Tancant el 2012

mary-and-max

Aquest és un dels anys que més m’ha costat fer un top anual, pel simple motiu que m’ha costat trobar deu pel·lícules que m’hagin fascinat, que m’hagin fet sortir del cine realment emocionat o convençut que havia vist una obra mestra.

És a dir, no he vist cap pel·lícula que em faci dir: aquesta és la millor de l’any, punt; com sí que va passar els dos anys anteriors que he escrit aquestes llistes (The Social Network i Senna).

Però no vol dir que el 2012 en general hagi estat pitjor, només que jo no he tingut l’encert de buscar prou bé, ja que sóc de la opinió que tots els anys són més o menys iguals quant a qualitat, però és impossible veure tot el que s’estrena.

M’han quedat algunes pel·lícules aparentment destacables per veure: The Deep Blue Sea, Skyfall, Life Of Pi, Les Misérables, Killing Them Softly, Dans la Maison, The Yellow Sea, ParaNorman, Brave i The Loneliest Planet. En tenia força ganes de totes, a més, han aparegut a ple de llistes de premis i de crítics amb certa reputació; però per diversos motius no les he pogut veure.

Dignes de mencionar, queden fora del top però podrien haver estat dins perfectament:

Haywire: acció dirigida per Steven Soderbergh amb un càsting brutal (Paxton, Banderas, Douglas, McGregor, Fassbender); i l’aposta per l’amateur Gina Carano en el paper protagonista, actriu pèssima, compensat per una brillantor en les escenes d’acció gràcies al seu background com a lluitadora professional de la UFC. La direcció és sublim, elegant, clàssica; i aporta alguna novetat al gènere d’acció (baralles creïbles, minimalistes, sense banda sonora; travellings interminables; pocs talls en l’acció). Guió simplista que només serveix per omplir els buits entre pinya i pinya. Té una de les millors escenes de l’any amb Michael Fassbender en un hotel.

Shame: addicció al sexe amb Michael Fassbender de protagonista. Deixa tocat. Té una de les millors bandes sonores de l’any i un travelling inoblidable pels carrers de Nova York. McQueen no té por de deixar respirar les escenes, com el Tarantino d’Inglorious Basterds. Bona pel·lícula.

Side by Side: documental essencial per qui es dediqui al cinema, analitza el pas de l’analògic al digital. No té por de parar-se en aspectes purament tècnics, i s’entrevista a gent important del mitjà cinematogràfic. Es fa un pèl llarg i es deixa coses, i que Keanu Reeves sigui l’entrevistador més que convidar a veure’l, provoca rebuig.

Magic Mike: una altra de Soderbergh, aquesta va sobre el món dels strippers, basada en les experiències del protagonista, Channing Tatum (Magic Mike). Les coreografies dels balls són impressionants, i el retrat d’aquest inframón és un pèl bonista i previsible però interessantíssim. Bravo Soderbergh.

Tyrannosaur: personatges fotuts, cardats, que es troben per superar les seves pors i els seus defectes. Està vist, però és especialment dura, i el tram final la diferencia de la multitud de pel·lícules similars. Immoralment lloable, impensable a Hollywood.

De Rouille et d’Os: similar a Tyrannosaur. Una mica més impactant per les situacions extremes dels protagonistes. És imprevisible, sorprèn constantment i la sordidesa dels esdeveniments va en augment, fins al tram final, que sembla digne de Spielberg en un mal dia. En Martí en va escriure la crítica.

Indie Game: The Movie: genial documental sobre el procés de creació de tres videojocs independents (Braid, Fez i Super Meat Boy). El retrat dels creadors és profund, i ells són tios interessantíssims i diferents entre ells. A més de ser una finestra en el seu procés, té el guió d’una pel·lícula, perquè al final del procés pot ser que aquests jocs triomfin o no, repercutint directament en els seus creadors, que es dediquen plenament a aquests jocs per guanyar-se la vida. A veure absolutament encara que no sapigueu ni què són els videojocs independents.

The Queen of Versailles: en vaig escriure una crítica. Molt recomanable, sobre la crisi econòmica en una família milionària.

Oslo, 31. August: relata un dia en la vida d’un ex-addicte i la seva lluita per reincorporar-se a la realitat. Fa pensar en moltes coses, com en la fragilitat de la vida i l’estupidesa de les persones. És realista i dura, nus a la gola durant tot el metratge. De Joachim Trier, cosí de Lars Von Trier.

Martha Marcy May Marlene: petita joia de Sundance 2011, va de les seqüeles psicològiques que pateix una adolescent després de fugir d’una secta. La vida de després s’alterna amb flashbacks de quan era dins; i el que més em va agradar és tota la informació que rebem sobre el funcionament de la secta sense que ens ho expliqui ningú, és tot visual, i algunes coses són ambigües però la idea que un es crea és més potent que si un personatge ho expliqués en un llarg diàleg expositiu. El final, però, és una de les grans tares del cinema indie recent, fet per descol·locar, hipnotitzar i crear ambigüitat, tot i que en aquest cas, funciona. És una de les que em sap més greu haver deixat fora.

 

(El TOP del 2012 sortirà publicat la setmana següent)

Anuncios

TOP 10 de 2012

El cine y sus 10 mandamientos

10 .- Los Vengadores (Joss Whedon) – El difícil logro que es hacer bien lo sencillo

Empecemos por lo básico. La marca más notable de la ausencia de cine comercial de calidad en los últimos años no es otra que la desaparición del buen entretenimiento gratuito. Así como en su momento disfrutamos de las aventuras de Indiana Jones, Star Wars o Regreso al Futuro, han transcurrido décadas enteras sin la aparición de nuevos personajes que nos sorprendieran con aventuras no vistas hasta la fecha (lo siento, no puedo contar al capitán Jack Sparrow).

Es cierto que en el año 2009 fuimos sorprendidos por la reaparición de James Cameron, pero debo reconocer que si bien Avatar representó un indiscutible avance tecnológico para el cine, en realidad no supuso ninguna reinvención genérica. Además, la experiencia no consistió en descubrir un producto cuyos nuevos e interesantes rasgos nos hicieran disfrutar de casi tres horas de acción, sino más bien en encontrar una cinta cuya gran capacidad para entretener y dejar sin parpadeo al público nos hacia olvidar sus rasgos tópicos y repetitivos (no se me mal interprete, me encanta esta pieza).

Sí, también es cierto, hemos presenciado la aparición de nuevos personajes genéricos realmente exitosas, como por ejemplo la de Jason Bourne o el regreso de Batman. Pero ello parece más una magnificación puntual de un estilo de cine destinado a un público determinado que la llegada de una nueva pieza de acción para todos los públicos. Si no me creen, prueben a mostrar cualquiera de los dos personajes a un niño. Y si aun no les sirve, comparen la coincidencia de criterios de estas últimas con la de las tres mencionadas en el primer párrafo.

De modo que la llegada de Los Vengadores es sin duda el resultado de un largo recorrido a través de caminos abiertos por piezas dirigidas a un público más reducido (las recientemente mencionadas y muchas otras, como por ejemplo Iron Man, Casino Royale o X-Men: First class) y supone el regreso del buen cine palomitero por excelencia a nuestras salas. La prueba de ello: nunca antes un film de superhéroes había gustado a un conjunto de edades y estilos de público tan dispar.

[ Crítica en: http://cinemaspotting.net/2012/05/15/los-vengadores-humor-sin-sonrojo/]

9 .- Intocable (Oliver Nakache, Eric Toledano) –  El difícil logro que es hacer reír  

En cierto modo no hay nada de sorprendente en la aparición de una pieza como Intocable:

Ahí están  los franceses con su buen cine de siempre. Pero yendo un poco más lejos, el hecho es que ni los mismos franceses consiguieron con Bienvenidos al Norte llegar a un público dvd-intocabletan extenso como lo han hecho con la muy admirable Intocable. Por ello es justo decir que gracias a Oliver Nakache y Eric Toledano la buena comedia ha vuelto a las pantallas. Es cierto que nuestros envidiables vecinos nunca han abandonado del todo al cine cómico, obsequiándonos con deliciosas piezas como Besen a quien quieran, Un engaño de lujo o la ya mencionada Bienvenidos al Norte.

Pero estas últimas no dejan de ser películas ajenas al arte popular, algunas de ellas más exitosas que otras, pero cuya existencia solo se esfuerzan por reivindicar ciertos críticos y cinéfilos. En cambio, con el estreno de la película que nos ocupa, el espectador ha acudido a las salas de cine como si de un film norteamericano estándar se tratara, y lo mejor de todo es que lo ha hecho para visionar una comedia cuya notable proporción entre éxito y calidad no se daba desde hacía años. A decir verdad, no recuerdo un triunfo como este del cine francés desde Amelie, como tampoco recuerdo una comedia para todos los públicos tan buena desde hacia años. ¡Viva el cine francés, viva la buena comedia!

8 .- Amor Bajo El Espino Blanco (Zhang Yimou) … y no menos difícil, un buen romance

Parece que por fin volvemos a situar a Zhang Yimou en el lugar que le corresponde. Tras su momentáneo desplazamiento de las salas para orquestar el apartado visual de los juegos olímpicos de su país natal, nadie parecía acordarse del talentoso director que en otros tiempos nos trajera joyas tan reivindicables como multitemáticas. En mi opinión ya había demostrado seguir siendo el talentoso director de siempre con su brillante adaptación Una mujer, una pistola y una tienda de fideos chinos. Pero es cierto que con Amor bajo el espino blanco ha conseguido una cinta más reflexiva y de mayor profundidad bastante meritoria.

Ya hacía demasiado tiempo que al adjetivo “romántico” lo acompañaba un tono peyorativo por ser asociado a la sensiblería y superficialidad. Lo triste es que tal prejuicio está justificado, puesto que ha pasado largo tiempo sin que el cine nos presentara una buena historia de amor que no produjera vergüenza ajena (la última que me viene a la cabeza es El fin del romance, de Neil Jordan, sin contar excepciones independientes como Jane Eyre). Por ello es un placer descubrir tan hermosa pieza como el penúltimo trabajo del director de Hero.

No nos queda más remedio que quitarnos el sombrero ante una fantástica película romántica que alterna a la perfección la narrativa oriental con la hollywoodiense y de la que resulta una bella historia de amor al estilo más clásico sin tener por ello nada que reprocharle. Vuelve el romanticismo mediante el regreso de un gran director.

7 .- Skyfall (Sam Mendes) Añadamos algo de complejidad al asunto

Hay que reconocer que dirigir la tercera entrega de la franquicia James Bond protagonizada por Daniel Craig era una apuesta difícil. Después del radical giro de conceptos tomado en Casino Royale (grata sorpresa para muchos e imperdonable cambio de estilo para tantos otros) y de la general decepción producida por Quantum of Solace, parecía difícil encontrar un camino que recuperara al antiguo personaje sin caer en el error de su inmediata predecesora y al mismo tiempo seguir el camino abierto por el nuevo actor, sin tampoco repetir las fórmulas de la primera. La apuesta de Sam Mendes ha consistido en reinventar.

No se trata de una reinvención del género de acción ni tampoco de una nueva forma de desarrollar las secuencias trepidantes, pues el tratamiento de las persecuciones y peleas apenas presenta nada de especial. Más bien se trata de un nuevo punto de vista hacia los personajes: aun estando lejos de presentar una gran evolución o profundidad de personalidades (faltaría más, no olvidemos cual la pieza de la que hablamos) los protagonistas parecen por primera vez tener un pasado responsable de su carácter y conducta.

Así es como Sam Mendes consigue un mayor peso en las peripecias bondianas y dota su obra de un envoltorio oscuro formado por incontestables dilemas éticos; y también mediante el cuestionamiento de la legitimidad de los personajes principales frente al razonable comportamiento de sus antagonistas. Por primera vez conocemos parte de la personalidad de Bond sin que ello altere su clásico carácter heroico y sentimos que la aventura transcurre tanto por fuera como por dentro de los personajes.

6 .- Marley (Kevin MacDonald) – ¿Y por qué menos aventuresco por ser real?

Llevo años insistiendo en que el documental forma parte del cine de igual manera que lo hace la ficción. Es difícil dar a entender que los reportajes televisivos de animales y programas sociales de corta duración carentes de protagonista, tres actos e incluso en ocasiones de conflicto (como los de 30 minuts o Callejeros) no forman parte de este género. Para aquellos que aun no lo vean claro, e aquí un buen ejemplo de cine en estado puro perteneciente al documental.

Marley es una película de tres actos con un protagonista que tiene un claro objetivo (ojo: con ello no pretendo decir que allí donde no estén protagonista y objetivo no pueda hablarse de documental, como tampoco puede decirse tal cosa de la ficción), y el recorrido que este hace para lograr su cometido no es distinto al de cualquier personaje de una buena película de aventuras. Tiene momentos cómicos, momentos emotivos, momentos emocionantes y momentos tristes. Apetecible a toda hora y de fácil digestión, un paso adelante para el documental.

[ Crítica en: http://cinemaspotting.net/2012/08/13/reyes-de-la-transparencia-3/ ]

5 .- La Vida de Pi (Ang Lee) – … y hablando de realidad, el agridulce placer de vivir

La vida de Pi - Trailer
Hasta ahora hemos hablado de aventuras, comedia, romanticismo, acción y documental, cinco tipos de cine de los que este año hemos podido disfrutar (alguno por primera vez en mucho tiempo) mediante (más de) cinco notables películas. Pues bien, del mismo modo que diferenciamos entre acción y aventuras aunque se trate en ambos casos de puro entretenimiento y a pesar también de que en ocasiones estos se entremezclen, igualmente podemos distinguir la simple película de aventuras de la cinta de aventuras reflexiva, como podrían calificarse a El hombre que pudo reinar, Forrest Gump o El paciente inglés.

Durante mucho tiempo lo más parecido que hemos tenido a este género han sido las (magníficas) películas de Pixar, de las que cabe destacar (dentro del estilo mencionado) Buscando a Nemo, Wall-e, Up, Los increíbles o Toy Story 3. Ellas han sido un importante sucedáneo multigenérico, pero tristemente, al tratarse de films de dibujos animados no han supuesto un antes y un después como lo habrían hecho películas de imagen real (un tema sin duda de puro prejuicio, pues en mi opinión en algunos casos hablamos de auténticas obras maestras). Pero parece ser que empezamos a recoger sus frutos: es inevitable encontrar parte de ese estilo que alterna malabarismos narrativos con una demoledora profundidad en el último film de Ang Lee.

Así es como el trabajo de muchos años mediante películas dirigidas a un público más reducido, como las acabadas de mencionar (sí, lo se, todas ellas muy conocidas, pero por desgracia más de la mitad de su público las ha visto creyendo encontrarse ante cine para niños), y otras como Big Fish (a la que le pasa algo muy parecido a las de Pixar por tratarse de cine fantasioso), El rey pescador o Expiación nos ha llevado a una cinta dirigida a todos los públicos de la que niños y adultos pueden disfrutar sin necesidad de apartar la vista de la pantalla en ningún momento.

[ Crítica en: http://cinemaspotting.net/2012/12/06/imagenes-con-valor-oculto/ ]

4 .- Los Descendientes (Alexander Payne) Más agrio que dulce: tristes episodios de la vida

los_descendientes_11787Esta vez sí, hablamos de un género que nunca ha desaparecido de la taquilla. Lo hemos encontrado en el cine más comercial de Spielberg y en los experimentos más morbosos del cine independiente de Lars von Trier. Se trata del drama, no siempre con final trágico y tal vez en ocasiones con determinadas secuencias cómicas e incluso un desenlace en cierto modo optimista, pero drama después de todo. Hablamos de un estilo camaleónico con infinitas posibilidades, de características difuminadas y moldeable como pocos. El mérito de esta película está, precisamente, en cómo un film cuyo género consigue hacerse notar con tanta facilidad logra destacar por encima del resto.

La novedad se encuentra en su curioso cruce entre cine independiente al estilo de Juno o Up in the air y el drama familiar por momentos tan parecido a Secretos y mentiras como a la más comercial (aunque no peor) La tormenta de hielo. El resultado es un profundo viaje emocional que toma prestados elementos del clásico drama para toda la familia (como podrían ser American Beauty  o La fuerza del cariño) y también del más crudo realismo del cine independiente semejante al de Mike Leigh o Todd Solonz. En cualquier caso, una película altamente recomendable que conmueve y entristece de igual manera que provoca sonrisas y transmite optimismo.

3 .- Millennium (David Fincher) Distracción a modo de sedante

Encontramos aquí otro género cinematográfico muy echado de menos en los últimos años.

Digámoslo ya, Milenium es un impecable thriller sólido y contundente presentado como una pieza comercial hecha a la antigua usanza: relato genérico cuyo propósito no es otro que entretener pero dotado de un amplio abanico de personajes profundos y bien perfilados así como también de una interesante trama que en ningún momento menosprecia al espectador.

David Fincher nos presenta un magnífico trabajo cuidado hasta el último detalle, de elegante puesta en escena y con una dirección sorprendentemente contenida que nada tiene que ver con el dinámico Fincher de The Game o El club de la Lucha. Una película, en definitiva, de buenos y malos, pero que trata a unos y otros con el mismo respeto de forma a caso parecida a como ya lo hiciera en Se7en.

De fotografía impecable y con una composición de planos tan detallada como transparente, el director de Zodiac nos ofrece una obra hecha para ser disfrutada como lo estuviera en su momento El padrino (salvando las distancias) y en cierto modo parecida a la más reciente El Topo (en tanto que pieza de entretenimiento narrada con ritmo pausado y dotada de cierta profundidad).

2 .- La Cueva de los Sueños Olvidados (Werner Herzog) Y una vez recuperados, reflexionemos

No podía faltar en esta lista la película anual cuya profunda reflexión bastara para deslumbrar a todo tipo de pieza cinematográfica aun siendo vista por unos pocos. Más arriba hablábamos de cómo el documental puede presentarse con características narrativas no distintas a las del cine de ficción dispuesto a entretener a todos los públicos. En este caso hablamos de una pieza que está mucho más allá de su condición no ficcionada como el año pasado lo estuvo El Árbol de la Vida de cualquier género mencionable.

Herzog nos ofrece una visita por la cueva Chauvet mediante la cual nos deleita con una bella reflexión espacio-temporal con tintes existencialistas. Esta vez las características del documental no solo demuestran estar a la altura del mejor cine de ficción, sino también ser capaces de lograr un viaje trascendental metafísico comparable con cualquier otro tipo de arte. El mejor testimonio histórico cinematográfico hasta la fecha y una de las más profundas y hermosas reflexiones realizadas en cualquier película.

[ Crítica en: http://cinemaspotting.net/2012/06/27/la-cueva-de-los-suenos-olvidados-3d-reinventado/ ]

1 .- Los Miserables (Tom Hooper) Armémonos con todo lo aprendido y a disfrutar

Bien. Hemos cogido a Los vengadores y nos hemos quedado con su aire aventuresco para luego añadirle un poco de la comedia políticamente correcta de Intocable, cierta poesía dramática de Amor bajo el espino blanco, un mínimo de profundidad de personajes gracias a Skyfall y una estructura clásica de tres actos con protagonista y objetivo cedida por Marley. Así hemos llegado a una interesante mezcla antes definida como cinta de aventuras reflexiva: La vida de Pi.

A continuación realizamos el proceso inverso como si de una dispersión de géneros se tratara: nos desprendemos de la aventura y dejamos al drama, puesta en escena y profundidad como sostén principal de la historia, con lo que llegamos a Los descendientes. Luego eliminamos de la historia todo tipo de drama obligando a que puesta en escena y profundidad se hagan cargo de todo, de lo que resulta la más que entretenida Milennium. Y en un último gesto nos despojamos de la puesta en escena quedando la profundidad como columna vertebral de la historia, multiplicando por diez su presencia en La cueva de los sueños olvidados para cubrir los huecos dejados.

Lo que viene a continuación es precisamente esto: un despojo de todo artificio innecesario que hasta ahora se haya empleado como gancho comercial permitiendo así a fotografía, montaje y puesta en escena estar al puro servicio de una narración cuya fuerza y profundidad es suficiente para llegar a todos los públicos de forma sencilla pero indudablemente tajante, como pasara años atrás con Amadeus o Las amistades peligrosas.

Y sumando de nuevo los tres últimos géneros mencionados, esto es, el emotivo drama de Los descendientes, la impactante puesta en escena de Milenium y la absorbente profundidad de La cueva de los sueños olvidados encontramos el film del año, el regreso definitivo de la calidad sin “peros” a las salas de cine mediante una fantástica pieza de drama social para el todos los públicos. Encontramos, en fin, Los Miserables.

[ Crítica en: http://cinemaspotting.net/2012/12/28/el-regreso-de-la-calidad/ ]

La millor del 2011: “Senna”

It was pure driving, pure racing… There wasn’t any politics; no money involved either, so it was pure racing. – Ayrton Senna

La meva pel·lícula preferida de l’any 2011 és el documental Senna, d’Asif Kapadia. Tracta sobre la vida d’Ayrton Senna, considerat un dels millors pilots de Fórmula 1 de la història; i una figura que ha esdevingut mítica degut al seu caràcter dins i fora la pista i a la seva mort prematura en una accident de carrera.

El documental es va estrenar als cinemes en una versió d’1h 40m, tot i que jo he vist una versió del director que dura unes tres hores: us recomano que busqueu per la xarxa aquesta última versió. No li sobra ni un minut, i sincerament, no sé què li van retallar a la que es va estrenar als cinemes. Les tres hores passen volant, i quan s’acaba un es queda amb ganes de més.

És una producció de factura absolutament impecable. El primer que sobta és la banda sonora original, composada per Antonio Pinto. Sona en els moments adequats i el director en cap moment n’abusa, cosa que podria semblar fàcil tenint en compte la qualitat de la partitura i la dificultat de muntar un documental vertebrat per imatges d’arxiu.

Senna s’estructura d’una manera força convencional: cronològicament, explica l’arribada del pilot brasiler a l’elit de la Fórmula 1, i la seva evolució com a esportista i com a persona; fins a l’accident sobtat que el va matar. Kapadia combina imatges d’arxiu i entrevistes amb la naturalitat d’un gran documentalista; la història és interessant però el plus que hi aporta el muntatge és remarcable, dinàmic però parant-se en els moments importants.

Les imatges d’arxiu són d’alta qualitat; les carreres són espectaculars gràcies a la vista des de dins del cockpit. La mescla de so és un dels punts forts de Senna, i en les carreres brilla amb tota la seva força. En la perspectiva des de dins del cockpit, el so és atronador, realment impressionant. És una llàstima que sent tan emocionants i estant tan ben presentades, no n’hi hagi gaires; i en la majoria s’hi passa molt de puntetes; sense deixar del tot clar perquè Senna va guanyar o deixar de guanyar, quina era l’estratègia, el clima, …

Les entrevistes són a personatges extremadament ben trobats; periodistes anglesos, americans i brasilers. Però la columna vertebral del documental, així com el punt de màxim interès de la vida esportiva de Senna és el seu duel amb el francès Alain Prost. Aquest enfrontament té una història i una narrativa cinematogràficament immillorables, pròpies d’una pel·lícula d’èxit esportiva d’aquelles que tots hem vist; però encara millor. Les imatges d’arxiu de Senna i Prost són abundants, però el veritable mèrit del documental és que compta amb una entrevista extensa amb el mateix Prost, que Kapadia va intercalant allà on cal. Prost parla sense embuts i en ocasions es nota que té certa rancúnia per alguns incidents amb Senna, normal quan el pique va assolir les dimensions que va assolir. És profundament interessant i emocionant sentir i veure la història d’aquest duel esportiu que en més d’una ocasió es va tornar personal. Van ser els dos millors pilots del circuit durant anys, fins i tot van arribar a ser companys d’equip a McLaren, sota les ordres de Ron Dennis. Aquest últim també és entrevistat, no tan extensament; a més sembla que en més d’una ocasió es mossegui la llengua. És comprensible, perquè com a cap d’equip de Senna i Prost, havia de mirar de resoldre els nombrosos conflictes interns; convertint-se en una mena de pare. L’estima que tenia (i té) pels dos pilots queda patent en el documental. Però bé, queda clar que Kapadia ha tingut l’encert de comptar amb protagonistes importants de la vida de Senna, complementant-ho amb periodistes i entesos de la F1.

Una de les pors que tinc en aquests documentals sobre una persona és que se’l glorifiqui en excés. Personalment abans de veure el documental no coneixia la història de Senna, gairebé no sabia ni qui era: només un pilot molt bo que va morir en un accident. En aquest cas, no crec que la glorificació existeixi. Veient la pel·lícula, els entrevistats coincideixen en que era un gran pilot, un dels millors; tot i que com a persona podia ser un pèl especial: molt catòlic, amb una gran preocupació per la vida i la mort, amb canvis d’humor inesperats. Aquesta mística es torna especialment interessant en els últims compassos del documental i de la vida d’Ayrton Senna: en els darrers anys de la seva carrera, experimentava una severa preocupació per la seva seguretat i la seguretat del món de la F1. D’alguna manera, la seva percepció era que algun dia moriria a la pista; i així va ser. Veure les seves entrevistes i declaracions és especialment pertorbador per l’espectador, que ja sap que Senna va morir en un accident. D’alguna manera, el veiem preveure o intuir la seva mort.

Aquest misteri i imprevisibilitat sobre el comportament i la vida privada de Senna està especialment ben establert per com el director mostra les seves relacions de parella, efímeres i la majoria amb models i actrius… Els minuts dedicats al seu affaire amb Xuxa són especialment divertits, a més, la relació ajuda a sedimentar l’estatus d’icona brasilera de Senna; perquè Xuxa ja era una personalitat destacada de Brasil, cara visible d’un programa infantil mundialment famós.

Perquè en el documental no se’l glorifica en excés, però sí se l’enfoca com un heroi nacional de Brasil, una mena d’ídol de masses i de mirall per tota la joventut brasilera. Intel·ligentment, Kapadia no es para massa estona en els orígens de Senna que potser ens ajudarien a entendre el seu comportament: fill de família rica, amb totes les facilitats per arribar on volia, sempre comptant amb el suport dels pares i tots els que l’envoltaven. Sí que es para en la vessant humanitària del personatge, preocupat per la pobresa de Sao Paulo; va fer diversos donatius un cop al cim de la seva carrera. També és un detall que ho mantingués en secret, i no en fes propaganda com molts dels famosos rics de l’actualitat.

En fi: és un documental impecable, perfecte. Les meves paraules no fan justícia a la qualitat de l’obra, i tampoc en vull parlar gaire: l’heu de veure. La història que explica és absolutament cinematogràfica; i al ser real, el seu efecte dramàtic és tan intens que a l’espectador li és impossible desconnectar un sol minut. És entretingut, profund, emocionant i dinàmic. Cap pel·lícula del 2011 m’ha absorbit durant tres hores i m’ha explicat tan bé una història tan fascinant, que a més, és real. I és per això que considero Senna la millor pel·lícula de l’any 2011.

(NOTA: PODEU VEURE LA RESTA DEL TOP-10, AQUI I AQUI)

Top 10 del 2011

10.- Inside Job

Un deliciós espectacle cinematogràfic a més a més d’esplèndid documental informatiu.

9 .- Arrietty y el Mundo de los Diminutos

Una peça màgica, tendre i seriosa. Tan poètica com madura i trascendent. Els estudis Ghibli ens donen altre cop la pel·lícula d’animació de l’any quan Pixar falta.

8 .- Misión: Imposible. Protocolo Fantasma

Gràcies per recordar-nos que dins del gènere d’acció també hi cap el bon cinema. La primera pel·lícula de la saga que m’enganxa de principi a fi. Brad Bird demostra el seu gran talent dirigint també fora de l’animació.

7 .- Contagio

Soderbergh desafia la legitimitat dels mitjans d’informació amb prou maduresa com per plantejar també el tema d’Internet. Pel·lícula narrada amb un tempo magistral i una brutal credibilitat.

6 .- Jane Eyre

Encisadora peça melodramàtica. Imprescindible pels romàntics i també pels amants de la fotografia. Mai una declaració d’amor havia estat tant profunda i conmovedora. Recomanable veure-la amb paquet de clínex.

5 .- El Topo

El cinema d’espies reapareix amb presència, força i decisió. Pel·lícula tractada amb un equilibri entre calma i contundència digne del millor Michael Haneke. Per parar atenció fins al detall més petit.

4 .- Melancolia

Malgrat el seu (exagerat) pessimisme, pel·lícula preciosa amb un dels finals més poètics que he vist mai. Tendre reflexió sobre el rebuig de l’existència i l’amor per al no res.

3 .- Winter’s Bone

Brutal retrat de l’Amèrica més profunda. Pel·lícula freda i esgarrifosament realista; festival d’encerts formals dignes del millor cinema.

2 .- Más Allá de la Vida

Enamoradissa sotragada emocional. Més enllà o aquí mateix, la mort forma part de la vida. Amb nostàlgia i sensibilitat, Eastwood pressiona els sentiments fins a tocar-ne la part més profunda.

1 .- El Árbol de la Vida

Preciós cant a la vida. Malick reivindica de la manera més poètica la necessitat de l’existència d’un vincle entre naturalesa i teologia. Indiscutible pel·lícula personal, d’autor, sorprenent i innovadora (prova irrefutable: des de la seva estrena no hem deixat de sentir la frase “El Árbol de la Vida tampoc ha inventat res”). Sens dubte, la millor pel·lícula de l’any. Sens dubte, l’obra mestra.

Top 10 del 2011, d’Adrià Sunyol

L’Adrià Sunyol és un amic interessat i captivat pel món del cinema, que a més s’hi dedica des de fa uns anys. És realitzador independent de documentals, i escriu crítiques per la revista online Contrapicado i la impresa DeCine.

Com que sé que té bon gust i intenta estar al dia del cinema actual, li he demanat que escrigui una llista amb les millors pel·lícules/documentals de l’any. Són aquestes, per ordre:

1- El Havre

El Havre no és només un conte de fades innocent i ple de cinefília, és un anàlisi precís i un comentari encertat sobre el creixent abisme entre llei i humanitat que s’ha obert en les societats occidentals. I també una invitació a superar-lo.

2- Melancolia

Melancolia no assoleix cap mena de perfecció, però la sinceritat de Von Trier, tan absurdament discutida, la converteix en un meravellós emblema de les repercussions, col·lectives i individuals, de la crisi i els seus pessimismes radicals.

3- Carlos

Una observació transparent i analítica del passat recent a Europa, una delícia formal, una sàvia revisió dels gèneres i els formats, tot amb un aire de neutralitat, de comentari a peu de pàgina sobre les transformacions de l’esquerra en les últimes dècades.

4/5 – El Topo i Super 8

Tant diferents, filles de pares diametralment oposats, Super 8 i El Topo han brindat a les cartelleres cinema d’entreteniment manufacturat, homenatges emocionants i emocionats, i la profunditat dels personatges i les històries narrades amb l’innegable poder de seducció del cinema ben fet.

6 – Midnight in Paris

Menció especial per la peliculeta del mestre. Impossibles d’ignorar els seus repapieigs, igualment impossibles d’obviar els seus múltiples encants, reforçats per la interpretació sublim i malenconiosa de Marion Cotillard.

7- Cisne Negro

Pel·lícula retòrica i tramposa fins a la sacietat, la sensació i l’impacte del seu visionat al cinema li valen un reconeixement, per la seva pirotècnia obscura i l’erotisme latent i adolorit d’algunes escenes.

8- Drive

Difícil de saber què hi ha darrera els persuasius murmuris de cinema impecable de Drive. Però l’encant audiovisual d’algunes seqüències impregna la memòria. Fa anys que tornem irremeiablement als 80. Drive ens ajuda a sintonitzar agradablement amb la seva estètica.

ExtresInside Job, La Doctrina del Shock, Mercado de futuros.

Cap d’aquests tres documentals pot prescindir de les trampes narratives que els impliquen profundament en una visió potser massa concreta i parcial del món. Però cadascun apunta amb encert i precisió cap a temes importants que cal considerar urgentment. Imperfectes però necessaris recordatoris de fins a quin punt el cinema es pot implicar molt directament en les coses que passen al món.
Dels tres, Mercado de Futuros n’és el més savi i reposat.

Top 10 del 2010, Part 1 (Pol Milian)

Aquí teniu la primera part del meu top 10 del 2010, de pel·lícules estrenades a Catalunya l’any passat. Algunes no s’han estrenat en cinemes, sinó a festivals, però les considero del 2010 igualment. Realment, no és que les d’aquesta llista siguin genials, simplement són les millors que he vist aquest any. Fora en queden algunes de bastant famoses que m’han decepcionat enormement, de les que potser parlaré: Shutter Island, Biutiful i Buried. No he vist algunes que m’hagués agradat veure, i que podrien ser en aquesta llista: Pa Negre, Bicicleta Cullera i Poma, …

10– “A SERIOUS MAN” (Un Tipo Serio)

Pel·lícula menor dels germans Coen, va avorrir a molta gent però a alguns ens va encantar el frikisme i els collons que s’han de tenir per fer una història tan personal. La introducció (un mite jueu inventat, sense aparent relació amb la trama principal); i el desenllaç (un dels personatges veient un tornado a la llunyania) són extremadament marcians, plens de simbolisme, dels més estranys que han fet aquests cineastes.

En aquest cas, intenten retratar les desventures del típic pare de família jueu, Larry Gopnik (immens Michael Stuhlbarg), i les seves relacions amb els fills, la dona, l’inoblidable germà i els seus alumnes. El motor de l’argument són les visites que va fent Larry a diferents rabins; tots amb una personalitat diferenciada, i tots li donen consells diferents. Resulten en moments comèdics brillants: el que explica la història de la dentadura; o l’últim de tots. Les desventures del fill no són per menys: adolescent incipient que vol escapar del control maternal. De llibre la seqüència on fa la Bar-Mitzvah tot emporrat.

Admeto que al cap d’una estona es pot fer avorrida, ja que no va enlloc, el desenvolupament no té cap cadència, és un conjunt de situacions aleatòries una rere l’altra. L’humor d’aquesta cinta no és per tothom: navega entre l’absurd i l’humor negre, afegint-hi un background jueu que personalment no conec gaire, per tant no entenc algunes referències que millorarien la pel·lícula.

En conclusió, frikada personal dels Coen, oblidable però curiosa. Dramàticament no cala gaire fons, però té moments comèdics genials. Per mi, efectiva i recomanable.

Per cert, té el millor trailer de l’any passat:

9– “KICK-ASS

Difícil de comentar. No és el que sembla, en cap sentit. Per començar, no és el típic blockbuster de Hollywood. Es basa en un còmic ultra-violent del polèmic Mark Millar. És fruït de la col·laboració de dos estudis força desconguts: el del propi director, Matthew Vaughn; i un d’encapçalat per Brad Pitt. Degut al risc finançer que suposava estrenar una peli basada en un còmic tant sumament violent, el director i el productor van haver de buscar finançament independent i individual.

En segon lloc, Kick-Ass es va vendre com una sàtira del gènere de superherois, de què passaria si algú intentés ser-ho a la vida real. Doncs no del tot. Certament, comença així, seguint les passes de Kick-Ass, un adolescent fracassat que vol ser un superheroi; però de seguida es converteix en la típica de superherois, però amb certs matisos i trets diferencials. El més obvi: Hit-Girl, personatge interpretat per Chloe Moretz, una nena de 12 anys, que reparteix estopa als dolents amb l’ajuda del seu pare, Big-Daddy (immens Nicolas Cage). El personatge de Hit-Girl és un dels motius pels quals cap estudi gros va decidir finançar el film, per ser massa polèmic i extrem el fet de veure una nena destripar gent amb una katana.

Tot i que el guió no sigui la repera, el factor decisiu que fa que el film sigui bo és el director, Matthew Vaughn i el seu domini de l’acció. Totes i cada una de les escenes d’acció són espectaculars i úniques. Algunes semblen l’involució moderna de Kill Bill, sent Hit-Girl una mena de preludi millorat del ja mític personatge d’Uma Thurman; i d’altres són úniques, inventives i dinàmiques (els que l’hagueu vist: l’escena que té a veure amb la foscor i una persona a punt de cremar-se).

En conclusió, com a crítica/sàtira del gènere de superherois és un pèl fallida; però com a peli d’acció de superherois, és genial.

8– “THE HURT LOCKER” (En Tierra Hostil)

Pel·lícula bèl·lica, d’acció, ambientada a l’Iraq i (suposadament) sense tints polítics. No es pot demanar més. Parla de l’addicció a la guerra i al perill d’un especialista en desactivar explosius (Jeremy Renner).

Temàticament, em sembla bastant menor. El missatge no m’acaba d’arribar i el pretès estudi psicològic profund sobre l’addicció no l’acabo de veure. La considero una de les 10 millors per ser un exemple de ritme i intensitat. Les escenes d’acció estan perfectament planificades, i són variades. No totes són de desactivar bombes, la millor de la peli té a veure amb uns franctiradors.

L’acció és tan tensa, que el temps passa volant. El problema és que no tot és acció. Els moments en què s’intenta donar rerefons al protagonista no estan gaire aconseguits, i els dels secundaris són força lamentables. I quan intenta dramatitzar i emocionar a l’espectador, falla; exemple clar, la mini-historieta del nen que vol ser com Beckham.

7– “UN PROPHÈTE” (Un Profeta)

Els francesos en saben una mica, de fer cinema. N’han sabut tota la vida, i ens han deixat obres mestres a cabassos. Crec que feia alguns anys que no en veia una tan bona com Un Prophète. El hype estava altíssim abans de veure-la. Els crítics es desfeien en elogis, fins i tot als pòsters promocionals s’hi podia llegir: “Audiard hace su Padrino. M’encanta el gènere de “cinema de presons”, i aquesta és la millor que he vist en anys.

Tahar Rahim (Malik) entra en una presó francesa. És mestís, mig-moro, com gran part de la població francesa. Aquest nano és un dels descobriments del film, un gran actor que fa un paper ple de matisos, la seva evolució és tan creïble que espanta. Protagonitza un duel interpretatiu constant amb Niels Arestrup (Luciani), el capo de la presó. Un Prophète funciona perquè és original en molts punts. Mai havia vist una peli de presons amb un mestissatge tan gran (moros, mestissos, italians, corses…); ni que desenvolupés dos trames paral·leles d’una manera tan magistral: el Malik de dins de la presó, i el de fora quan surt de permís.

La pel·lícula té a vegades un to oníric que no m’acaba de convèncer, però no em molesta gens i entenc el seu significat; originat en una de les millors escenes que he vist aquest any: la primera missió d’en Malik, amb la fulla d’afaitar.

6– “CATFISH

Quasi impossible parlar d’aquest (pseudo?) documental sense revelar detalls vitals de la trama. No és el que sembla, es basa en un gir brutal i bastant inesperat si no coneixeu res de la peli. I precisament, crec que és millor veure-la sense saber res, perquè així l’impacte és encara més gros. Podeu veure que al poster hi diu: No deixis que ningú et digui el que és.

Henry, Rel i Nev Schulman són tres germans que viuen a New York. Els dos són editors professionals de material audiovisual. Un dia un d’ells decideix grabar la vida d’en Nev, que acaba de començar una bonica relació amb una nena que pinta quadres. En Nev, a través de Facebook, s’enamora de la seva germana (Megan). Els tres s’endinsaran en una aventura inoblidable.

Increïblement ben filmat i muntat, la majoria de temps fent servir càmeres Flip HD enfocant pantalles d’ordinador. La música, molt ben triada, guia i dóna encara més ritme a una història tristíssima, reflex de que les noves tecnologies poden fer molt de mal. Es nota que els tios són editors, perquè el muntatge és de 10.

L’heu de veure. Juntament amb The Social Network, és un document perfecte sobre les noves generacions: l’ús normalitzat de les reds socials, i la possibilitat de que tothom pot fer una pel·lícula avui en dia, amb les noves tecnologies accessibles a tothom.

Documental recomanable, tens, enganxa des del primer moment i no us deixarà indiferents.



Top 10 2010 (Martí Sala)

Altre cop, presento el meu respecte cap a totes aquelles pel·lícules que no figurin al TOP-10 d’aquest any malgrat merèixer-ho (un servidor no pot anar al cinema cada dia -malgrat que li agradaria-). Aprofito també per manifestar l’orgull de presentar per primera vegada tres peces que pertanyen al meu camp: dues d’elles per ser documentals i una per ser una producció catalana. Dit això, aquesta és la millor collita del 2010 segons el meu criteri :

10 – “THE COVE” (Louie Psihoyos)

Per un documental més que ben portat malgrat ser poc objectiu. Per la magnífica suma de gèneres (comèdia, acció, drama…) que dóna un resultat tan bo.

9- “PA NEGRE” (Agustí Villaronga)

Per una dura reflexió sobre la pobresa i la crueltat humana. Per una pel·lícula que, malgrat ser lleugerament irregular, brilla per tenir moments apoteòsics.

8- “THE HURT LOCKER” (Kathryn Bigelow)

Per una fantàstica peça bèl·lica que accepta el repte (gairebé impossible) de mantenir-se crítica i objectiva al mateix temps.

7- “SON AND MOON” (Manuel Huerga)

Per una pel·lícula que esdevé hipnotitzadora gràcies al fantàstic dibuix que fa sobre què és viure a l’espai i per la tendresa amb què mostra la distància creixent entre un pare i un fill.

6- “UN PROPHÈTE” (Jacques Audiard)

Per una pel·lícula crua, seriosa i prou valenta com per mostrar la realitat de les presons des d’un punt de vista pessimista i disconforme però gens convencional.

5- “THE ROAD” (John Hillcoat)

Per una magnífica adaptació capaç de dir tantes coses parlant tan poc. Per la tendresa amb què planteja l’amor paternal i per la seva capacitat de mantenir l’interès durant pràcticament dues hores tractant-se d’una pel·lícula trista i pessimista on no hi passa gairebé res.

4- “THE SOCIAL NETWORK” (David Fincher)

Per ser una pel·lícula capaç de crear interès a partir d’un tema aparentment tan poc interessant. Per una peça àgil, entretinguda i terriblement realista.

3- “A SERIOUS MAN” (Coen Bros.)

Per una pel·lícula capaç de reflexionar sobre la societat, les classes i la narrativa cinematogràfica al mateix moment. Per un plantejament filosòfic sense resposta capaç de fer pensar a l’espectador durant dies.

2- “DAS WEISSE BAND” (Michael Haneke)

Per una pel·lícula tranquil·líssima que transmet calma i serenitat com poques altres. Per ser descarnadament crítica amb l’educació i pel brillant retrat de personatges que fa.

1- “TOY STORY 3” (Lee Unkrich)

Per ser una pel·lícula perfecte. Per parlar tant de la infantesa com de l’amistat i la mort. Per ser una brillant peça que agrada a tots els públics. Per haver-me fet riure, passar por i, sobretot, per ser la primera pel·lícula que em fa plorar de veritat. Per ser l’obra mestre de l’any.

Martí Sala