La trilogia “Pusher” (1996-2004-2005)

Nicolas Winding Refn (Copenhagen, 1970) és un director que es va fer famós entre la crítica internacional gràcies a la seva trilogia de films “Pusher”, concretament amb el primer. Aquest home va emigrar a New York per estudiar a la American Academy Of Dramatic Arts, però per problemes de caràcter el van fer fora. Va tornar cap a Dinamarca i es va inscriure a l’escola de cinema de Copenhagen, però un mes abans de començar el curs va plegar. Va dirigir un curt, i de seguida li va comprar una cadena local. Amb 24 anys va transformar aquest curt en un llargmetratge: Pusher.

Les tres pel·lícules fan gala d’un realisme brutal, escenes de violència duríssimes i una narrativa sense elipsis. Filmades amb poc mitjans, la imatge té poca qualitat i a vegades és tan fosca que costa distingir les cares. La banda sonora és estrident i molesta, a vegades fora de lloc; però ajuda a crear un ambient més brut i desagradable. Els personatges són molt profunds, tot i que la majoria d’actors són amateurs o eren actors a la televisió local. Cal destacar que en principi, el director no tenia pensat fer una trilogia. Va fer la segona part per salvar la seva productora, Jango Star, de la suspensió de pagaments.

Aquest primer film retrata una setmana de la vida d’en Frank (Kim Bodnia), un pulidor de drogues (pusher), en el context de l’inframón criminal de Copenhagen. La trama es desenvolupa a partir de que, degut a cert problema, en Frank queda endeutat amb en Milo (Zlatko Buric), el narcotraficant serbi que talla el bacallà.

El resultat d’aquesta primera part va ser brillant, tant críticament com comercialment. A Dinamarca va reventar les taquilles i a la resta del món va ser un dels films minoritaris de més èxit. La seva estructura narrativa és similar a la de Goodfellas: el protagonista entra en una espiral creixent de drogues i violència, de la que intenta sortir en un final memorable. Personalment és la que menys m’agrada de les tres.

La segona segueix a en Tonny, company d’en Frank a la primera. En Tonny (Mads Mikkelsen) és un penjat, un criminal de pacotilla que acaba de sortir de la presó i veu com li ha canviat la vida.  S’haurà d’adaptar la nova vida del seu pare, i acceptar les conseqüències de tenir un fill petit amb una prostituta.

Molt més dramatica, barreja entre drama familiar de familia extremadament disfuncional, conte de redenció i heist film. En molts aspectes és completament diferent de la primera; aquesta és lenta i reflexiva, factors que fan que als fans de la primera els hi sembli avorrida i pretenciosa. L’actor Madds Mikkelsen demostra que és un dels grans d’aquesta generació, posteriorment va fer un dels papers de la seva vida a Casino Royale (2006). Narrativament va de menys a més, i té un gran final.

La tercera part ens mostra un dia en la vida d’en Milo, el narcotraficant serbi de la primera. A les dues primeres era respectat i temut, però ara s’ha fet gran i ja no té la dominància que tenia abans envers la nova generació de narcotraficants més joves. Veurem la seva pèrdua d’importància i com s’aferra al precipici. El seguirem durant un dia sencer que se li farà etern.

La joia de la corona, una obra mestra es miri per on es miri. Dels millors films que he vist, dur, colpidor i atrevidíssim. És la millor probablement perquè el protagonista és el més interessant. Tota la pel·lícula és com el tram final de Goodfellas però allargat 1 hora i mitja. Observarem el nerviosisme d’en Milo, a qui se li ajunten tots els problemes en un sol dia i ja no es veu amb forces de sobreposar-s’hi. A més, està intentant deixar les drogues, i òbviament; recau. Em va tenir enganxat de principi a fi, barreja el millor de les dues altres.

En general, crec que la trilogia de “Pusher” és una d’aquelles que la gent que ha vist diu que és espectacular, però l’ha vist poquíssima gent. Una mica és el cas semblant a The Wire, i des d’aquí exigeixo que la gent faci un esforç i intenti veure aquesta trilogia.

Valoració: ****/4

Pol Milian

Anuncios

The Corner (2000)

The Corner, com el seu nom indica, parla d’una cantonada; un dels molts racons de Baltimore on s’hi venen drogues a l’aire lliure.

Aquest tràfic ha fet que les cases properes a la cantonada s’hagin devaluat, albergant a junkies i gent mermada per les drogues, en major o menor mesura. A grans trets, la minisèrie ens ensenya l’efecte de les drogues en el barri i la gent que hi viu. En aquest cas, David Simon i Ed Burns (creadors) es centren en una familia formada per Gary (pare), Fran (mare) i DeAndre (fill). Familia per dir alguna cosa; perquè en Gary és un drogadicte consagrat a les drogues, que recórre la ciutat en busca de metall per vendre a pes i pagar-se el vici. La Fran està en una situació molt pitjor: viu en una casa amb ple de drogadictes, i treu els diners d’ajudes gubernamentals. El fill (DeAndre) és un traficant, i no té cap relació amb el seu pare; i molt poca amb la seva mare. Viu gràcies als diners que fa venent drogues pel carrer, ja que guanya més que els seus pares junts. Una gran paradoxa: viu millor que els seus pares gràcies al tràfic d’una mercaderia que els ha destrossat la vida i els ha separat.

Ocasionalment veurem flashbacks de com era la familia abans, i com han arribat a aquesta situació. Un recurs manit, que Simon ha corregit en projectes posteriors, però que en aquest cas té el seu efecte. No està exagerat com en altres pel·lícules, en aquest cas la familia protagonista no era rica, però si que tenien una feina estable i una vida normal, sense la influència de les drogues.

The Corner compta amb un ventall de secundaris nombrós. Aporten molt a l’ambientació i serveixen per reforçar certs missatges, però la seva evolució no és tan satisfactòria com a The Wire. Evidentment, no és el mateix tenir 6 hores per aprofundir en secundaris que tenir-ne 60. Tot i així, hi ha personatges boníssims com Fat Curt (Lester Freamon a The Wire), un home noble i llest, que ha viscut la destrucció del barri i té problemes de salut causats i agreujats per la seva adicció.

Molts actors són cares conegudes de The Wire, per tant no cal destacar la seva qualitat. La familia protagonista és excepcional, destacant a Khandi Alexander que fa el paper de la seva vida. Actualment, la podeu veure a Treme.

Si en alguna cosa incideixen els creadors de la sèrie, és que la cantonada és com una presó, un ecosistema amb les seves normes, alimentat per les drogues. Des de la persona que treballa únicament per comprar drogues, fins al nen que ha descobert que requereix menys esforç vendre drogues que anar a l’escola o treballar en un McDonald’s.

Com a gènere és drama pur, aquí no hi ha intrincades trames policials ni exploracions submarines a les grans institucions nord-americanes. The Corner és molt més senzilla, sentida i directa al cor de l’espectador; d’altra banda tampoc està lliure de crítica social, present a tots els projectes de l’equip Simon-Burns

Els 6 capítols estan dirigits per Charles S. Dutton, un director-actor força famós, que s’ha criat a Baltimore. Cada episodi comença i acaba amb el director entrevistant als personatges des d’una perspectiva subjectiva, amb afany i estil documental.

El realisme de la sèrie és el que la fa gran. L’argument és una adaptació del llibre “The Corner: A Year In The Life Of An Inner-City Neighbourhood de David Simon i Ed Burns. Els dos han estat periodistes, i relaten els fets amb el màxim realisme possible. De fet, els personatges principals (Gary, DeAndre i Fran) existeixen, i apareixen al final de l’últim capítol per comentar la seva situació actual, i què els hi ha semblat el seu retrat. El llibre està escrit com una novel·la, però es basa en fets reals, entrevistes realitzades durant un any a la cantonada dels carrers Fayette i Monroe. L’ambientació és difícilment millorable, es té la sensació de viure i conèixer el barri.

Tot s’ha vist a The Wire més i millor, però The Corner n’és l’embrió: d’aquí la seva importància. I és l’únic treball d’en Simon que ha guanyat algun Emmy. Un complement ideal pels fans que vulguin conèixer els inicis de Simon, Burns, Mills i altres genis de la TV.

Es pot trobar a Amazon UK per uns 15 euros, únicament amb subtítols en anglès. A Espanya no es pot comprar.

Valoració: ****/4

Pol Milian