Els millors episodis de “Curb Your Enthusiasm”

Seguim amb Curb. Per llegir l’article principal sobre la sèrie, el trobareu aquí.

Dels 80 episodis que hi han, he triat els que considero millors, ordenats per temporada (tots els de la llista els considero boníssims, alguns són senzillament perfectes). M’ha costat força triar-los, la llista inicial que vaig fer en tenia 32. L’objectiu no és explicar per què són els millors, simplement recopil·lar-los i tenir-hi un accés fàcil mitjançant la web Cuevana.

Hi ha episodis amb moments gloriosos que no hi són, he preferit centrar-me en episodis que són bons de principi a fi, i que estan tant ben escrits que es poden veure una vegada i una altra.

Als que no heu vist la sèrie, us recomano que la mireu tota i després us mireu la llista, a veure si coincidiu amb mi.

The Group (s01e10) – VEURE EPISODI

Episodi perfectament construït. Com a molts altres, dins del capítol les històries d’en Larry y la Cheryl s’acaben creuant per donar pas a un final memorable.

The Doll (s02e07) – VEURE EPISODI

Pot ser que per mi sigui el millor de tots. La hòstia en tots els sentits. En Larry es fot en un embolic que té a veure amb una nina. La confrontació amb la Susie no té preu, i es fa ressò d’un problema gran: els lavabos sense baldó.

The Nanny From Hell (s03e04) – VEURE EPISODI

Un altre cop, dos línies argumentals (una aparentment pesada i un pèl estúpida) s’ajunten i dónen lloc a un dels millors finals de capítol. La nanny que hi surt fa un paperàs tremendament creïble.

Krazee Eyez Killla (S03e08) – VEURE EPISODI

Considerats per molts crítics i associacions de premis com “el millor” de tot Curb Your Enthusiasm. És la primera incursió de Larry David en el “món dels negres”, i fa amistat amb un cantant de Hip-Hop (anomenat Krazee Eyez Killa). La relació d’en Larry amb els negres va funcionar tant bé (televisivament parlant) que més endavant va dedicar tota una temporada (la sisena) a explorar aquesta relació, donant peu a l’aparició d’un dels seus companys més divertits, en Leon.

The Grand Opening (s03e10) – VEURE EPISODI

Episodi que tanca la tercera temporada, que parla de la inversió que fan Larry David i Ted Danson en un restaurant. Durant tota la temporada es discuteixen detalls del restaurant, i finalment l’obren en aquest últim episodi. Per mi, és la millor línia argumental general de totes les temporades. Aquest últim capítol és enorme en tots els sentits, però els seus últims tres minuts són inoblidables, una demostració d’improvisació portada al màxim nivell.

The Weatherman (s04e04) – VEURE EPISODI

Curiós capítol. En Larry es planteja si l’home del temps anuncia pluges per l’endemà amb el simple propòsit “d’espantar” als golfistes per què no hi vagin, i així tenir el camp per ell sol. Hi ha diversos capítols dedicats al golf, però aquest ens deixa la memorable disputa entre en Larry i l’home del temps.

The 5-Wood (s04e05) – VEURE EPISODI

Un altre capítol dedicat al golf, aquest un pèl macabre, 100% humor negre. Aniria bé veure els 4 episodis anteriors d’aquesta temporada, que parlen sobre el negoci dels fruits secs (que tenen una incidència clau aquest episodi).

Lewis Needs a Kidney (s05e05) – VEURE EPISODI

La personalitat de Larry David xoca amb l’amistat que té amb el seu amic Richard Lewis, quan aquest necessita un ronyó. Durant tot l’episodi en Jeff i en Larry discutiran per veure qui li dóna el ronyó.

The Black Swan (s07e07) – VEURE EPISODI

Una bojeria, un més relacionat amb el golf. Mentre juguen, en Larry mata per accident el cigne negre del propietari del club. El que ve després és una paròdia d’estil cinema negre/detectivesc molt tensa ( i molt divertida).

Palestinian Chicken (s08e03) – VEURE EPISODI

Només per tractar el conflicte jueu-palestí amb tanta confiança i brillantesa val la pena incloure aquest episodi.

Anuncios

Larry & Louie (1): “Curb Your Enthusiasm”

Fa temps que tenia ganes d’escriure un article sobre dues sèries que em semblen genials: Curb Your Enthusiasm i Louie. Són obra de Larry David i Louis C.K., respectivament.

Larry David & Louis C.K.

En vull parlar perquè aparentment són força desconegudes, i tot i que el seu humor no sigui per a tothom, tenen un valor artístic i una manera de fer que s’han de reivindicar. Es segueixen emetent, per tant, us recomano que els hi doneu una oportunitat. Curb just ha acabat la seva vuitena temporada, i Louie la segona.

Curb Your Enthusiasm (2000) és obra de Larry David, co-creador de Seinfeld, una de les sitcoms mítiques dels 90. Seinfeld mostra la vida del còmic Jerry Seinfeld i els seus amics. És un pseudo-documental, perquè tot i reflexar la vida d’una persona real (Seinfeld fa “d’ell mateix”), les situacions estan guionitzades i els altres personatges sí que són personatges. Si una cosa es pot destacar de Seinfeld, és el personatge de George Constanza (Jason Alexander), el millor amic d’en Jerry: un tipus baixet, grassonet, calb, amb ulleres; i amb una visió molt particular de la vida, carregat de manies i desafortunat amb les dones.

Larry David ha reiterat en diverses ocasions que George Constanza li servia d’alter ego a la ficció, bàsicament, era ell. Aquest fet motiva que algunes situacions de Seinfeld i Curb resultin similars. Així doncs, també és entenible la grandesa de Curb, ja que Larry David ha eliminat elements entre el seu procés creatiu i el producte en sí: ara ell fa d’ell mateix, qui millor per interpretar-se a ell mateix, devia pensar?

Per tant, una de les claus de Curb és que és una sèrie d’autor. Larry David té la totalitat del control creatiu; entenible quan estem parlant d’una sèrie semi-ficcionada sobre la seva vida. No dirigeix els episodis (que solen anar canviant de director), ni la fotografia ni altres aspectes artístics. A la sèrie hi ha dos tipus d’actors, una mica com a Entourage: alguns fan d’ells mateixos (Larry David, Ted Danson, Richard Lewis), i altres interpreten papers. Per exemple, la seva dona l’interpreta Cheryl Hines, que no és la seva dona a la vida real, però el seu personatge (en teoria) vol evocar la seva dona.

El do comèdic de Larry David es nota de seguida, als pocs capítols. Sap identificar-se amb l’espectador (també alienar-lo toalment) i reflexar visions particulars sobre aspectes vitals i socials. Per exemple: quan algú està parlant per telèfon, i tu ets al seu costat, i li dius: “Diga-li que…” i el que està parlant fa com si no et sentís i segueix la conversa fins que penja. O, un altre exemple: el que costa obrir els embalatges de plàstic dur de productes electrònics.

La majoria de diàlegs estan improvisats, el que dóna lloc a situacions realment genials. No obstant, l’estructura dels capítols està perfectament definida, i tots són petites historietes autoconclusives, posant ènfasi en elaborar finals memorables. Hi ha una trama general que regeix cada temporada (estil The Wire), però és el de menys; un simple McGuffin.

Es fan servir molts callbacks o running gags, és a dir, gags i situacions que es referencien elles mateixes dins d’una temporada o del mateix capítol.

En definitiva, altament recomanable, humor de qualitat de part de l’HBO, que no cal que ho digui aquestes alçades, sol ser garantia de qualitat.

Estigueu atents a la segona part de l’entrada que apareixerà properament, parlant sobre l’altre geni: Louis C.K. i la seva sèrie, “Louie”.

Grans Comèdies Post-“Friends”

Ens els últims anys han aparegut moltes i bones sèries de comèdia. Del 1994 al 2004 hi va haver un rei, Friends. Quan va acabar molta gent es va sentir òrfena de pensar que no veurien mai més noves aventures dels personatges amb qui havien compartit moments durant 10 anys.

Es pot argumentar que abans, durant i després hi ha hagut grans comèdies (Seinfeld, Frasier…) però cap igualant l’èxit (i per mi, la qualitat) de Friends. Però recentment, han anat apareixent una quantitat de sèries comèdiques boníssimes, una darrera l’altra, com si el públic no mostrés símptomes de que se n’estaven cansant.

El boom va començar amb How I Met Your Mother i The Big Bang Theory, que van assolir nivells de populars estratosfèrics, fins i tot a l’ombra de Lost, tot un fenòmen cultural. Cap de les dues va ser especialment innovadora ni trencadora. En el cas de HIMYM, recull el testimoni de Friends, ja que gairebé sembla el mateix: aventures i desventures d’una colla d’amics, que si no viuen junts i estan molt a prop, i que sempre es troben en un bar per comentar la jugada. El que va fer gran HIMYM, com a Friends, van ser els personatges; no ens enganyem: l’element clau d’una comèdia. La diferència que va marcar Friends és que tots i cada un dels personagtes eren divertidíssims, i interactuaven a la perfecció, no arribant donar mai símptomes de cansament. Les històries podien ser millors o pitjors, però els capítols no eren avorrits i sempre tenien algun gag graciós. El sol fet de veure les seves interaccions i la seva manera de ser ja era un motiu per veure-la.

A HIMYM, de seguida es va veure que el personatge motor de la sèrie era Barney (estratosfèric Neil Patrick Harris), un solter d’or, sempre am esmòquing, disposat a aconsellar qui calgui i amb una retòrica absolutament magnètica i hilarant. Els altres personatges quedaven empetitits, però també tenien els seus moments de glòria. El problema és que de seguida es va convertir en “el show de Barney”. Van explotar de tal manera al personatge que va acabar cansant, i aproximadament a la 4a-5a la sèrie es va tornar impossible de mirar. Els creadors van voler explotar Barney tant descaradament, que va acabar cansant. Perquè? Perquè els altres personatges van passar a ser mers espectadors, van deixar de tenir importància: no van ser capaços de deixar “reposar” al Barney, perquè els seus moments acabéssin tenint el seu impacte. Com veieu, és la diferència entre tenir un personatge bo (HIMYM) a tenir-ne sis (Friends).

El mateix que a HIMYM li va passar, molt abans, a The Big Bang Theory amb el seu personatge estrella, Sheldon, un freak/geek científic inadaptat, divertit per la manera de parlar que té i el fet de tractar a la vida com una ciència. Això, i el fer servir tecnicismes allà on pugui. En el cas de TBBT no només es va perdre la interacció amb els personatges, van anar més enllà: els van anar eliminant poc a poc.

El crèdit d’una sèrie és quelcom purament personal, ja que moltíssima gent segueix veient aquestes dues sèries, tot i que jo opino que estan acabadíssimes de fa temps, almenys creativament. Se’ls ha d’agrair l’impuls que han suposat per a algunes de les sèries que vull parlar, i serveixen alhora com a exemple del que s’ha d’intentar evitar.

Val a dir que aquests “símptomes d’esgotament” d’una sèrie de comèdia es donen exclusivament a Estats Units. Allà estiren les temporades fins que deixen de tenir espectadors, per això moltes arriben a un nivell on ja no s’aguanten els pets (5-6 temporades de mitjana). Dic això perquè les sèries angleses no s’han d’obviar si parlem de comèdia (Little Britain, The Office), i no s’arrosseguen miserablement al dependre poc de l’audiència i tenir 3 temporades com a màxim, essent 2 de 6 capítols l’habitual. Recordar que una temporada americana sol tenir 24 capítols per temporada, en el cas de les comèdies. La durada i allargament de les sèries és un dels principals problemes que tenen a USA, i en el cas de les comèdies es nota molt més.

Això és una visió general i senzilla sobre les comèdies més populars, que no importants. The Office va refinar i remarcar l’estil mockumentary (fals documental); Arrested Development va ser el màxim exponent de la “familia disfuncional”; Seinfeld va explorar el gènere meta, on vèiem a Jerry Seinfeld fent d’ell mateix, en una suposada realitat. Un concepte que va seguir amb Curb Your Enthusiasm i assolint el màxim nivell amb la brillant (i recent) Louie. Normalment les sèries que han innovat o excel·lit en algun concepte tenen molta popularitat (Seinfeld), però d’altres són incompreses i cancel·lades (Arrested Development), tot i que avui dia han estat reconegudes i s’han convertit en productes de culte: Arrested Development és una de les sèries que més DVDs ha venut i ven.

Avui dia, des del meu humil punt de vista, es pot parlar tranquil·lament d’una dualitat al cim de la comèdia: Modern Family i Community.

L’èxit (audiència & crítiques) d’aquestes dues sèries es deu a que han sabut recollir el millor de les anteriorment mencionades, i anar un pas més enllà. Al veure un o dos capítols d’aquesta dupla, un s’adona que tot quadra; no hi ha ni un element desaprofitat, tot està pensat al mil·límetre.

Modern Family és més popular i populista, mentre que Community és més freak, tot i mantenir-se en una mena de limbo que fa que tothom la pugui veure.

La grandesa de Modern Family és que sublima The Office, Friends i Arrested Development: filmada amb estil mockumentary, tots i cada un dels personatges tenen un pes similar, tots tenen el seu moment; i tots formen part d’una laberíntica família disfuncional on tots estan emparentats amb tots. Els personatges són tan bons que és probable que si féssim una enquesta dobre quin és el millor personatge obtindríem resultats força diferents. Uns són amants de Phil (un pare pseudo-cool), altres de Manny (home gran i refinat dins del cos d’un nen gordet), altres de Mitchell (home gay gras i corpulent, neuròtic i incansable), i etzètera.

Els creadors, com un gran entrenador de bàsquet, han sabut fer rotacions, han repartit els minuts perfectament i la sèrie no cansa mai; sempre deixa amb ganes de més. La màxima esplendor comèdica apareix en grans reunions/viatges familiars, on es reuneix tota la família i de les seves interaccions salten espurnes.

És extremadament popular, té un èxit de crítica brutal i tothom sembla estar-hi enamorat (m’hi incloc). Ja es pot comprar la primera temporada en DVD. Mentre escric això, està arribant al final de la seva segona temporada, i segueix sent tan genial com el primer dia.

Community. És “difícil” parlar d’aquesta sèrie. Para d’un grup d’adults que entren a una universitat de baix nivell (un community college) El primer que cal dir és que no és per tothom, el seu humor no és tan universal com el de Modern Family. No té personatges excepcionalment graciosos. La sèrie és excessivament meta, fa bromes dins de bromes. La primera mostra d’això és que els personatges són esterotips portats a l’extrem, que més endavant assoliran certa profunditat. Sí que es recolza en dos personatges estrella: Abed (indi, apassionat pel món del cinema i la TV, amb una manera de parlar peculiar) i el Sr. Chang (asiàtic, professor de castellà). De totes maneres, els personatges són simples accessoris al més important de Community: les històries, la originalitat de cada capítol.

Els tres punts forts de Community són: la innovació constant, i l’aspecte meta i auto-referencial, i les constants referències al món del cinema i la televisió (normalment per part d’Abed). Té episodis que ja han passat a la història, com Modern Warfare (guerra de paintball, un reguitzell de referències al millor cine d’acció). Cada un és un petit homenatge a cert tipus de cinema i alhora va més enllà en la seva evolució.

Recomano que la veieu, i aguanteu 3 o 4 episodis abans de decidir, millora a cada episodi perquè a mesura que passa el temps, els creadors s’adonen que aquesta sèrie es dirigeix a un target petitíssim, i no intenen assolir un èxit de popularitat creixent.

Tot i així, no s’ha de caure en el prejudici de que Community és inabarcable per la seva raresa, hi ha episodis per tots els gustos. Sí que és cert que al ser una sèrie amb moltes referències a ella mateixa, es fa complicat veure episodis sense ordre, és millor començar pel principi i anar fent.