Oscars 2013

A continuació els exposo el que m’atreveixo a dir sobre els propers Oscars.

Millor pel·lícula: ARGO

Imatge

S’ha de reconèixer que aquest any l’acadèmia ha fet una bona tria. Però en tot cas, hi ha quatre títols que destaquen per sobre de la resta, i tots quatre competeixen en la secció de Millor Pel·lícula: parlo d’AmourLosMiserablesLincolnLa vida de Pi. Aquestes són, des del meu punt de vista, les protagonistes de la gala. Tanmateix, no crec que sigui cap d’elles la que obtingui el guardó per la millor pel·lícula, ja que aquest premi serà reservat per a Argo.

La guanyadora

En la tercera pel·lícula d’en Ben Afflec hi trobem al clàssic personatge pare de família que compensa la seva irresponsabilitat paternal duent a terme un acte heroic (en definitiva, l’heroi americà per excel·lència). Es tracta, a més a més, d’una pel·lícula lleugera i entretinguda en la qual els americans fan una exhibició de poder de les que tant els agrada. En poques paraules, tenim una pel·lícula senzilla i ben feta que sense permetre’ns pensar massa venera les forces americanes i acaba amb un final feliç. No puc imaginar-me una pel·lícula més adequada per guanyar l’estatueta. 

Però encara hi ha quatre títols més que s’apropen considerablement al tipus de cinema que demana el premi a la millor pel·lícula. Aquests són, per ordre de possibilitats, Los MiserablesLincoln, La vida de Pi i La noche más oscura. Fem un breu repàs de totes elles.

La raó principal que ens pot conduir a plantejar-nos les opcions de La noche más oscura és que aquesta és ni més ni menys que la història de la derrota de l’enemic d’Àmèrica per excel·lència: el taliban Bin Laden. A més a més, Kathryn Bigellow desglaça tot el procés de busca i captura del terrorista sense por de despertar polèmica pel què fa als violents mètodes de la CIA, però també sense deixar de lloar la seva feina. El problema està en què la pel·lícula és massa espessa per agradar a les masses i en certs moments inclús pot fer-se avorrida. No crec que l’acadèmia premiï a una pel·lícula rebutjada per un sector important del públic.

Imatge

 

La vida de Pi és una pel·lícula per a tots els públics entretinguda, profunda i reflexiva. Agrada a petits i grans i permet que cada espectador en faci la seva pròpia lectura. L’inconvenient està en què la nova pel·lícula d’Ang Lee no és l’única de l’acadèmia que compleix els mínims d’una bona pel·lícula comercial, mentre que sí que és l’única entre elles que no té com a protagonista a cap personatge heroic (i sobre tot, americà) i que a més a més pot deixar a l’espectador amb cert mal estat emocional. Per aquests motius quedaria descartada.

 

Pel que fa a Lincoln, el seu potencial és evident. Una pel·lícula que se centre en les últimes vivències d’un dels presidents més venerats dels Estats Units per escenificar l’abolició de l’esclavitud compleix de llarg els requisits bàsics per participar en el concurs de l’acadèmia. Però tot i així i a diferència d’Argo, l’últim treball d’Steven Spielberg no és prou lleuger com per poder se beneït per l’estàtua daurada que converteix una pel·lícula en “la pel·lícula que tothom ha de veure”.

Aparentment, Los miserables ho té tot: l’agilitat que beneficia Argo, la seriositat que caracteritza La noche más oscura, la profunditat que tant de bé fa a La vida de Pi i la popularitat de la que parlàvem en el cas de Lincoln. Què és el que li falta, doncs? En realitat, no crec que li falti res en concret (tret, potser, d’alguna classe de cant per part dels protagonistes) si no més aviat al contrari. I és que les innovadores formes de Tomas Hooper han creat cert desconcert, i no és pas estrany, ja fins ara mai havíem descobert a cap director que explotés amb tanta profunditat les possibilitats de la càmara en mà. Com és normal, això ha creat rebuig. Però de totes maneres, si hi ha res que realment perjudiqui a Los Miserables, són les discrepàncies que la pel·lícula ha provocat en la crítica. I és que quan no hi ha unanimitat la cosa es complica.

I la resta…

Hi ha tres pel·lícules que no hem mencionat, que són Django desencadenadoEl lado bueno de las cosas i Bestias del sur salvaje. L’explicació d’aquesta omissió és senzilla:

1 .- La setena película de Quentin Tarantino te massa escenes violentes i políticament incorrectes per ser aplaudida per l’acadèmia.

2 .- La nova pel·lícula de David O. Russell no és ni lleugera ni familiar i té massa irregularitats com per ser presa seriosament.

3 .- El debut de Benh Zeitlin amb Bestias del Sur Salvaje presenta un format radicalment allunyat de la predilecció de les masses.

Pel què fa a Amour, no cal dir que la bestial profunditat i cruesa que la caracteritzen deixen totalment fora de joc l’obra mestra indiscutible del concurs.

Millor director: ANG LEE (La vida de Pi)

Imatge

Que hi hagi una pel·lícula destinada a ser la protagonista de la gala no evita que en quedin d’altres que també destaquin. En aquesta edició, pels motius exposats més amunt, tot apunta cap a què les dues sub-protagonistes de la cerimònia seran Los Miserables i La vida de Pi. I tenint en compte que aquesta “sub-categoria” de pel·lícules destaca per endur-se guardons prou importants com per què es parli d’elles – si ve no guanyen el de la millor pel·lícula – i ja que Tom Hooper no competeix com a millor director, l’única opció restant és l’Ang Lee.

Altres opcions podrien ser Michael Haneke per Amour i Steven Spielberg per Lincoln, però tots dos directors són fàcilment descartables si pensem que – pels motius ja plantejats – no sembla haver-hi massa interès en què cap d’ambdues pel·lícules destaquin per sobre de la resta. Tinguem en compte, a més a més, que el director d’E.T. ja fou premiat altres vegades.

Actor principal: HUGH JACKMAN (Los Miserables)

Imatge

Qui trobo que se’l mereix

Si hi ha dos actors d’aquesta secció que mereixin el guardó per sobre de la resta aquests són sens dubte Joaquin Phoenix Daniel Day-Lewis. I les raons que em fan pensar que ni l’un ni l’altre se l’enduran són les següents:

– Pel que fa a Joaquin Phoenix, parlem de la interpretació d’un personatge tan poc convencional com la pel·lícula que protagonitza. A més a més, la poca empatia que desperta fa difícil que tingui bona acollida.

– Daniel Day-Lewis ja va guanyar un Oscar en aquesta mateixa secció fa pocs anys, i a més a més el personatge que representa és precisament el que dóna nom a una pel·lícula que, com hem dit, no s’espera guardonar més del compte.

Qui crec que se l’endurà

D’altra banda, no s’ha de desmerèixer la interpretació que fa Hugh Jackman a (l’excel·lent) Los Miserables. A més a més, si pensem en l’èxit que ha tingut aquesta pel·lícula, més la presència que s’espera que tingui en el festival i sobre tot tenint en compte el tipus de personatge que Jackman interpreta (protagonista de fàcil identificació i a qui tothom acaba estimant) la seva victòria sembla més que possible.

Sobre la resta…

El que ens queda és fàcil de resumir: Bradley cooper, com li passa a Joaquin Phoenix, interpreta un personatge massa complexe i èticament inestable com per rebre la benedicció de l’acadèmia. D’altra banda, Danzel Washington no ofereix cap actuació que s’allunyi especialment del que ens té acostumats (que no és massa) i el seu personatge tampoc pertany a una pel·lícula que destaqui prou com per premiar-ne al protagonista.

Actriu principal: EMANUELLE RIVA (Amour)

Imatge

El motiu principal que em fa pensar que Emanuelle Riva guanyarà l’Oscar d’aquesta categoria és que la seva interpretació està massa per sobre de tota la resta com per ser ignorada. No cal dir, a més a més, que tots empatitzem amb el seu esplèndid personatge quan veiem Amour (i ben merescudament). Però si busquem més explicacions, també hi són.

1.- És cert que Jessica Chastain ha fet una bona feina, però el seu personatge és massa inexpressiu com per guanyar l’estàtua.

2.- Quvenzhané Wallis mereix tot el nostre respecte, però encara no gaudeix de prou popularitat com perquè el públic celebri la seva victòria; i tenint en compte que parlem d’una nena, és probable que l’acadèmia apliqui la teoria “ja tindrem temps per premiar-la quan creixi”.

3.- El personatge que interpreta Jennifer Lawrence ni és esplèndid ni desperta empatia. Ho tenim complicat, doncs…

4.- Naomi Watts està fantàstica a Lo imposible, però més enllà de la interpretació per part de l’actriu, el seu personatge és prou pla i superficial com per passar totalment desapercebut.

Actor secundari: CHRISTOPH WALTZ (Django Desencadenado)

Imatge

L’explicació del meu parer sobre aquesta categoria és molt senzilla: quin és el personatge dels cinc nominats que surt a tres de cada quatre convences si no el pistoler creat per Tarantino? I és que al personatge interpretat per Philip Seymour Hoffmande The Master li passa el mateix que al que interpreta el seu company seleccionat (Joaquin Phoenix), mentre que Alan Arkin ha quedat eclipsat per la figura polivalent de Ben Afflec, Robert De Niroés recordat per participar a la comèdia Los padres de ella molt més que per formar part d’aquests Oscars i Tommy Lee Jones (tot i fer una gran paper) es torna invisible quan Daniel Day-Lewis apareix a la pantalla; però, Christoph Waltzs’alça com estrella indiscutible de Django Desencadenado als ulls de tothom.

Actriu secundària: ANNE HATHAWAY (Los Miserables)

Imatge

Estic força convençut que Anne Hathawayguanyarà l’oscar d’aquesta secció pel mateix motiu que crec que Hugh Jackman obtindrà el guardó al millor actor principal. I és que cap altra nominada ve a la memòria amb tanta facilitat com aquesta, i no cal ni mencionar l’inoblidable seqüència de la pel·lícula en què l’actriu canta en solitari la cançó amb la que se sol identificar el musical. A més a més, tinguem en compte que guardonar als dos personatges principals de Los miserables dóna a la pel·lícula la importància pròpia dels títols “sup-protagonistes de l’acadèmia”.

Guió adaptat: CHRIS TERRIO (Argo)

Imatge

… tornem a la Pel·lícula Estrella. I és que Argo no seria la protagonista real de l’espectacle si només fos premiada com a millor pel·lícula, i ja que de les participants en aquesta categoria la peça de Ben Afflec és la que més s’ajusta al producte somiat pels Oscars (com hem explicat a l’apartat de la Millor Pel·lícula) no cal pensar-hi gaire més.

Guió original: QUENTIN TARANTINO (Django Desencadenado)

Imatge

 Entre d’altres…

Podem trobar material força interessant competint per l’Oscar al millor guió original, ja que tot i que el treball de Michael Haneke torna a destacar per sobre de tots, com a mínim hi ha dues feines més que val la pena tenir en compte: la de John Gatins amb El vuelo i el de Roman Coppola Wes Anderson amb Moonrise Kingdom. Però el cas és que no crec que cap dels dos s’alci amb el premi.

El guanyador

I és els dos treballs mencionats no acaben d’ajustar-se al tipus d’argument que més agrada a Hollywood (potser el que més s’hi acosta sigui El vuelo gracies al seu final moralista). En canvi, si una cosa fa que de la proposta Django Desencadenado no en resulti una pel·lícula oscaritzable no és pas el guió, sinó l’exagerada posada en escena de Quentint Tarantino. De fet, a sobre del paper hi tenim el prototip perfecte de l’heroi americà, aquell que aconsegueix que es faci justícia superant les adversitats més impensables. Així doncs, vet aquí una bona ocasió per oscaritzar a l’estimat director que tantes vegades ha marxat de la gala amb les butxaques buides.

– Sobre Mark Boalval a dir que tot i que la seva feina amb La noche más oscura no és gens criticable, el guió que resulta de tot plegat té massa irregularitats com per alçar-se amb el premi de la categoria.

Pel·lícula de parla no anglesa: AMOUR

Imatge

 Seria molt estrany que una pel·lícula no americana que participa en tantes categories no s’endugués l’únic guardó que no impedeix d’obtenir-lo a cap obra de hollywood. A més a més, cal tenir en compte l’enorme èxit que Amour ha obtingut tant en la crítica com en els festivals en què ha participat. En tot cas, l’acadèmia deu com a mínim un premi al prestigiós director i no se m’acut una ocasió millor per fer les paus amb ell.

 Millor fotografia: JANUSZ KAMINSKI (Lincoln)

Imatge

 Hi ha alguna manera millor per fer la menció obligada del director mimat de Hollywood sense restar protagonisme a les estrelles del show que concedir-li el premi de l’únic apartat tècnic perceptible per tothom? D’altra banda, salta a la vista que Lincoln és la pel·lícula de fotografia més clàssica, i malgrat que seria de justícia que aquesta vegada l’estàtua fos pel veterà Roger Deakins, la tipologia de pel·lícula de la que aquesta vegada s’ha fet càrrec (Skyfall) no és precisament de les que convida al lluïment artesà (tret de moments puntuals, com l’admirable feina fotogràfica de la seqüència final). I en tot cas, Lincoln és el treball en què la imatge destaca amb més evidencia pel què fa a la composició lluminosa, així com també és la que més fa pensar en una estètica pictòrica (allò que tant agrada als americans).

 Millor muntatge: WILLIAM GOLDENBERG (Argo)

Imatge

 Torne-m’hi: premi per a la pel·lícula estrella. I és que Argo és la peça que més destaca quan a filigranes narratives dins del llenguatge visual, és a dir, en el muntatge. Composició de plans iperfragmentada que dona la informació justa per seguir l’acció, càmara en mà nerviosa que salta d’un pla a l’altre mitjançant el ràcord de moviment… El muntatge d’Argo és, possiblement, el que es valora amb més facilitat sense que la seva evidencia molesti.

 El lado bueno de las cosas proposa un estil de muntatge semblant, però en aquest cas és tan exagerat que acaba molestant. L’objectiu de director i muntador és escenificar la inestabilitat psicològica dels protagonistes, però aquest tractament acaba resultant excessiu. En el cas d’Argo, en canvi, el muntatge està clarament al servei de la pel·lícula i acaba resultant gairebé imperceptible.

 Pel què fa a la resta de pel·lícules, en totes s’hi ha fet una bona feina, però sempre es tracta d’una planificació tan acadèmica que el muntatge gairebé es fa invisible. És innegable que aquest tractament senta molt bé a les peces nominades, però també actua com una capa invisible que tapa al muntador.

Anuncios

Bestias del sur salvaje

Cuestionando convenciones se reinventa el género – Tercera parte

Bestias del sur salvaje es una magnífica demostración de cómo una película de formas sencillas  rodada con modestia y dignidad puede llegar a ser mucho más compleja de lo que en un principio cabría esperar. La belleza de la ópera prima de Benh Zeitlin se encuentra en un logrado juego de contrastes que comienza en la sorprendente profundidad que esconde algo aparentemente sencillo y termina en una tesis concerniente al humanismo en medio de una historia repleta de naturaleza salvaje. La prueba de la abundancia de simbolismos y reflexiones que se esconden tras esta aventura de envoltorio pretendidamente engañoso es la dificultad que me está suponiendo plasmar en palabras algo que resulta  tan evidente en el aspecto emocional. Veamos.

En un principio podríamos pensar que nos encontramos ante un relato naturalista relativo al instinto humano como herramienta necesaria para sobrevivir en el mundo, una reivindicación de la necesaria  convivencia entre personas y naturaleza. Pero lo cierto es que toda esta reflexión, en cierto modo presente en la película, acaba por tener muy poca importancia en la verdadera historia. El planteamiento del ser humano como criatura salvaje prisionera de la sociedad es algo que la película de por conocido, y evita cuidadosamente que este se confunda con el verdadero aprendizaje. De hecho, la lección de vida adquirida por la protagonista de la aventura casi podría extrapolarse a  cualquier otro contexto.

El argumento de la película no gira en torno a la vida salvaje de la joven protagonista, sino que trata sobre la relación que esta tiene con su padre. Así, el hecho de que los dos protagonistas se hallen en medio del bosque apartados de la urbanización no le sirve al director para hablar de asuntos naturalistas, sino para dejar al desnudo la verdadera esencia de una relación paterno-filial. Benh Zeitlin se pregunta cómo es la vida familiar cuando no existen envoltorios superficiales (como la televisión o los regalos materiales) que puedan enmascarar un vacío afectuoso. Y lo cierto es que encontrar la respuesta no resulta fácil.

Al principio todo parece indicar que Hushpuppy (la pequeña niña que protagoniza la aventura) lleva una vida perfecta y a la que nada le falta, repleta de felicidad y diversión. Ella es una criatura valiente, decidida y con iniciativa, y esto es algo que enorgullece a su padre. “Ni una sola lágrima”, le repita una y otra vez, pues la filosofía de vida de la pequeña comunidad a la que pertenecen se reduce a la constante lucha por la supervivencia, llevada a cabo con entusiasmo y sin tiempo para las lamentaciones. Y el hecho es que a Hushpuppy parece sentarle bien. Sin embargo, llega un día en que su padre desaparece, y lo peor de la experiencia se da cuando este regresa para mostrarse sorprendentemente distante negándose a hablar de lo ocurrido. ¿Podría ser que en realidad algo fallara?

El director Benh Zeitlin nos muestra cómo la pequeña Hushpuppy va desarrollando su sentido salvaje para ganarse poco a poco su propia autonomía. Cada día adquiere nuevos conocimientos que ensanchan su fortaleza física, y cada obstáculo que encuentra en su camino le sirve para aprender nuevas lecciones de supervivencia. “Ni una lágrima”, se repite. Aun así, de vez en cuando se imagina a si misma hablando con su madre fallecida, quien para ella no es más que un ente sin forma al que su padre sólo describe como una criatura fantástica cuya imagen desprendía tanta belleza que los fogones se encendían cuando pasaba por su lado. Y del mismo modo, también imagina su carácter salvaje como algo tangible, representado en su mente como unas extrañas y gigantescas criaturas que lo derriban todo a su paso. Así pues, mientras el físico de la pequeña lucha por la supervivencia, su imaginación, empleada como arma de auto-conocimiento, gestiona como puede su apartado emocional. Y lo hace de este modo porque esta imaginación es la única herramienta con la que puede contar dentro del terreno sentimental.

Para exponer la bella tesis del relato sin desvelar su desenlace, diremos que el objetivo de Hushpuppy  acabará siendo reunir la fuerza suficiente para dejar a un lado su aspecto salvaje y prestar atención a las lágrimas que recorren sus mejillas. Pues saber llorar también requiere un duro aprendizaje, y este es, en realidad, el que costará más esfuerzo a la pequeña protagonista. Y es que en realidad, la aventura de Hushpuppy consiste en descubrir por si misma aquello que su padre nunca se ha atrevido a mostrarle, aquello a lo que él solo se refiere mediante adornos fabulescos para camuflar la tristeza. Es solo entonces cuando padre e hija lograrán encontrarse, ya que aprender a vivir tal vez signifique combatir duramente con esfuerzo y sin tregua, pero en el mundo real las lágrimas existen y aprender a aceptarlas también puede suponer la victoria de un combate.

Temporada alta de 2013

Una vez más, la cosecha industrial que ya ha dado los frutos de la temporada y la inminente llegada de los Oscars nos arrastran al anual bombardeo de estrenos cinematográficos. Si existen mejores y peores temporadas para ir al cine, sin duda esta es una de las buenas.

Bien, el caso es que en ocasiones el súbito aumento de oferta crea cierto empache visual produciendo el efecto contrario al del conocido refrán: el bosque no nos permite distinguir los árboles. Y es que a veces tantos estrenos en tan poco tiempo pueden dejar fuera de combate nuestro criterio de selección.

Para que esto no nos ocurra, nos proponemos presentar un artículo semanal concerniente a lo films destacables (según nuestro criterio) de estreno próximo, cuyas críticas serán presentadas la semana siguiente (no teman, nosotros mismos cargaremos nuestra propia cruz en caso de no acertar con alguna recomendación). A continuación, la primera muestra. Esperamos les sirvan de ayuda.

Fin de semana del 12 y 13 de enero:

Cortito pero intenso

Este va a ser uno de los pocos fines de semana de la presente “temporada cinéfila” cuyo número de estrenos destacables no sobrepase al número de días del mismo. Este viernes día 11 llegan a nuestras pantallas dos títulos de género radicalmente distinto que pueden ser visionados como plato fuerte y posterior postre ligero. Fin de semana tranquilo y de emociones intensas, a escoger entre formato visualmente pausado y psíquicamente agotador o visualmente movido y psíquicamente sencillo. Un interesante contraste para los amantes del cine multigenérico.

Amour, la nueva película de Michael Haneke, es sin duda el estreno de la semana. Aparte el hecho de que cualquier película del director merezca ser vista por defecto (al menos hasta ahora), esta cuenta con la palma de oro de Cannes y un amplio abanico de galardones, como por ejemplo Mejor Película y Dirección en los Premios del Cine Europeo, la nominación a mejor película de habla no inglesa en los Globos de Oro y, acabamos de saber, esta última nominación también en los Oscars.

Haneke nos habla con crudo realismo de la vejez y de la enfermedad, y la verdad es que si uno de los aspectos más oscuros de la vida merecía ser llevado a la gran pantalla, desde luego Haneke era una de las mejores opciones. Con él tenemos casi garantizado que su poético realismo, nunca temeroso de usar las ventajas narrativas que ofrezca el dispositivo cinematográfico, sabrá plantear una interesante reflexión sobre dicho tema con clase y elegancia. No duden en hacer acto de presencia los que disfrutaran con La Cinta Blanca.

El otro suceso destacable es el estreno de Jack Reacher, film que supone el regreso a la dirección de Christopher McQuarrie doce años después de su única película hasta la fecha, la nada despreciable Secuestro Infernal. Esta nueva cinta es una pieza de acción protagonizada por Tom Cruise que al parecer está disfrutando de una buena acogida en Estados Unidos. Como curiosidad (algo por lo cual tal vez ya merezca la pena ir al cine), Werner Herzog da vida al antagonista del film. Veremos.

Prèvia Oscars 2011

Un any més, com la Lliga i la Chempions, tornen els Oscar. Aquest cop els presentaran James Franco i Anne Hathaway, una parella d’actors joves dels que sentirem parlar en els pròxims anys. Ell acaba de protagonitzar 127 Hours, i a ella li acaben de donar el paper de Catwoman a The Dark Knight Rises, la nova entrega de la saga Batman de Christopher Nolan.

Per començar, s’ha de deixar clar que és un premi altament polititzat. No sol guanyar la millor, ni els millors. Ho podeu comprovar fàcilment fent un repàs a premis passats. Uns exemples. A Scorsese no li van donar per Casino ni per Goodfellas. Malcolm McDowell no va guanyar per A Clockwork Orange. Sistemàticament van maltractar a genis com Stanley Kubrick o Orson Welles, premiant a altres realitzadors o pel·lícules que avui dia han caigut en l’oblit.

Per intentar entendre aquestes decisions, explicaré una mica com funciona el procés de votació. Totes les persones que han estat nominades o premiades algun cop passen a formar part de l’Acadèmia. Aquests són els que voten any rere any. Només que et nominin una vegada, votes tota la vida. Només votes a la categoria que t’han nominat. És a dir, un director nominat votarà tota la vida només a directors. Durant l’any, cada membre rep els famosos Screeners que podeu veure pulul·lant per la xarxa. No són més que DVDs de les pel·lícules nominades. Quan un membre s’ha decidit, envia un sobre amb els seus vots.  Problemes d’aquest sistema? Molts. Per començar, tots els vots tenen el mateix pes. El vot del montador d’Avatar té el mateix pes que el de Scorsese. O el de Matt Damon té el mateix que el de Jack Nicholson. És democràtic, però crec que el vot hauria d’estar compensat, i el de segons qui hauria de valer més. D’altra banda, hi ha molt de ressentiment: estic convençut que en molts casos qui guanya depèn molt del seu caràcter i de les relacions que hagi establert al llarg de la seva carrera. Pura política.

És indiscutible que són el premi més prestigiós del món. Per repercussió comercial, mediàtica, i reconeixement general del públic. Tothom coneix els premis, i les pel·lícules premiades les acaba veient quasi tothom. Fins i tot estar nominat es valora. Ampliar les nominacions a millor pel·lícula a 10 va ser una gran maniobra, ja que hi pot haver més varietat i més cinema independent. Aquest any, poca gent hagués vist (o veurà), pel·lícules tan petites com Winter’s Bone o The Kids Are All Right si no fos per les nominacions. Molts ho negaran, però crec que és així: la publicitat i el reconeixement és bàsic per l’èxit de les “grans”, i per descobrir aquestes “petites”.

Aquest any, han encertat de ple amb les nominades. Le he vist totes, i només n’hi ha dues que em semblen lamentables: The King’s Speech i Biutiful (i sort que no van nominar Buried). Però el nivell general és molt superior a l’edició de l’any passat: la majoria em van deixar bastant fred, a excepció d’aquestes tres: Avatar, The Hurt Locker, District 9. Oscar a Sandra Bullock? The Blind Side nominada a millor pel·lícula? Precious premiada? En fi.Els presentadors (Alec Baldwin & Steve Martin) tampoc van estar a l’alçada.

L’edició del 2009 va ser genial quant a gala en si:  Hugh Jackman es va destapar com un dels millors presentador dels últims  temps. Va fer riure, va cantar i va ballar: tot a la vegada. No es pot dir el mateix dels premis d’aquell any: el bunyol infame de Slumdog Millionaire va arrassar. Aquell any encara se’n nominaven cinc, totes prefabricadíssimes per guanyar els Oscar: fàbula New-Age d’un pobre nen indi, Fincher fent un melodrama de 3h (WTF?), una entrevista de Frost a Nixon que com a molt dóna per un curt, Milk (sense comentaris: la definició d’oscar bait) i The Reader, que és la única que no he vist, però no té pinta de ser una obra mestra. Dos errades grosses i imperdonables: no nominar The Dark Knight ni Christopher Nolan; i en un any tan pobre, haguéssin pogut donar-li Millor Pel·lícula a Wall-E tranquil·lament (una de les millors dels últims temps, en general).

Dit això, faré un breu comentari sobre les categories. No intentaré predir qui guanyarà, és absolutament aleatori, ja que el criteri i el sistema de votacions és qüestionable.

Podeu veure la llista de nominades aquí: http://en.wikipedia.org/wiki/83rd_Academy_Awards#Academy_Awards_of_Merit

MILLOR PEL·LÍCULA

Totes em semblen bastant bones, a excepció de The King’s Speech. No obstant, les apostes diuen que és molt probable que guanyi. Té tot el que agrada als Oscar: drama històric de superació personal, història d’amistat entre dos actors veterans, tracta el tema del tartamudeig… Per mi massa prefabricada i freda, poc honesta i arriscada. L’única que li podria fer ombra, i hauria, és The Social Network. Em sembla una obra mestra en tots els aspectes (podeu llegir la meva crítica). Si guanyéssin Toy Story 3 o Black Swan tampoc m’enfadaria, grans pel·lícules les dues.

MILLOR DIRECTOR

Complicat, perquè és difícil aïllar la feina del director. Tots sabem que fer una pel·lícula és un treball d’equip. La cosa es complica quan normalment tots els directors solen treballar amb el mateix equip pel·lícula rere pel·lícula. Crec que hauria de guanyar David Fincher de carrer. No obstant, també li podrien donar a Darren Aronofsky: ha fet una peli sobre una temàtica arriscada, fent servir molts tipus de càmeres diferents, i allunyant-se molt del seu estil visual habitual. La seva pel·lícula és realment única, de les que millor expressa el tornar-se boig progressivament. No és un director subtil: perfecte per una història com la de Black Swan.

MILLOR ACTOR

Javier Bardem: no vocalitza bé, primer requisit per ser actor. Descartat. Jeff Bridges: gran paper, podria guanyar. Personalment em sembla una mica forçat, i el personatge és bastant unidimensional. És divertit, fa gràcia, i està entre les millors de l’any, però no crec que mereixi guanyar. Jesse Eisenberg fa un gran paper, potser massa subtil i fred perquè guanyi. El personatge li requereix fer-ho com ho fa, i ell ho executa a la perfecció. Personatge amb matisos i ple de moments brillants. Colin Firth guanyarà quasi segur. Actor veterà, la veritat és que s’ho mereix bastant i guanyarà. El seu tartamudeig va i ve, com un tartamut de veritat. Gran. James Franco, per mi el segon després de Firth. Fa un paper complicadíssim (1h 30 atrapat en una roca), ell és la pel·lícula. Actor incipient que ha tingut papers menors en el cinema i està cridat a ser un dels grans. Estaria bé que guanyés.

MILLOR ACTRIU

Hi ha dues que no les he vist, però he sentit bones coses: Michelle Williams a Blue Valentine i Nicole Kidman a Rabbit Hole. Jennifer Lawrence, actriu debutant, fa un paperàs a Winter’s Bone. Porta la pel·lícula perfectament, no brilla tant perquè té uns secundaris bestials al costat (John Hawkes, Dale Dickey). La cosa, per mi, està entre Annette Bening i Natalie Portman. El problema del paper de Natalie Portman és que no té gaires matisos: fa d’una dona que es torna boja, per tant tota l’estona està espantada i paranoica. Ho fa bé, molt bé, podria guanyar perfectament. Em quedo amb Annette Bening perquè el seu paper sí que té matisos, és molt natural, i el factor clau: val la pena veure la pel·lícula únicament pel seu paper. Se’l podria endur qualsevol de les dues i no seria immerescut.

MILLOR ACTOR SECUNDARI

Aquí no cal dir res: Christian Bale. Històric.

MILLOR ACTRIU SECUNDÀRIA

Molt complicada. Descarto a Helena B0nham-Carter. Si no entenia per què li seguien donant papers, encara entenc menys el fet que l’hagin nominat per un paper tan pobre, segueix sent una actriu lamentable. Hailee Steinfeld, la nena de True Grit, ho mereix per què és el seu primer paper gros, però no em sembla brillant com algunes de les altres nominades. Amy Adams demostra que sap actuar i que no només és un florero. El tema està entre Melissa Leo i Jacki Weaver. El millor és que les dues fan un paper semblant: matriarques de famílies disfuncionals. Actuacions potents les dues. Em decanto per Melissa Leo, pel simple fet de que la seva actuació és totalment diferent de les que li havia vist. La seva transformació física és destacable, és una actriu molt versàtil.

MILLOR GUIÓ ORIGINAL

Inception, sense cap mena de dubte. Si no és pel guió en si, per la idea. The Fighter i The King’s Speech són massa prefabricats, massa previsibles. The Kids Are All Right té un bon guió, llàstima del desenllaç i de certs convencionalismes.

MILLOR GUIÓ ADAPTAT

Aquí tampoc cal dir res: The Social Network, un dels millors guions dels últims temps.

MILLOR PEL·LÍCULA DE PARLA NO ANGLESA

Només he vist Biutiful, i si guanya, els Oscar hauran perdut el poc crèdit que els queda. És de les pijors pel·lícules que he vist aquest any.

MILLOR DOCUMENTAL

Només n’he vist dos: Restrepo i Inside Job. Del primer en vaig parlar en el meu Top10 del 2010. El segon em va semblar força dolent. Cinematogràficament és nul: un expert rere un altre vomitant dades sobre la crisi, i dient que alguns la van predir. Liós, manipulador i lleig de veure. La meva aposta és Restrepo, tot i que tampoc em sembla brillant. Oblit important: Catfish.

MILLOR BANDA SONORA ORIGINAL

Totes les nominades ho mereixen, ja que totes són grandíssimes bandes sonores. No és d’extranyar, ja que la majoria dels nominats són compositors reputats: A.R. Rahman (127 Hours), John Powell (How To Train Your Dragon), Hans Zimmer (Inception), Alexandre Desplat (The King’s Speech) i Trent Reznor (The Social Network).

No he escoltat la de John Powell, però no dubto del seu talent (La saga Bourne, per exemple). Des les altres, en destaco dues: Inception i The Social Network. Les dues casen perfectament amb la pel·lícula, en són una part essencial. M’agrada Inception perquè és bastant diferent al que ha estat fent Zimmer aquests últims anys. Però m’encanta la de The Social Network, és diferent a la majoria de bandes sonores recents, més subtil que Inception. El més destacable és que és el primer cop que Trent Reznor composa una banda sonora. Si hagués de triar, em quedo amb The Social Network.

MILLOR EDICIÓ DE SO

No he vist Tron Legacy ni Unstoppable, les que més sonen per guanyar. Realment, és un premi difícil de donar i comentar. Amb pel·lícules tant cares i ben produïdes, l’edició del so és un aspecte fonamental que totes cuiden molt. No sé massa què dir…

MILLOR MESCLA DE SO

Aquest és més fàcil, només ens hem de fixar en com està dissenyat el so de la pel·lícula: si utilitzen el surround, baixes freqüències, si es senten bé els diàlegs, …

Està, un cop més, entre Inception i The Social Network. El mateix cas que amb les bandes sonores: una és més estrident i grandiloqüent, més òbvia. L’altre és sutil però funciona igual o millor. En aquest cas, em quedo amb Inception, és una de les millors mescles de so dels últims anys, junt amb The Hurt Locker, Avatar i La Saga Bourne.

MILLOR DIRECCIÓ ARTÍSTICA

De les que he vist, em quedo amb True Grit. Apustuflant, una de les millors recreacions del Far West de la història, comparable al millor Peckinpah. Sembla que estiguem allà. L’ambientació és senzillament perfecte, sobretot en els compassos inicials de la pel·lícula.

MILLOR FOTOGRAFIA

S’han oblidat The Fighter, que només per com estan filmats els combats mereix ser-hi. No obstant, totes destacables. M’encanten els plans inclinats i poc ortodoxes de The King’s Speech. M’agrada la manera de filmar els diferents somnis d’Inception. M’agrada la puritat i el clacissisme de True Grit, amb els seus plans amples i veient l’acció des de lluny. M’agrada l’estil de The Social Network, amb la paleta de colors groga-blava de Fincher, i la seva capacitat de retratar espais tancats. Però sobretot, m’apassiona la versatilitat de Black Swan. Un recital de plans i càmeres diferents, d’un ús magistral dels miralls, i retratant la bellesa del ballet des del punt de vista de les ballarines, i no de l’espectador. Li donaria a Black Swan o a True Grit (Deakins fa temps que ho mereix).

MILLOR MUNTATGE

S’han deixat a la que hauria de guanyar de carrer, que és tot un recital de muntatge: Inception. Alterna entre tempos diferents de manera invisible, transportant-nos d’un somni a l’altre i sempre sabem on som i a la velocitat que transcórre el temps.

De les nominades, Black Swan és la que més em convenç; tot i que el muntatge videoclipero de 127 Hores també m’agrada molt.

MILLORS EFECTES VISUALS

Una altra on s’han columpiat molt.Ni han nominat a Black Swan, que hauria hagut de guanyar de carrer. Té efectes visuals que recorden a les millors èpoques passades, on no es feien servir efectes digitals. Aquesta en té, però estan tan ben fets que un no hi pensa. El que més m’agrada és que en el 80% de la peli hi ha miralls, i no es veu ni una sola càmera. Les han esborrat digitalment. Estic segur que molts dels que l’hem vist no ens hem adonat d’aquest fet.

Doncs bé, ja ho tenim. Algunes categories no les he comentat, per dir tonteries millor no dir res. A esperar que King’s Speech no arrasi i els Oscar no perdin el poc crèdit que els queda.

Pol Milian