The Sopranos, Primera Temporada

Què dir de The Sopranos? Que és una de les millors produccions audiovisuals de tots els temps. Vaig escriure això fa molt temps, entusiasmat després de veure la primera temporada. És un anàlisi/recopil·latori de l’argument i dels millors moments. Recomano que si no l’heu vist, la veieu i després llegiu això. LLEGIR NOMÉS SI HEU VIST LA PRIMERA TEMPORADA.

Aquesta primera temporada serveix d’introducció a la familia Soprano. Quan parlo de familia em refereixo a les dues: la mafia, i la seva dona i fills. La familia “de sang” la formen: Tony (capo d’una familia mafiosa de New Jersey), Carmella (dona d’en Tony). Tenen dos fills: Meadow (entrant a l’adolescència) i AJ (Anthony Junior, un nen més petit que la Meadow). També cal destacar a la Livia (mare d’en Tony i germana d’en Junior). Fixeu vos en els que estan en vermell: http://www.mobstory.com/archives/familytree.html

La part mafiosa és més difícil d’explicar, ja que hi ha molts personatges. La familia es diu DiMeo, degut al que la va fundar molts anys abans. Bàsicament, el Don és en Jackie Aprile, que està morint de càncer. Tot i malalt, segueix prenent les decisions. Per sota hi té en Junior Soprano, Tony Soprano, Jimmy Altieri, Larry Barese i Raymond Curto. En Tony i en Junior tenen 3 “mans dretes” cada un. Per la part d’en Tony: Salvatore “Big Pussy” Bompensiero, Paulie “Walnuts” Gualtieri i Silvio Dante. I per part d’en Junior: Mikey Palmice, Joseph Sasso i Phillip Parisi. D’altra banda, s’ha de destacar tres personatges: Jennifer Melfi, Christopher Moltisanti i Hesh Rabkin. La Jennifer Melfi és la psiquiatra d’en Tony. En Chris no és de la familia, és el típic novell que està intentant entrar-hi, i realitza les feiens més brutes i de poca importància que li mana en Tony. En Hesh fa negocis puntuals amb en Tony i hi té una forta relació d’amistat. Bàsicament és l’estereotip del jueu prestamista, però sota la visió de David Chase es converteix en un personatge força interessant.

Gradualment, començant amb en Tony, anirem coneixent, un a un, els membres de la familia. Tota la sèrie serà així, però l’èmfasi canviarà de familia a mafia, i en última instància, de psicologia a violència.

El primer capítol és una aproximació general a la vida d’en Tony Soprano. Veurem com es relaciona amb la seva familia, com persegueix a “deutors” per estomacar-los, que té una amant (i la Carmella ho sap, però no sembla importar-li), i que pateix atacs d’ansietat que l’obliguen a veure una psiquiatra. Se’ns presenten els ambients que seran habituals durant tota la sèrie: la mansió Soprano, la consulta de la Dra. Melfi, el club de strip-tease Bada-Bing i la “pork-store” Satriale’s.

Evidentment, aquests dos últims llocs són una tapadora pels negocis d’en Tony, i s’hi tractaran temàtiques purament mafioses. A casa d’en Tony s’hi tractaran temes familiars; però també podrem veure quina influència té la vida mafiosa en en Tony i la seva familia. La consulta de la Dra. Melfi servirà de perfecte nexe entre totes les accions i sensacions d’en Tony; i es plantejaran debats morals a l’espectador. A vegades estarem d’acord amb la moralitat de ferro de la Dra. Melfi, i d’altres amb les qüestionables idees d’en Tony. En més d’una ocasió, les sessions amb la psiquiatra serviran per aclarir certs punts foscos de la trama.

Durant aquestes sessions descobrirem que hi ha dues persones que pressionen exageradament en Tony: la seva mare Livia i el seu oncle, en Junior.

Al 2ºn capítol, 46 Long, en Tony decideix traslladar a la seva mare a un asil. Una decisió compromesa que marcarà el camí de la relació Livia-Tony. Al seguent capítol (Denial, Anger, Acceptance), es desenvoluparà un tema bastant freqüent en episodis posteriors: el racisme. Principalment centrat cap als jueus, negres, i bàsicament tots els “no-italo-americans”. Paradoxalment, cal recordar que en Hesh és jueu, i no obstant, gaudeix de bon nom entre en Tony i els seus amics.

A Meadowlands, mor de càncer en Jackie Aprile (recordem, Don de la familia de New Jersey). Des que en Jackie tenia càncer, en Tony havia manat més que en Junior, sempre des de l’ombra i procurant tenir content en Junior. En aquest capítol, preveient una possible batalla per ser el successor d’en Jackie, en Tony decideix que sigui en Junior el don de la familia. Evidentment, tot és una maniobra secreta d’en Tony per seguir manant a l’ombra, com abans, però ara de manera “oficial”. En Tony es reuneix amb en Johnny Sack, el don de la branca de la familia DiMeo que controla New York. En Johnny Sack autoritza en Tony per decidir coses a l’ombra d’en Junior. Amb això aconsegueix dues coses: que els del FBI no es fixin tant en els seus moviments; i treure’s pressió del damunt per evitar atacs de pànic i altres patiments.

College és un capítol de transició, una diminuta road-movie, en que es deixen de banda la trama principal Junior-Tony per centrar-nos en la relació d’en Tony amb la seva filla Meadow. Aquesta està a punt d’entrar a la universitat, està perdent la innocència i qüestiona al seu pare sobre les seves “feines”. Just en aquest capítol, a simple vista intrascendent, assistim a la primera mort a mans d’en Tony. És un dels primers dilemes que té l’espectador: ens agrada el personatge d’en Tony, però no hem d’oblidar que forma part del crim organitzat, i bàsicament es guanya la vida matant i extorsionant a altra gent, directa o indirectament.

Al sisè capítol, Pax Soprana, comprovem les conseqüències que en Junior sigui el nou don. Unilateralment, decideix apujar les comissions que cobra als seus subordinats i a la gent amb qui fa negocis; una d’elles: en Hesh (recordem, amic íntim d’en Tony). L’episodi, un estira i arronsa entre en Hesh en Junior, es resol amb la intervenció d’en Tony com a mediador; per evitar mals majors. Però un cop més es demostra que l’amo real de la família és en Tony, i en Junior és un simple ninot per parar els cops.

Down Neck és l’equivalent a College, però en aquest cas, centrat en l’AJ. La Livia descobreix que el seu fill visita una psiquiatra. En Tony ho manté en secret des del principi perquè és una mostra de debilitat envers els altres gàngsters. També menteix a la Carmella sobre que és UNA psiquiatra, i no UN com pensa ella. En cert moment la Carmella descobreix aquest detall, cosa que desencadenarà un rencor cap al Tony que només farà que créixer fins al final de la temporada.

L’episodi 8 (The Legend of Tenessee Moltisanti) és un dels més importants, “el principi del fi”. Recordem que la Livia i en Junior guarden força ressentiment a en Tony. Doncs bé, en aquest capítol, aquests dos personatges ajunten forces després que la Livia li digui a en Junior que en Tony veu una psiquiatra. En Junior, com a don, no pot admetre aquest fet de cap manera. D’altra banda, descobrirem més coses sobre en Christopher Moltisanti. En aquest capítol comença a escriure un guió, cosa que li portarà molts maldecaps i afectarà a la seva feina de “noi dels encàrrecs” d’en Tony. L’interès d’en Chris pels guions i el cinema en general, es desenvoluparà en altres temporades i culminarà en un dels millors capítols de la sèrie (pels que l’heu vista, una paraula: CLEAVER).

Boca és una mostra excel·lent de l’humor que impregna tota la sèrie. El nom ve de “Boca Ratón”, una ciutat de Palm Beach (Florida) on en Junior i la seva amant hi estiuejen des de fa molts anys. En una escena a Boca se’ns dóna a entendre que en Junior és un gran practicant de cunnilingus. És un detall important, perquè es veu que entre els italo-americans està mal vist que un home practiqui sexe oral a la dona. En Junior ho sap, i li diu a l’amant que no ho pot dir ningú. El primer que fa l’amant quan torna de Boca és dir-ho a la peluquera. El fet es va estenent fins que arriba a oïdes de Tony i cia. Quan més tard en Tony juga a golf amb en Junior, el reguitzell de bromes d’en Tony sobre el tema és tal, que les tensions amb en Junior toquen sostre. Hi començen a haver converses Junior-Mikey (la seva mà dreta) per eliminar en Tony.

A Hit is a Hit és un altre capítol de transició. Veiem com en Chris i la seva novia (Adriana LaCerva) intenten fer fortuna com a productors musicals. Un cop més es fa patent un cert racisme (aquest cop cap als negres) en la primera escena, quan en Chris intenta demanar una hamburguesa en un barri negre. També veurem com negocia en Hesh, que té problemes amb un rapero (Massive Genius). Un cop més, en Tony i els seus intervenen (sense violència) per resoldre salomònicament la situació. D’altra banda, en Tony intenta fer amics “no-mafiosos”. Però és clar, imagineu-vos conèixer un mafiós: l’únic tema de conversa serien les seves “feines” i preguntes sobre la vida de mafiós, oi? Doncs és exactament el que passa aquí. El resultat és que en Tony se’n farta, i no consegueix fer amics.

Nobody Knows Anything és un dels tres capítols que composen el tram final de la primera temporada. El que marca aquest tram final és que en Tony comença a sospitar que en Pussy (Salvatore Bompensiero, un dels seus homes de confiança) podria ser un confident de l’FBI. Envia en Paulie a investigar-lo. Els mètodes d’investigació d’en Paulie resulten ser massa obvis per en Pussy, que decideix marxar un temps. En Junior descobreix que en Tony s’ha reunit amb en Johnny Sack anteriorment, cosa que no pot permetre sota cap concepte. És anormal que algú que està per sota d’en Junior es reuneixi amb un altre don de New York (Johnny Sack), sense que el primer ho sàpiga. La situació arriba a un punt límit, i en Junior decideix que és hora d’eliminar en Tony; tot això amb el consentiment de la Livia.

Al penúltim episodi, Isabella, podem observar tot el potencial de la sèrie. D’una banda tenim un somni, en el que en Tony s’imagina coneixent una esvelta estudiant d’intercanvi italiana que viu al costat. No descobrim que és un somni fins al final del capítol. El tema dels somnis i les seves interpretacions a càrrec de la Dra. Melfi formaran part de l’ideari de la sèrie, i aniran a més a mida que avançin els capítols. D’altra banda, tenim una seqüència plena d’acció, suspens, i amb un gran homenatge a The Godfather. Em refereixo a la culminació de les maquinacions de la Livia i en Junior: un intent d’assassinat a en Tony. En Junior es cobreix les espatlles (per si quelcom anés malament) enviant a dos negres a fer la feina. A l’escena de l’assassinat, veiem com en Tony va a comprar un suc de taronja en una paradeta ambulant. Imagineu-vos la seqüència de l’intent d’assassinat de The Godfather. La teniu al cap? Doncs aquesta comença exactament igual (substituïnt la bossa de taronjes per una ampolla de suc de taronja), amb els mateixos plans. Es resol de manera ben diferent. Els negres fallen tots els trets, en Tony aconsegueix pujar al cotxe i desfer-se del dels dos mitjançant cops de puny. Els homenatges a grans pel·lícules sobre la mafia, com The Godfather, Goodfellas, A Bronx Tale, … Estan presents durant tota la sèrie, però centrades en The Godfather. En aquest món, aquests personatges han vist aquestes pel·lícules, formen part de la seva cultura. Tot al contrari, que altres sèries o pel·lícules en que se’ns vol fer creure que els personatges no han vist cap pel·ícula sobre el que fan a la vida o la seva feina, no consumeixen cultura i són éssers aïllats. A The Sopranos és tot el contrari, ens podem fixar en el personatge d’en Chris. És el típic “flipat” d’aquest tipus de pel·lícules, es creu que la mafia funciona realment així i intenta usar aquests coneixements cinèfils per resoldre situacions quotidianes. En repetides ocasions, la realitat serà ben diferent, molt més crua que en aquests films. I és que la sèrie no pretén ser un homenatge constant, sinó que molts cops fa servir aquests mini-homenatges per criticar aspectes poc creïbles; i perquè negar-ho, una mica risibles.

I Dream Of Jeannie Cusamano és el capítol que tanca la primera temporada, el número 13. En Tony investiga sobre el seu intent d’assassinat, i descobreix que són en Junior i la Livia els qui l’han planejat. Pertorbat, rabiós i incrèdul, en Tony s’intenta desfer d’en Junior, dels seus soldats, i de la seva mare. Només començar, la gent d’en Tony es desfà d’en Jimmy Altieri, que resulta ser el confident de l’FBI. Recordem que en Pussy encara no ha tornat. A la seva mare la va a veure a l’hospital, és a punt d’ofegar-la amb un coixí; però dóna la casualitat de que li agafa una embòlia. En Tony li diu que sap que ha sigut ella, i que no se’n sortirà així com així. És molta casualitat que li agafi una embòlia en aquest moment, i l’escena és incerta sobre si és una mentida de la Livia per lliurar-se d’una mort segura o si realment té problemes mèdics. Contrariat, en Tony planeja amb els seus l’eliminació d’en Junior i en Mikey, la seva mà dreta. El personatge i l’actor que fa de Mickey és genial, aconsegueix provocar una ràbia inexplicable i des del minut 1 tenim ganes de que desaparegui. La seqüència de la seva execució és de les més celebrades d’aquesta primera temporada. Veiem com en Mikey s’en va a fer footing, i en Paulie i en Chris el persegueixen pel bosc per acabar cosint-lo a trets. I just quant en Tony planeja acabar amb en Junior, la presència flotant de l’FBI emergeix per “salvar” en Junior, acsuant-lo de diversos crims (basant-se en la llei R.I.C.O.) i enviant-lo a la presó.

L’última escena d’aquesta primera temporada és marca de la casa: Tony i la seva família van en cotxe, i de cop es veuen immersos en una tempesta que fa impossible seguir conduint. Aconsegueixen arribar fins al Nuovo Vesuvio (el restaurant reformat de l’Artie), que està aparentment tancat. En Tony pica a la porta, i l’Artie li diu que està a punt de tancar, que s’ha quedat sense llum i no pot cuinar massa cosa. Un cop dins, veiem en Silvio sopant amb en Paulie, i en Christopher i l’Adriana en una altra taula; tot a la llum de les espelmes. Mentre esperen per sopar, un cop asseguts, en Tony fa un brindis amb la seva família, a la salut dels “petits bons moments” que han passat. Un recordatori de que passi el que passi, la vida segueix, aparentment normal a la superfície, però tot va per dins.

Anuncios

La trilogia “Pusher” (1996-2004-2005)

Nicolas Winding Refn (Copenhagen, 1970) és un director que es va fer famós entre la crítica internacional gràcies a la seva trilogia de films “Pusher”, concretament amb el primer. Aquest home va emigrar a New York per estudiar a la American Academy Of Dramatic Arts, però per problemes de caràcter el van fer fora. Va tornar cap a Dinamarca i es va inscriure a l’escola de cinema de Copenhagen, però un mes abans de començar el curs va plegar. Va dirigir un curt, i de seguida li va comprar una cadena local. Amb 24 anys va transformar aquest curt en un llargmetratge: Pusher.

Les tres pel·lícules fan gala d’un realisme brutal, escenes de violència duríssimes i una narrativa sense elipsis. Filmades amb poc mitjans, la imatge té poca qualitat i a vegades és tan fosca que costa distingir les cares. La banda sonora és estrident i molesta, a vegades fora de lloc; però ajuda a crear un ambient més brut i desagradable. Els personatges són molt profunds, tot i que la majoria d’actors són amateurs o eren actors a la televisió local. Cal destacar que en principi, el director no tenia pensat fer una trilogia. Va fer la segona part per salvar la seva productora, Jango Star, de la suspensió de pagaments.

Aquest primer film retrata una setmana de la vida d’en Frank (Kim Bodnia), un pulidor de drogues (pusher), en el context de l’inframón criminal de Copenhagen. La trama es desenvolupa a partir de que, degut a cert problema, en Frank queda endeutat amb en Milo (Zlatko Buric), el narcotraficant serbi que talla el bacallà.

El resultat d’aquesta primera part va ser brillant, tant críticament com comercialment. A Dinamarca va reventar les taquilles i a la resta del món va ser un dels films minoritaris de més èxit. La seva estructura narrativa és similar a la de Goodfellas: el protagonista entra en una espiral creixent de drogues i violència, de la que intenta sortir en un final memorable. Personalment és la que menys m’agrada de les tres.

La segona segueix a en Tonny, company d’en Frank a la primera. En Tonny (Mads Mikkelsen) és un penjat, un criminal de pacotilla que acaba de sortir de la presó i veu com li ha canviat la vida.  S’haurà d’adaptar la nova vida del seu pare, i acceptar les conseqüències de tenir un fill petit amb una prostituta.

Molt més dramatica, barreja entre drama familiar de familia extremadament disfuncional, conte de redenció i heist film. En molts aspectes és completament diferent de la primera; aquesta és lenta i reflexiva, factors que fan que als fans de la primera els hi sembli avorrida i pretenciosa. L’actor Madds Mikkelsen demostra que és un dels grans d’aquesta generació, posteriorment va fer un dels papers de la seva vida a Casino Royale (2006). Narrativament va de menys a més, i té un gran final.

La tercera part ens mostra un dia en la vida d’en Milo, el narcotraficant serbi de la primera. A les dues primeres era respectat i temut, però ara s’ha fet gran i ja no té la dominància que tenia abans envers la nova generació de narcotraficants més joves. Veurem la seva pèrdua d’importància i com s’aferra al precipici. El seguirem durant un dia sencer que se li farà etern.

La joia de la corona, una obra mestra es miri per on es miri. Dels millors films que he vist, dur, colpidor i atrevidíssim. És la millor probablement perquè el protagonista és el més interessant. Tota la pel·lícula és com el tram final de Goodfellas però allargat 1 hora i mitja. Observarem el nerviosisme d’en Milo, a qui se li ajunten tots els problemes en un sol dia i ja no es veu amb forces de sobreposar-s’hi. A més, està intentant deixar les drogues, i òbviament; recau. Em va tenir enganxat de principi a fi, barreja el millor de les dues altres.

En general, crec que la trilogia de “Pusher” és una d’aquelles que la gent que ha vist diu que és espectacular, però l’ha vist poquíssima gent. Una mica és el cas semblant a The Wire, i des d’aquí exigeixo que la gent faci un esforç i intenti veure aquesta trilogia.

Valoració: ****/4

Pol Milian

The Corner (2000)

The Corner, com el seu nom indica, parla d’una cantonada; un dels molts racons de Baltimore on s’hi venen drogues a l’aire lliure.

Aquest tràfic ha fet que les cases properes a la cantonada s’hagin devaluat, albergant a junkies i gent mermada per les drogues, en major o menor mesura. A grans trets, la minisèrie ens ensenya l’efecte de les drogues en el barri i la gent que hi viu. En aquest cas, David Simon i Ed Burns (creadors) es centren en una familia formada per Gary (pare), Fran (mare) i DeAndre (fill). Familia per dir alguna cosa; perquè en Gary és un drogadicte consagrat a les drogues, que recórre la ciutat en busca de metall per vendre a pes i pagar-se el vici. La Fran està en una situació molt pitjor: viu en una casa amb ple de drogadictes, i treu els diners d’ajudes gubernamentals. El fill (DeAndre) és un traficant, i no té cap relació amb el seu pare; i molt poca amb la seva mare. Viu gràcies als diners que fa venent drogues pel carrer, ja que guanya més que els seus pares junts. Una gran paradoxa: viu millor que els seus pares gràcies al tràfic d’una mercaderia que els ha destrossat la vida i els ha separat.

Ocasionalment veurem flashbacks de com era la familia abans, i com han arribat a aquesta situació. Un recurs manit, que Simon ha corregit en projectes posteriors, però que en aquest cas té el seu efecte. No està exagerat com en altres pel·lícules, en aquest cas la familia protagonista no era rica, però si que tenien una feina estable i una vida normal, sense la influència de les drogues.

The Corner compta amb un ventall de secundaris nombrós. Aporten molt a l’ambientació i serveixen per reforçar certs missatges, però la seva evolució no és tan satisfactòria com a The Wire. Evidentment, no és el mateix tenir 6 hores per aprofundir en secundaris que tenir-ne 60. Tot i així, hi ha personatges boníssims com Fat Curt (Lester Freamon a The Wire), un home noble i llest, que ha viscut la destrucció del barri i té problemes de salut causats i agreujats per la seva adicció.

Molts actors són cares conegudes de The Wire, per tant no cal destacar la seva qualitat. La familia protagonista és excepcional, destacant a Khandi Alexander que fa el paper de la seva vida. Actualment, la podeu veure a Treme.

Si en alguna cosa incideixen els creadors de la sèrie, és que la cantonada és com una presó, un ecosistema amb les seves normes, alimentat per les drogues. Des de la persona que treballa únicament per comprar drogues, fins al nen que ha descobert que requereix menys esforç vendre drogues que anar a l’escola o treballar en un McDonald’s.

Com a gènere és drama pur, aquí no hi ha intrincades trames policials ni exploracions submarines a les grans institucions nord-americanes. The Corner és molt més senzilla, sentida i directa al cor de l’espectador; d’altra banda tampoc està lliure de crítica social, present a tots els projectes de l’equip Simon-Burns

Els 6 capítols estan dirigits per Charles S. Dutton, un director-actor força famós, que s’ha criat a Baltimore. Cada episodi comença i acaba amb el director entrevistant als personatges des d’una perspectiva subjectiva, amb afany i estil documental.

El realisme de la sèrie és el que la fa gran. L’argument és una adaptació del llibre “The Corner: A Year In The Life Of An Inner-City Neighbourhood de David Simon i Ed Burns. Els dos han estat periodistes, i relaten els fets amb el màxim realisme possible. De fet, els personatges principals (Gary, DeAndre i Fran) existeixen, i apareixen al final de l’últim capítol per comentar la seva situació actual, i què els hi ha semblat el seu retrat. El llibre està escrit com una novel·la, però es basa en fets reals, entrevistes realitzades durant un any a la cantonada dels carrers Fayette i Monroe. L’ambientació és difícilment millorable, es té la sensació de viure i conèixer el barri.

Tot s’ha vist a The Wire més i millor, però The Corner n’és l’embrió: d’aquí la seva importància. I és l’únic treball d’en Simon que ha guanyat algun Emmy. Un complement ideal pels fans que vulguin conèixer els inicis de Simon, Burns, Mills i altres genis de la TV.

Es pot trobar a Amazon UK per uns 15 euros, únicament amb subtítols en anglès. A Espanya no es pot comprar.

Valoració: ****/4

Pol Milian