Top 10 del 2011

10.- Inside Job

Un deliciós espectacle cinematogràfic a més a més d’esplèndid documental informatiu.

9 .- Arrietty y el Mundo de los Diminutos

Una peça màgica, tendre i seriosa. Tan poètica com madura i trascendent. Els estudis Ghibli ens donen altre cop la pel·lícula d’animació de l’any quan Pixar falta.

8 .- Misión: Imposible. Protocolo Fantasma

Gràcies per recordar-nos que dins del gènere d’acció també hi cap el bon cinema. La primera pel·lícula de la saga que m’enganxa de principi a fi. Brad Bird demostra el seu gran talent dirigint també fora de l’animació.

7 .- Contagio

Soderbergh desafia la legitimitat dels mitjans d’informació amb prou maduresa com per plantejar també el tema d’Internet. Pel·lícula narrada amb un tempo magistral i una brutal credibilitat.

6 .- Jane Eyre

Encisadora peça melodramàtica. Imprescindible pels romàntics i també pels amants de la fotografia. Mai una declaració d’amor havia estat tant profunda i conmovedora. Recomanable veure-la amb paquet de clínex.

5 .- El Topo

El cinema d’espies reapareix amb presència, força i decisió. Pel·lícula tractada amb un equilibri entre calma i contundència digne del millor Michael Haneke. Per parar atenció fins al detall més petit.

4 .- Melancolia

Malgrat el seu (exagerat) pessimisme, pel·lícula preciosa amb un dels finals més poètics que he vist mai. Tendre reflexió sobre el rebuig de l’existència i l’amor per al no res.

3 .- Winter’s Bone

Brutal retrat de l’Amèrica més profunda. Pel·lícula freda i esgarrifosament realista; festival d’encerts formals dignes del millor cinema.

2 .- Más Allá de la Vida

Enamoradissa sotragada emocional. Més enllà o aquí mateix, la mort forma part de la vida. Amb nostàlgia i sensibilitat, Eastwood pressiona els sentiments fins a tocar-ne la part més profunda.

1 .- El Árbol de la Vida

Preciós cant a la vida. Malick reivindica de la manera més poètica la necessitat de l’existència d’un vincle entre naturalesa i teologia. Indiscutible pel·lícula personal, d’autor, sorprenent i innovadora (prova irrefutable: des de la seva estrena no hem deixat de sentir la frase “El Árbol de la Vida tampoc ha inventat res”). Sens dubte, la millor pel·lícula de l’any. Sens dubte, l’obra mestra.

Anuncios

Top 10 del 2011, d’Adrià Sunyol

L’Adrià Sunyol és un amic interessat i captivat pel món del cinema, que a més s’hi dedica des de fa uns anys. És realitzador independent de documentals, i escriu crítiques per la revista online Contrapicado i la impresa DeCine.

Com que sé que té bon gust i intenta estar al dia del cinema actual, li he demanat que escrigui una llista amb les millors pel·lícules/documentals de l’any. Són aquestes, per ordre:

1- El Havre

El Havre no és només un conte de fades innocent i ple de cinefília, és un anàlisi precís i un comentari encertat sobre el creixent abisme entre llei i humanitat que s’ha obert en les societats occidentals. I també una invitació a superar-lo.

2- Melancolia

Melancolia no assoleix cap mena de perfecció, però la sinceritat de Von Trier, tan absurdament discutida, la converteix en un meravellós emblema de les repercussions, col·lectives i individuals, de la crisi i els seus pessimismes radicals.

3- Carlos

Una observació transparent i analítica del passat recent a Europa, una delícia formal, una sàvia revisió dels gèneres i els formats, tot amb un aire de neutralitat, de comentari a peu de pàgina sobre les transformacions de l’esquerra en les últimes dècades.

4/5 – El Topo i Super 8

Tant diferents, filles de pares diametralment oposats, Super 8 i El Topo han brindat a les cartelleres cinema d’entreteniment manufacturat, homenatges emocionants i emocionats, i la profunditat dels personatges i les històries narrades amb l’innegable poder de seducció del cinema ben fet.

6 – Midnight in Paris

Menció especial per la peliculeta del mestre. Impossibles d’ignorar els seus repapieigs, igualment impossibles d’obviar els seus múltiples encants, reforçats per la interpretació sublim i malenconiosa de Marion Cotillard.

7- Cisne Negro

Pel·lícula retòrica i tramposa fins a la sacietat, la sensació i l’impacte del seu visionat al cinema li valen un reconeixement, per la seva pirotècnia obscura i l’erotisme latent i adolorit d’algunes escenes.

8- Drive

Difícil de saber què hi ha darrera els persuasius murmuris de cinema impecable de Drive. Però l’encant audiovisual d’algunes seqüències impregna la memòria. Fa anys que tornem irremeiablement als 80. Drive ens ajuda a sintonitzar agradablement amb la seva estètica.

ExtresInside Job, La Doctrina del Shock, Mercado de futuros.

Cap d’aquests tres documentals pot prescindir de les trampes narratives que els impliquen profundament en una visió potser massa concreta i parcial del món. Però cadascun apunta amb encert i precisió cap a temes importants que cal considerar urgentment. Imperfectes però necessaris recordatoris de fins a quin punt el cinema es pot implicar molt directament en les coses que passen al món.
Dels tres, Mercado de Futuros n’és el més savi i reposat.

Prèvia Oscars 2011

Un any més, com la Lliga i la Chempions, tornen els Oscar. Aquest cop els presentaran James Franco i Anne Hathaway, una parella d’actors joves dels que sentirem parlar en els pròxims anys. Ell acaba de protagonitzar 127 Hours, i a ella li acaben de donar el paper de Catwoman a The Dark Knight Rises, la nova entrega de la saga Batman de Christopher Nolan.

Per començar, s’ha de deixar clar que és un premi altament polititzat. No sol guanyar la millor, ni els millors. Ho podeu comprovar fàcilment fent un repàs a premis passats. Uns exemples. A Scorsese no li van donar per Casino ni per Goodfellas. Malcolm McDowell no va guanyar per A Clockwork Orange. Sistemàticament van maltractar a genis com Stanley Kubrick o Orson Welles, premiant a altres realitzadors o pel·lícules que avui dia han caigut en l’oblit.

Per intentar entendre aquestes decisions, explicaré una mica com funciona el procés de votació. Totes les persones que han estat nominades o premiades algun cop passen a formar part de l’Acadèmia. Aquests són els que voten any rere any. Només que et nominin una vegada, votes tota la vida. Només votes a la categoria que t’han nominat. És a dir, un director nominat votarà tota la vida només a directors. Durant l’any, cada membre rep els famosos Screeners que podeu veure pulul·lant per la xarxa. No són més que DVDs de les pel·lícules nominades. Quan un membre s’ha decidit, envia un sobre amb els seus vots.  Problemes d’aquest sistema? Molts. Per començar, tots els vots tenen el mateix pes. El vot del montador d’Avatar té el mateix pes que el de Scorsese. O el de Matt Damon té el mateix que el de Jack Nicholson. És democràtic, però crec que el vot hauria d’estar compensat, i el de segons qui hauria de valer més. D’altra banda, hi ha molt de ressentiment: estic convençut que en molts casos qui guanya depèn molt del seu caràcter i de les relacions que hagi establert al llarg de la seva carrera. Pura política.

És indiscutible que són el premi més prestigiós del món. Per repercussió comercial, mediàtica, i reconeixement general del públic. Tothom coneix els premis, i les pel·lícules premiades les acaba veient quasi tothom. Fins i tot estar nominat es valora. Ampliar les nominacions a millor pel·lícula a 10 va ser una gran maniobra, ja que hi pot haver més varietat i més cinema independent. Aquest any, poca gent hagués vist (o veurà), pel·lícules tan petites com Winter’s Bone o The Kids Are All Right si no fos per les nominacions. Molts ho negaran, però crec que és així: la publicitat i el reconeixement és bàsic per l’èxit de les “grans”, i per descobrir aquestes “petites”.

Aquest any, han encertat de ple amb les nominades. Le he vist totes, i només n’hi ha dues que em semblen lamentables: The King’s Speech i Biutiful (i sort que no van nominar Buried). Però el nivell general és molt superior a l’edició de l’any passat: la majoria em van deixar bastant fred, a excepció d’aquestes tres: Avatar, The Hurt Locker, District 9. Oscar a Sandra Bullock? The Blind Side nominada a millor pel·lícula? Precious premiada? En fi.Els presentadors (Alec Baldwin & Steve Martin) tampoc van estar a l’alçada.

L’edició del 2009 va ser genial quant a gala en si:  Hugh Jackman es va destapar com un dels millors presentador dels últims  temps. Va fer riure, va cantar i va ballar: tot a la vegada. No es pot dir el mateix dels premis d’aquell any: el bunyol infame de Slumdog Millionaire va arrassar. Aquell any encara se’n nominaven cinc, totes prefabricadíssimes per guanyar els Oscar: fàbula New-Age d’un pobre nen indi, Fincher fent un melodrama de 3h (WTF?), una entrevista de Frost a Nixon que com a molt dóna per un curt, Milk (sense comentaris: la definició d’oscar bait) i The Reader, que és la única que no he vist, però no té pinta de ser una obra mestra. Dos errades grosses i imperdonables: no nominar The Dark Knight ni Christopher Nolan; i en un any tan pobre, haguéssin pogut donar-li Millor Pel·lícula a Wall-E tranquil·lament (una de les millors dels últims temps, en general).

Dit això, faré un breu comentari sobre les categories. No intentaré predir qui guanyarà, és absolutament aleatori, ja que el criteri i el sistema de votacions és qüestionable.

Podeu veure la llista de nominades aquí: http://en.wikipedia.org/wiki/83rd_Academy_Awards#Academy_Awards_of_Merit

MILLOR PEL·LÍCULA

Totes em semblen bastant bones, a excepció de The King’s Speech. No obstant, les apostes diuen que és molt probable que guanyi. Té tot el que agrada als Oscar: drama històric de superació personal, història d’amistat entre dos actors veterans, tracta el tema del tartamudeig… Per mi massa prefabricada i freda, poc honesta i arriscada. L’única que li podria fer ombra, i hauria, és The Social Network. Em sembla una obra mestra en tots els aspectes (podeu llegir la meva crítica). Si guanyéssin Toy Story 3 o Black Swan tampoc m’enfadaria, grans pel·lícules les dues.

MILLOR DIRECTOR

Complicat, perquè és difícil aïllar la feina del director. Tots sabem que fer una pel·lícula és un treball d’equip. La cosa es complica quan normalment tots els directors solen treballar amb el mateix equip pel·lícula rere pel·lícula. Crec que hauria de guanyar David Fincher de carrer. No obstant, també li podrien donar a Darren Aronofsky: ha fet una peli sobre una temàtica arriscada, fent servir molts tipus de càmeres diferents, i allunyant-se molt del seu estil visual habitual. La seva pel·lícula és realment única, de les que millor expressa el tornar-se boig progressivament. No és un director subtil: perfecte per una història com la de Black Swan.

MILLOR ACTOR

Javier Bardem: no vocalitza bé, primer requisit per ser actor. Descartat. Jeff Bridges: gran paper, podria guanyar. Personalment em sembla una mica forçat, i el personatge és bastant unidimensional. És divertit, fa gràcia, i està entre les millors de l’any, però no crec que mereixi guanyar. Jesse Eisenberg fa un gran paper, potser massa subtil i fred perquè guanyi. El personatge li requereix fer-ho com ho fa, i ell ho executa a la perfecció. Personatge amb matisos i ple de moments brillants. Colin Firth guanyarà quasi segur. Actor veterà, la veritat és que s’ho mereix bastant i guanyarà. El seu tartamudeig va i ve, com un tartamut de veritat. Gran. James Franco, per mi el segon després de Firth. Fa un paper complicadíssim (1h 30 atrapat en una roca), ell és la pel·lícula. Actor incipient que ha tingut papers menors en el cinema i està cridat a ser un dels grans. Estaria bé que guanyés.

MILLOR ACTRIU

Hi ha dues que no les he vist, però he sentit bones coses: Michelle Williams a Blue Valentine i Nicole Kidman a Rabbit Hole. Jennifer Lawrence, actriu debutant, fa un paperàs a Winter’s Bone. Porta la pel·lícula perfectament, no brilla tant perquè té uns secundaris bestials al costat (John Hawkes, Dale Dickey). La cosa, per mi, està entre Annette Bening i Natalie Portman. El problema del paper de Natalie Portman és que no té gaires matisos: fa d’una dona que es torna boja, per tant tota l’estona està espantada i paranoica. Ho fa bé, molt bé, podria guanyar perfectament. Em quedo amb Annette Bening perquè el seu paper sí que té matisos, és molt natural, i el factor clau: val la pena veure la pel·lícula únicament pel seu paper. Se’l podria endur qualsevol de les dues i no seria immerescut.

MILLOR ACTOR SECUNDARI

Aquí no cal dir res: Christian Bale. Històric.

MILLOR ACTRIU SECUNDÀRIA

Molt complicada. Descarto a Helena B0nham-Carter. Si no entenia per què li seguien donant papers, encara entenc menys el fet que l’hagin nominat per un paper tan pobre, segueix sent una actriu lamentable. Hailee Steinfeld, la nena de True Grit, ho mereix per què és el seu primer paper gros, però no em sembla brillant com algunes de les altres nominades. Amy Adams demostra que sap actuar i que no només és un florero. El tema està entre Melissa Leo i Jacki Weaver. El millor és que les dues fan un paper semblant: matriarques de famílies disfuncionals. Actuacions potents les dues. Em decanto per Melissa Leo, pel simple fet de que la seva actuació és totalment diferent de les que li havia vist. La seva transformació física és destacable, és una actriu molt versàtil.

MILLOR GUIÓ ORIGINAL

Inception, sense cap mena de dubte. Si no és pel guió en si, per la idea. The Fighter i The King’s Speech són massa prefabricats, massa previsibles. The Kids Are All Right té un bon guió, llàstima del desenllaç i de certs convencionalismes.

MILLOR GUIÓ ADAPTAT

Aquí tampoc cal dir res: The Social Network, un dels millors guions dels últims temps.

MILLOR PEL·LÍCULA DE PARLA NO ANGLESA

Només he vist Biutiful, i si guanya, els Oscar hauran perdut el poc crèdit que els queda. És de les pijors pel·lícules que he vist aquest any.

MILLOR DOCUMENTAL

Només n’he vist dos: Restrepo i Inside Job. Del primer en vaig parlar en el meu Top10 del 2010. El segon em va semblar força dolent. Cinematogràficament és nul: un expert rere un altre vomitant dades sobre la crisi, i dient que alguns la van predir. Liós, manipulador i lleig de veure. La meva aposta és Restrepo, tot i que tampoc em sembla brillant. Oblit important: Catfish.

MILLOR BANDA SONORA ORIGINAL

Totes les nominades ho mereixen, ja que totes són grandíssimes bandes sonores. No és d’extranyar, ja que la majoria dels nominats són compositors reputats: A.R. Rahman (127 Hours), John Powell (How To Train Your Dragon), Hans Zimmer (Inception), Alexandre Desplat (The King’s Speech) i Trent Reznor (The Social Network).

No he escoltat la de John Powell, però no dubto del seu talent (La saga Bourne, per exemple). Des les altres, en destaco dues: Inception i The Social Network. Les dues casen perfectament amb la pel·lícula, en són una part essencial. M’agrada Inception perquè és bastant diferent al que ha estat fent Zimmer aquests últims anys. Però m’encanta la de The Social Network, és diferent a la majoria de bandes sonores recents, més subtil que Inception. El més destacable és que és el primer cop que Trent Reznor composa una banda sonora. Si hagués de triar, em quedo amb The Social Network.

MILLOR EDICIÓ DE SO

No he vist Tron Legacy ni Unstoppable, les que més sonen per guanyar. Realment, és un premi difícil de donar i comentar. Amb pel·lícules tant cares i ben produïdes, l’edició del so és un aspecte fonamental que totes cuiden molt. No sé massa què dir…

MILLOR MESCLA DE SO

Aquest és més fàcil, només ens hem de fixar en com està dissenyat el so de la pel·lícula: si utilitzen el surround, baixes freqüències, si es senten bé els diàlegs, …

Està, un cop més, entre Inception i The Social Network. El mateix cas que amb les bandes sonores: una és més estrident i grandiloqüent, més òbvia. L’altre és sutil però funciona igual o millor. En aquest cas, em quedo amb Inception, és una de les millors mescles de so dels últims anys, junt amb The Hurt Locker, Avatar i La Saga Bourne.

MILLOR DIRECCIÓ ARTÍSTICA

De les que he vist, em quedo amb True Grit. Apustuflant, una de les millors recreacions del Far West de la història, comparable al millor Peckinpah. Sembla que estiguem allà. L’ambientació és senzillament perfecte, sobretot en els compassos inicials de la pel·lícula.

MILLOR FOTOGRAFIA

S’han oblidat The Fighter, que només per com estan filmats els combats mereix ser-hi. No obstant, totes destacables. M’encanten els plans inclinats i poc ortodoxes de The King’s Speech. M’agrada la manera de filmar els diferents somnis d’Inception. M’agrada la puritat i el clacissisme de True Grit, amb els seus plans amples i veient l’acció des de lluny. M’agrada l’estil de The Social Network, amb la paleta de colors groga-blava de Fincher, i la seva capacitat de retratar espais tancats. Però sobretot, m’apassiona la versatilitat de Black Swan. Un recital de plans i càmeres diferents, d’un ús magistral dels miralls, i retratant la bellesa del ballet des del punt de vista de les ballarines, i no de l’espectador. Li donaria a Black Swan o a True Grit (Deakins fa temps que ho mereix).

MILLOR MUNTATGE

S’han deixat a la que hauria de guanyar de carrer, que és tot un recital de muntatge: Inception. Alterna entre tempos diferents de manera invisible, transportant-nos d’un somni a l’altre i sempre sabem on som i a la velocitat que transcórre el temps.

De les nominades, Black Swan és la que més em convenç; tot i que el muntatge videoclipero de 127 Hores també m’agrada molt.

MILLORS EFECTES VISUALS

Una altra on s’han columpiat molt.Ni han nominat a Black Swan, que hauria hagut de guanyar de carrer. Té efectes visuals que recorden a les millors èpoques passades, on no es feien servir efectes digitals. Aquesta en té, però estan tan ben fets que un no hi pensa. El que més m’agrada és que en el 80% de la peli hi ha miralls, i no es veu ni una sola càmera. Les han esborrat digitalment. Estic segur que molts dels que l’hem vist no ens hem adonat d’aquest fet.

Doncs bé, ja ho tenim. Algunes categories no les he comentat, per dir tonteries millor no dir res. A esperar que King’s Speech no arrasi i els Oscar no perdin el poc crèdit que els queda.

Pol Milian


The Shield (2002-2008)

The Shield és una sèrie policíaca de 7 temporades que es va emetre al canal FX. Creada per Shawn Ryan al 2002, amb l’ajuda de gent com Scott Brazil, Dean White, Clark Johnson i l’ara famós Kurt Sutter (creador de Sons Of Anarchy). També han dirigit episodis directors de la talla de Frank Darabont i David Mamet.

El planter d’actors principals, majoritàriament desconeguts, està encapçalat per Michael Chiklis, que també exerceix com a productor. The Shield, al igual que The Wire, és una sèrie coral, però centrada en Vic Mackey (Michael Chiklis) i la seva “família”: l’Strike Team, un equip d’assalt anti-bandes i que s’ocupa de les feines més dures.

L’acció passa a Los Angeles, en un barri conflictiu fictici, Farmington, on les tensions racials estan a l’ordre del dia, i hi ha tantes bandes que a cada capítol en surt una de nova. Viurem el dia a dia de la comissaria d’aquest districte. Però no és una comissaria normal: es diu The Barn, i està situada a dins d’una antiga església remodelada per fer de comissaria.

Estil

The Shield està rodada en estil documental, càmera en mà (en apariència). El productor executiu diu en entrevistes que intenta que la càmera sigui com una persona més. Per tant, en els diàlegs no enfoca a algú abans de parlar, sinó que reacciona a la primera paraula que un dels interlocutors pronuncia. Es filma tant a prop dels actors, que més dun cop aquests han rebut cops de les càmeres. Crec que sol ser efectiu, en algun cas mareja una mica i algun càmera molesta una mica amb el seu afany de crear plans trencadors.

Són frequüents els plans llunyans en escenes d’acció: a vista d’ocell, o des d’algun edifici llunyà. Per que us feu una idea, són plans similars als de The Hurt Locker; on es vol donar sensació de que els personatges no estan sols, sinó que realment hi ha més ciutadans que els estan observant, i tots podrien ser una amenaça en cert moment.

La imatge té molt de gra, intencionadament, pero donar un toc de realisme i “brutícia” a la L.A. de Shawn Ryan.

La sèrie fa servir música diegètica en la majoria de casos, però són freqüents els muntatges musicals a principi i final de capítol. El sò i altres aspectes tècnics també estan molt cuidats, estem parlant d’una sèrie amb un cert pressupost, que va ser la punta de llança del canal FX durant 7 anys. No obstant, certs muntatges fan una mica de vergonya aliena, i semblen vídeos promocionals per Michael Chiklis (protagonista i productor).

La base: Argument & Personatges

El primer capítol ja ens ensenya la dinàmica coral de l’argument. D’una banda hi ha la trama de l’Strike Team (Mackey & cia.), que es dedica a resoldre casos relacionats amb bandes criminals, però fent servir els seus mètodes corruptes. D’altra banda, la quota procedimental de la sèrie: les investigacions detectivesques d’en Dutch (Jay Karnes) i la Claudette (CCH Pounder). A cada capítol resoldran (o no) un cas. Això podria semblar típic, però a The Shield té un toc de cruesa i realisme que ho fa interessant. En menor mesura, també seguirem el dia a dia del capità de la comissaria, Aceveda (Benito Martinez), que no es pot veure amb en Mackey. Per últim, els agents Sofer & Lowe, la part més policial de la sèrie: les minúcies, els problemes de la gent de cada dia i les tensions racials. Són agents de carrer, patrullant dia i nit amb el cotxe patrulla responent a trucades domèstiques.

Normalment, en un capítol es desenvolupen les 4 històries per separat. En un de bo, totes les històries es creuen. I en un de molt bo, a més de creuar-se, hi ha una trama general per sobre de totes que amb sort durarà més d’un capítol, la qüota no-procedimental de la sèrie. Per exemple, una investigació de l’equip d’Assumptes Interns a tota la comissaria.

Strike Team

Vic Mackey i l’Strike Team compten amb el gruix de minuts de cada capítol. Realment és d’agraïr, perquè les seves accions solen ser les més interessants. Al tractar-se d’un equip anti-bandes, normalment a les seves escenes hi ha moltíssima acció. Des d’extorsions, pallisses, persecucions en cotxe i a peu, tirotejos… Sense oblidar-nos de les escenes capitals: les entrades a cases. N’hi ha moltíssimes, totes diferents i amb el seu toc. El que les fa grans és com estan rodades: vàries càmeres (aèries, zenitals, des del terra…); muntatge amb moltíssims talls i plans curtíssims. De fet, un dels aspectes destacables de The Shield és l’estil i la fotografia, dels que parlaré més endavant.

Tots els integrants d’aquest equip formen un petit grup molt cohesionat. En un principi està format per Shane (Walton Goggins), Lemansky (Kenny Johnson), Ronnie (David Rees Snell). Els membres aniran variant, cambiant la dinàmica temporada rere temporada.

Aceveda

David Aceveda és el capità de The Barn. És latino, acabat d’arribar a la comissaria per “canviar coses”. Sobretot, per vigilar l’Strike Team. No és cap spoiler dir que el duel entre Aceveda i Mackey serà constant i un dels motors de (almenys) la primera temporada. La química entre Benito Martinez i Michael Chiklis és brutal, i dóna lloc a moments memorables de la sèrie, en què un no sap qui té realment el control de la comissaria.

Dutch & Claudette

Són dos detectius que solen resoldre un cas a cada capítol. Fins aquí res de nou, s’ha vist a centenar de sèries/pel·lícules. Però a The Shield els casos són duríssims i alhora versemblants (que no realistes). Quan millor funcionen aquests personatges és en els interrogatoris, mostrant un mètode depuradíssim de la rutina “poli bo – poli dolent”. És interessant quan una investigació dura 4 o 5 capítols, i s’observen variacions en la manera d’aconseguir pistes; fins i tot recórrent a l’Strike Team, presa de la desesperació d’una investigació aparentment irresoluble.

En Dutch és, crec, un dels millors personatges del món de les sèries. La seva transformació és gairebé de blanc a negre, però passant per tons grisos en gran part del metratge.

Sofer & Lowe

Agents de patrulla, el graó més baix de l’estament policial. Sofer és una dona que fa de tutora d’un jove novell de raça negra: l’agent Lowe. Mirant enrere, sol ser la part més entretinguda i variada de la sèrie, ja que els casos són curts i a més, seguim el procés d’aprenentage d’un agent, fet sempre interessant de veure. Com a punt de partida, Julien Lowe descobrirà que té problemes amb la seva sexualitat, un factor vist mil vegades però que a The Shield cobra una altra dimensió gràcies a l’atmosfera opressiva de la comissaria i els seus integrants.

Conclusió

El millor de The Shield és la gran varietat de personatges i la seva interacció, sobretot de l’Strike Team, que vindrien a ser una família posada en situacions perilloses degut a la seva feina. L’acció també és un dels punts forts: perquè és nombrosa, variada, i extremadament violenta.

Com a aspectes negatius: la part procedimental (Dutch & Claudette) es pot arribar a fer pesada. Els guionistes són una mica tramposos, i les últimes dues temporades en són un clar reflex. Hi ha moments en què no hi ha cap trama argumental, només cas rere cas.

Tot i així, producte recomanable als fans del procedimental, del gènere policíac, i de l’acció desenfrenada. No és una sèrie per pensar ni reflexionar, sinó per deixar-se portar per la velocitat de les trames, dels diàlegs, i de les baralles.

Valoració: ***/4

Pol Milian