada emocional. Més enllà o aquí mateix, la mort forma part de la vida. Amb nostàlgia i sensibilitat, Eastwood pressiona els sentiments fins a tocar-ne la part més profunda.

1 .- El Árbol de la Vida

Preciós cant a la vida. Malick reivindica de la manera més poètica la necessitat de l’existència d’un vincle entre naturalesa i teologia. Indiscutible pel·lícula personal, d’autor, sorprenent i innovadora (prova irrefutable: des de la seva estrena no hem deixat de sentir la frase “El Árbol de la Vida tampoc ha inventat res”). Sens dubte, la millor pel·lícula de l’any. Sens dubte, l’obra mestra.

Top 10 del 2011, d’Adrià Sunyol

L’Adrià Sunyol és un amic interessat i captivat pel món del cinema, que a més s’hi dedica des de fa uns anys. És realitzador independent de documentals, i escriu crítiques per la revista online Contrapicado i la impresa DeCine.

Com que sé que té bon gust i intenta estar al dia del cinema actual, li he demanat que escrigui una llista amb les millors pel·lícules/documentals de l’any. Són aquestes, per ordre:

1- El Havre

El Havre no és només un conte de fades innocent i ple de cinefília, és un anàlisi precís i un comentari encertat sobre el creixent abisme entre llei i humanitat que s’ha obert en les societats occidentals. I també una invitació a superar-lo.

2- Melancolia

Melancolia no assoleix cap mena de perfecció, però la sinceritat de Von Trier, tan absurdament discutida, la converteix en un meravellós emblema de les repercussions, col·lectives i individuals, de la crisi i els seus pessimismes radicals.

3- Carlos

Una observació transparent i analítica del passat recent a Europa, una delícia formal, una sàvia revisió dels gèneres i els formats, tot amb un aire de neutralitat, de comentari a peu de pàgina sobre les transformacions de l’esquerra en les últimes dècades.

4/5 – El Topo i Super 8

Tant diferents, filles de pares diametralment oposats, Super 8 i El Topo han brindat a les cartelleres cinema d’entreteniment manufacturat, homenatges emocionants i emocionats, i la profunditat dels personatges i les històries narrades amb l’innegable poder de seducció del cinema ben fet.

6 – Midnight in Paris

Menció especial per la peliculeta del mestre. Impossibles d’ignorar els seus repapieigs, igualment impossibles d’obviar els seus múltiples encants, reforçats per la interpretació sublim i malenconiosa de Marion Cotillard.

7- Cisne Negro

Pel·lícula retòrica i tramposa fins a la sacietat, la sensació i l’impacte del seu visionat al cinema li valen un reconeixement, per la seva pirotècnia obscura i l’erotisme latent i adolorit d’algunes escenes.

8- Drive

Difícil de saber què hi ha darrera els persuasius murmuris de cinema impecable de Drive. Però l’encant audiovisual d’algunes seqüències impregna la memòria. Fa anys que tornem irremeiablement als 80. Drive ens ajuda a sintonitzar agradablement amb la seva estètica.

ExtresInside Job, La Doctrina del Shock, Mercado de futuros.

Cap d’aquests tres documentals pot prescindir de les trampes narratives que els impliquen profundament en una visió potser massa concreta i parcial del món. Però cadascun apunta amb encert i precisió cap a temes importants que cal considerar urgentment. Imperfectes però necessaris recordatoris de fins a quin punt el cinema es pot implicar molt directament en les coses que passen al món.
Dels tres, Mercado de Futuros n’és el més savi i reposat.