The Sopranos, Primera Temporada

Què dir de The Sopranos? Que és una de les millors produccions audiovisuals de tots els temps. Vaig escriure això fa molt temps, entusiasmat després de veure la primera temporada. És un anàlisi/recopil·latori de l’argument i dels millors moments. Recomano que si no l’heu vist, la veieu i després llegiu això. LLEGIR NOMÉS SI HEU VIST LA PRIMERA TEMPORADA.

Aquesta primera temporada serveix d’introducció a la familia Soprano. Quan parlo de familia em refereixo a les dues: la mafia, i la seva dona i fills. La familia “de sang” la formen: Tony (capo d’una familia mafiosa de New Jersey), Carmella (dona d’en Tony). Tenen dos fills: Meadow (entrant a l’adolescència) i AJ (Anthony Junior, un nen més petit que la Meadow). També cal destacar a la Livia (mare d’en Tony i germana d’en Junior). Fixeu vos en els que estan en vermell: http://www.mobstory.com/archives/familytree.html

La part mafiosa és més difícil d’explicar, ja que hi ha molts personatges. La familia es diu DiMeo, degut al que la va fundar molts anys abans. Bàsicament, el Don és en Jackie Aprile, que està morint de càncer. Tot i malalt, segueix prenent les decisions. Per sota hi té en Junior Soprano, Tony Soprano, Jimmy Altieri, Larry Barese i Raymond Curto. En Tony i en Junior tenen 3 “mans dretes” cada un. Per la part d’en Tony: Salvatore “Big Pussy” Bompensiero, Paulie “Walnuts” Gualtieri i Silvio Dante. I per part d’en Junior: Mikey Palmice, Joseph Sasso i Phillip Parisi. D’altra banda, s’ha de destacar tres personatges: Jennifer Melfi, Christopher Moltisanti i Hesh Rabkin. La Jennifer Melfi és la psiquiatra d’en Tony. En Chris no és de la familia, és el típic novell que està intentant entrar-hi, i realitza les feiens més brutes i de poca importància que li mana en Tony. En Hesh fa negocis puntuals amb en Tony i hi té una forta relació d’amistat. Bàsicament és l’estereotip del jueu prestamista, però sota la visió de David Chase es converteix en un personatge força interessant.

Gradualment, començant amb en Tony, anirem coneixent, un a un, els membres de la familia. Tota la sèrie serà així, però l’èmfasi canviarà de familia a mafia, i en última instància, de psicologia a violència.

El primer capítol és una aproximació general a la vida d’en Tony Soprano. Veurem com es relaciona amb la seva familia, com persegueix a “deutors” per estomacar-los, que té una amant (i la Carmella ho sap, però no sembla importar-li), i que pateix atacs d’ansietat que l’obliguen a veure una psiquiatra. Se’ns presenten els ambients que seran habituals durant tota la sèrie: la mansió Soprano, la consulta de la Dra. Melfi, el club de strip-tease Bada-Bing i la “pork-store” Satriale’s.

Evidentment, aquests dos últims llocs són una tapadora pels negocis d’en Tony, i s’hi tractaran temàtiques purament mafioses. A casa d’en Tony s’hi tractaran temes familiars; però també podrem veure quina influència té la vida mafiosa en en Tony i la seva familia. La consulta de la Dra. Melfi servirà de perfecte nexe entre totes les accions i sensacions d’en Tony; i es plantejaran debats morals a l’espectador. A vegades estarem d’acord amb la moralitat de ferro de la Dra. Melfi, i d’altres amb les qüestionables idees d’en Tony. En més d’una ocasió, les sessions amb la psiquiatra serviran per aclarir certs punts foscos de la trama.

Durant aquestes sessions descobrirem que hi ha dues persones que pressionen exageradament en Tony: la seva mare Livia i el seu oncle, en Junior.

Al 2ºn capítol, 46 Long, en Tony decideix traslladar a la seva mare a un asil. Una decisió compromesa que marcarà el camí de la relació Livia-Tony. Al seguent capítol (Denial, Anger, Acceptance), es desenvoluparà un tema bastant freqüent en episodis posteriors: el racisme. Principalment centrat cap als jueus, negres, i bàsicament tots els “no-italo-americans”. Paradoxalment, cal recordar que en Hesh és jueu, i no obstant, gaudeix de bon nom entre en Tony i els seus amics.

A Meadowlands, mor de càncer en Jackie Aprile (recordem, Don de la familia de New Jersey). Des que en Jackie tenia càncer, en Tony havia manat més que en Junior, sempre des de l’ombra i procurant tenir content en Junior. En aquest capítol, preveient una possible batalla per ser el successor d’en Jackie, en Tony decideix que sigui en Junior el don de la familia. Evidentment, tot és una maniobra secreta d’en Tony per seguir manant a l’ombra, com abans, però ara de manera “oficial”. En Tony es reuneix amb en Johnny Sack, el don de la branca de la familia DiMeo que controla New York. En Johnny Sack autoritza en Tony per decidir coses a l’ombra d’en Junior. Amb això aconsegueix dues coses: que els del FBI no es fixin tant en els seus moviments; i treure’s pressió del damunt per evitar atacs de pànic i altres patiments.

College és un capítol de transició, una diminuta road-movie, en que es deixen de banda la trama principal Junior-Tony per centrar-nos en la relació d’en Tony amb la seva filla Meadow. Aquesta està a punt d’entrar a la universitat, està perdent la innocència i qüestiona al seu pare sobre les seves “feines”. Just en aquest capítol, a simple vista intrascendent, assistim a la primera mort a mans d’en Tony. És un dels primers dilemes que té l’espectador: ens agrada el personatge d’en Tony, però no hem d’oblidar que forma part del crim organitzat, i bàsicament es guanya la vida matant i extorsionant a altra gent, directa o indirectament.

Al sisè capítol, Pax Soprana, comprovem les conseqüències que en Junior sigui el nou don. Unilateralment, decideix apujar les comissions que cobra als seus subordinats i a la gent amb qui fa negocis; una d’elles: en Hesh (recordem, amic íntim d’en Tony). L’episodi, un estira i arronsa entre en Hesh en Junior, es resol amb la intervenció d’en Tony com a mediador; per evitar mals majors. Però un cop més es demostra que l’amo real de la família és en Tony, i en Junior és un simple ninot per parar els cops.

Down Neck és l’equivalent a College, però en aquest cas, centrat en l’AJ. La Livia descobreix que el seu fill visita una psiquiatra. En Tony ho manté en secret des del principi perquè és una mostra de debilitat envers els altres gàngsters. També menteix a la Carmella sobre que és UNA psiquiatra, i no UN com pensa ella. En cert moment la Carmella descobreix aquest detall, cosa que desencadenarà un rencor cap al Tony que només farà que créixer fins al final de la temporada.

L’episodi 8 (The Legend of Tenessee Moltisanti) és un dels més importants, “el principi del fi”. Recordem que la Livia i en Junior guarden força ressentiment a en Tony. Doncs bé, en aquest capítol, aquests dos personatges ajunten forces després que la Livia li digui a en Junior que en Tony veu una psiquiatra. En Junior, com a don, no pot admetre aquest fet de cap manera. D’altra banda, descobrirem més coses sobre en Christopher Moltisanti. En aquest capítol comença a escriure un guió, cosa que li portarà molts maldecaps i afectarà a la seva feina de “noi dels encàrrecs” d’en Tony. L’interès d’en Chris pels guions i el cinema en general, es desenvoluparà en altres temporades i culminarà en un dels millors capítols de la sèrie (pels que l’heu vista, una paraula: CLEAVER).

Boca és una mostra excel·lent de l’humor que impregna tota la sèrie. El nom ve de “Boca Ratón”, una ciutat de Palm Beach (Florida) on en Junior i la seva amant hi estiuejen des de fa molts anys. En una escena a Boca se’ns dóna a entendre que en Junior és un gran practicant de cunnilingus. És un detall important, perquè es veu que entre els italo-americans està mal vist que un home practiqui sexe oral a la dona. En Junior ho sap, i li diu a l’amant que no ho pot dir ningú. El primer que fa l’amant quan torna de Boca és dir-ho a la peluquera. El fet es va estenent fins que arriba a oïdes de Tony i cia. Quan més tard en Tony juga a golf amb en Junior, el reguitzell de bromes d’en Tony sobre el tema és tal, que les tensions amb en Junior toquen sostre. Hi començen a haver converses Junior-Mikey (la seva mà dreta) per eliminar en Tony.

A Hit is a Hit és un altre capítol de transició. Veiem com en Chris i la seva novia (Adriana LaCerva) intenten fer fortuna com a productors musicals. Un cop més es fa patent un cert racisme (aquest cop cap als negres) en la primera escena, quan en Chris intenta demanar una hamburguesa en un barri negre. També veurem com negocia en Hesh, que té problemes amb un rapero (Massive Genius). Un cop més, en Tony i els seus intervenen (sense violència) per resoldre salomònicament la situació. D’altra banda, en Tony intenta fer amics “no-mafiosos”. Però és clar, imagineu-vos conèixer un mafiós: l’únic tema de conversa serien les seves “feines” i preguntes sobre la vida de mafiós, oi? Doncs és exactament el que passa aquí. El resultat és que en Tony se’n farta, i no consegueix fer amics.

Nobody Knows Anything és un dels tres capítols que composen el tram final de la primera temporada. El que marca aquest tram final és que en Tony comença a sospitar que en Pussy (Salvatore Bompensiero, un dels seus homes de confiança) podria ser un confident de l’FBI. Envia en Paulie a investigar-lo. Els mètodes d’investigació d’en Paulie resulten ser massa obvis per en Pussy, que decideix marxar un temps. En Junior descobreix que en Tony s’ha reunit amb en Johnny Sack anteriorment, cosa que no pot permetre sota cap concepte. És anormal que algú que està per sota d’en Junior es reuneixi amb un altre don de New York (Johnny Sack), sense que el primer ho sàpiga. La situació arriba a un punt límit, i en Junior decideix que és hora d’eliminar en Tony; tot això amb el consentiment de la Livia.

Al penúltim episodi, Isabella, podem observar tot el potencial de la sèrie. D’una banda tenim un somni, en el que en Tony s’imagina coneixent una esvelta estudiant d’intercanvi italiana que viu al costat. No descobrim que és un somni fins al final del capítol. El tema dels somnis i les seves interpretacions a càrrec de la Dra. Melfi formaran part de l’ideari de la sèrie, i aniran a més a mida que avançin els capítols. D’altra banda, tenim una seqüència plena d’acció, suspens, i amb un gran homenatge a The Godfather. Em refereixo a la culminació de les maquinacions de la Livia i en Junior: un intent d’assassinat a en Tony. En Junior es cobreix les espatlles (per si quelcom anés malament) enviant a dos negres a fer la feina. A l’escena de l’assassinat, veiem com en Tony va a comprar un suc de taronja en una paradeta ambulant. Imagineu-vos la seqüència de l’intent d’assassinat de The Godfather. La teniu al cap? Doncs aquesta comença exactament igual (substituïnt la bossa de taronjes per una ampolla de suc de taronja), amb els mateixos plans. Es resol de manera ben diferent. Els negres fallen tots els trets, en Tony aconsegueix pujar al cotxe i desfer-se del dels dos mitjançant cops de puny. Els homenatges a grans pel·lícules sobre la mafia, com The Godfather, Goodfellas, A Bronx Tale, … Estan presents durant tota la sèrie, però centrades en The Godfather. En aquest món, aquests personatges han vist aquestes pel·lícules, formen part de la seva cultura. Tot al contrari, que altres sèries o pel·lícules en que se’ns vol fer creure que els personatges no han vist cap pel·ícula sobre el que fan a la vida o la seva feina, no consumeixen cultura i són éssers aïllats. A The Sopranos és tot el contrari, ens podem fixar en el personatge d’en Chris. És el típic “flipat” d’aquest tipus de pel·lícules, es creu que la mafia funciona realment així i intenta usar aquests coneixements cinèfils per resoldre situacions quotidianes. En repetides ocasions, la realitat serà ben diferent, molt més crua que en aquests films. I és que la sèrie no pretén ser un homenatge constant, sinó que molts cops fa servir aquests mini-homenatges per criticar aspectes poc creïbles; i perquè negar-ho, una mica risibles.

I Dream Of Jeannie Cusamano és el capítol que tanca la primera temporada, el número 13. En Tony investiga sobre el seu intent d’assassinat, i descobreix que són en Junior i la Livia els qui l’han planejat. Pertorbat, rabiós i incrèdul, en Tony s’intenta desfer d’en Junior, dels seus soldats, i de la seva mare. Només començar, la gent d’en Tony es desfà d’en Jimmy Altieri, que resulta ser el confident de l’FBI. Recordem que en Pussy encara no ha tornat. A la seva mare la va a veure a l’hospital, és a punt d’ofegar-la amb un coixí; però dóna la casualitat de que li agafa una embòlia. En Tony li diu que sap que ha sigut ella, i que no se’n sortirà així com així. És molta casualitat que li agafi una embòlia en aquest moment, i l’escena és incerta sobre si és una mentida de la Livia per lliurar-se d’una mort segura o si realment té problemes mèdics. Contrariat, en Tony planeja amb els seus l’eliminació d’en Junior i en Mikey, la seva mà dreta. El personatge i l’actor que fa de Mickey és genial, aconsegueix provocar una ràbia inexplicable i des del minut 1 tenim ganes de que desaparegui. La seqüència de la seva execució és de les més celebrades d’aquesta primera temporada. Veiem com en Mikey s’en va a fer footing, i en Paulie i en Chris el persegueixen pel bosc per acabar cosint-lo a trets. I just quant en Tony planeja acabar amb en Junior, la presència flotant de l’FBI emergeix per “salvar” en Junior, acsuant-lo de diversos crims (basant-se en la llei R.I.C.O.) i enviant-lo a la presó.

L’última escena d’aquesta primera temporada és marca de la casa: Tony i la seva família van en cotxe, i de cop es veuen immersos en una tempesta que fa impossible seguir conduint. Aconsegueixen arribar fins al Nuovo Vesuvio (el restaurant reformat de l’Artie), que està aparentment tancat. En Tony pica a la porta, i l’Artie li diu que està a punt de tancar, que s’ha quedat sense llum i no pot cuinar massa cosa. Un cop dins, veiem en Silvio sopant amb en Paulie, i en Christopher i l’Adriana en una altra taula; tot a la llum de les espelmes. Mentre esperen per sopar, un cop asseguts, en Tony fa un brindis amb la seva família, a la salut dels “petits bons moments” que han passat. Un recordatori de que passi el que passi, la vida segueix, aparentment normal a la superfície, però tot va per dins.

Anuncios

Els millors episodis de “Curb Your Enthusiasm”

Seguim amb Curb. Per llegir l’article principal sobre la sèrie, el trobareu aquí.

Dels 80 episodis que hi han, he triat els que considero millors, ordenats per temporada (tots els de la llista els considero boníssims, alguns són senzillament perfectes). M’ha costat força triar-los, la llista inicial que vaig fer en tenia 32. L’objectiu no és explicar per què són els millors, simplement recopil·lar-los i tenir-hi un accés fàcil mitjançant la web Cuevana.

Hi ha episodis amb moments gloriosos que no hi són, he preferit centrar-me en episodis que són bons de principi a fi, i que estan tant ben escrits que es poden veure una vegada i una altra.

Als que no heu vist la sèrie, us recomano que la mireu tota i després us mireu la llista, a veure si coincidiu amb mi.

The Group (s01e10) – VEURE EPISODI

Episodi perfectament construït. Com a molts altres, dins del capítol les històries d’en Larry y la Cheryl s’acaben creuant per donar pas a un final memorable.

The Doll (s02e07) – VEURE EPISODI

Pot ser que per mi sigui el millor de tots. La hòstia en tots els sentits. En Larry es fot en un embolic que té a veure amb una nina. La confrontació amb la Susie no té preu, i es fa ressò d’un problema gran: els lavabos sense baldó.

The Nanny From Hell (s03e04) – VEURE EPISODI

Un altre cop, dos línies argumentals (una aparentment pesada i un pèl estúpida) s’ajunten i dónen lloc a un dels millors finals de capítol. La nanny que hi surt fa un paperàs tremendament creïble.

Krazee Eyez Killla (S03e08) – VEURE EPISODI

Considerats per molts crítics i associacions de premis com “el millor” de tot Curb Your Enthusiasm. És la primera incursió de Larry David en el “món dels negres”, i fa amistat amb un cantant de Hip-Hop (anomenat Krazee Eyez Killa). La relació d’en Larry amb els negres va funcionar tant bé (televisivament parlant) que més endavant va dedicar tota una temporada (la sisena) a explorar aquesta relació, donant peu a l’aparició d’un dels seus companys més divertits, en Leon.

The Grand Opening (s03e10) – VEURE EPISODI

Episodi que tanca la tercera temporada, que parla de la inversió que fan Larry David i Ted Danson en un restaurant. Durant tota la temporada es discuteixen detalls del restaurant, i finalment l’obren en aquest últim episodi. Per mi, és la millor línia argumental general de totes les temporades. Aquest últim capítol és enorme en tots els sentits, però els seus últims tres minuts són inoblidables, una demostració d’improvisació portada al màxim nivell.

The Weatherman (s04e04) – VEURE EPISODI

Curiós capítol. En Larry es planteja si l’home del temps anuncia pluges per l’endemà amb el simple propòsit “d’espantar” als golfistes per què no hi vagin, i així tenir el camp per ell sol. Hi ha diversos capítols dedicats al golf, però aquest ens deixa la memorable disputa entre en Larry i l’home del temps.

The 5-Wood (s04e05) – VEURE EPISODI

Un altre capítol dedicat al golf, aquest un pèl macabre, 100% humor negre. Aniria bé veure els 4 episodis anteriors d’aquesta temporada, que parlen sobre el negoci dels fruits secs (que tenen una incidència clau aquest episodi).

Lewis Needs a Kidney (s05e05) – VEURE EPISODI

La personalitat de Larry David xoca amb l’amistat que té amb el seu amic Richard Lewis, quan aquest necessita un ronyó. Durant tot l’episodi en Jeff i en Larry discutiran per veure qui li dóna el ronyó.

The Black Swan (s07e07) – VEURE EPISODI

Una bojeria, un més relacionat amb el golf. Mentre juguen, en Larry mata per accident el cigne negre del propietari del club. El que ve després és una paròdia d’estil cinema negre/detectivesc molt tensa ( i molt divertida).

Palestinian Chicken (s08e03) – VEURE EPISODI

Només per tractar el conflicte jueu-palestí amb tanta confiança i brillantesa val la pena incloure aquest episodi.

The Pacific (2010)

The Pacific és la nova sèrie bèl·lica que ha desenvolupat la companyia Playtone (Steven Spielberg + Tom Hanks + Gary Goetzman) pel gran canal de sèries HBO. Com el seu nom indica, ens situa a les illes del Mar Pacífic on es va lliurar part important de la Segona Guerra Mundial.

Amb aquesta producció ambdues parts volien replicar l’èxit de Band Of Brothers, considerada per molts com una de les millors sèries de la història. I és que la idea amb la que Spielberg va vendre B.O.B. a la HBO, l’hauriem tirat tots endavant: “És com Saving Private Ryan, però dura 10 hores i té un argument més versemblant.” I és totalment cert. Un grup d’actors memorable, un guió basat en un best-seller escrit per un veterà, i un pressupost de producció immens.

Però The Pacific ha resultat ser ben diferent. El pressupost immens no ha canviat (es parla de 150M de dòl·lars); però la manera d’explicar la història sí. En aquesta producció més recent, no tenim un personatge o grup de personatges fix que anirem seguint capítol a capítol. Cada personatge és tractat de manera totalment individual, amb petits flashbacks que ens expliquen d’on ve i com és la seva família. Alguns personatges coincidiran i faran amistat, però per a o per b es separaran en la majoria dels casos, degut a ferides o a ordres. En teoria és un vehicle per mostrar-nos un gran nombre d’illes i escenaris del pacífic; i no acaba de funcionar.

La constant separació de personatges fa que l’element dramàtic es perdi totalment. En cert moment, ens oblidem dels personatges, de com es diuen i d’on són. El pitjor és quan hem emfatitzat amb un, i al següent capítol es torna a un personatge anterior que no ens interessa tant. És a dir, The Pacific no funciona tant bé emocionalment com B.O.B., perquè a B.O.B. seguíem al mateix grup de persones tots els capítols, i creàvem un vincle emocional fortíssim. Per tant, quan moria algú ens afectava realment, i patíem per la vida dels personatges.

A nivell d’acció, res a dir. Sonarà capitalista, però els diners són importantíssims en una producció bèl·lica com aquesta. Hanks i Spielberg estan acostumats a treballar amb un pressupost ample, i els beneficis es noten per tot arreu: detall de la filmació, realisme dels trets i explosions, efectes especials, vestuari, localitzacions… Un dels aspectes més destacables és el sò. Amb un sistema 5.1 es pot apreciar plenament. The Pacific fa un ús brillant dels altaveus situats darrere el nostre cap, sentirem les bales xiular per tot arreu; i dels LFE (Low Frequency Effects) que fan que el subwoofer treballi a ple rendiment. Cada explosió es nota, per llunyana que sigui. No obstant, la banda sonora és massa típica, té més pinta de refregit que una altra cosa (com tot el que fa Hans Zimmer últimament).

La mà de Spielberg es torna a notar en l’inclusió de veterans al principi i al final de cada capítol, per provocar la llagrimeta fàcil. Maniobra totalment efectista, vista en la majoria dels treballs de l’Spielberg.

En conclusió, The Pacific és un intent d’aprofitar l’èxit de Band Of Brothers però diferenciant-s’hi en certs aspectes que precisament van ser els que van fer que B.O.B. fos tant celebrada. Per tant, The Pacific és un producte que simplement val la pena per les escenes d’acció, res més. Però quines escenes d’acció!

Valoració: ***/4

Pol Milian