Señoría, nada más que añadir

Rouille-Poster-HR

Uno de los encantos del cine de Jacques Audiard es su capacidad para mostrar con absoluta objetividad los aspectos más feroces de la vida. El director asume tal distanciamiento ante los personajes que su punto de vista no parece ni siquiera pesimista. Viendo sus películas uno tiene la sensación de que Audiard sencillamente habla de la vida, sin necesidad de ocultar sus partes más desagradables. Y hasta en ellas parece encontrar (no diremos belleza) algo de dignidad e incluso elegancia (me refiero, por ejemplo, a las escenas de lucha libre de la pieza que nos ocupa). Y lo cierto es que, aun estando presente dicho aspecto en la mayor parte de su obra, sería del todo incorrecto afirmar que el director de Un Profeta da siempre el mismo mensaje (sí, a pesar de las -falsas- afirmaciones de algunos críticos que lo acusan de rodar continuamente la misma película).

Este rasgo es, en mí opinión, la firma inconfundible de un autor, con las consecuencias más positivas que ello pueda conllevar. Por ese motivo no entiendo la insistencia de sus seguidores en afirmar que lo peor de la película es su final. Sí, es cierto, la descripción de personajes es fantástica, el ritmo inicial del impecable, la profundidad implícita en las imágenes aparentemente sencillas resulta hipnótica… pero es precisamente gracias a ellas que llegamos a un lógico desenlace que resulta con toda naturalidad de los acontecimientos expuestos hasta entonces. Como he dicho, Audiard expone una situación y nos cuenta sus consecuencias, pero sabe mantener su condición de narrador antes que de juez, por lo que, a pesar de conmover, este final puede ser entendido como algo positivo tanto como negativo (tal vez no el final en sí, pero sí lo que conduce al personaje principal a poder reaccionar como lo hace ante el clímax final, es decir, el desenlace, que no desvelaremos aquí). Por eso reivindico que, contra lo que pueda parecer, el resultado no es ni mucho menos una película lacrimógena o sensiblera, y para verlo solo hay que leer entre líneas.

Recordemos, por ejemplo, el proceso de recuperación de Stéphanie tras sufrir el accidente (magnífica ocasión para reconciliarse con Marion Cotillard después de su desafortunada aparición en El Caballero Oscuro: La Leyenda Renace). Conocedora tan solo de la belleza más superficial y acostumbrada a ser valorada igualmente por la superficie (domadora de orcas de día y juerguista políticamente incorrecta de noche), la dificultad que encuentra para imaginar una vida placentera tras pearder sus dos piernas no resulta para nada sorprendente (dificultad, por otra parte, más que comprensible en cualquiera de los casos). Es el descubrir la belleza en lo sencillo, la diversión en lo espontáneo y la profundidad en lo cotidiano (gracias a la aparición del simplista personaje Alain, magníficamente interpretado por Matthias Schoenaerts) lo que la conduce a reconstruir su vida pieza por pieza. Y, curiosamente, el punto culminante (que no desenlace) de este proceso es sin duda la salvaje pelea de lucha libre protagonizada por Alain que Stépahnie presencia: así es como comprende que debe existir una forma de encontrar felicidad en una vida sin piernas si Alain es capaz de encontrarla en una vida instalada en la violencia.

Hay una evolución en ambos personajes, pero ello no los convierte en personas perfectas. Y es que, como insinuamos con anterioridad, la resolución del clímax final está fuertemente vinculada con la violencia tan presente en la vida de Alain, de la misma forma que lo está la recuperación de Stéphanie. Recordemos que los dos personajes encuentran el camino hacia la maduración gracias a ella, y sin duda, tal desenlace forma parte de la mencionada firma del director, esta cualidad que le permite narrar y encontrar resoluciones efectivas sin para ello aleccionar a nadie. ¿Final trágico o feliz? Decida cada uno lo que quiera.

Sèries Imprescindibles

Més d’un cop, conscients de la meva afició per les sèries, la gent em pregunta: Pol, què he de veure?

Fa temps que tenia pensat fer una llista de sèries top, aquelles absolutament imprescindibles que crec que hauria de veure tothom. Aquí no valen preferències ni gèneres: les heu de veure. Són recomanacions absolutes, el que jo anomeno obres mestres.

Totes s’han acabat, o sigui que són fàcils d’aconseguir. No sóc partidari de recomanar sèries en emissió, perquè és probable que acabin malament, que 2 temporades siguin genials i 2 horribles, etc.

L’única excepció és Breaking Bad. Li queden 8 episodis i tinc tant confiança en Vince Gilligan que dubto molt que la sèrie no acabi mereixent un lloc a la llista.

De la majoria no n’he escrit res, espero fer-ho en breus.

AQUÍ teniu la llista. És una pàgina del blog, així que hi podeu accedir sempre, és a la part superior, a sota del logo.

The Sopranos, Primera Temporada

Què dir de The Sopranos? Que és una de les millors produccions audiovisuals de tots els temps. Vaig escriure això fa molt temps, entusiasmat després de veure la primera temporada. És un anàlisi/recopil·latori de l’argument i dels millors moments. Recomano que si no l’heu vist, la veieu i després llegiu això. LLEGIR NOMÉS SI HEU VIST LA PRIMERA TEMPORADA.

Aquesta primera temporada serveix d’introducció a la familia Soprano. Quan parlo de familia em refereixo a les dues: la mafia, i la seva dona i fills. La familia “de sang” la formen: Tony (capo d’una familia mafiosa de New Jersey), Carmella (dona d’en Tony). Tenen dos fills: Meadow (entrant a l’adolescència) i AJ (Anthony Junior, un nen més petit que la Meadow). També cal destacar a la Livia (mare d’en Tony i germana d’en Junior). Fixeu vos en els que estan en vermell: http://www.mobstory.com/archives/familytree.html

La part mafiosa és més difícil d’explicar, ja que hi ha molts personatges. La familia es diu DiMeo, degut al que la va fundar molts anys abans. Bàsicament, el Don és en Jackie Aprile, que està morint de càncer. Tot i malalt, segueix prenent les decisions. Per sota hi té en Junior Soprano, Tony Soprano, Jimmy Altieri, Larry Barese i Raymond Curto. En Tony i en Junior tenen 3 “mans dretes” cada un. Per la part d’en Tony: Salvatore “Big Pussy” Bompensiero, Paulie “Walnuts” Gualtieri i Silvio Dante. I per part d’en Junior: Mikey Palmice, Joseph Sasso i Phillip Parisi. D’altra banda, s’ha de destacar tres personatges: Jennifer Melfi, Christopher Moltisanti i Hesh Rabkin. La Jennifer Melfi és la psiquiatra d’en Tony. En Chris no és de la familia, és el típic novell que està intentant entrar-hi, i realitza les feiens més brutes i de poca importància que li mana en Tony. En Hesh fa negocis puntuals amb en Tony i hi té una forta relació d’amistat. Bàsicament és l’estereotip del jueu prestamista, però sota la visió de David Chase es converteix en un personatge força interessant.

Gradualment, començant amb en Tony, anirem coneixent, un a un, els membres de la familia. Tota la sèrie serà així, però l’èmfasi canviarà de familia a mafia, i en última instància, de psicologia a violència.

El primer capítol és una aproximació general a la vida d’en Tony Soprano. Veurem com es relaciona amb la seva familia, com persegueix a “deutors” per estomacar-los, que té una amant (i la Carmella ho sap, però no sembla importar-li), i que pateix atacs d’ansietat que l’obliguen a veure una psiquiatra. Se’ns presenten els ambients que seran habituals durant tota la sèrie: la mansió Soprano, la consulta de la Dra. Melfi, el club de strip-tease Bada-Bing i la “pork-store” Satriale’s.

Evidentment, aquests dos últims llocs són una tapadora pels negocis d’en Tony, i s’hi tractaran temàtiques purament mafioses. A casa d’en Tony s’hi tractaran temes familiars; però també podrem veure quina influència té la vida mafiosa en en Tony i la seva familia. La consulta de la Dra. Melfi servirà de perfecte nexe entre totes les accions i sensacions d’en Tony; i es plantejaran debats morals a l’espectador. A vegades estarem d’acord amb la moralitat de ferro de la Dra. Melfi, i d’altres amb les qüestionables idees d’en Tony. En més d’una ocasió, les sessions amb la psiquiatra serviran per aclarir certs punts foscos de la trama.

Durant aquestes sessions descobrirem que hi ha dues persones que pressionen exageradament en Tony: la seva mare Livia i el seu oncle, en Junior.

Al 2ºn capítol, 46 Long, en Tony decideix traslladar a la seva mare a un asil. Una decisió compromesa que marcarà el camí de la relació Livia-Tony. Al seguent capítol (Denial, Anger, Acceptance), es desenvoluparà un tema bastant freqüent en episodis posteriors: el racisme. Principalment centrat cap als jueus, negres, i bàsicament tots els “no-italo-americans”. Paradoxalment, cal recordar que en Hesh és jueu, i no obstant, gaudeix de bon nom entre en Tony i els seus amics.

A Meadowlands, mor de càncer en Jackie Aprile (recordem, Don de la familia de New Jersey). Des que en Jackie tenia càncer, en Tony havia manat més que en Junior, sempre des de l’ombra i procurant tenir content en Junior. En aquest capítol, preveient una possible batalla per ser el successor d’en Jackie, en Tony decideix que sigui en Junior el don de la familia. Evidentment, tot és una maniobra secreta d’en Tony per seguir manant a l’ombra, com abans, però ara de manera “oficial”. En Tony es reuneix amb en Johnny Sack, el don de la branca de la familia DiMeo que controla New York. En Johnny Sack autoritza en Tony per decidir coses a l’ombra d’en Junior. Amb això aconsegueix dues coses: que els del FBI no es fixin tant en els seus moviments; i treure’s pressió del damunt per evitar atacs de pànic i altres patiments.

College és un capítol de transició, una diminuta road-movie, en que es deixen de banda la trama principal Junior-Tony per centrar-nos en la relació d’en Tony amb la seva filla Meadow. Aquesta està a punt d’entrar a la universitat, està perdent la innocència i qüestiona al seu pare sobre les seves “feines”. Just en aquest capítol, a simple vista intrascendent, assistim a la primera mort a mans d’en Tony. És un dels primers dilemes que té l’espectador: ens agrada el personatge d’en Tony, però no hem d’oblidar que forma part del crim organitzat, i bàsicament es guanya la vida matant i extorsionant a altra gent, directa o indirectament.

Al sisè capítol, Pax Soprana, comprovem les conseqüències que en Junior sigui el nou don. Unilateralment, decideix apujar les comissions que cobra als seus subordinats i a la gent amb qui fa negocis; una d’elles: en Hesh (recordem, amic íntim d’en Tony). L’episodi, un estira i arronsa entre en Hesh en Junior, es resol amb la intervenció d’en Tony com a mediador; per evitar mals majors. Però un cop més es demostra que l’amo real de la família és en Tony, i en Junior és un simple ninot per parar els cops.

Down Neck és l’equivalent a College, però en aquest cas, centrat en l’AJ. La Livia descobreix que el seu fill visita una psiquiatra. En Tony ho manté en secret des del principi perquè és una mostra de debilitat envers els altres gàngsters. També menteix a la Carmella sobre que és UNA psiquiatra, i no UN com pensa ella. En cert moment la Carmella descobreix aquest detall, cosa que desencadenarà un rencor cap al Tony que només farà que créixer fins al final de la temporada.

L’episodi 8 (The Legend of Tenessee Moltisanti) és un dels més importants, “el principi del fi”. Recordem que la Livia i en Junior guarden força ressentiment a en Tony. Doncs bé, en aquest capítol, aquests dos personatges ajunten forces després que la Livia li digui a en Junior que en Tony veu una psiquiatra. En Junior, com a don, no pot admetre aquest fet de cap manera. D’altra banda, descobrirem més coses sobre en Christopher Moltisanti. En aquest capítol comença a escriure un guió, cosa que li portarà molts maldecaps i afectarà a la seva feina de “noi dels encàrrecs” d’en Tony. L’interès d’en Chris pels guions i el cinema en general, es desenvoluparà en altres temporades i culminarà en un dels millors capítols de la sèrie (pels que l’heu vista, una paraula: CLEAVER).

Boca és una mostra excel·lent de l’humor que impregna tota la sèrie. El nom ve de “Boca Ratón”, una ciutat de Palm Beach (Florida) on en Junior i la seva amant hi estiuejen des de fa molts anys. En una escena a Boca se’ns dóna a entendre que en Junior és un gran practicant de cunnilingus. És un detall important, perquè es veu que entre els italo-americans està mal vist que un home practiqui sexe oral a la dona. En Junior ho sap, i li diu a l’amant que no ho pot dir ningú. El primer que fa l’amant quan torna de Boca és dir-ho a la peluquera. El fet es va estenent fins que arriba a oïdes de Tony i cia. Quan més tard en Tony juga a golf amb en Junior, el reguitzell de bromes d’en Tony sobre el tema és tal, que les tensions amb en Junior toquen sostre. Hi començen a haver converses Junior-Mikey (la seva mà dreta) per eliminar en Tony.

A Hit is a Hit és un altre capítol de transició. Veiem com en Chris i la seva novia (Adriana LaCerva) intenten fer fortuna com a productors musicals. Un cop més es fa patent un cert racisme (aquest cop cap als negres) en la primera escena, quan en Chris intenta demanar una hamburguesa en un barri negre. També veurem com negocia en Hesh, que té problemes amb un rapero (Massive Genius). Un cop més, en Tony i els seus intervenen (sense violència) per resoldre salomònicament la situació. D’altra banda, en Tony intenta fer amics “no-mafiosos”. Però és clar, imagineu-vos conèixer un mafiós: l’únic tema de conversa serien les seves “feines” i preguntes sobre la vida de mafiós, oi? Doncs és exactament el que passa aquí. El resultat és que en Tony se’n farta, i no consegueix fer amics.

Nobody Knows Anything és un dels tres capítols que composen el tram final de la primera temporada. El que marca aquest tram final és que en Tony comença a sospitar que en Pussy (Salvatore Bompensiero, un dels seus homes de confiança) podria ser un confident de l’FBI. Envia en Paulie a investigar-lo. Els mètodes d’investigació d’en Paulie resulten ser massa obvis per en Pussy, que decideix marxar un temps. En Junior descobreix que en Tony s’ha reunit amb en Johnny Sack anteriorment, cosa que no pot permetre sota cap concepte. És anormal que algú que està per sota d’en Junior es reuneixi amb un altre don de New York (Johnny Sack), sense que el primer ho sàpiga. La situació arriba a un punt límit, i en Junior decideix que és hora d’eliminar en Tony; tot això amb el consentiment de la Livia.

Al penúltim episodi, Isabella, podem observar tot el potencial de la sèrie. D’una banda tenim un somni, en el que en Tony s’imagina coneixent una esvelta estudiant d’intercanvi italiana que viu al costat. No descobrim que és un somni fins al final del capítol. El tema dels somnis i les seves interpretacions a càrrec de la Dra. Melfi formaran part de l’ideari de la sèrie, i aniran a més a mida que avançin els capítols. D’altra banda, tenim una seqüència plena d’acció, suspens, i amb un gran homenatge a The Godfather. Em refereixo a la culminació de les maquinacions de la Livia i en Junior: un intent d’assassinat a en Tony. En Junior es cobreix les espatlles (per si quelcom anés malament) enviant a dos negres a fer la feina. A l’escena de l’assassinat, veiem com en Tony va a comprar un suc de taronja en una paradeta ambulant. Imagineu-vos la seqüència de l’intent d’assassinat de The Godfather. La teniu al cap? Doncs aquesta comença exactament igual (substituïnt la bossa de taronjes per una ampolla de suc de taronja), amb els mateixos plans. Es resol de manera ben diferent. Els negres fallen tots els trets, en Tony aconsegueix pujar al cotxe i desfer-se del dels dos mitjançant cops de puny. Els homenatges a grans pel·lícules sobre la mafia, com The Godfather, Goodfellas, A Bronx Tale, … Estan presents durant tota la sèrie, però centrades en The Godfather. En aquest món, aquests personatges han vist aquestes pel·lícules, formen part de la seva cultura. Tot al contrari, que altres sèries o pel·lícules en que se’ns vol fer creure que els personatges no han vist cap pel·ícula sobre el que fan a la vida o la seva feina, no consumeixen cultura i són éssers aïllats. A The Sopranos és tot el contrari, ens podem fixar en el personatge d’en Chris. És el típic “flipat” d’aquest tipus de pel·lícules, es creu que la mafia funciona realment així i intenta usar aquests coneixements cinèfils per resoldre situacions quotidianes. En repetides ocasions, la realitat serà ben diferent, molt més crua que en aquests films. I és que la sèrie no pretén ser un homenatge constant, sinó que molts cops fa servir aquests mini-homenatges per criticar aspectes poc creïbles; i perquè negar-ho, una mica risibles.

I Dream Of Jeannie Cusamano és el capítol que tanca la primera temporada, el número 13. En Tony investiga sobre el seu intent d’assassinat, i descobreix que són en Junior i la Livia els qui l’han planejat. Pertorbat, rabiós i incrèdul, en Tony s’intenta desfer d’en Junior, dels seus soldats, i de la seva mare. Només començar, la gent d’en Tony es desfà d’en Jimmy Altieri, que resulta ser el confident de l’FBI. Recordem que en Pussy encara no ha tornat. A la seva mare la va a veure a l’hospital, és a punt d’ofegar-la amb un coixí; però dóna la casualitat de que li agafa una embòlia. En Tony li diu que sap que ha sigut ella, i que no se’n sortirà així com així. És molta casualitat que li agafi una embòlia en aquest moment, i l’escena és incerta sobre si és una mentida de la Livia per lliurar-se d’una mort segura o si realment té problemes mèdics. Contrariat, en Tony planeja amb els seus l’eliminació d’en Junior i en Mikey, la seva mà dreta. El personatge i l’actor que fa de Mickey és genial, aconsegueix provocar una ràbia inexplicable i des del minut 1 tenim ganes de que desaparegui. La seqüència de la seva execució és de les més celebrades d’aquesta primera temporada. Veiem com en Mikey s’en va a fer footing, i en Paulie i en Chris el persegueixen pel bosc per acabar cosint-lo a trets. I just quant en Tony planeja acabar amb en Junior, la presència flotant de l’FBI emergeix per “salvar” en Junior, acsuant-lo de diversos crims (basant-se en la llei R.I.C.O.) i enviant-lo a la presó.

L’última escena d’aquesta primera temporada és marca de la casa: Tony i la seva família van en cotxe, i de cop es veuen immersos en una tempesta que fa impossible seguir conduint. Aconsegueixen arribar fins al Nuovo Vesuvio (el restaurant reformat de l’Artie), que està aparentment tancat. En Tony pica a la porta, i l’Artie li diu que està a punt de tancar, que s’ha quedat sense llum i no pot cuinar massa cosa. Un cop dins, veiem en Silvio sopant amb en Paulie, i en Christopher i l’Adriana en una altra taula; tot a la llum de les espelmes. Mentre esperen per sopar, un cop asseguts, en Tony fa un brindis amb la seva família, a la salut dels “petits bons moments” que han passat. Un recordatori de que passi el que passi, la vida segueix, aparentment normal a la superfície, però tot va per dins.

Top 10 del 2011

10.- Inside Job

Un deliciós espectacle cinematogràfic a més a més d’esplèndid documental informatiu.

9 .- Arrietty y el Mundo de los Diminutos

Una peça màgica, tendre i seriosa. Tan poètica com madura i trascendent. Els estudis Ghibli ens donen altre cop la pel·lícula d’animació de l’any quan Pixar falta.

8 .- Misión: Imposible. Protocolo Fantasma

Gràcies per recordar-nos que dins del gènere d’acció també hi cap el bon cinema. La primera pel·lícula de la saga que m’enganxa de principi a fi. Brad Bird demostra el seu gran talent dirigint també fora de l’animació.

7 .- Contagio

Soderbergh desafia la legitimitat dels mitjans d’informació amb prou maduresa com per plantejar també el tema d’Internet. Pel·lícula narrada amb un tempo magistral i una brutal credibilitat.

6 .- Jane Eyre

Encisadora peça melodramàtica. Imprescindible pels romàntics i també pels amants de la fotografia. Mai una declaració d’amor havia estat tant profunda i conmovedora. Recomanable veure-la amb paquet de clínex.

5 .- El Topo

El cinema d’espies reapareix amb presència, força i decisió. Pel·lícula tractada amb un equilibri entre calma i contundència digne del millor Michael Haneke. Per parar atenció fins al detall més petit.

4 .- Melancolia

Malgrat el seu (exagerat) pessimisme, pel·lícula preciosa amb un dels finals més poètics que he vist mai. Tendre reflexió sobre el rebuig de l’existència i l’amor per al no res.

3 .- Winter’s Bone

Brutal retrat de l’Amèrica més profunda. Pel·lícula freda i esgarrifosament realista; festival d’encerts formals dignes del millor cinema.

2 .- Más Allá de la Vida

Enamoradissa sotragada emocional. Més enllà o aquí mateix, la mort forma part de la vida. Amb nostàlgia i sensibilitat, Eastwood pressiona els sentiments fins a tocar-ne la part més profunda.

1 .- El Árbol de la Vida

Preciós cant a la vida. Malick reivindica de la manera més poètica la necessitat de l’existència d’un vincle entre naturalesa i teologia. Indiscutible pel·lícula personal, d’autor, sorprenent i innovadora (prova irrefutable: des de la seva estrena no hem deixat de sentir la frase “El Árbol de la Vida tampoc ha inventat res”). Sens dubte, la millor pel·lícula de l’any. Sens dubte, l’obra mestra.

Top 10 del 2011, d’Adrià Sunyol

L’Adrià Sunyol és un amic interessat i captivat pel món del cinema, que a més s’hi dedica des de fa uns anys. És realitzador independent de documentals, i escriu crítiques per la revista online Contrapicado i la impresa DeCine.

Com que sé que té bon gust i intenta estar al dia del cinema actual, li he demanat que escrigui una llista amb les millors pel·lícules/documentals de l’any. Són aquestes, per ordre:

1- El Havre

El Havre no és només un conte de fades innocent i ple de cinefília, és un anàlisi precís i un comentari encertat sobre el creixent abisme entre llei i humanitat que s’ha obert en les societats occidentals. I també una invitació a superar-lo.

2- Melancolia

Melancolia no assoleix cap mena de perfecció, però la sinceritat de Von Trier, tan absurdament discutida, la converteix en un meravellós emblema de les repercussions, col·lectives i individuals, de la crisi i els seus pessimismes radicals.

3- Carlos

Una observació transparent i analítica del passat recent a Europa, una delícia formal, una sàvia revisió dels gèneres i els formats, tot amb un aire de neutralitat, de comentari a peu de pàgina sobre les transformacions de l’esquerra en les últimes dècades.

4/5 – El Topo i Super 8

Tant diferents, filles de pares diametralment oposats, Super 8 i El Topo han brindat a les cartelleres cinema d’entreteniment manufacturat, homenatges emocionants i emocionats, i la profunditat dels personatges i les històries narrades amb l’innegable poder de seducció del cinema ben fet.

6 – Midnight in Paris

Menció especial per la peliculeta del mestre. Impossibles d’ignorar els seus repapieigs, igualment impossibles d’obviar els seus múltiples encants, reforçats per la interpretació sublim i malenconiosa de Marion Cotillard.

7- Cisne Negro

Pel·lícula retòrica i tramposa fins a la sacietat, la sensació i l’impacte del seu visionat al cinema li valen un reconeixement, per la seva pirotècnia obscura i l’erotisme latent i adolorit d’algunes escenes.

8- Drive

Difícil de saber què hi ha darrera els persuasius murmuris de cinema impecable de Drive. Però l’encant audiovisual d’algunes seqüències impregna la memòria. Fa anys que tornem irremeiablement als 80. Drive ens ajuda a sintonitzar agradablement amb la seva estètica.

ExtresInside Job, La Doctrina del Shock, Mercado de futuros.

Cap d’aquests tres documentals pot prescindir de les trampes narratives que els impliquen profundament en una visió potser massa concreta i parcial del món. Però cadascun apunta amb encert i precisió cap a temes importants que cal considerar urgentment. Imperfectes però necessaris recordatoris de fins a quin punt el cinema es pot implicar molt directament en les coses que passen al món.
Dels tres, Mercado de Futuros n’és el més savi i reposat.

Larry & Louie (2): “Louie”

Continuació de l’article “Larry & Louie”, on parlo de Larry David i Louis C.K., i les seves sèries. Com que la primera part es centrava en Larry David, aquesta va sobre en Louis C.K.

Louis C.K. és un monologuista (stand-up comedian, com els hi diuen allà) reputat, i un dels més famosos dels últims anys. Normalment, quan un monologuista triomfa, s’oblida dels que li han donat fama, el públic que els seguia quan feien monòlegs a bars. Louis C.K., tot i haver assolit un gran èxit televisiu i omplir teatres amb els seus monòlegs, segueix anant als mateixos baretos on anava quan començava. La seva integritat artística és difícilment qüestionable: la televisió i la fama no l’han corromput, no ha oblidat d’on ve i està eternament agraït per ser on és (ho diu a cada entrevista).

L’estil de C.K. es podria qualificar d’àcid-pessimista-sexual. En els seus monòlegs, exposa de manera molt personal el seu punt de vista: el d’un pare de 40 anys divorciat, amb dues filles petites, insegur i preocupat pel món que ens envolta avui dia (que segons ell, ha decaigut enormement).

Louie és el punt culminant de la seva carrera. Televisivament ho havia intentat abans amb Lucky Louie (2006), una sitcom que va fracassar estrepitosament. Ha fet tres pel·lícules, que més que pel·lícules són filmacions de monòlegs d’una hora. La gràcia és que tots són diferents, ja que no recicla mai acudits anteriors.

Aquesta nova sèrie és difícil de qualificar. Ens mostra la seva vida, en forma de capítols més o menys independents l’un de l’altre. És una ficcionalització realista, més que la de Larry David, perquè al transmetre el seu pessimisme i la seva acidesa, hi ha moments dramàtics intensos, a vegades profundament tristos i sincers. Quan un veu la sèrie, sembla que C.K. parli de tu a tu. El seu objectiu no és fer riure, és crear alguna cosa artísticament rellevant i que transmeti. És art televisiu.

El més sorprenent és que ell s’encarrega de quasi tot. Fotografia, escriu, dirigeix, i edita tots els episodis en el seu Macbook Pro de 13 polzades. Això és portar el terme “autor” a un altre nivell. Ho fa amb un pressupost justíssim (sinó, diu que “s’acomodaria”); tot i així, visualment desprèn una qualitat increïble.

L’únic punt en comú entre tots els episodis són els petits fragments de monòlegs que van apareixent, utilitzats per transicionar entre escenes argumentals.

Ara mateix ha acabat la seva segona temporada, que demostra un creixement brutal respecte a la primera, que es preocupava un pèl massa de fer riure.

S’ha de veure amb una ment oberta i entendre al personatge: potser no us farà riure, però segur que us transmetrà alguna cosa.

Super 8: Nostalgia y renovación

Nunca he creído en la veracidad de la tópica frase “antes se hacia mejor cine”. Creo que tal afirmación es solo el resultado de dejarnos llevar por la nostalgia y hablar de nuestro pasado como el modelo de vida perfecta que jamás regresará.

De modo que, evitando entrar en aspectos más concretos y dirigiendo mí atención hacia el cine, opino abiertamente que siempre se han hecho buenas y malas películas.

Aun así, seria injusto no reconocer que este tópico esconde cierta verdad en el caso del cine. La evidente escasez de buenas piezas cómicas, terror o acción dan buen ejemplo de como el cine de calidad cada vez está más lejos del puro entretenimiento.
Eso nos conduce a mirar hacia el pasado para encontrar entrañables piezas como fueran Indiana Jones, Regreso al FuturoStar WarsAlien o La Cosa  y reconocer que, efectivamente, ya no se hace el cine de antes (especificando ahora en el de género).

Es cierto que fui sorprendido en casos puntuales como la saga Bourne (Doug Liman / Paul Greengras), X-Men: First Class (Matthew Vaughn), [Rec] (Jaume Balagueró y Paco Plaza) o Casino Royale (Martin Campbell), pero a pesar de ser fantásticas piezas de puro entretenimiento hay que reconocer que no hablamos precisamente de joyas para toda la familia.
En el caso del último trabajo de J.J. Abrams hablamos de un fantástico trabajo que recoge lo mejor del cine clásico con bien escogidas dosis de suspense, aventuras y terror resultando una pulida y refinada obra para disfrutar de inicio a fin con amigos y familia.

Algo admirable de Super 8 es la contención con que está hecha. Toda ella se desarrolla con un impecable tempo, las escenas duran ni más ni menos de lo necesario, cada situación está planteada con la tensión, humor, sensibilidad o espectacularidad requerida sin una gota de más ni de menos (salvo alguna que otra escena un poco demasiado lacrimógena y especialmente la del accidente de tren, momento en que el film se balancea un poco en la cuerda floja).

Con esta misma contención está tratado el misterio que rodea la aventura: algunos interrogantes se cierran y otros no, hecho que, por un lado, da veracidad al relato y salva en cierto modo detalles que de otra forma podrían considerarse lagunas, y por otro, convierte a la inmensa criatura venida de otro planeta en un sugerente símbolo metafórico: ese monstruo que todos llevamos dentro y nos esforzamos en retener provocando dolor y destrozos en lugar de descubrirlo sin temor a dejarlo marchar (pues, no lo olvidemos, de eso trata realmente la película).

Es gracias a esta contención y seguridad que J.J. Abrams puede permitirse reconocer abiertamente estar homenajeando directamente a todo un estilo de cine característico de los años ochenta. Y es que la cinefília con que está pensada la película se aprecia con claridad hasta el punto de formar parte del argumento casi con descaro: todos los sucesos transcurren durante el intento de rodar un cortometraje por parte de los protagonistas.