Hoop Dreams (1994)

Hoop Dreams és un documental de l’any 94, dirigit per Steve James. Ens ensenya la història de dos nens negres de 14 i 16 anys que intenten complir el seu somni de ser jugadors de basket professionals. Tot passa a Chicago, i tant els nois com les seves famílies viuen al llindar de la pobresa.

En principi havia de ser un curt de 30 minuts, però va acabar resultant en una filmació de 5 anys i més de 250 hores de material. Va guanyar el premi de millor documental a Sundance. Molts crítics van considerar Hoop Dreams el millor que s’havia fet al 1994, junt amb Pulp Fiction i The Shawshank Redemption.

El factor determinant d’aquest documental és que no només és un documental de basket. Per començar, és una dura crítica a diversos punts del sistema americà. No sé si aquesta crítica és intencionada o no, ja que com he comentat abans, s’havia d’emetre a un canal púbilc i força popular dels EUA. Des d’un principi i durant bona part del desenvolupament, es critica al sistema nord-americà de subsidis: en molts casos, a les famílies representades se’ls treuen les ajudes que reben, mai sabent ben bé per què. El fet que aquest dos nois triomfin a la NBA és clau perquè aquestes famílies surtin de la pobresa, cosa que no fa més que injectar una pressió desmesurada tant als nois com als seus pares. Aquests últims es veuen “obligats” a gastar bona part del seu petit sou en intentar que els fills tirin endavant en el món del basket. I els fills, es veuen empesos a esforçar-se al màxim per aconseguir-ho.

La segona capa d’aquesta història carrega contra el sistema escolar. Els dos nois entren a una high-school semi-privada, on es dóna importància al basket, i a la vegada es requereixen certs resultats acadèmics per seguir jugant. L’entrenador, Mr. Pingatore,  és de pel·lícula: italoamericà, gras, exigent, mal caràcter, cridaner… Posa moltíssima pressió als nois perquè millorin. En part, és el que ha de fer. Però us imagineu estar sotmesos a aquest stress constant? Després de l’esforç a la pista, et demanen que treguis bones notes. I per molt bo que siguis jugant, si no rendeixes en els estudis, et poden fer fora de l’equip. Pingatore ho sap, però no pot amagar que per ell el tema acadèmic és secundari, només compleix les normes… També és conscient de que cada any tindrà jugadors nous, i no dubta en desfer-se dels que no valen. Tot i la aparent duresa del sistema, és obvi que als nois els encanta, i la pressió és quelcom que va per dins de cadascú, sense que es pugui descobrir a simple cop d’ull.

El més jove dels dos nois, Arthur Agee, no destaca inicialment en l’equip; mentre que en William Gibson (l’altre) sí. Arriba un punt en que l’Arthur necessita diners per continuar, ja que a la seva mare la fan fora de la feina i el seu pare d’aboca a les drogues. L’única cosa que li dóna estabilitat emocional, el seu somni de jugar a basket i destacar, li treuen. El fan fora de la high-school, ja que deu massa diners, i en aquest punt se li enfonsa el món. A en William, com que destaca, una dona rica li fa un donatiu que garantitza la seva continuïtat. Amb aquesta dualitat es pot ensumar des de lluny la pudor del sistema que tenen muntat: es tracta als nois com mercaderies. També forma part de l’estil yankee: tothom pot tenir un somni i perseguir-lo, però sense diners no ets ningú, i si no destaques ja pots plegar. Duríssim, i més en nois de 14-16 anys. Després aquesta situació canvia, i *SPOILER* l’Arthur destacarà en una escola aparentment pitjor, mentre que William es lesionarà i acabarà perdent l’interès pel basket./*SPOILER*

Steve James també explora la problemàtica d’un esport com és el basket, sobretot el nord-americà, on es valora moltíssim l’aportació individual del jugador més que el seu treball d’equip. Un dels pilars d’aquest documental són les reflexions que es fan sobre el tema de les lesions, i com, a més d’afectar esportivament, afecten a la confiança i a la manera de jugar. Un cop més, al tractar amb nois tant joves, l’efecte i les seqüeles emocionals es multipliquen.

Anecdòticament, els dos protagonistes es trobaran amb nois que han aconseguit triomfar. En un campus de la marca Nike, es pot veure a Juwon Howard, Dalen Rose, Chris Webber, Travis Best… Aquest fet és revelador per l’espectador, ja que un s’adona que els dos nois estan en el bon camí, tenen possibilitats reals d’anar a la NBA. D’altra banda, també ens diu que pels nord-americans, el camí de la high-school + campus Nike + suport econòmic + bones notes + JUGAR BÉ, és el que s’ha de seguir i el que tothom segueix, per tant: el més massificat, amb més competència, i on més complicat és destacar.

Deixant de banda aspectes més o menys basquetbolístics, aquest documental és molt emocionant, i sí, és un tòpic però defineix perfectament “Hoop Dreams”: real como la vida misma.

Valoració: OBRA MESTRA

Anuncios

The Corner (2000)

The Corner, com el seu nom indica, parla d’una cantonada; un dels molts racons de Baltimore on s’hi venen drogues a l’aire lliure.

Aquest tràfic ha fet que les cases properes a la cantonada s’hagin devaluat, albergant a junkies i gent mermada per les drogues, en major o menor mesura. A grans trets, la minisèrie ens ensenya l’efecte de les drogues en el barri i la gent que hi viu. En aquest cas, David Simon i Ed Burns (creadors) es centren en una familia formada per Gary (pare), Fran (mare) i DeAndre (fill). Familia per dir alguna cosa; perquè en Gary és un drogadicte consagrat a les drogues, que recórre la ciutat en busca de metall per vendre a pes i pagar-se el vici. La Fran està en una situació molt pitjor: viu en una casa amb ple de drogadictes, i treu els diners d’ajudes gubernamentals. El fill (DeAndre) és un traficant, i no té cap relació amb el seu pare; i molt poca amb la seva mare. Viu gràcies als diners que fa venent drogues pel carrer, ja que guanya més que els seus pares junts. Una gran paradoxa: viu millor que els seus pares gràcies al tràfic d’una mercaderia que els ha destrossat la vida i els ha separat.

Ocasionalment veurem flashbacks de com era la familia abans, i com han arribat a aquesta situació. Un recurs manit, que Simon ha corregit en projectes posteriors, però que en aquest cas té el seu efecte. No està exagerat com en altres pel·lícules, en aquest cas la familia protagonista no era rica, però si que tenien una feina estable i una vida normal, sense la influència de les drogues.

The Corner compta amb un ventall de secundaris nombrós. Aporten molt a l’ambientació i serveixen per reforçar certs missatges, però la seva evolució no és tan satisfactòria com a The Wire. Evidentment, no és el mateix tenir 6 hores per aprofundir en secundaris que tenir-ne 60. Tot i així, hi ha personatges boníssims com Fat Curt (Lester Freamon a The Wire), un home noble i llest, que ha viscut la destrucció del barri i té problemes de salut causats i agreujats per la seva adicció.

Molts actors són cares conegudes de The Wire, per tant no cal destacar la seva qualitat. La familia protagonista és excepcional, destacant a Khandi Alexander que fa el paper de la seva vida. Actualment, la podeu veure a Treme.

Si en alguna cosa incideixen els creadors de la sèrie, és que la cantonada és com una presó, un ecosistema amb les seves normes, alimentat per les drogues. Des de la persona que treballa únicament per comprar drogues, fins al nen que ha descobert que requereix menys esforç vendre drogues que anar a l’escola o treballar en un McDonald’s.

Com a gènere és drama pur, aquí no hi ha intrincades trames policials ni exploracions submarines a les grans institucions nord-americanes. The Corner és molt més senzilla, sentida i directa al cor de l’espectador; d’altra banda tampoc està lliure de crítica social, present a tots els projectes de l’equip Simon-Burns

Els 6 capítols estan dirigits per Charles S. Dutton, un director-actor força famós, que s’ha criat a Baltimore. Cada episodi comença i acaba amb el director entrevistant als personatges des d’una perspectiva subjectiva, amb afany i estil documental.

El realisme de la sèrie és el que la fa gran. L’argument és una adaptació del llibre “The Corner: A Year In The Life Of An Inner-City Neighbourhood de David Simon i Ed Burns. Els dos han estat periodistes, i relaten els fets amb el màxim realisme possible. De fet, els personatges principals (Gary, DeAndre i Fran) existeixen, i apareixen al final de l’últim capítol per comentar la seva situació actual, i què els hi ha semblat el seu retrat. El llibre està escrit com una novel·la, però es basa en fets reals, entrevistes realitzades durant un any a la cantonada dels carrers Fayette i Monroe. L’ambientació és difícilment millorable, es té la sensació de viure i conèixer el barri.

Tot s’ha vist a The Wire més i millor, però The Corner n’és l’embrió: d’aquí la seva importància. I és l’únic treball d’en Simon que ha guanyat algun Emmy. Un complement ideal pels fans que vulguin conèixer els inicis de Simon, Burns, Mills i altres genis de la TV.

Es pot trobar a Amazon UK per uns 15 euros, únicament amb subtítols en anglès. A Espanya no es pot comprar.

Valoració: ****/4

Pol Milian