Hoop Dreams (1994)

Hoop Dreams és un documental de l’any 94, dirigit per Steve James. Ens ensenya la història de dos nens negres de 14 i 16 anys que intenten complir el seu somni de ser jugadors de basket professionals. Tot passa a Chicago, i tant els nois com les seves famílies viuen al llindar de la pobresa.

En principi havia de ser un curt de 30 minuts, però va acabar resultant en una filmació de 5 anys i més de 250 hores de material. Va guanyar el premi de millor documental a Sundance. Molts crítics van considerar Hoop Dreams el millor que s’havia fet al 1994, junt amb Pulp Fiction i The Shawshank Redemption.

El factor determinant d’aquest documental és que no només és un documental de basket. Per començar, és una dura crítica a diversos punts del sistema americà. No sé si aquesta crítica és intencionada o no, ja que com he comentat abans, s’havia d’emetre a un canal púbilc i força popular dels EUA. Des d’un principi i durant bona part del desenvolupament, es critica al sistema nord-americà de subsidis: en molts casos, a les famílies representades se’ls treuen les ajudes que reben, mai sabent ben bé per què. El fet que aquest dos nois triomfin a la NBA és clau perquè aquestes famílies surtin de la pobresa, cosa que no fa més que injectar una pressió desmesurada tant als nois com als seus pares. Aquests últims es veuen «obligats» a gastar bona part del seu petit sou en intentar que els fills tirin endavant en el món del basket. I els fills, es veuen empesos a esforçar-se al màxim per aconseguir-ho.

La segona capa d’aquesta història carrega contra el sistema escolar. Els dos nois entren a una high-school semi-privada, on es dóna importància al basket, i a la vegada es requereixen certs resultats acadèmics per seguir jugant. L’entrenador, Mr. Pingatore,  és de pel·lícula: italoamericà, gras, exigent, mal caràcter, cridaner… Posa moltíssima pressió als nois perquè millorin. En part, és el que ha de fer. Però us imagineu estar sotmesos a aquest stress constant? Després de l’esforç a la pista, et demanen que treguis bones notes. I per molt bo que siguis jugant, si no rendeixes en els estudis, et poden fer fora de l’equip. Pingatore ho sap, però no pot amagar que per ell el tema acadèmic és secundari, només compleix les normes… També és conscient de que cada any tindrà jugadors nous, i no dubta en desfer-se dels que no valen. Tot i la aparent duresa del sistema, és obvi que als nois els encanta, i la pressió és quelcom que va per dins de cadascú, sense que es pugui descobrir a simple cop d’ull.

El més jove dels dos nois, Arthur Agee, no destaca inicialment en l’equip; mentre que en William Gibson (l’altre) sí. Arriba un punt en que l’Arthur necessita diners per continuar, ja que a la seva mare la fan fora de la feina i el seu pare d’aboca a les drogues. L’única cosa que li dóna estabilitat emocional, el seu somni de jugar a basket i destacar, li treuen. El fan fora de la high-school, ja que deu massa diners, i en aquest punt se li enfonsa el món. A en William, com que destaca, una dona rica li fa un donatiu que garantitza la seva continuïtat. Amb aquesta dualitat es pot ensumar des de lluny la pudor del sistema que tenen muntat: es tracta als nois com mercaderies. També forma part de l’estil yankee: tothom pot tenir un somni i perseguir-lo, però sense diners no ets ningú, i si no destaques ja pots plegar. Duríssim, i més en nois de 14-16 anys. Després aquesta situació canvia, i *SPOILER* l’Arthur destacarà en una escola aparentment pitjor, mentre que William es lesionarà i acabarà perdent l’interès pel basket./*SPOILER*

Steve James també explora la problemàtica d’un esport com és el basket, sobretot el nord-americà, on es valora moltíssim l’aportació individual del jugador més que el seu treball d’equip. Un dels pilars d’aquest documental són les reflexions que es fan sobre el tema de les lesions, i com, a més d’afectar esportivament, afecten a la confiança i a la manera de jugar. Un cop més, al tractar amb nois tant joves, l’efecte i les seqüeles emocionals es multipliquen.

Anecdòticament, els dos protagonistes es trobaran amb nois que han aconseguit triomfar. En un campus de la marca Nike, es pot veure a Juwon Howard, Dalen Rose, Chris Webber, Travis Best… Aquest fet és revelador per l’espectador, ja que un s’adona que els dos nois estan en el bon camí, tenen possibilitats reals d’anar a la NBA. D’altra banda, també ens diu que pels nord-americans, el camí de la high-school + campus Nike + suport econòmic + bones notes + JUGAR BÉ, és el que s’ha de seguir i el que tothom segueix, per tant: el més massificat, amb més competència, i on més complicat és destacar.

Deixant de banda aspectes més o menys basquetbolístics, aquest documental és molt emocionant, i sí, és un tòpic però defineix perfectament «Hoop Dreams»: real como la vida misma.

Valoració: OBRA MESTRA