The Shield (2002-2008)

The Shield és una sèrie policíaca de 7 temporades que es va emetre al canal FX. Creada per Shawn Ryan al 2002, amb l’ajuda de gent com Scott Brazil, Dean White, Clark Johnson i l’ara famós Kurt Sutter (creador de Sons Of Anarchy). També han dirigit episodis directors de la talla de Frank Darabont i David Mamet.

El planter d’actors principals, majoritàriament desconeguts, està encapçalat per Michael Chiklis, que també exerceix com a productor. The Shield, al igual que The Wire, és una sèrie coral, però centrada en Vic Mackey (Michael Chiklis) i la seva “família”: l’Strike Team, un equip d’assalt anti-bandes i que s’ocupa de les feines més dures.

L’acció passa a Los Angeles, en un barri conflictiu fictici, Farmington, on les tensions racials estan a l’ordre del dia, i hi ha tantes bandes que a cada capítol en surt una de nova. Viurem el dia a dia de la comissaria d’aquest districte. Però no és una comissaria normal: es diu The Barn, i està situada a dins d’una antiga església remodelada per fer de comissaria.

Estil

The Shield està rodada en estil documental, càmera en mà (en apariència). El productor executiu diu en entrevistes que intenta que la càmera sigui com una persona més. Per tant, en els diàlegs no enfoca a algú abans de parlar, sinó que reacciona a la primera paraula que un dels interlocutors pronuncia. Es filma tant a prop dels actors, que més dun cop aquests han rebut cops de les càmeres. Crec que sol ser efectiu, en algun cas mareja una mica i algun càmera molesta una mica amb el seu afany de crear plans trencadors.

Són frequüents els plans llunyans en escenes d’acció: a vista d’ocell, o des d’algun edifici llunyà. Per que us feu una idea, són plans similars als de The Hurt Locker; on es vol donar sensació de que els personatges no estan sols, sinó que realment hi ha més ciutadans que els estan observant, i tots podrien ser una amenaça en cert moment.

La imatge té molt de gra, intencionadament, pero donar un toc de realisme i “brutícia” a la L.A. de Shawn Ryan.

La sèrie fa servir música diegètica en la majoria de casos, però són freqüents els muntatges musicals a principi i final de capítol. El sò i altres aspectes tècnics també estan molt cuidats, estem parlant d’una sèrie amb un cert pressupost, que va ser la punta de llança del canal FX durant 7 anys. No obstant, certs muntatges fan una mica de vergonya aliena, i semblen vídeos promocionals per Michael Chiklis (protagonista i productor).

La base: Argument & Personatges

El primer capítol ja ens ensenya la dinàmica coral de l’argument. D’una banda hi ha la trama de l’Strike Team (Mackey & cia.), que es dedica a resoldre casos relacionats amb bandes criminals, però fent servir els seus mètodes corruptes. D’altra banda, la quota procedimental de la sèrie: les investigacions detectivesques d’en Dutch (Jay Karnes) i la Claudette (CCH Pounder). A cada capítol resoldran (o no) un cas. Això podria semblar típic, però a The Shield té un toc de cruesa i realisme que ho fa interessant. En menor mesura, també seguirem el dia a dia del capità de la comissaria, Aceveda (Benito Martinez), que no es pot veure amb en Mackey. Per últim, els agents Sofer & Lowe, la part més policial de la sèrie: les minúcies, els problemes de la gent de cada dia i les tensions racials. Són agents de carrer, patrullant dia i nit amb el cotxe patrulla responent a trucades domèstiques.

Normalment, en un capítol es desenvolupen les 4 històries per separat. En un de bo, totes les històries es creuen. I en un de molt bo, a més de creuar-se, hi ha una trama general per sobre de totes que amb sort durarà més d’un capítol, la qüota no-procedimental de la sèrie. Per exemple, una investigació de l’equip d’Assumptes Interns a tota la comissaria.

Strike Team

Vic Mackey i l’Strike Team compten amb el gruix de minuts de cada capítol. Realment és d’agraïr, perquè les seves accions solen ser les més interessants. Al tractar-se d’un equip anti-bandes, normalment a les seves escenes hi ha moltíssima acció. Des d’extorsions, pallisses, persecucions en cotxe i a peu, tirotejos… Sense oblidar-nos de les escenes capitals: les entrades a cases. N’hi ha moltíssimes, totes diferents i amb el seu toc. El que les fa grans és com estan rodades: vàries càmeres (aèries, zenitals, des del terra…); muntatge amb moltíssims talls i plans curtíssims. De fet, un dels aspectes destacables de The Shield és l’estil i la fotografia, dels que parlaré més endavant.

Tots els integrants d’aquest equip formen un petit grup molt cohesionat. En un principi està format per Shane (Walton Goggins), Lemansky (Kenny Johnson), Ronnie (David Rees Snell). Els membres aniran variant, cambiant la dinàmica temporada rere temporada.

Aceveda

David Aceveda és el capità de The Barn. És latino, acabat d’arribar a la comissaria per “canviar coses”. Sobretot, per vigilar l’Strike Team. No és cap spoiler dir que el duel entre Aceveda i Mackey serà constant i un dels motors de (almenys) la primera temporada. La química entre Benito Martinez i Michael Chiklis és brutal, i dóna lloc a moments memorables de la sèrie, en què un no sap qui té realment el control de la comissaria.

Dutch & Claudette

Són dos detectius que solen resoldre un cas a cada capítol. Fins aquí res de nou, s’ha vist a centenar de sèries/pel·lícules. Però a The Shield els casos són duríssims i alhora versemblants (que no realistes). Quan millor funcionen aquests personatges és en els interrogatoris, mostrant un mètode depuradíssim de la rutina “poli bo – poli dolent”. És interessant quan una investigació dura 4 o 5 capítols, i s’observen variacions en la manera d’aconseguir pistes; fins i tot recórrent a l’Strike Team, presa de la desesperació d’una investigació aparentment irresoluble.

En Dutch és, crec, un dels millors personatges del món de les sèries. La seva transformació és gairebé de blanc a negre, però passant per tons grisos en gran part del metratge.

Sofer & Lowe

Agents de patrulla, el graó més baix de l’estament policial. Sofer és una dona que fa de tutora d’un jove novell de raça negra: l’agent Lowe. Mirant enrere, sol ser la part més entretinguda i variada de la sèrie, ja que els casos són curts i a més, seguim el procés d’aprenentage d’un agent, fet sempre interessant de veure. Com a punt de partida, Julien Lowe descobrirà que té problemes amb la seva sexualitat, un factor vist mil vegades però que a The Shield cobra una altra dimensió gràcies a l’atmosfera opressiva de la comissaria i els seus integrants.

Conclusió

El millor de The Shield és la gran varietat de personatges i la seva interacció, sobretot de l’Strike Team, que vindrien a ser una família posada en situacions perilloses degut a la seva feina. L’acció també és un dels punts forts: perquè és nombrosa, variada, i extremadament violenta.

Com a aspectes negatius: la part procedimental (Dutch & Claudette) es pot arribar a fer pesada. Els guionistes són una mica tramposos, i les últimes dues temporades en són un clar reflex. Hi ha moments en què no hi ha cap trama argumental, només cas rere cas.

Tot i així, producte recomanable als fans del procedimental, del gènere policíac, i de l’acció desenfrenada. No és una sèrie per pensar ni reflexionar, sinó per deixar-se portar per la velocitat de les trames, dels diàlegs, i de les baralles.

Valoració: ***/4

Pol Milian

Anuncios

La trilogia “Pusher” (1996-2004-2005)

Nicolas Winding Refn (Copenhagen, 1970) és un director que es va fer famós entre la crítica internacional gràcies a la seva trilogia de films “Pusher”, concretament amb el primer. Aquest home va emigrar a New York per estudiar a la American Academy Of Dramatic Arts, però per problemes de caràcter el van fer fora. Va tornar cap a Dinamarca i es va inscriure a l’escola de cinema de Copenhagen, però un mes abans de començar el curs va plegar. Va dirigir un curt, i de seguida li va comprar una cadena local. Amb 24 anys va transformar aquest curt en un llargmetratge: Pusher.

Les tres pel·lícules fan gala d’un realisme brutal, escenes de violència duríssimes i una narrativa sense elipsis. Filmades amb poc mitjans, la imatge té poca qualitat i a vegades és tan fosca que costa distingir les cares. La banda sonora és estrident i molesta, a vegades fora de lloc; però ajuda a crear un ambient més brut i desagradable. Els personatges són molt profunds, tot i que la majoria d’actors són amateurs o eren actors a la televisió local. Cal destacar que en principi, el director no tenia pensat fer una trilogia. Va fer la segona part per salvar la seva productora, Jango Star, de la suspensió de pagaments.

Aquest primer film retrata una setmana de la vida d’en Frank (Kim Bodnia), un pulidor de drogues (pusher), en el context de l’inframón criminal de Copenhagen. La trama es desenvolupa a partir de que, degut a cert problema, en Frank queda endeutat amb en Milo (Zlatko Buric), el narcotraficant serbi que talla el bacallà.

El resultat d’aquesta primera part va ser brillant, tant críticament com comercialment. A Dinamarca va reventar les taquilles i a la resta del món va ser un dels films minoritaris de més èxit. La seva estructura narrativa és similar a la de Goodfellas: el protagonista entra en una espiral creixent de drogues i violència, de la que intenta sortir en un final memorable. Personalment és la que menys m’agrada de les tres.

La segona segueix a en Tonny, company d’en Frank a la primera. En Tonny (Mads Mikkelsen) és un penjat, un criminal de pacotilla que acaba de sortir de la presó i veu com li ha canviat la vida.  S’haurà d’adaptar la nova vida del seu pare, i acceptar les conseqüències de tenir un fill petit amb una prostituta.

Molt més dramatica, barreja entre drama familiar de familia extremadament disfuncional, conte de redenció i heist film. En molts aspectes és completament diferent de la primera; aquesta és lenta i reflexiva, factors que fan que als fans de la primera els hi sembli avorrida i pretenciosa. L’actor Madds Mikkelsen demostra que és un dels grans d’aquesta generació, posteriorment va fer un dels papers de la seva vida a Casino Royale (2006). Narrativament va de menys a més, i té un gran final.

La tercera part ens mostra un dia en la vida d’en Milo, el narcotraficant serbi de la primera. A les dues primeres era respectat i temut, però ara s’ha fet gran i ja no té la dominància que tenia abans envers la nova generació de narcotraficants més joves. Veurem la seva pèrdua d’importància i com s’aferra al precipici. El seguirem durant un dia sencer que se li farà etern.

La joia de la corona, una obra mestra es miri per on es miri. Dels millors films que he vist, dur, colpidor i atrevidíssim. És la millor probablement perquè el protagonista és el més interessant. Tota la pel·lícula és com el tram final de Goodfellas però allargat 1 hora i mitja. Observarem el nerviosisme d’en Milo, a qui se li ajunten tots els problemes en un sol dia i ja no es veu amb forces de sobreposar-s’hi. A més, està intentant deixar les drogues, i òbviament; recau. Em va tenir enganxat de principi a fi, barreja el millor de les dues altres.

En general, crec que la trilogia de “Pusher” és una d’aquelles que la gent que ha vist diu que és espectacular, però l’ha vist poquíssima gent. Una mica és el cas semblant a The Wire, i des d’aquí exigeixo que la gent faci un esforç i intenti veure aquesta trilogia.

Valoració: ****/4

Pol Milian

The Corner (2000)

The Corner, com el seu nom indica, parla d’una cantonada; un dels molts racons de Baltimore on s’hi venen drogues a l’aire lliure.

Aquest tràfic ha fet que les cases properes a la cantonada s’hagin devaluat, albergant a junkies i gent mermada per les drogues, en major o menor mesura. A grans trets, la minisèrie ens ensenya l’efecte de les drogues en el barri i la gent que hi viu. En aquest cas, David Simon i Ed Burns (creadors) es centren en una familia formada per Gary (pare), Fran (mare) i DeAndre (fill). Familia per dir alguna cosa; perquè en Gary és un drogadicte consagrat a les drogues, que recórre la ciutat en busca de metall per vendre a pes i pagar-se el vici. La Fran està en una situació molt pitjor: viu en una casa amb ple de drogadictes, i treu els diners d’ajudes gubernamentals. El fill (DeAndre) és un traficant, i no té cap relació amb el seu pare; i molt poca amb la seva mare. Viu gràcies als diners que fa venent drogues pel carrer, ja que guanya més que els seus pares junts. Una gran paradoxa: viu millor que els seus pares gràcies al tràfic d’una mercaderia que els ha destrossat la vida i els ha separat.

Ocasionalment veurem flashbacks de com era la familia abans, i com han arribat a aquesta situació. Un recurs manit, que Simon ha corregit en projectes posteriors, però que en aquest cas té el seu efecte. No està exagerat com en altres pel·lícules, en aquest cas la familia protagonista no era rica, però si que tenien una feina estable i una vida normal, sense la influència de les drogues.

The Corner compta amb un ventall de secundaris nombrós. Aporten molt a l’ambientació i serveixen per reforçar certs missatges, però la seva evolució no és tan satisfactòria com a The Wire. Evidentment, no és el mateix tenir 6 hores per aprofundir en secundaris que tenir-ne 60. Tot i així, hi ha personatges boníssims com Fat Curt (Lester Freamon a The Wire), un home noble i llest, que ha viscut la destrucció del barri i té problemes de salut causats i agreujats per la seva adicció.

Molts actors són cares conegudes de The Wire, per tant no cal destacar la seva qualitat. La familia protagonista és excepcional, destacant a Khandi Alexander que fa el paper de la seva vida. Actualment, la podeu veure a Treme.

Si en alguna cosa incideixen els creadors de la sèrie, és que la cantonada és com una presó, un ecosistema amb les seves normes, alimentat per les drogues. Des de la persona que treballa únicament per comprar drogues, fins al nen que ha descobert que requereix menys esforç vendre drogues que anar a l’escola o treballar en un McDonald’s.

Com a gènere és drama pur, aquí no hi ha intrincades trames policials ni exploracions submarines a les grans institucions nord-americanes. The Corner és molt més senzilla, sentida i directa al cor de l’espectador; d’altra banda tampoc està lliure de crítica social, present a tots els projectes de l’equip Simon-Burns

Els 6 capítols estan dirigits per Charles S. Dutton, un director-actor força famós, que s’ha criat a Baltimore. Cada episodi comença i acaba amb el director entrevistant als personatges des d’una perspectiva subjectiva, amb afany i estil documental.

El realisme de la sèrie és el que la fa gran. L’argument és una adaptació del llibre “The Corner: A Year In The Life Of An Inner-City Neighbourhood de David Simon i Ed Burns. Els dos han estat periodistes, i relaten els fets amb el màxim realisme possible. De fet, els personatges principals (Gary, DeAndre i Fran) existeixen, i apareixen al final de l’últim capítol per comentar la seva situació actual, i què els hi ha semblat el seu retrat. El llibre està escrit com una novel·la, però es basa en fets reals, entrevistes realitzades durant un any a la cantonada dels carrers Fayette i Monroe. L’ambientació és difícilment millorable, es té la sensació de viure i conèixer el barri.

Tot s’ha vist a The Wire més i millor, però The Corner n’és l’embrió: d’aquí la seva importància. I és l’únic treball d’en Simon que ha guanyat algun Emmy. Un complement ideal pels fans que vulguin conèixer els inicis de Simon, Burns, Mills i altres genis de la TV.

Es pot trobar a Amazon UK per uns 15 euros, únicament amb subtítols en anglès. A Espanya no es pot comprar.

Valoració: ****/4

Pol Milian