Good Night, and Good Luck: Calidad en blanco y negro

Podemos entender Buenas Noches y Buena Suerte como una reflexión acerca de la TV y su condición de filtro entre hechos reales y la percepción que la sociedad tiene de ellos. Y es que la segunda película de George Clooney nos habla del uso que la televisión hace (o podría hacer) de la información, de los beneficios y problemas que puede suponer mostrar (o no mostrar) según qué imágenes y, sobre todo, del grado de compromiso que se toma en un programa y asta que punto la realidad permite ser mostrada tal y como es.

En la década de los años 50, Edward R. Murrow utilizó la televisión para mostrar algunas de las injusticias que estaban teniendo lugar en EEUU. Todo lo contrario de lo que hoy sucede: en la mayoría de los casos, la TV no destaca por sus esfuerzos en mostrar la realidad, si no más bien por manipular información y dirigir las masas en la dirección conveniente. En este aspecto, se podría decir que Buenas Noches, y Buena Suerte también funciona como análisis de lo que podría ser la semilla del carácter actual de la TV.

Clooney sabe que el mero hecho de mostrar implica un posicionamiento y que eso comporta cierta manipulación inevitable. Por eso Murrow (quien conoce este hecho tan bien como Clooney) decide mostrar una realidad y no una otra, persiguiendo un tema concreto sin desviarse. Y aquí es precisamente donde chocamos contra un hecho que la película también conoce: Murrow es partidario de contar la verdad, pero por su propio interés decide hablar de una concreta y no de otra. De modo que el personaje protagonista decide no desviar la atención hacia el programa de la competencia, hecho que conduce (en cierta forma) al suicidio de un compañero de trabajo. Y es que Clooney no crea héroes ni verdades absolutas, sino que profundiza en sus personajes (incluso en aquellos que apenas tienen importancia) entendiendo la posición de cada uno, demostrando que todos los puntos de vista son defendibles (por este motivo nacen conflictos entre ellos, como el que vive con el director del programa, quien a pesar de compartir la visión de Murrow no quiere que su programa sea censurado).

Aun cuidando con detalle los personajes, es sorprendente la distancia con que Clooney trata especialmente hacia el protagonista principal, hecho que facilita nuestra identificación con él y hace su comportamiento y los diálogos más fluidos. Probablemente también sea gracias a las rápidas y ágiles pinceladas mediante los cuales son dibujados sus rasgos que la película se pueda permitir el sorprendente ritmo con que se desarrolla de inicio a fin.

George Clooney asume tan bien como puede la responsabilidad de mostrar sin juzgar, enseñar sin manipular; y el resultado de ello es una fantástica película objetiva al mismo tiempo que crítica pero también para todos los públicos, características que, actualmente, rara vez van de la mano.

Anuncios

The Corner (2000)

The Corner, com el seu nom indica, parla d’una cantonada; un dels molts racons de Baltimore on s’hi venen drogues a l’aire lliure.

Aquest tràfic ha fet que les cases properes a la cantonada s’hagin devaluat, albergant a junkies i gent mermada per les drogues, en major o menor mesura. A grans trets, la minisèrie ens ensenya l’efecte de les drogues en el barri i la gent que hi viu. En aquest cas, David Simon i Ed Burns (creadors) es centren en una familia formada per Gary (pare), Fran (mare) i DeAndre (fill). Familia per dir alguna cosa; perquè en Gary és un drogadicte consagrat a les drogues, que recórre la ciutat en busca de metall per vendre a pes i pagar-se el vici. La Fran està en una situació molt pitjor: viu en una casa amb ple de drogadictes, i treu els diners d’ajudes gubernamentals. El fill (DeAndre) és un traficant, i no té cap relació amb el seu pare; i molt poca amb la seva mare. Viu gràcies als diners que fa venent drogues pel carrer, ja que guanya més que els seus pares junts. Una gran paradoxa: viu millor que els seus pares gràcies al tràfic d’una mercaderia que els ha destrossat la vida i els ha separat.

Ocasionalment veurem flashbacks de com era la familia abans, i com han arribat a aquesta situació. Un recurs manit, que Simon ha corregit en projectes posteriors, però que en aquest cas té el seu efecte. No està exagerat com en altres pel·lícules, en aquest cas la familia protagonista no era rica, però si que tenien una feina estable i una vida normal, sense la influència de les drogues.

The Corner compta amb un ventall de secundaris nombrós. Aporten molt a l’ambientació i serveixen per reforçar certs missatges, però la seva evolució no és tan satisfactòria com a The Wire. Evidentment, no és el mateix tenir 6 hores per aprofundir en secundaris que tenir-ne 60. Tot i així, hi ha personatges boníssims com Fat Curt (Lester Freamon a The Wire), un home noble i llest, que ha viscut la destrucció del barri i té problemes de salut causats i agreujats per la seva adicció.

Molts actors són cares conegudes de The Wire, per tant no cal destacar la seva qualitat. La familia protagonista és excepcional, destacant a Khandi Alexander que fa el paper de la seva vida. Actualment, la podeu veure a Treme.

Si en alguna cosa incideixen els creadors de la sèrie, és que la cantonada és com una presó, un ecosistema amb les seves normes, alimentat per les drogues. Des de la persona que treballa únicament per comprar drogues, fins al nen que ha descobert que requereix menys esforç vendre drogues que anar a l’escola o treballar en un McDonald’s.

Com a gènere és drama pur, aquí no hi ha intrincades trames policials ni exploracions submarines a les grans institucions nord-americanes. The Corner és molt més senzilla, sentida i directa al cor de l’espectador; d’altra banda tampoc està lliure de crítica social, present a tots els projectes de l’equip Simon-Burns

Els 6 capítols estan dirigits per Charles S. Dutton, un director-actor força famós, que s’ha criat a Baltimore. Cada episodi comença i acaba amb el director entrevistant als personatges des d’una perspectiva subjectiva, amb afany i estil documental.

El realisme de la sèrie és el que la fa gran. L’argument és una adaptació del llibre “The Corner: A Year In The Life Of An Inner-City Neighbourhood de David Simon i Ed Burns. Els dos han estat periodistes, i relaten els fets amb el màxim realisme possible. De fet, els personatges principals (Gary, DeAndre i Fran) existeixen, i apareixen al final de l’últim capítol per comentar la seva situació actual, i què els hi ha semblat el seu retrat. El llibre està escrit com una novel·la, però es basa en fets reals, entrevistes realitzades durant un any a la cantonada dels carrers Fayette i Monroe. L’ambientació és difícilment millorable, es té la sensació de viure i conèixer el barri.

Tot s’ha vist a The Wire més i millor, però The Corner n’és l’embrió: d’aquí la seva importància. I és l’únic treball d’en Simon que ha guanyat algun Emmy. Un complement ideal pels fans que vulguin conèixer els inicis de Simon, Burns, Mills i altres genis de la TV.

Es pot trobar a Amazon UK per uns 15 euros, únicament amb subtítols en anglès. A Espanya no es pot comprar.

Valoració: ****/4

Pol Milian

State Of Play (2003)

Segurament us sonarà aquest nom per la pel·lícula del 2008 protagonitzada per Ben Affleck i Russell Crowe. Doncs bé, aquesta no és més que una trista adaptació de la gran minisèrie britànica que vull comentar.

Creada per Paul Abbott al 2003, State Of Play és un thriller de 6 hores. Destaca per un elevat nivell de tensió, misteri i girs de guió.

La història comença, literalment, amb l’assassinat d’un jove. Sense títols de crèdit, en els primers 2 minuts vivim la persecució d’un jove (intercalada amb unes imatges aparentment inconexes), que finalment és arraconat i balejat darrere un contenidor d’escombraries. El mateix dia mor Sonia Baker, ajudant del polític laborista Stephen Collins (David Morrissey). La trama comença realment quan Cal McAffrey (John Simm), periodista del diari “The Herald”, rep certes informacions i creu que les dues morts poden tenir relacio.

El treball actoral és de primer nivell, comptant amb actors molt famosos a UK; com James McAvoy, Polly Walker, Kelly MacDonald, i Bill Nighy. Aquest últim va guanyar un BAFTA pel seu paper com a Cameron Foster, editor del “Herald”.

Bàsicament, l’espectador seguirà les investigacions dels periodistes sobre els fets abans descrits. El fet de centrar-se en una investigació periodística enlloc d’una policial és un dels trets diferencials de State Of Play. Els seus mètodes són ben diferents. Per exemple, els periodistes poden jugar al límit de la legalitat, entregar soborns o col·laborar amb “enemics” dels diaris rivals, que volen el mateix que els del “Herald”: descobrir tota la veritat i intentar que la conegui el màxim de gent possible. El xoc entre la policia i els periodistes és constant a tota la minisèrie, i sembla que el Paul Abbott es plantegi seriosament quin dels dos estaments és més efectiu investigant.

El tractament visual no és res que no s’hagi vist abans, però en aquest cas està molt ben executat. Fotografia sòbria, amb uns colors apagats. El que destaca és el muntatge, nominat a nombrosos premis. Sap injectar tensió en un simple diàleg, o una persona caminant; tot mitjançant talls ràpids i l’ajuda de la música. La banda sonora, escoltada sense les imatges, no brilla. Sentida en context, és de deu. Casa perfectament amb les imatges, martellejant el nerviosisme de l’espectador mitjançant uns ritmes electrònics que recorden als batecs d’un cor acceleradíssim.

El forat més important de State Of Play és la seva mania de no deixar les coses clares. És a dir, hi ha detalls vitals per seguir la trama en els quals no es fa prou èmfasi, s’hi passa de puntetes quan s’hauria de trepitjar amb força. Per sort, es corregeix amb fragments expositius posteriors dels personatges. Per exemple, que un periodista implicat en la investigació li expliqui tot el que ha passat anteriorment a un de novell. La pel·lícula Shutter Island (2008), de l’Scorsese, fa un ús exacerbat d’aquest recurs, i crec que li acaba sortint malament; ja que si se n’abusa acaba cansant i desorientant a l’espectador.

Un altre aspecte que em desagrada força és la necessitat imperiosa que tenen certs cineastes d’introduïr una història amorosa quan no toca. En aquest cas no és que no toqui del tot. Més aviat em molesta la quantitat de minuts que se li dedica a cert romanç; perquè en una trama periodística enrevessada i que canvia tants cops a un ritme tan alt, l’últim que un vol veure és com progressa una relació amorosa. Repeteixo que és un detall menor, però infinitat de thrillers ens han demostrat que no calen romanços perquè una trama funcioni. Sí, ja sé que l’argument es desmonta quan algú pronuncia la paraula “SEVEN“.

La crítica més ferotge me la reservo pel final, en els dos sentits. L’última mitja hora de la sèrie. Evidentment no desvetllaré el final, però em sembla un empatx d’efectisme en tota regla, poc elegant i un punt pretenciós. Algú podria dir que està molt bé, és realista i quadra perfectament; i no aniria desencaminat. Parlo d’una decepció personal, com en el cas del romanç.

Tot i així, State Of Play és un gran producte audiovisual, amb un guió treballadíssim i uns valors de producció dignes d’una pel·lícula. Recomanable si us agraden els thrillers polítics, el món del periodisme, i les sèries britàniques en general.

La podeu comprar a l’Amazon UK per uns 7 €, amb subtítols únicament en anglès. A Espanya també es pot trobar, però l’àudio i els subtítols són en ESPAÑOL LATINO, quan a la caixa no ho indica. El més greu és que aquí costa 40 €.

Valoració: ***/4

Pol Milian