Nightcrawler (Dan Gilroy)

nightcrawler_uk_poster

Plantejar una pel·lícula com l’exposició d’una tesi té la seva part bona i la seva part dolenta. La part bona és bàsicament que assegura certa legitimitat envers al producte en tant que “història amb missatge”, a més a més de donar-li una direcció concreta que fa més fàcil el seguiment del relat. La part no tan bona és el risc que es corre de convertir la pel·lícula en una acrobàcia destinada a arribar a un punt concret. És a dir, el perill d’acabar construint una història poc creïble (o fins i tot potser ridícula) en nom de la tesi que es vol exposar.

Nightcrawler és una pel·lícula de tesi, i sens dubte de tesi interessant. Fins i tot podríem definir-la com una pel·lícula de denúncia. A grans trets, es tracta d’una crua reflexió sobre la falta d’escrúpols dels mitjans de comunicació; o potser més aviat sobre la seva curiosa raó de ser. Com una dissecció de tot el que conforma els pilars base de l’apartat informatiu audiovisual; no tan pel que fa al seu caràcter empresarial (i per tant als seus interessos monetaris o polítics) sinó més aviat sobre aquella font (sovint oblidada) que ens proporciona les imatges televisives que consumim diàriament.

nightcrawler

Per això el pes del protagonista és tan important en l’òpera prima de Dan Gilroy: l’objectiu del director és dibuixar un personatge que retrati l’interès (no necessàriament polític o ideològic, sinó més aviat personal) que s’amaga rere les imatges dels informatius. Un interès que passa per manipular escenaris de crims i fins i tot per intervenir (quan no provocacar) en els esdeveniments registrats. Gilroy fica el dit a la llaga al sistema, en aquest cas en l’apartat informatiu, com el seu germà (Tony Gilroy, co-productor de la pel·lícula) ja va fer en l’àmbit polític amb la notable Michael Claiton.

El que tenim, doncs, és una pel·lícula protagonitzada per un personatge interessant, narrada amb subtilesa i deixant que la tesi parli per si sola, sense intervenir massa en els fets com si es volgués crear un contrapunt amb l’actitud del protagonista. Fet que no impedeix cert lluïment de direcció en algunes escenes que així ho requereixen, com en la inquietant seqüència en què són emeses per televisió les imatges d’un territori verge, poblat només per les víctimes del tiroteig que hi ha tingut lloc. O també la seqüència final, brillant-ment desenvolupada si bé el desenllaç trenca una mica l’harmonia que fins aleshores hi havia entre “credibilitat i exposició d’una tesi”.

Night-crawler

Anuncios